El dia abans de la nit de Reis vaig anar a entrenar. Ensortint vaig estar molta estona deturat en un semàfor perquè els volts del Corte Inglés estaven tancats, suposo que per la cavalcada de l'endemà, o potser no, però fos el que fos l'embolic de trànsit era fenomenal.
Mentre era al semàfor vaig veure quatre patges asseguts en un banc. Devien tenir quinze anys, setze a tot estirar. Eren del Rei Ros, el meu predilecte de sempre. Tots quatre tenien la vista clavada al mòbil, més o menys com fem tots, i els adolescents en particular. No sé què hi feien allà perquè la cavalcada era l'endemà. Potser estaven fent preparatius, visitaven malalts o assajaven. En fi, coses de patges.
Al davant d'on eren hi havia un pas de peatons d'aquells que has de pitjar un piu perquè es posi verd. Va arribar una dona petita i rabassuda amb la seva filla, que em sembla que duia algun tipus de disfressa, no n'estic segur. El cas és que la nena va assenyalar als patges i la seva mare va dir alguna cosa. Un dels nanos va aixecar el cap del mòbil i vaig donar per fet que somriuria i que es posaria dempeus per anar a saludar a la nena. Potser li donaria un caramel o li faria algun truc de patge. Al cap i a la fi, la seva feina és fer feliços als infants, ni més ni menys. Una mica com els equips docents de les escoles happyflowers.
Però no. El nano va tornar a la pantalla del seu mòbil. Cap dels seus companys va fer un gest envers la nena, que estirava el braç de sa mare perquè s'acostés als patges. Aquesta devia donar-se compte que els patges no estaven per feina, i que la menuda només s'enduria una decepció. El semàfor es va posar verd i va arrossegar la seva filla al pas de peatons. Vaig estar a punt d'abaixar la finestra i cridar eh, què collons foteu, idiotes? Que no veieu que la pobra nena es mor de ganes de saludar-vos i que està flipant perquè avui no esperava trobar-vos? Però al final no vaig fer res, perquè si trobar patges ganduls ja deu ser decebedor per a qualsevol nena, veure com un conductor abaixa la finestra del cotxe i els increpa empitjora l'estampa. La qüestió és que el meu semàfor es va posar verd -per fi!- i vaig fer cap a casa.
Si encara queda alguna lectora o lector dels vells temps del bloc -quan els blocs encara existien i no eren reliquies de col·leccionista- recordarà que fa anys vaig conèixer un patge del Rei Ros. No és broma. Trobareu les cròniques de les nostres trobades si feu arquelogia blocaire.
El patge del Rei Ros és el que avui a Twitter -un lloc horrible que podreix tantes ànimes que ni patges ni Reis donen abast- en diuen un senyoro. En aquella època devia tenir uns cinquanta i pocs, i ara suposo que deu passar dels seixanta, si és que els patges tenen la mateixa manera de mesurar el temps que nosaltres. Era un borratxí, però era un borratxí funcional, d'aquells que mai de la vida falten a la feina, ni la descuiden en cap aspecte. Vella escola total. Un d'aquells paios que beuen massa perquè hi ha massa vegades que sembla l'única cosa sensata que es pot fer, i de fet els entenc tant que jo mateix m'he de posar límits seriosos per no acabar amb el nas més vermell que en Rudolf.
El patge del Rei Ros és un paio rondinaire, i segur que si li hagués explicat que els seus col·legues joveníssims van ignorar de manera menyspreable aquella nena li pujaria la mosca al nas, i si portés algun carajillo a sobre els hi diria de tot. Diria que els patges d'ara són fets de vidre en comptes de ser durs com roques, tal i com els hi pertoca. Que estan més pendents dels likes a les xarxes que no pas de tocar el front d'una nena amb el dit índex. Que els han fer créixer en un univers de cotó fluix i ara contemplen el món amb mirada entre estúpida i estupefacta. A la zona concreta d'Orient d'on vénen hi ha tota classe d'animals fantàstics, però ni l'unicorn més optimista és tan il·lús com aquests patges de nova generació, convençuts que tot se'ls hi deu i que tot els hi sortirà gratis.
Vaig estar temptat d'enviar un whatsapp al meu amic, però de seguida vaig entendre que no serviria de res. És més, encara li portaria maldecaps. Vaig voler fer una piulada, però vaig tenir por que se'm girés en contra, com passa a vegades en aquell infern, on no et carden cas o et linxen, sense terme mig. El que sí que vaig fer, un cop a casa, va ser obrir la nevera i fotre'm un parell de cerveses a la salut del patge del Rei Ros. Abans d'anar a dormir li vaig enviar un missatge on només hi posava "Sort". Ell em va respondre d'aquesta manera:
"Gràcies. Ja saps que la necessito".
