ÀNIMS, ADA!

Aquests dies tothom critica l'actitud de l'Ada Colau, dient que és incomprensible que faci el que faci, i que sembla mentida que el poder l'hagi pogut canviar tant. Jo crec que fa el que fa precisament perquè és una persona conseqüent, i que realment es preocupa per la gent pobra i desvalguda. Tots sabem que l'Ada militava a la PAH, que majoritàriament ajuda a persones molt vulnerables i en situacions de precarietat extrema. Ella lluitava per famílies que estaven a punt de ser desnonades i que no tenien un sostre on passar la nit. En canvi, els pijokupes de Gràcia, com els de Can Vies, són una altra història. No és el mateix que un grup d'immigrants sense recursos ocupi un pis buit, que una tropa de nois i noies ocupin un local i es dediquin a fer tallers de titelles, de capoeira, d'arreglar bicicletes i a organitzar xerrades sobre la revolució zapatista. I encara menys si fan manifestos violents i buits com aquest (perquè sabem que d'aquí a una setmana tot s'haurà acabat, i d'aquí a dues, afortunadament per ells perquè així no hauran de complir la seva paraula, ningú se'n recordarà de res).

Durant anys vaig ser veí del casal gironí El Forn, que a dia d'avui té un look i una ubicació força més pija. Podríem dir que s'han gironitzat.  Però els nostres amics tenen un passat, i jo el conec molt bé. Tot i no ser un local pròpiament okupat, tenien un discurs molt semblant al dels casals okupes. Per exemple, deien que organitzaven activitats pel barri. Durant tots els anys que van ser allà només recordo festes etíliques que s'allargaven fins ben entrada la matinada. Els veïns, esclar, ens queixàvem i trucàvem a la policia, i aquesta ens feia més o menys cas, segons el dia. L'endemà els entrevistaven en algun diari, o en algun suplement o revisteta, i s'omplien la boca parlant de barri, de feina de carrer, de construcció d'un discurs social revolucionari i no sé què més, però el pobre desgraciat que passava les nits en blanc era jo. Aquella superioritat moral seva em feia -i encara em fa- una ràbia que ni us ho penseu. 

Aquí he de fer un apart per aclarir que els antidisturbis també em fan molt poca gràcia. El cos dels Mossos, en dono fe, és ple de bones persones, però també hi ha paios que han vist massa pel·lícules, addictes a l'adrenalina i gent que li agrada passejar-se pel món amb pistola i uniforme. És indubtable que alguns agents a vegades es passen tres pobles, i aquí no hi ha excusa que valgui perquè la seva feina l'han de fer bé, com tothom. Són precisament aquests excessos els que fan que una part de la ciutadania no sàpiga si posicionar-se al costat d'uns o dels altres. Quiet custodies ipses custodes, que el gran Alan Moore va popularitzar com who watches the Watchem?

L'Alejandro Sanz cantava No es lo mismo, i tenia més raó que un sant. No és el mateix okupar una masia abandonada i intentar crear-hi una utopia pacifista -cosa que admiro- que fer tremolar un barri. I tal com diu l'admirada Empar Moliné: apa, ara digueu-me fatxa.

LES FEMINISTES QUE ENS AGRADEN

Algú que hi entengui de cinema d'acció us explicarà amb tot luxe de detalls com el paper de la dona ha anat evolucionat al llarg de la història del setè art. A la primera versió d'aquest post havia fet un petit esbós d'aquesta evolució, però fins i tot jo l'he trobat decebedor -i això que els pares tendim a veure amb bons ulls els nostres fills- de manera que em limitaré a parlar del que volia parlar d'entrada. De femenisme.

Cadascú s'imagina una cosa diferent quan sent parlar de feminisme. Uns pensaran en les noies de Femen fent un escratxe. D'altres, en la feminista clàssica (cabell vermell, ducados, gintònic de quan ningú bevia gintònics perquè no eren gaire bons, cosa que tenia el seu mèrit). També hi haurà els qui pensaran en dones polítiques, o en intel·lectuals que llegeixen tractats sobre sexualitat, antropologia i cultura, transgènere, homo, bi i no sé quantes coses més. Finalment, i permeteu-me el reduccionisme, hi ha un grup -en el qual el vostre blocaire preferit s'hi inclou- que quan pensa en feminisme no s'imagina una senyora gesticulant i llegint poesies sobre conys, o dones assegudes en sofà o a casals okupes que asseguren que tot home és un violador potencial pel sol fet de tenir cigala. A alguns ens agraden les feministes de debò. Les que no estan de gaires hòsties, i que no necessiten els homes per res.

Per exemple, ens agrada la Michonne i la seva katana, capaç de tallar per la meitat a tot quant zombi o humà se li posi al davant. I ens agrada perquè va ser capaç de sobreviure sola allà fora, i és sense cap mena de dubte un dels personatges més forts i carismàtics del panorama televisiu actual. Fins i tot ha inspirat un llibre sobre feminisme: La mirada de Michonne.

Ens agrada la Carol, també de The Walking Dead, perquè va saber passar de dona submissa que vivia sota el puny de ferro del seu marit garrul·lo a supervivent implacable que ha salvat el grup sencer en moltes ocasions. L'autosuperació en comptes del lament, la força en comptes de la queixa estèril. Aquesta és la lliçó que la Carol ens ha ensenyat.

Ens agrada la Furiosa, coprotagonista de Mad Max, perquè és millor conductora que el protagonista, i fins i tot millor tiradora. Impagable l'escena en que l'expolicia falla dos trets (només té tres bales) i al final la seva companya ha d'abatre el cotxe enemic. La Furiosa no es pinta les tetes, sinó la cara, i no assalta esglésies plenes de feligresos ancians, sinó que ataca convois dels desert plens de salvatges i assassins. Ella no pensa en transfeminisme, ni en teories queer o capitalisme rosa, però és una feminista avant la lettre. Amb dos ovaris.

Ens agrada l'Arya Stark, perquè en comptes de fer pintades de color lila contra el patriarcat, aprèn a lluitar i així, si se li acosta algun fill de puta, pot atravessar-lo de mig a mig com si fos una oliva. Hi ha més d'un i més de dos patriarques que farien bé de tremolar només de pensar què els hi farà aquesta noia un cop hagi enllestit el seu entrenament.

Acabem amb la Wonder Woman, perquè la llista és exhaustiva. Superheroina par excellence i un dels personatges més poderosos de l'univers DC, i del món del còmic en general. La Diana és una princesa de les amazones, les famoses guerreres de la mitologia clàssica, i sembla creada per demostrar que els feminisme no ha d'anar renyit amb la feminitat. 

INJUSTÍCIES DE CADA DIA

Un amic amb qui sopo de tant en tant es queixa de la injustíca que representa que una persona de ciències pugui escriure tant o més bé que una de lletres, mentre que algú de lletres mai no serà capaç de cap proesa científica, i alguns fins i tot tindrem problemes a l'hora de resoldre una simple equació de segon grau.

No cal dir que estic totalment d'acord amb el meu amic: conec metges, biòlegs i enginyers que són magnífics escriptors, però no he vist mai cap filòleg capaç de, posem per cas, guarir unes angines, teoritzar sobre els diferents tipus de cèl·lules o muntar un circuit elèctric. Fa ràbia però és així. Hi ha una vella discussió sobre de qui és el món, dels de ciències o dels de lletres. El dilema té una solució tan òbvia que no val la pena ni escriure-la.

Però anem al que ens interessa: el company blocaire -de ciències- Sergi Monteagudo treu òpera prima, Quant valen els teus somnis, i ens fa reviure una vegada més aquesta injustícia còsmica. No faré una ressenya del llibre perquè no sé fer ressenyes, ni n'he fet mai cap, i encara menys crítiques, i d'altra banda no tinc autoritat per fer ni una cosa ni l'altra, però com a lector bregat que sóc puc afirmar que el paio ho fet bé, és més, ho fot molt bé. Escriu contes i parla, alhora, de literatura, o per ser més exactes -i postmoderns-, de metaliteratura. En llegir-lo veureu que té un estil net, gens artificiós i eficaç, tal i com m'imagino que és la llibreta de fòrmules i apunts d'un matemàtic aplicat.

I malgrat que té traça i bones idees, en Sergi ho té difícil. Ho té difícil perquè ell i jo fem blocs quan ningú ja no fa blocs, i perquè tots dos publiquem en una llengua que ara mateix té més creadors que no pas lectors. Distanciar-te del gruix d'escriptors ara mateix és una tasca complicada, però un recull de contes és el primer pas per fer-ho, a banda d'una temàtica que no busqui la, diguem-ne, generacionalitat -és a dir, el fet de pertànyer volgudament a una generació, un dels errors més comuns i absurds de la literatura actual. En Sergi compleix amb tots els requisits. I si a això hi sumem l'original campanya de sortida -aconseguint, con dos cojones, que un grapat de blocaires en facin una ressenya- té tots els números per fer una bona entrada al complicadíssim món de les lletres catalanes.

En Sergi difícilment serà el nou Víctor Amela perquè ell no busca l'entreteniment per l'entreteniment, sinó que vol tatuar una part d'ell en cada paraula. Els contes són contes, sí, però també són un mapa de les fílies i les fòbies de l'autor, dels seus referents i de la seva voluntat estilística. I si aquesta voluntat no és literatura, no sé pas què ho és.

Sort, company. And welcome to the jungle.

FART DEL MERCADONA (i cada vegada més)

Vaig poc sovint  al Mercadona, i això que el tinc a dos minuts de casa. Potser sis vegades l'any, i si puc menys, menys. I quan hi vaig hi compro uns productes molt específics, que solen ser força irrellevants, com ara tomàquets secs confitats, tàperes, jalapeños en vinagre i ximpleries així. Durant una època vaig viure literalment al costat d'un Mercadona, i aleshores hi anava més, però li vaig agafar mania perquè el personal que el freqüentava no era la classe de persona que vols que rondi o grapegi els aliments que estàs a punt de comprar (paios sense samarreta o descalços, borratxos del barri, gitanos portuguesos que obrien les caixes i es menjaven el que els abellia, i un llarg i desagradable etcètera que m'estalviaré per tal de no ofendre als amants de la correcció política).

Ja veieu que el Mercadona em fa rabieta. Els colors institucionals -verd fosc i taronja butà- són lletjos, fins i tot diria que molt lletjos, i em transmeten una sensació de desassossec. A joc amb els colors hi ha els uniformes dels treballadors i treballadores. És un autèntic misteri que una empresa amb tanta potència no tingui uns uniformes una mica més elegants. De fet, l'única explicació que hi trobo és que siguin així volgudament, amb la intenció de transmetre una imatge determinada, de supermercat senzill, barat, de barri. L'absència de detalls, tant en la decoració com en els seus productes, és espantosa, i tot plegat em fa pensar en aquells supermercats que tant li agraden a Kim Jong Un. Les pobres caixeres, a més de vestir-se amb aquesta roba horrorosa, han de tapar-se els pírcings amb trossos d'esparadrap, com si la visió de les dilatacions o les arracadas al nas hagués d'espantar a la clientela.

Els productes del Mercadona en general tampoc em fan el pes. El pernil salat és massa salat, el pa és flexible com una gimnasta russa. La secció de la carn em genera especial malfiança, i quan hi vaig sento un calfred en passar-hi. Dir pollastres a bèsties amb aquelles ales gegantines i aquelles cuixes enormes és, com a mínim, irònic. Les platades de carn rosa -carn que quan poses a la planxa roent es redueix a l'absurd- em fan venir ganes d'abraçar amb fúria el veganisme. Alguns amics meus molt estimats hi fan la compra setmanal i sempre els ho retrec. Tan de bo aquest post els ajudi finalment a veure la llum.

L'acohol mereix un apartat a part. Si algun dia tinc convidats imprevistos i he de baixar a fer una d'aquestes compres d'emergència ja sé que no hi trobaré mam bo. Entenc que els adolescents o els quillos facin festa major amb els preus i els productes que ofereix el Mercadona, però si vols estalviar-te, en el millor dels casos, una ressaca de campionat, oblida't del whisky escocès Always o de la Sheriton strawberry gin, que fent un esforç de promoció  presenten com si fos un gin glamurós i atrevit. Un esforç que estranyament no han fet a l'hora de buscar noms per les seves marques blanques: Hacendado en la majoria de les seves accepcions -sempre segons la RAE- ens projecta la imatge d'un señorito molt ric. A mi, què voleu que us digui, cada vegada que veig aquells iogurs i formatges m'imagino un cortijo i el latifundista de torn perseguint la minyona. Més que profund, ho trobo abismal.

I parlant d'hacendados, tampoc m'agrada el seu propietari i els seus -suposats- vincles amb el nacionalisme espanyol més cavernari. El que em costa d'entendre és perquè, les poques vegades que hi vaig, m'hi trobo paios amb bambes independentistes o amb l'estelada als tirants o al cinturó. Si jo sé el que sé, ells també ho saben. Colló, nois i noies de la ceba, per supermercats que no quedi. El Caprabo, per exemple, té una oferta fantàstica de productes de quilòmetre zero i procuren etiquetar sempre en català. Per no parlar del petit comerç, que hauria de ser la nostra primera opció sempre que fos possible. I passa exactament el mateix amb les hiperfeministes, tan atentes a la separació de gèneres en l'escriptura, però que a l'hora d'anar-hi a comprar no s'adonen de l'esgarrifós "dona" que conté el nom del súper. En conec com a mínim dues -una d'elles és una bona amiga meva- que hi  fan la compra setmanal. "És que és més barat i bo que la resta dels súpers" diiuen. Segur que sí, noies. Tan barat com ho som els catalans i catalanes a l'hora de vendre'ns al millor postor.

UNA NOIA COM TU

Quan era a la Universitat i s'acostava Setmana Santa els professors ens donaven uns quants dies extra de vacances, així ells podien allargar els seus creuers i viatges a Cuba -el destí preferit dels professors progressistes de la UdG. Perquè quedés més universitari es van inventar un nom: Setmana Cultural. Se suposava que cada estudiant s'havia de matricular de forma voluntària a uns quants tallers. Per descomptat, el noranta per cent dels alumnes no es matriculaven enlloc i es quedaven als seus pobles, o bé als seus pisos, dormint, fumant petes i bevent cervesa. Els que tenien més diners anaven a esquiar, i alguns fins i tot estudiaven.

Jo era un paio molt responsable i em matriculava a un munt d'activitats. No faig broma, era així de ruc. Una d'elles va ser un taller de quiromassatge. Vaig anar-hi amb un company de classe a qui li dèiem la Guilla per la seva astúcia a l'hora de tirar els trastos a les noies. De fet, vam escollir aquell taller perquè teníem l'esperança de lligar, i per alguna lògica enrevessada ens va semblar que aquell, i no pas, per exemple una seminari sobre Hegel, seria un bon lloc.

El taller va durar tres matins. Al nostre costat hi havia dos paios i dues noies que es van fer molt amics. Les dues noies eren boniques i tenien la gràcia que té la gent guapa de vint anys. Els nois, no. Em sembla recordar que tenien els braços i les cames molt prims, i que alhora feien panxolina. El clàssic tipet d'oficinista ibèric de la vella escola. En general la Guilla i jo no els escoltàvem perquè només parlaven de subnormalades, però sí que vaig parar atenció a la conversa del darrer dia. Una de les noies, ben eixerida ella, va preguntar:

- Digues, què vau pensar el primer dia que ens vau veure?
I un dels nois, sincer com una mala cosa, li va respondre:
- Vaig pensar: mira, vet aquí dues noies amb qui mai podré arribar a parlar.

La saviesa d'aquella frase em va colpir, es podria dir que gairebé em va fer mal físic. S'ha dit que el sexe funciona d'una manera molt similar al capitalisme: hi ha un grup petit que amuntega efectius i recursos, mentre que les grans masses sobreviuen com poden, amb èpoques millors i pitjors. Si realment existeix una classe mitjana mai no és tan formidable com ens volen fer creure, i es limita a fer la viu-viu fent veure, precisament, que és classe mitjana. Aquell pobre infeliç d'alguna manera intuïa tot això, i se sabia membre del proletariat sexual. Probablement acabés convertint-se en el pagafantes d'aquell parell, un dels elements socials més menyspreables perquè desconeixen el seu lloc dins de l'esquema general de les coses i volen ascendir socialment peti qui peti, però això només és una suposició meva. Com en el seu equivalent socioeconòmic, també tenim nous-rics, que presumeixen tothora dels seus recursos i que gairebé tothom menysprea per ser uns autèntics imbècils, però a l'esquena, esclar, perquè a la cara els hi fem la gara-gara, i finalment el lumpen-proletariat, individus que no tenen cap recurs, ni oportunitats, ni esperança, i que es conformen masturbant-se o consumint sexe de pagament.

De totes les anècdotes que vaig viure a la Universitat, i mireu que n'hi havia de ben salvatges i surrealistes, aquesta que us acabo d'explicar és de les que millor recordo. Ni la Guilla ni jo teníem aleshores prou maduresa per entendre els estranys mecanismes que fan girar el món, i vam pensar que aquell parell de tios eren uns pobres pringats. Però els anys m'han ensenyat que tenien més raó que un sant. I la prova és que encara recordo aquella conversa de fa gairebé vint anys com si l'hagués sentida ahir.