MANAIES i altres

Diuen que fa anys ser manaia a Girona era un gran honor, i que la llista d'espera era llarguíssima i plena de prohoms de la ciutat. Ara sembla que la cosa ha anat canviant i que l'entitat s'ha obert, que és una manera de dir que cada vegada hi ha menys gent que té ganes de disfressar-se de romà i desfilar marcialment pels carrrers sense -en teoria- haver-se torrat abans. Si la cosa continua de baixada no ens ha d'estranyar que d'aquí a uns quants anys fer de manaia sigui retribuït, com els extres de Joc de Trons,  i que les legions romanes s'aprovisionin de gent de totes les procedències i nacionalitats, una mica com passa amb l'exèrcit, o fins i tot -valga'm Déu!- hagin de recórrer a les dones, que segurament portarien l'uniforme amb més gràcia i farien la festa una mica menys tenebrosa. Fet i fotut, i si t'ho mires fredament, quina gràcia té disfressar-te del dolent de la pel·lícula? Puc entendre que la gent vulgui posar-se caputxes o vestir-se de Jesús o d'apòstol, però qui vol anar de botxí? Quin gràcia té disfressar-se d'esbirro del dolent? Judes i Ponç Pilat són uns adversaris fantàstics, i fins i tot el Rei Herodes, que es veu que estava com una regadora. Però els legionaris eren simples sequaços intercanviables els uns pels altres. Si hi ha algun antropòleg a la sala agrairé una explicació, que segur que hi és.

Suposo que aquest post tardà us fa preguntar com ha anat la meva Setmana Santa. D'aquella manera, amics i amigues. Ja sabeu que les vacances m'agraden poc, i unes de tan tètriques com aquestes encara m'agraden menys. Vulguis o no, el Nadal és ple d'àpats, de cava, de regals i de certa alegria -fingida o no, aquest és un altre tema. La Setmana Santa no té paga doble, ni excuses per regalar-te coses, ni per allargassar sobretaules. Són unes vacances una mica tristoies.

Però no tota la setmana ha estat merdosa: se salva la magnífica crítica que em van fer al Diari de Girona (podeu llegir-la més avall, malgrat que la qualitat de la foto és un desastre, em sap greu), el Berenar Literari que organitza cada any la llibreria Cucut de Torroella, i que s'ha convertit en un clàssic instantani i imprescindible, algunes estones amb la família i el dia que vaig anar a veure Batman vs Superman amb els amics de tota la vida,  que són els encarregats de recordar-te que ells són l'única cosa que veritablement has triat, i que t'aguantaran encara que facis un munt de subnormalades, i que fins i tot els hi farà gràcia si t'agafa un atac de riure en un bar infecte i ple de quillos regentat per un xinès de mirada fugissera perquè has estat llegint en veu alta un article sobre la pràctica del sexe anal.

LA LLANÇA DE SANT JORDI

La Llança de Sant Jordi és un event organitzat per Òmniu Cultural amb el lloable objectiu de potenciar el llibre en català. Pels qui no sapigueu de què va, us en faig un resum-llampec: cal entrar a la pàgina web i fer click a l'obra que -teòricament- tens pensat regalar el proper Sant Jordi. La pàgina web d'enguany és aquesta.

Podem aventurar els guanyadors d'aquesta edició. L'un segurament serà en Víctor Amela i la novel·la que ha escrit per ciència infusa en català. I dic per ciència infusa perquè el mateix autor ha repetit vàries vegades que mai abans havia escrit llarg en aquesta llengua i, fixa't tu, el primer cop que ho fa, com qui no vol la cosa, resulta que guanya el Ramon Llull. Els catalans hem d'enorgullir-nos de tenir un autor que, o bé és un superdotat que surt de l'escala, o bé va ser posseït per l'esperit de Pompeu Fabra mentre escrivia la novel·la. Un altre probable candidat és en Foix, que fa pocs mesos va guanyar el Josep Pla amb un llibre que, segons la crítica no-amiga, és tan poc interessant com absurd i infumable, i tan gris com les opinions de l'autor.

També hi ha altra gent amb probabilitats de quedar entre els finalistes. L'un és el Modernet de merda, un autor que amaga (comprensiblement) el seu nom real i que porta un parell d'anys torturant-nos amb brometes fàcils -i amb un humor blanc que avergonyeix- sobre els moderns, cosa que demostra que en realitat és un d'ells, perquè a aquestes alçades de la pel·lícula tots sabem que una senyal identitària dels moderns és precisament aquesta, l'auto-paròdia. Si algun lector o lectora del Tardes de Birres el vota s'haurà guanyat un enemic.També hi ha llibres de locutors de ràdio i de presentadors de televisió, i enmig de tant famós i famoset, hi sóc jo. Més ben dit, hi ha Nits de Matapobres, que s'alça com un David enfront d'un exèrcit de Goliats carregats d'amfetamines. I no sóc l'únic: els meus amics Anna Carreras (Ombres Franceses) i Damià Bardera (Viladelsac) m'ajuden en la meva batalla -perduda d'entrada- contra els titans mediàtics i els nens mimats de la literatura catalana.

Amic lector, amiga lectora: vota'ns. A mi o a algun dels meus amics. I si no et fem el pes, vota a algun altre autor independent, i si pots ser, català. Les ràdios i els grans diaris -espanyols, catalanitzats i catalans- ja s'encarreguen d'escombrar cap a casa.

Aprofito aquest post -una mica desordenat i calaix de sastre- per passar-vos l'enllaç de la magnífica crítica que l'escriptor Sebastià Bennasar ha fet de Nits de matapobres. Podeu llegir-la fent click aquí. Mil gràcies Sebastià.

LA PEL·LÍCULA DE L'ALBERT SERRA I LES CONSEQÜÈNCIES D'UNA BORRATXERA

Això que ara us explicaré va passar fa molts anys. Un dissabte a la nit els meus amics i jo vam fer-ne alguna, i vaig arribar a casa una mica masegat. La nostra trapelleria d'adolescents tardans no té importància, però va fer enfadar molt a la meva xicota d'aleshores -m'ho aguantava tot, pobra- que va aconseguir, de manera ben justificada, que em sentís com un autèntic subnormal.

L'endemà ella volia anar a veure una pel·lícula d'aquelles que feien a sales petites, quan la versió original encara era una excentricitat dels que en aquells anys anomenàvem gafapastas, una mena de precursors dels modernillos d'avui en dia, però una mica menys imbècils. I jo, esclar, buscant redempció i perdó, vaig accedir de seguida a acompanyar-la. Potser, pensava, si exercito el cervell em sentiré una mica menys idiota.

L'argument de la pel·lícula prometia: un boxejador gai participava en combats clandestins per algun motiu que ara no recordo. Però aviat vaig descobrir que no era exactament una pel·lícula, sinó una col·lecció de primers plans que a mi em semblaven, en el millor dels casos, innecessaris, amb un munt de silencis llargs, estranys i artificials, i amb una sobredimensió estrafolària dels sorolls ambientals (per exemple, si obrien una llauna de cervesa la sala retronava com si estiguéssim enmig d'una batalla galàctica). Una llauna de cervesa no fa tant soroll quan s'obre: n'he obert moltes i m'hi puc posar ferruc. Per acabar-ho d'adobar, els diàlegs eren lents i avorrits, com si el subnormal en comptes de ser jo fos el protagonista. I el pitjor de tot, amb prou feines hi havia hòsties. Aquella pel·lícula, en definitiva, era una punyetera estafa. Vam sortir del cinema ben emprenyats, i el nostre odi comú contra aquella merda ens va reconciliar. Us en recordeu com n'era de senzill tot, aleshores?

Ahir diumenge fent zapping vaig descobrir una pel·lícula de l'Albert Serra al 33. No n'havia vist mai cap i li vaig voler donar una oportunitat, a veure què. Deu minuts. DEU. Ni un segon més. I sabeu per què vaig durar tant poc? Doncs perquè durant aquell intèrval de temps no va passar res, absolutament res, amb prou feines se sentien quatre balbuceigs d'un actor amb menys credibilitat que la que tindria jo fent d'estrella del porno. No vaig entendre -ni entenc- a qui va dirigida aquesta pel·lícula inversemblant, perquè és ben obvi que el target és escandalosament reduït. Recordo un pla fix monstruosament llarg i les flames d'unes espelmes que dansaven. Susposo que la gràcia era la poètica de la imatge, però us asseguro que no tenia ni una mica d'interès. La bossa empesa pel vent a American Beauty tenia una bellesa hipnòtica i rara, aquella seqüència incongruent d'ahir, no. Ara vés a saber quantes subvencions ha rebut aquest paio per fer una ximperia com aquesta. I tothom fent-li la gara-gara, i vinga entrevistes, i vinga sortir amb la Ballbé, i vinga a fer el paperet -d'això cal reconèixer que sí que en sap, el paio. En fi, un autèntic desastre.

Mentre zapejava buscant una altra cosa amb més contingut -vaig estar a punt de quedar-me mirant Gran Hermano VIP- vaig recordar que el també gironí Robert Bellsolà no va rebre ni un cèntim pel rodatge de la seva pel·lícula Passi el que passi, una pel·lícula sense gaire profunditat però prou divertida i amb un je ne sais quoi que et fa pensar en les comèdies franceses que tant ens agraden. El producte d'en Bellsolà és infinitament més digerible i entretingut que les pel·lícules avorridíssimes i fosques de l'Albert Serra però, esclar, aquest segurament no ha sabut trobar els amiguets correctes. L'emperador va despullat i ningú no s'atreveix a assenyar-lo. Modernitits i pedantaria, les dues plagues que assoten el món cultural català.

EL DIA DESPRÉS DEL DIA DE LA DONA

Algun dia, potser quan per fi arribem a la igualtat real i tots estiguem més tranquils i tranquiles, haurem d'estudiar amb molta calma -i encara més rigor científic- el fenomen del feminisme. Aquest moviment, ara per ara imprescindible, és tan divers com qualsevol altre corrent intel·lectual, però em fa l'efecte que les divergències internes són cada vegada més grans, i que la polarització és més important. Però no em correspon a mi parlar dels diferents corrents feministes. Jo, com sempre, em limitaré al post poc profund, dispers i amb poc pes intel·lectual.

Ahir -o abans d'ahir, en realitat tan li fot- era el dia de la Dona Treballadora. Enguany els hi ha tocat el rebre als Mossos d'Esquadra perquè han publicat un tuit on recomanaven a les noies no passejar per llocs foscos i xungos, i que si de cas veien un paio d'aspecte sospitós, se n'allunyessin a corre-cuita. Aquest consell, que té validesa universal i és perfectament assenyat, el donaré als meus fills quan creixin. I encara més si fossin noies i, com en el cas que ens ocupa, hi hagués un puto violador rondant pels volts. Al capdavall, els Mossos no tenen el do de la omnipresència, i eliminar tots els violadors del món és tan quimèric com esborrar del mapa tots els lladregots, psicòpates i buscavides. Dir que no haurien d'existir violadors és com dir que no haurien d'existir assassins, ni torturadors, ni malparits de tota classe i condició. I esclar que no, mecàgon tot! És ben clar que no haurien d'existir. Però existeixen, i no desapareixeran del mapa a base de desitjar-ho, ni segurament de cap altra manera.  La naturalesa humana és meravellosa, però també és capaç d'engendrar monstres espantosos.

Per descomptat, a les feministes més hard aquest consell dels Mossos no els hi agradat gota, i han acusat al cos de policia de comportaments masclistes i patatim patatam, i avall que fa baixada, i preparem-nos per la propera, que a aquest ritme pot ser de traca (m'ha fet fins i tot mandra escriure sobre els donatges, una autèntica tortura pels nostres ulls i orelles).

A dia d'avui, el feminisme té el mateix problema que molts altres ismes, i és el segrest que pateix per part d'una minoria poc representativa però amb gran pes a les xarxes socials -on es talla el bacallà- i que ha estat hàbil a l'hora de domesticar el llenguatge i d'imposar el seu propi paradigma i l'estètica. Discutir amb una feminista radical -les mal anomenades feminazis- encara que ho facis amb tot el bon rotllo del món, et garanteix que se t'anomeni misògin no menys de tres vegades. Segons com t'ho miris, també és una quota.

L'ESCRIPTOR QUE ES VA EMBOLICAR AMB LA MÉS LLETJA

Fa un grapat d'anys una novel·la determinada va quedar finalista d'un premi literari que aleshores tenia cert prestigi. Jo no coneixia personalment a l'autor, i aquell premi literari en concret me la portava fluixa, però per algun motiu vaig retenir aquell títol i el nom d'aquell escriptor a la ment. De tant en tant em passen aquestes coses: tinc la memòria fotogràfica més capritxosa del món.

Mesos després, navegant per la Xarxa, vaig anar a parar a la pàgina personal de l'autor. Era la clàssica pàgina que es fa algú que no sap fer pàgines web: val més obrir un bloc, nois i noies, perquè el ridícul pot ser espectacular, com era el cas. En fi, en aquella desolació psicodèlica que era la seva pàgina web, l'autor presentava la novel·la -inclosa la portada, que també havia dissenyat ell mateix, amb uns resultats igual de decebedors-  remarcant que havia estat finalista del premi tal i qual. Aquell paio oferia la novel·la als editors que hi estiguessin interessats. Ara bé: l'editor que publiqués la seva joia no podia ser un galifardeu qualsevol. El nostre home buscava una editorial seriosa, que es comprometés a divulgar la seva obra i a tractar-lo com es mereixia. Com un pagès latifundista i galtavermell oferint la seva pubilla a l'hereu del mas amb més bona anomenada. Recordo que vaig pensar exactament això: "Doncs ho tens clar, xaval, amb aquest plan no et publicarà ningú".

Mesos més tard una misteriosa editorial barcelonina, Maikalili, em va voler publicar Manual de Supervivència. Es veu que molta gent pagava per publicar en aquella editorial (afortunadament a mi em van fer signar un contracte d'edició estàndard). Maikalili era un autèntic desastre a tots nivells, i  tractava els llibres com si fossin pomes o peres del Mercadona. Afortunadament l'amo de Maikalili (dir-li editor seria exagerar) va cardar el camp amb els diners dels pobres dissortats que s'havien autoeditat, i una altra editorial barcelonina (Montflorit, que també va fer aigües) me la va publicar sense obtenir ni el més mínim ressò i amb molt poques ressenyes, i definitivament cap de tan brillant com la que he copipastejat a baix, de la Revista de Girona, i que aprofitant l'avinentesa podeu (heu de) llegir.

Però no ens desviem del tema que ens ocupa. Mentre era a la sala d'espera de Maikalili vaig veure un munt de llibres i en vaig agafar un a l'atzar. Endevineu quin era? Exacte, el finalista d'aquell guardó que mesos abans proclamava des de la seva pàgina web que només se n'aniria al llit amb una editorial guapa i prestigiosa, però que quan va arribar el final de la festa, quan la desesperació substitueix l'eufòria, quan, com diuen en castellà, todo el pescado está vendido, quan t'adones que les noies més boniques ja són fora o ni et miren, s'havia arramblat a la més lletja (o al més lleig i borratxo, que aquest símil funciona perfectament per tots dos sexes).
I qui sap si havia pagat per fer-ho, com un Manolo qualsevol.
Pobre paio.