L'altre dia escrivia que els catalans a vegades som els dolents de la pel·lícula. És ben cert, però també hi ha cops que som els bons.
Després d'anys de còmics i de sèries i pel·lícules americanes hem après que els malvats rarament segueixen les normes del joc: ells poden fer el que els hi doni la gana -per alguna cosa són malvats- per tal d'aconseguir els seus pèrfids objectius. Els bons, en canvi, segueixen un codi de conducta molt rígid, que els fa presoners dels seus propis preceptes ètics.
Els mitjans de comunicació ho il·lustren perfectament. Mentre que algunes televisions espanyoles (Intereconomía, 13TV i en menor mesura Cuatro, la Sexta i d'altres) ni tan sols es prenen la molèstia de tenir tertulians o convidats que defensin les tesis catalanes, nosaltres ens veiem obligats a jugar segons les regles i a donar veu a tothom. Així, és habitual veure a l'ultraespanyolista Alberto Rivera passejant-se per TV3 com si fos el menjador de casa seva, o al revisionista Paco Marhuenda a les tertúlies de RAC1. I aquests són els dos primers exemples que em vénen al cap, perquè n'hi ha molts més.
Ara ve el dilema: si dic que les televisions espanyoles n'haurien d'aprendre, algú em titllarà de condescendent i de creure'm millor que els altres. En canvi, si dic que hauríem mirar-nos-hi una mica a l'hora de convidar espanyolistes a tertúlies que, si ells manessin, estarien prohibides, em diran que sóc feixista. En moments així penso en el Capitán América, que en aquests temes és la meva brúixola moral. Què faria ell, que és l'adalid de les llibertats del poble americà? Amb tota seguretat, els convidaria. Fem que el Capi estigui orgullós de nosaltres.
