KENTUCKY

La nit de l'u d'octubre era a casa, trist i cansat. En comptes de dormir -no podia- vaig fer dues coses. La primera va ser escriure aquest article, i la segona respondre correus pendents, que és una cosa que em fa una mandra horrorosa i que només faig quan tinc insomni o problemes importants a resoldre. Un dels emails me l'havia enviat l'Aniol Florensa, el nou fitxatge de Brau, l'editorial que fa dos anys va publicar Nits de matapobres. Dies abans havia llegit la contra que li havia fet Soler Bufí al Diari de Girona. L'entrevista no em va agradar perquè queia en la broma fàcil sobre el moviment independentista. Imbècil de mi, vaig assumir que l'Aniol Florensa era un d'aquests modernets que van de guais i d'equidistants, però que quan comencen a caure les garrotades s'amaguen rere les porres i els escuts de la llei i l'ordre. I dic imbècil de mi perquè durant un temps vaig seguir els articles d'en Soler, l'entrevistador, i a aquestes alçades ja l'hauria de conèixer.

Al correu electrònic en qüestió, el nano se'ns presentava i tot seguit ens demanava, com a companys de col·lecció, què ens havia semblat la seva òpera prima. Aleshores vaig cometre un dels errors que més m'han avergonyit aquestes últimes setmanes. Li vaig respondre que si es pensava que llegiria una novel·la de brometes després de tot el que havia passat aquell dia, amb el cunyat a l'hospital i les imatges de violència desfilant pels informatius, és que anava més borratxo que un guàrdia civil el dia dotze d'octubre. Em va respondre de seguida: com jo, ell també estava exhaust i amb l'ànim per terra. Com jo, havia passat la major part del dia defensant les urnes, i com jo, ell també havia tingut por esperant l'escomesa de la policia espanyola. Tot plegat era un  malentès sideral provocat per una entrevista esbiaixada perquè encaixés amb la ideologia de l'entrevistador, que en els darrers mesos ha  rebut elogis repetides vegades de la web ultraespanyolista Dolça Catalunya. 

Aquella nit vaig escriure la paraula perdó tantes vegades que vaig esborrar els caràcters de les tecles. M'imaginava a mi mateix en aquell estat emocional desfet, rebent una crítica cruel d'un col·lega que només havia llegit una entrevista molt desafortunada. Per descomptat, l'endemà vaig córrer a comprar la novel·la i a llegir-la.

Kentucky fa broma amb l'independentisme, sí. I tant. Però collona des de dintre. Riure's dels altres i tractar-los d'imbècils és la cosa més fàcil del món, però calen intel·ligència i collons per fotre-te'n de tu mateix. I l'humor fa falta sempre, sobretot en moments tan foscos com els que estem passant. Our darkest hour.

Florensa és guionista, i això es nota a l'hora de narrar. De fet, Kentucky em fa pensar en la meva primera novel·la, Manual de supervivència. Són obres molt visuals, ràpides, amb molta influència de la cultura pop i les ínfules literàries justes. Són novel·les que demanen ser escrites, que han de sortir de l'olla de l'escriptor per no fer-la esclatar. Kentucky és una novel·la escrita amb la mala llet de la juventut i que és deudora de les infames i divertidíssimes sèries Z, de l'humor fi català, de l'estripamenta també catalana. És excessiva, exagerada i gamberra. Fa pensar en The Walking Dead, i en certa manera també en Breaking Bad. També en The Fog, d'Stephen King, i en no sé quantes sèries, pel·lícules i llibres més. És un tipus de literatura que en català pràcticament no es fa -potser ara una mica, a Males Herbes- i que ha d'existir per tenir un món cultural normalitzat. Cal felicitar a l'editorial per haver tingut la valentia de publicar-lo. No tot han de ser instrospeccions profundes, obres del jo carregades de sensibilitat i novel·les fosques sobre passats traumàtics: també necessitem rock and roll i friquisme genuï. I aquí hi entra l'amic Florensa.

Com a pega hi posaria la mateixa que em van posar a mi. Massa concentrat en trabar una bona història i en fer riure al lector, Florensa en ocasions descura el llenguatge. Potser és perquè escriu de manera visual, i s'hi recolza de manera excessiva, com li passa a la major part dels guionistes que he llegit. Segons com es miri potser no és una pega, sinó una nova manera de narrar. Això el temps ho dirà. 

Per cert, el tràiler book és molt bo. El podeu veure aquí.

NO ES LO MISMO

La correcció política ens ha fet perdre el sentit de l’humor. Per no semblar uns pagerols ni uns fantotxes de barri, hem hagut d’eliminar un munt d’acudits i bromes la mar de gracioses. I no només això: a cada text fem malabarismes amb el llenguatge, i també hem fet veure que estàvem d’acord amb postulats que no eren els nostres. Però això no es el pitjor, ni de lluny, perquè pel bé de la correcció polícia hem acabat donant per bons arguments que són autèntiques falàcies. Una d’elles és la que diu que hi ha de tot a pertot.

Ahir, dotze d’octubre, vam dur els nens al zoo de Barcelona. No ens recordàvem que hi havia la manifestació nacionalista, i al llarg del dia ens vam anar trobant gent embolcallada amb banderes espanyoles. El cert és que n’hi havia poca, poquíssima -es veu que la manifa, com en diuen ells, va resultar un fracàs, l’unionisme de carrer ha perdut pistonada en només mitja setmana-, però em va sorprendre el perfil dels assistents. El que més em va sobtar va ser que molts eren d’edat avançada i anaven sols. Era una mica depriment, veure un avi ranquejar pel metro amb una bandera espanyola per capa. Això sí, amb la camisa ben oberta, com quan eren joves i valents. També hi havia dones soles, amb el cabell tintat a la perruqueria de la Puri. De debò que era estrany, veure’ls rondar per la ciutat tots sols. Et venien ganes de convidar-los a un cafè amb llet calent, o d'abraçar-los. Per descomptat, també alguna família que de tan tòpica com era, si l’hagués descrit en una novel·la, l’editor m’hagués cardat crits per ser massa estereotipada. Borjamaris, Lucías, camises blaves i etcètera. Per ser justos també s'ha de dir que devia haver-hi gent normal, però el cert és que no en vam veure gaire, nosaltres. Els pocs grups que vam trobar eren formats per adolescents rarets, o joves d’estètica agressiva i mirada intimidadora. Els perfils violents em són familiars: a arrel de la manifestació del vuit d’octubre vaig tenir una discussió al Facebook amb un antic professor meu d’Arts Marcials i representant de material esportiu que, en veure’s superat argumentalment, em va desafiar a fer un combat físic. I el més trist de tot és que vaig acabar demanant-li perdó, no tant per por de la pallissa - que no dubto que me l'hagués fotut en cas de tenir-me a mà- sinó per culpa d'aquest caràcter nostre, tan de dialogar i rebaixar tensió. Nosaltres no ens podem permetre trencar cap norma. Ells, en canvi, se les poden saltar totes. Tenen la força de la seva banda.

He començat el post amb la idea que la correcció política ens fa dir que hi ha de tot a tot arreu. És mentida. No aventuraré explicacions -són matèria sociològica o antropològica- sinó que em limitaré a descriure uns fets que són més o menys objectius. Les manifestacions independentistes han estat un prodigi de la logística i l’organització. El tòpic que diu que al final no hi ha ni un paper al terra és rigorosament cert. L’expressió més agosarada que s’hi sent és boti boti boti, espanyol qui no boti, i l’ambient és tan pacífic, festiu i ingenu que s’acosta al naïf. L’estètica és una mica rural, amb massa tractors pel meu gust, però mira, som gent de molt de la terra, què vols fer-hi.  En canvi, les manifestacions espanyolistes són figues d’un altre paner. Les banderes franquistes hi sovintegen -també a la del dissabte passat, tot i la prohibició expressa de portar-ne (ben mirat, és estrany que els organitzadors posin tant èmfasi en semblar demòcrates)-, així com d’altres simbologies ultres. Els disturbis són normalíssims: a la manifestació del vuit d’octubre es van barallar entre ells, cosa que va tornar a passar ahir, destrossant la terrassa del Zurich. Al llarg d’aquests actes s’han increpat mossos, s’han insultat veïns i els hi han trencat els vidres. Els crits que s’hi senten no tenen aquella candidesa de les consignes independentistes, i exigeixen sang, submissió a la llei i presó pels rebels (rebels, com mola: em fan sentir com un pilot d’X-Wing). Els manifestants tampoc tenen aquell somriure embafador dels indepes -la revolta dels somriures, en diuen els cursis-, sinó que adopten un gest greu, com soldats que marxen cap a l’escorxador i senten sobre seu les fosques ales de la mort.

No es lo mismo, cantava l’Alejandro Sanz, i tenia tota la raó del món. Fins ara no podíem dir-ho perquè tot era cordialitat i ganes de quedar bé, però ara és hora de treure’s els guants i abandonar el fair play, perquè ells van a totes, i al final de tan bons semblarem ases. L’article 155 és més que una possibilitat a l’hora d’escriure aquest post, i tots tenim gravats a la retina les sàdiques càrregues de la policia l’u d’octubre. Els militar afilen els sabres, i és qüestió de temps que ens vinguin a buscar. Ells són els de a por ellos -qué no quede ni uno!, afegien alguns, un detall que va passar desapercebut-, i els de la mà alçada. No, no són quatre brètols com ens deien fins ara, i nosaltres fent veure que ens ho empassàvem per no fer enrabiar ningú. Són molts. La catalanofòbia no és cosa de dos desgraciats de Villarrubia de los conejos, sinó una malaltia enquistats en una part important de la societats espanyola que, tot s’ha de dir, aquests dies també ens ha sorprès molt agradablement -em van fer caure alguna llàgrima i tot- amb mostres de solidaritat i estima, encara que em temo que eren minioritàries. Sempre som massa pocs quan es tracta de lluitar contra els monstres.

Una de les idees que m’han inspirat alhora d’escriure aquest post és una discussió que vaig veure  per casualitat al FB. Un dels meus amics alacantins criticava amb agror els fets al voltant de les manifestacions a València. Suposo que esteu al cas: grups feixistes van carregar contra manifestants independentistes i d’esquerres davant de la policia, que va actuar amb desgana, o no va actuar. El meu amic conmentava els fets, i algú al seu mur va entonar la cantarella de sempre: es lo mismo, en todas partes se cuecen habas. No, va respondre ell. Hi ha violents i pacífics. Hi ha els que ataquen i els que es defensen. Alguns tenen la policia a favor i d'altres, en contra. Fa temps que això ha deixat de ser una batalla per la independència, i encara hi ha tanta, tantíssima gent que no ho entén, o encara pitjor, que ja li va bé.

Acabo el post amb un paràgraf de la cançó que us deia abans. Com anell al dit:

No es lo mismo ser que estar

No es lo mismo estar que quedarse, ¡qué va!

Tampoco quedarse es igual que parar

No es lo mismo

Será que ni somos, ni estamos

Ni nos pensamos quedar

Pero es distinto conformarse o pelear

No es lo mismo, es distinto

ELS BÀRBARS A LES PORTES

Aiguaviva és un poblet petit molt a la vora de Girona. No arriba als mil habitants. Avui celebraven un dinar popular a la minúscula plaça de la vil·la, i tot era una festa fins que la Guàrdia Civil, o els Nacionals, han arribat. Han entrat per un dels accessos de la plaça. Segurament ningú no pensava que serien atacats. Han llançat gasos lacrimògens, com bàrbars, i de seguida han adoptat una formació de combat. Sabeu contra qui lluitaven? Contra jubilats i contra famílies. Ni un radical, ni un element conflictiu. El meu cunyat és regidor d'Aiguaviva. Ha sortit de l'Ajuntament i s'ha enfrontat als salvatges. No només s'ha emportat un grapat d'hòsties -ha acabat a l'hospital- sinó que s'ha quedat dempeus, sense doblegar el genoll. El meu cunyat era d'Unió democràtica, i als dinars familiars m'havia fet un tip de riure a costa seva. Ara m'ho menjo amb patates: avui ha demostrat que té els collons tres vegades més grans que els meus.

A Cassà també hem tingut alertes. En concret, tres. Al final hem reagrupat les urnes a la plaça principal, i hem tallat tots els accessos. Amb tractors: redneck pride. El lloc no era un objectiu fàcil, hi havia centenars de persones, i potser per això no ens han atacat. O potser només hem tingut sort, no ho sé. Quan sonaven les falses alertes tothom es preparava, alguns amb somriures. Ni els meus amics ni jo somrèiem. De joves vam veure prou baralles per saber que són una cosa ràpida, bruta i insensata. I si amb paios de carrer ja són violentes, imagineu-vos amb un gos entrenat per mossegar. Unes males bèsties carregades d'odi com les que hem vist avui. Amb les cames que em tremolaven ens hem preparat per la pallissa que per sort no ha arribat. M'hagués menjat les hòsties pels meus fills.  No pas perquè tinguin un futur millor, que això no ho sap ningú, sinó perquè sempre els hi ensenyo que han de ser conseqüents. No sé si davant d'aquells monstres hauria sigut fort com el meu cunyat, ni si m'hauria aguantat dempeus.

I com que sempre li dic als meus nanos que cal ser bones persones i, sobretot, valents, brando la meva ploma contra els animalots que han vingut a matar-nos. I els assenyalo, i els hi dic assassins, i també acuso als qui s'hi volen reconciliar, amb qualsevol excusa miserable. Avui hi ha dos bàndols a Catalunya, i segurament també a Espanya. La democràcia enfront de la ràbia. La fúria contra la raó. Els carnissers, armats fins les dents, contra la gent del carrer. Per què sou tan dolents? Per què ens odieu tant?

No eren les urnes el que avui ha portat els monstres a envair les nostres places. Ha estat la venjança. Han vingut a humiliar-nos i a fer-nos mal. Avui ningú ha vingut a posar ordre ni a fer complir la justícia, sinó a intentar destruir un poble, com la gentola mesquina que són. El malànima de l'Albiol menteix com un miserable ara mateix a TV3 -avui no dormirem ni amb tres Orfidals- i fa pocs minuts Rajoy s'ha burlat de nosaltres amb un d'aquells discursos que li escriuen els seus esbirros.

Però no tot han sigut desgràcies, avui. He vist amics que fins ara es feien dir equidistants que han anat a votar -segurament han votat no, però tan li carda. I ho han fet públic. Gràcies a ells, i als bombers, i als Mossos, i a les manifestacions que han fet arreu d'Espanya. Gràcies als nostres germans, que ens han sabut entendre. Els que avui s'han mantingut a distància s'han portat com uns autèntics covards, i els ho dic des d'aquí. On sou, intel·lectuals espanyols? On t'amagues, Sabina? Digue'ns, Serrat, a quin forat ets? Fa temps que això no va d'independència, encara no ho enteneu? Això va d'enterrar els darrers vestigis del franquisme, que cuegen amb una bona salut sorprenent.

Deixo d'escriure. Sense repassar res. Demà potser canviaria alguna cosa, i avui toca dir el que ens dicta el cor. Que tingueu moltíssima sort, i si encara correu carrers -jo ho he fet durant dotze hores- sobretot, que no us facin mal.