IL·LUSTREM-HO

Aquest vídeo il·lustra perfectament allò que dèiem ahir. Hi surten un parell de nanos fent una imitació d'una de les chonis de Gandía Shore, ni més ni menys que al Parlament Europeu. Segur que els seus pares pensen que amb una educació nòrdica els seus fills millorarien. Volen dir, senyors? Encara hi ha algú que creu que el problema és el sistema educatiu? No. La societat espanyola -i per extensió, la catalana, que no nosaltres tampoc pixem colònia- està fotuda, molt fotuda. No culpeu al missatger.

CANSATS DE TANTA FINLÀNDIA

Aquests dies es parla molt del sistema educatiu dels països del nord, que se'ns presenten com el non plus ultra de l'eficàcia. Per contraposició al sistema finlandès, el sistema espanyol, altament imperfecte i propi d'un país de pandereta i sangria. Jordi Évole va aixecar la llebre a partir d'un Salvados demagògic i poc rigorós, i ara tothom posa el crit al cel, com si el culpable de tot plegat fos el sistema en si mateix, una manera fantàstica d'alliberar-se de la responsabilitat individual. Però anem a pams:

- D'una banda, sembla ser que el vuitanta per cent de les famílies finlandeses van a la biblioteca com a mínim un cop per setmana (aquesta dada la trobo estranya: a tots els barris? totes les classes socials?). Sigui com sigui, la base d'on parteixen els nens ja és més forta.

- Els professors han de tenir un expedient brillant. No sé allà, però aquí treure matrícules d'honor en, per exemple, Psicologia Evolutiva, no fa que ningú sigui millor o pitjor mestre. Un altre tema és que allà els docents no són funcionaris i poden anar al carrer si la seva feina no és prou bona, i que se'ls avalua periòdicament (com en qualsevol empresa privada del món, però aquí la paraula "privat" no es pot pronunciar, com el nom del dolent de Harry Potter).

- Jornada intensiva: diuen que és collonuda. Casualment l'altre dia llegia un informe -precisament, noruec- que afirmava que la jornada intensiva és bona pels alumnes bons, però pels alumnes amb dificultats acadèmiques o amb risc social és funesta. D'informes n'hi ha per a tots els gustos.

- Tema famílies: sembla ser que allà, en general, la figura del professor és respectada. Aquí, en general, no. Fi de la història.

- No disposo de dades sobre el tema de la immigració a Finlàndia, però seria interessant tenir-les en compte. No?

- I sobre l'anglès: pots tenir el millor sistema d'ensenyament d'idiomes, però si fora de l'aula la llengua estrangera no té cap mena de presència -per exemple, a la televisió- hi ha poc a fer.

No es tracta de les virtuts i els defectes d'un sistema, sinó de les virtuts i els defectes d'una societat. Aquí el sistema finlandès és obvi que no funcionaria. I no ho faria perquè la majoria de la gent en realitat no seria capaç d'acceptar-lo, amb tot allò que té de bo i de dolent. El més curiós és que moltes persones que sospiren per un sistema d'ensenyament nòrdic no han obert un llibre en sa vida, aspiren -o envegen en secret- els qui tenen plaça de funcionaris, tenen poc respecte cap als professors (o fan veure que en tenen, però a l'hora de la veritat els contradiuen en tot). La gent diu que en Jordi Évole té molta raó, però quan el seu programa acaba es tiren un pet i, en comptes de llegir un llibre -o una trista revista-, fan zàpping fins que troben una repetició de Salvados, del Gran Hermano o de Embargos a lo bestia. La culpa, com sempre, dels altres.

BLOGS ANÒNIMS

Quan obria el compte del Tardes de birres se'm va plantejar un dubte: seria un blog anònim o signaria amb el meu nom real?

Els blogs anònims tenen dues grans avantatges: la primera -i més important- és que són molt més moderns. Si vols ser algú a la Xarxa la manera més ràpida de fer-ho és fingir que no ets ningú, i posar-te pseudònims atrevits, enigmàtics, contradictoris i ben estranys. Si signes amb el teu nom en comptes de, per exemple, dir que ets el Cocodrilo Rockero, tothom assumirà que ets un fracassat. La segona avantatge és que pots dir el que et doni la reial gana sense por de fer enfadar a ningú. Fent una volta ràpida per la blogosfera us adonareu que, en general, les opinions més radicals i atrevides vénen de blogaires amb pseudònim. És normal: sé de dos casos -com a mínim, possiblement n'hi hagi més- de persones que han decidit no comprar cap llibre meu a causa de les opinions que en algun moment he expressat. No cal dir que tenen tot el dret a fer-ho, però saber això et posa en guàrdia i condiciona, inevitablement, posts futurs. És difícil ser valent quan saps que les ventes de les teves novel·les depenen del que diguis, de com ho diguis i del que callis. És, en certa manera, un xantatge dels lectors, però aquest es precisament un dels seus privilegis. Són les normes del joc i cal respectar-les.

Signar amb el meu nom autèntic no respon a una reflexió serena i valenta, a una aposta per la claredat i la maduresa dels lectors. No. Vaig signar amb el meu nom perquè no tinc imaginació per inventar-me un nom prou modernillo. Signar amb el meu nom autèntic m'ha donat més disgustos que alegries.

A MI TAMBÉ EM VA PASSAR

Aquests dies tothom parla de la ficada de pota que va haver-hi durant la cerimònia dels Goya, quan la presentadora de torn va anunciar un vencedor i resulta que era un altre. A mi això m'ha passat un parell de vegades, sempre relacionat amb el tema dels llibres.

El primer cop va ser fa sis o set anys. En aquella època em presentava a molts premis literaris -n'hi havia molts. Un dissabte vaig rebre un correu electrònic que deia que havia guanyar el certamen literari de no-recordo-quin-barri-de-Barcelona. Lògicament, me'n vaig alegrar. Hores més tard rebia un altre correu, molt escuet, dient que es tractava d'un error, però sense ni una paraula de disculpa. Em vaig emprenyar com una mona i em vaig cagar en sa mare, però tenia un sopar en alguna banda, de manera que aviat me'n vaig oblidar (en aquella època era fàcil oblidar-se de les coses). Però l'assumpte no va acabar aquí. Quan vaig tornar de matinada, en comptes d'anar a dormir, em vaig asseure davant de l'ordinador. Envalentonat pels jotabés amb cola que bevia aleshores, vaig enviar un mail a l'organització dient-los de tot: que si allò no eren maneres, que qui s'havien pensat que eren, que si pocavergonyes, que si no es pot jugar amb els sentiments de la gent i després no disculpar-se... Quan em vaig haver quedat ben satisfet em vaig posar al llit.

El telèfon em va despertar de bon matí. Vaig aconseguir-lo despenjar després de molts esforços. Era un senyor de l'organització del concurs, que volia demanar-me perdo per les males maneres. De seguida vaig acceptar-li les disculpes i vaig tornar al llit. L'home va quedar ben parat: s'esperava un nou ruixat, però va trobar un ressacós dòcil i conformista.

La segona vegada va ser encara pitjor, però la deixo per un altre dia per qüestions d'espai. Els posts han de ser curts, i sempre s'ha de guardar una bala a la recàmera.

UN ALTRE MICROCONTE

MICROCONTE

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Avui hem sabut que aquell atleta sudafricà que duia pròtesis a les cames ha mort a trets a la seva xicota. Primer s'ha dit que la noia li havia preparat una sorpresa de Sant Valentí i ell l'ha confós amb un lladre. Després s'ha insinuat que la parella havia tingut discusions violentes abans. En el moment d'escriure aquest post no sé si hi ha novetats.

També hem llegit que un antic jugador de bàsquet del Valvi Girona moria apunyalat a mans de la seva dona. Les seves darreres paraules? "Em moro, em moro". No hi ha grans frases a l'hora de creuar el riu. El motiu? Sembla ser que la seva dona va enxampar-lo veient pornografia, o com a mínim això ha declarat just després d'arrestar-la.

Fa poca estona mirava el programa d'en Cuní. Una dona que sempre està molt enfadada parlava del primer assassinat, i deia que -sense cap mena de dubte- es tracta de violència masclista. Completament d'acord. Però he estat a punt d'enviar una piulada, preguntant si considerava que el segon cas era violència feminista. Estava massa enfeinat donant sopar al nen, de manera que ho he deixat estar. Però crec que sé la resposta.

ADÉU SIAU!.

El Papa plega i els circ mediàtic ja planta la carpa. Per mi aquest és un dels misteris més grans de la nostra societat: com pots ser que una figura tan criticada, atacada, menyspreada i rebutjda, desperti tanta expectació?

A veure: jo no sóc musulmà, ni budista, de manera que m'importa ben poc qui hi ha a les esferes de poder budistes o musulmanes. Tan me fa si és súper progre, o si és un fanàtic ultraconservador. És la seva guerra i l'han de lluitar ells. Sóc cristià  per cultura, però no sóc practicant ni seguidor de la doctrina catòlica. Aleshores, per què m'hauria d'importar si el Papa és així o és aixà? Entenc que una persona catòlica i apostòlica prengui part en debats encesos - al capdavall, es tracta del seu líder espiritual- sobre si en el pessebre hi havia o no hi havia bou i mula, però per què carai els ateus i els agnòstics s'hi fiquin pel mig? I no s'hi val a dir que els hi preocupa la influència que les opinions del Papa tenen en la societat. De debò que encara hi ha algú que s'ho creu, això?

Sigui com sigui, tornarem a sentir a parlar de conclaus, de cerimònies secretes, de tradicions antigues i misterioses, d'intrigues vaticanes, de criptes, de traïcions i d'enveges. Que a ningú li estranyi si llegeix coses sobre societats secretes o maçons. Aquestes dies els diaris semblaran novel·les d'en Dan Brown.

VE AL MÉDICO

Avui he anat a Firarebaixa i he comprat una samarreta molt xul·la. Quan he arribat a casa m'he adonat, amb horror, que no m'havien retirat la cosa de plàstic que pita si intentes robar la peça. Si fos una botiga gironina no hi hauria cap problema: qualsevol dia hi aniria i, presentant el tiquet de compra, explicaria la situació. Però a Firarebaixa hi ha botigues de tot arreu, i no em surt a compte anar gaire lluny perquè em retirin el dispositiu. De manera que he buscat a Internet com es treuen sense fer malbé la peça. Lògicament, hi he trobat moltíssima gent fent-se la mateixa pregunta que jo. Per estrany que sembli, resulta que és molt freqüent. Les respostes són molt variades, però totes igual de fosques i confuses, i inclouen perforadores i d'altres eines que no tinc. Alguns internautes suggereixen que ho intenti amb un iman de gran potència, com si tots en tinguéssim un a casa, enganxat a la porta de la nevera. Però les respostes que més m'emprenyen són les que et diuen que vagis a la botiga i demanis que et retirin el dispositiu. A veure, idiotes: si algú fa aquesta pregunta a Internet és perquè:

a) Ha comprat una peça robada/Ha robat una peça.
b) La botiga li cau massa lluny, o bé no té el tiquet, o el que sigui.

S'ha de ser molt burro per donar aquesta classe de consells. Ve a la tienda. La veritat, val més estar-se calladet. Amb els fòrums de medicaments passa alguna cosa semblant. Algú pregunta quina dosis de Tranxilium et pots prendre i algú altre li respon que això ho ha de dir un metge. De debò que no s'adonen que si algú pregunta això és perquè no vol veure un metge, o perquè no pot, o perquè no li dóna la gana? I amb els fòrums de medicina tres quarts del mateix: ja sé que un metge em dirà millor que ningú què he de fer amb el meu esguinç de turmell, però si ho pregunto a Internet és per alguna cosa, no? Colla de papanates.

La setmana vinent aniré a qualsevol supermercat a veure si em volen retirar la peça. Em sembla que la ballarem. Us mantindré informats.

TWITTER: PRIMERS IMPRESSIONS

Ja fa un mes que sóc al Twitter. Amb aquest temps he pogut fer-me una idea de com funcionen les coses i n'he tret algunes conclusions. Són les següents:

- D'una banda, en aquesta xarxa social hi ha autèntics mags de les paraules. Com en un iceberg, normalment només veiem una part molt petita del talent (escriptors mediàtics, periodistes, famosos en general) però hi ha una gran massa de gel sota l'aigua. Tan grossa que espanta.

- De l'altra, al Twitter hi ha egos monstruosos. Força més que al Facebook. D'això te n'adones quan comences a seguir a algú. És normal que els famosos no es molestin a seguir-te, però els penjats a qui només els segueixen quatre gats (com ara jo) generalment es fan seguidors teus quan tu els segueixes a ells, com si d'alguna manera et tornessin el favor. És com quan dos solitaris se'n van al llit només per fer-se companyia. Si t'hi pares a pensar, que els teus seguidors de Twitter et segueixin només perquè tu els segueixes a ells és una cosa molt, molt depriment. Però el més impactant és que hi ha persones que no et tornen el favor perquè... realment creuen que la gent els segueix perquè els seus tweets són fantàstics!

- Al Twitter la gent és molt moderna. I els que no són moderns es riuren dels moderns, que és una altra manera de ser moderns. A més, tot és molt enrotllat i urbanita.

- Si vols ser guai  has de seguir a personatges estrafolaris i fer molts retweets perquè tothom vegi que els segueixes i pensi "Ostres, que petat que està!".

- Malgrat tot, he de reconèixer que el Twitter enganxa. No és estrany que la gent amb uns quants centenars -o milers- de seguidors acabin amb l'ego inflat i creient-se que tot el que diuen de debò importa.

- Acabo el post amb la màxima més coneguda de Confuci: "L'Instagram ens fa creure que som bons fotògrafs, el Twitter que som escriptors i el Facebook  que tenim amics. Quina hòstia que ens fotrem el dia que despertem".

EL FUTUR DELS LLIBRES

Fa temps que hi penso, suposo que com tothom que se'ls estima. Els fets es precipiten, i tot va tan de pressa i avança de forma tan imprevisible que ningú no sap on mirar. Però anem a pams:

- D'una banda, en general hi ha poca gent que llegeixi. Quasi tothom compra un llibre per Sant Jordi o s'empassa les Ombres de Grey perquè algú de la feina li ha dit que és una passada, però el grup de gent que realment es gasta diners en llibres -i que per tant sosté l'entramat- és relativament petit.

- Les sèries de TV són avui en dia el que anys enrere eren les novel·les per fascicles. Sé de gent que llegeix un llibre a l'any, o ni tan sols això, mentre que no sé de ningú que pugui passar més de quinze dies sense veure ni una pel·lícula o episodi.

- Els llibres digitals, que fins ara només eren una amenaça fantasma, comencen a implantar-se de manera seriosa en el mercat lector. I tothom sap que allà on hi ha un llibre digital hi ha la possibilitat de descarregar-se còpies pirata. Aquest fet no seria alarmant si, com en el món de la música, els escriptors tinguessin altres maneres de guanyar diners (els músics, per exemple, fan concerts), però com ja hem dit el públic lector és escàs, i si a sobre no compra...

- Les autoedicions són un nou jugador a la partida. Gràcies a Internet, qualsevol persona pot escriure un llibre, promocionar-lo i vendre'l a un o dos euros. Ara mateix no hi ha manera de separar el gra de la palla, i al costat d'obres de qualitat que senzillament no han trobat una editorial adequada, hi ha productes absolutament infectes. La lliure competència és més real que mai, amb tot el que té de bo i de dolent.

- Els llibres segueixen tenint preus alts (excepte les autoedicions digitals, que pràcticament les regalen, com ja s'ha dit). No estic segur de que aquest fet sigui dissuassori (a qui li agrada una cosa troba diners per aconseguir-la) però no podem obviar-lo.

Si posem tots aquests ingredients en una batedora el còctel resultant seria més aviat dolent. Vull creure que hi ha ingredients que m'he descuidat i que ajudarien a endolcir la mescla però, la veritat és que ara mateix no em vénen al cap.

I EN CANVI, A VEGADES SOM ELS BONS

L'altre dia escrivia que els catalans a vegades som els dolents de la pel·lícula. És ben cert, però també hi ha cops que som els bons.

Després d'anys de còmics i de sèries i pel·lícules americanes hem après que els malvats rarament segueixen les normes del joc: ells poden fer el que els hi doni la gana -per alguna cosa són malvats- per tal d'aconseguir els seus pèrfids objectius. Els bons, en canvi, segueixen un codi de conducta molt rígid, que els fa presoners dels seus propis preceptes ètics.

Els mitjans de comunicació ho il·lustren perfectament. Mentre que algunes televisions espanyoles (Intereconomía, 13TV i en menor mesura Cuatro, la Sexta i d'altres) ni tan sols es prenen la molèstia de tenir tertulians o convidats que defensin les tesis catalanes, nosaltres ens veiem obligats a jugar segons les regles i a donar veu a tothom. Així, és habitual veure a l'ultraespanyolista Alberto Rivera passejant-se per TV3 com si fos el menjador de casa seva, o al revisionista Paco Marhuenda a les tertúlies de RAC1. I aquests són els dos primers exemples que em vénen al cap, perquè n'hi ha molts més.

Ara ve el dilema: si dic que les televisions espanyoles n'haurien d'aprendre, algú em titllarà de condescendent i de creure'm millor que els altres. En canvi, si dic que hauríem mirar-nos-hi una mica a l'hora de convidar espanyolistes a tertúlies que, si ells manessin, estarien prohibides, em diran que sóc feixista. En moments així penso en el Capitán América, que en aquests temes és la meva brúixola moral. Què faria ell, que és l'adalid de les llibertats del poble americà? Amb tota seguretat, els convidaria. Fem que el Capi estigui orgullós de nosaltres.