Fa uns quants mesos passejava amb la meva família per Girona i vam veure l'Enrique Millo. Caminava pocs metres davant nostre, i duia un feix de papers a sota el braç. En un moment donat va col·locar malament els peus, va perdre l'equilibri i el feix de papers li va caure al terra. Feia vent, i els documents es van escampar per tota la vorera com si fossin confeti.
El meu primer impuls, el que em surt sempre naturalment, va ser ajupir-me i ajudar-lo. De fet, el meu fill gran ja m'ho demanava. Però li vaig dir que no. Per un únic cop, no. No pas a en Millo.
- Per què, papa? Que és un senyor dolent?
- No sé si és dolent-dolent, però no és gaire bona persona.
El meu fill només té cinc anys i no podia explicar-li que en Millo és un mercenari amb uns ideals incerts que varien segons el càrrec que li donen i els diners que li paguen. A Girona tothom sap que, a banda de ser membre d'Unió, durant un temps va tontejar amb ERC, i fins i tot corre la brama que, en un acte determinat, se'l va veure amb una samarreta groga per sobre la camisa, saltant i corejant els líders republicans. Fa un temps es va dur a terme una campanya al Facebook per recuperar la fotografia de l'acte en qüestió -diuen que existeix-, que ara mateix valdria una petita fortuna i posaria encara en més entredit la noblesa d'aquest individuu, que sempre em fa pensar en els jueus que vigilaven els seus propis companys al gueto de Varsòvia, o als crematoris nazis.
Així doncs, vam passar de llarg i vam deixar a en Millo recollint documents. Se'm va acudir un comentari que en aquell moment em va semblar molt graciós -sortíem de dinar- i no vaig poder-me'n estar:
- Millo, que perds els papers!
La meva dona va fotre'm un cop de puny a l'espatlla i en Millo va seguir capcot, com una formigueta que s'afana recollint provisions per l'hivern. Després vaig pensar que potser algun d'aquells papers contenia proves de la pressumpta -i probable- corrupció del PP, però encara que l'hagués recollit no m'atreviria a fer xantatge a un partit que té membres amb l'aparença de mafiós de l'Itàlia rural que té en Bárcenas. No pots jugar contra els professionals. Però que cap vianant ajudés a en Millo -hi havia més gent, i ningú va fer el gest d'ajupir-se- va ser una satisfacció petita, però que de tant en tant m'agrada evocar.
Abans d'ahir vam veure en Millo plorant la mort de la Rita Barberá a la tele. Per cert, fa poques setmanes li vaig dedicar aquest bonic post. El paper de l'Enrique i el del seu partit aquests dies ha sigut tan baix, tan vergonyant i tan ridícul, que tots plegats encara estem estupefactes i no hem sabut reaccionar. És una hipocresia d'un nivell tan alt, tan d'una altra lliga, que els pobrets ciutadans de a peu estem atuïts, com quan et foten un cop de puny i et descol·loca més la sorpresa que no pas el dolor. Aquests dies els líders populars desfilen davant de les càmeres, desvergonyits, i acusen al poble d'haver matat la Barberá, com si fos la versió 2.0 de Fuenteovejuna, amb l'alcaldessa en el paper de comendador malvat. D'aquí uns dies en prendrem consciència plena i fliparem. Direm: has vist quins collons més ben posats que tenen?, i el PP recollirà unes quantes saques més de vots, perquè el victimisme sempre els en dóna. I qui dies passa, anys empeny.
divendres, 25 de novembre del 2016
dimecres, 9 de novembre del 2016
JO JA US HO DEIA (la venjança dels rednecks)
Quan el Príncep Felipe i la Infanta Leti es van casar jo era en un bar, esmorzant. Era un bar de barri, el clàssic bar de barri que la gent que elogia els bars de barri mai no ha trepitjat, per ser massa brut i ple de gent trista que beu conyac de bon matí. Un bar molt poc #livinglavidahappy, i que faria arrufar el nas a totes aquestes nenes amb Iphone 7 i ulleres cares de pasta que voten Podemos i a la Colau per fer-se les rebels davant del papa i la mama, convergents o socialistes de tota la vida. Era en un bar de barri, deia, bevent un tallat i veient la televisió: a Madrid plovia i l'inici del casament dels reis va ser passat per aigua.
- Ja els hi està bé, a aquests fills de puta - vaig dir, esperant la complicitat dels bebedors, que van mirar la tele, van arronsar les espatlles i va retornar a la seva càlida i fidel copa de Soberano. Els hi importava tan poc la monarquia que no tenien forces ni per odiar-la.
Durant els anys que vaig freqüentar aquells bars de barri vaig aprendre un munt de coses. La més important: la glorificació de la classe obrera és un dels conceptes més equivocats dels darrers segles. La idea de l'obrer culte, actiu políticament, associacionista i que freqüenta ateneus on hi tenen lloc espesses discussions bizantines és, com a mínim, esbiaixada. Mireu, si no, com arrasa el PP en determinades zones obreres, o bé la seva marca blanca, Ciudadanos. Però en molts cercles és una idea -una utopia, més aviat- encara ben viva. Recordem, per exemple, el discurs que va fer aquell homenet pel pregó de la Mercè, i alguns dels seus paràgrafs més nefands, on parla de l'èpica de l'obrer que torna a casa de treballar. Tinc molts amics -alguns de molt estimats- que creuen en aquesta idea, que com tots els estereotips és més falsa que Judes, i més simple que el quadre de comandaments del Fiat Uno que conduïa quan era jove. Però no ens desviem del tema: la segona cosa més important que vaig aprendre és que a la gent no li agrada que li diguin què ha de fer, ni què ha de pensar. I si t'hi fiques gaire ferruc, surten per petaneres, com els bevedors de conyac que us deia abans.
No sé per què ha guanyat Trump, i no crec que cap d'aquests opinadors de mirada greu i penetrant ho sàpiga. Però sí que estic segur d'una cosa: els americans, com van fer-ho els anglesos en el seu moment amb tot allò del Brexit, ens han deixat un missatge molt clar: "Nosaltres fem el que ens dóna la gana, i votem a qui ens dóna la gana. I no tolerarem que cap progressista de Twitter, des del seu piset de Gràcia, ens digui que hem d'obrir els ulls i ens assenyali a qui hem de votar i a qui no, pel nostre propi bé.". Si jo visqués als EUA hagués votat la Hilary, però entenc que alguna gent s'hagi cansat de les amenaces bufes d'en Robert de Niro a Youtube, i de la processó de músics milionaris que intenten convèncer a la gent a cop de guitarra, que és una cosa que sempre m'ha fet riure. Quan alguns dels autoanomenats intel·lectuals espanyols feien propaganda per ZP, em vaig sentir insultat. Què volien dir, exactament? Que la gent llesta votava PSOE? Que si t'agradaven les cançons d'en Sabina havies de votar en Zapatero? Sempre aquesta condescendència, sempre aquests superioritat moral que fa tanta, tantíssima ràbia, i que si no fos una persona assenyada potser encara acabaria votant un imbècil, només per fotre als Michael Moores que hi ha pel món, que ja es freguen les mans perquè tenen un enemic nou contra el qual lluitar, i així donar una mica més de sentit a les seves vides -i potser fer algun caleró. Fatalment, han oblidat una de les velles màximes dels publicistes: la gent és imbècil, però no li agrada que li ho recordin.
Ahir deia al Facebook que en Clint Eastwood, en Chuck Norris, en Hulk Hogan, en Charlie Sheen i en Mike Tyson, entre d'altres, recolzen obertament a Donald Trump, i que precisament per això guanyaria. Més enllà de l'anècdota, cal ser molt ruc per veure que en Bon Jovi mou gent, però en Hulk Hogan potser encara en mou més. Aquests són els herois dels pobles petits, dels rednecks i dels pistolers que maten caimans a trets. Els herois dels handlebar moustache i dels pobres que no tenen la sort de viure a Manhattan, o a California. Els herois del cinturó bíblic, i dels venedors de cotxes de segona mà, i de les mares que fan apple pies. Ens hem rigut d'ells des del nostre postureig d'europeus esnobs, i ara els rednecks s'han alçat. Aneu fent broma contra els pagerols: jo ja us ho deia.
- Ja els hi està bé, a aquests fills de puta - vaig dir, esperant la complicitat dels bebedors, que van mirar la tele, van arronsar les espatlles i va retornar a la seva càlida i fidel copa de Soberano. Els hi importava tan poc la monarquia que no tenien forces ni per odiar-la.
Durant els anys que vaig freqüentar aquells bars de barri vaig aprendre un munt de coses. La més important: la glorificació de la classe obrera és un dels conceptes més equivocats dels darrers segles. La idea de l'obrer culte, actiu políticament, associacionista i que freqüenta ateneus on hi tenen lloc espesses discussions bizantines és, com a mínim, esbiaixada. Mireu, si no, com arrasa el PP en determinades zones obreres, o bé la seva marca blanca, Ciudadanos. Però en molts cercles és una idea -una utopia, més aviat- encara ben viva. Recordem, per exemple, el discurs que va fer aquell homenet pel pregó de la Mercè, i alguns dels seus paràgrafs més nefands, on parla de l'èpica de l'obrer que torna a casa de treballar. Tinc molts amics -alguns de molt estimats- que creuen en aquesta idea, que com tots els estereotips és més falsa que Judes, i més simple que el quadre de comandaments del Fiat Uno que conduïa quan era jove. Però no ens desviem del tema: la segona cosa més important que vaig aprendre és que a la gent no li agrada que li diguin què ha de fer, ni què ha de pensar. I si t'hi fiques gaire ferruc, surten per petaneres, com els bevedors de conyac que us deia abans.
No sé per què ha guanyat Trump, i no crec que cap d'aquests opinadors de mirada greu i penetrant ho sàpiga. Però sí que estic segur d'una cosa: els americans, com van fer-ho els anglesos en el seu moment amb tot allò del Brexit, ens han deixat un missatge molt clar: "Nosaltres fem el que ens dóna la gana, i votem a qui ens dóna la gana. I no tolerarem que cap progressista de Twitter, des del seu piset de Gràcia, ens digui que hem d'obrir els ulls i ens assenyali a qui hem de votar i a qui no, pel nostre propi bé.". Si jo visqués als EUA hagués votat la Hilary, però entenc que alguna gent s'hagi cansat de les amenaces bufes d'en Robert de Niro a Youtube, i de la processó de músics milionaris que intenten convèncer a la gent a cop de guitarra, que és una cosa que sempre m'ha fet riure. Quan alguns dels autoanomenats intel·lectuals espanyols feien propaganda per ZP, em vaig sentir insultat. Què volien dir, exactament? Que la gent llesta votava PSOE? Que si t'agradaven les cançons d'en Sabina havies de votar en Zapatero? Sempre aquesta condescendència, sempre aquests superioritat moral que fa tanta, tantíssima ràbia, i que si no fos una persona assenyada potser encara acabaria votant un imbècil, només per fotre als Michael Moores que hi ha pel món, que ja es freguen les mans perquè tenen un enemic nou contra el qual lluitar, i així donar una mica més de sentit a les seves vides -i potser fer algun caleró. Fatalment, han oblidat una de les velles màximes dels publicistes: la gent és imbècil, però no li agrada que li ho recordin.
Ahir deia al Facebook que en Clint Eastwood, en Chuck Norris, en Hulk Hogan, en Charlie Sheen i en Mike Tyson, entre d'altres, recolzen obertament a Donald Trump, i que precisament per això guanyaria. Més enllà de l'anècdota, cal ser molt ruc per veure que en Bon Jovi mou gent, però en Hulk Hogan potser encara en mou més. Aquests són els herois dels pobles petits, dels rednecks i dels pistolers que maten caimans a trets. Els herois dels handlebar moustache i dels pobres que no tenen la sort de viure a Manhattan, o a California. Els herois del cinturó bíblic, i dels venedors de cotxes de segona mà, i de les mares que fan apple pies. Ens hem rigut d'ells des del nostre postureig d'europeus esnobs, i ara els rednecks s'han alçat. Aneu fent broma contra els pagerols: jo ja us ho deia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)