Durant anys vaig ser veí del casal gironí El Forn, que a dia d'avui té un look i una ubicació força més pija. Podríem dir que s'han gironitzat. Però els nostres amics tenen un passat, i jo el conec molt bé. Tot i no ser un local pròpiament okupat, tenien un discurs molt semblant al dels casals okupes. Per exemple, deien que organitzaven activitats pel barri. Durant tots els anys que van ser allà només recordo festes etíliques que s'allargaven fins ben entrada la matinada. Els veïns, esclar, ens queixàvem i trucàvem a la policia, i aquesta ens feia més o menys cas, segons el dia. L'endemà els entrevistaven en algun diari, o en algun suplement o revisteta, i s'omplien la boca parlant de barri, de feina de carrer, de construcció d'un discurs social revolucionari i no sé què més, però el pobre desgraciat que passava les nits en blanc era jo. Aquella superioritat moral seva em feia -i encara em fa- una ràbia que ni us ho penseu.
Aquí he de fer un apart per aclarir que els antidisturbis també em fan molt poca gràcia. El cos dels Mossos, en dono fe, és ple de bones persones, però també hi ha paios que han vist massa pel·lícules, addictes a l'adrenalina i gent que li agrada passejar-se pel món amb pistola i uniforme. És indubtable que alguns agents a vegades es passen tres pobles, i aquí no hi ha excusa que valgui perquè la seva feina l'han de fer bé, com tothom. Són precisament aquests excessos els que fan que una part de la ciutadania no sàpiga si posicionar-se al costat d'uns o dels altres. Quiet custodies ipses custodes, que el gran Alan Moore va popularitzar com who watches the Watchem?
L'Alejandro Sanz cantava No es lo mismo, i tenia més raó que un sant. No és el mateix okupar una masia abandonada i intentar crear-hi una utopia pacifista -cosa que admiro- que fer tremolar un barri. I tal com diu l'admirada Empar Moliné: apa, ara digueu-me fatxa.
