Quan era a la Universitat i s'acostava Setmana Santa els professors ens donaven uns quants dies extra de vacances, així ells podien allargar els seus creuers i viatges a Cuba -el destí preferit dels professors progressistes de la UdG. Perquè quedés més universitari es van inventar un nom: Setmana Cultural. Se suposava que cada estudiant s'havia de matricular de forma voluntària a uns quants tallers. Per descomptat, el noranta per cent dels alumnes no es matriculaven enlloc i es quedaven als seus pobles, o bé als seus pisos, dormint, fumant petes i bevent cervesa. Els que tenien més diners anaven a esquiar, i alguns fins i tot estudiaven.
Jo era un paio molt responsable i em matriculava a un munt d'activitats. No faig broma, era així de ruc. Una d'elles va ser un taller de quiromassatge. Vaig anar-hi amb un company de classe a qui li dèiem la Guilla per la seva astúcia a l'hora de tirar els trastos a les noies. De fet, vam escollir aquell taller perquè teníem l'esperança de lligar, i per alguna lògica enrevessada ens va semblar que aquell, i no pas, per exemple una seminari sobre Hegel, seria un bon lloc.
El taller va durar tres matins. Al nostre costat hi havia dos paios i dues noies que es van fer molt amics. Les dues noies eren boniques i tenien la gràcia que té la gent guapa de vint anys. Els nois, no. Em sembla recordar que tenien els braços i les cames molt prims, i que alhora feien panxolina. El clàssic tipet d'oficinista ibèric de la vella escola. En general la Guilla i jo no els escoltàvem perquè només parlaven de subnormalades, però sí que vaig parar atenció a la conversa del darrer dia. Una de les noies, ben eixerida ella, va preguntar:
- Digues, què vau pensar el primer dia que ens vau veure?
I un dels nois, sincer com una mala cosa, li va respondre:
- Vaig pensar: mira, vet aquí dues noies amb qui mai podré arribar a parlar.
La saviesa d'aquella frase em va colpir, es podria dir que gairebé em va fer mal físic. S'ha dit que el sexe funciona d'una manera molt similar al capitalisme: hi ha un grup petit que amuntega efectius i recursos, mentre que les grans masses sobreviuen com poden, amb èpoques millors i pitjors. Si realment existeix una classe mitjana mai no és tan formidable com ens volen fer creure, i es limita a fer la viu-viu fent veure, precisament, que és classe mitjana. Aquell pobre infeliç d'alguna manera intuïa tot això, i se sabia membre del proletariat sexual. Probablement acabés convertint-se en el pagafantes d'aquell parell, un dels elements socials més menyspreables perquè desconeixen el seu lloc dins de l'esquema general de les coses i volen ascendir socialment peti qui peti, però això només és una suposició meva. Com en el seu equivalent socioeconòmic, també tenim nous-rics, que presumeixen tothora dels seus recursos i que gairebé tothom menysprea per ser uns autèntics imbècils, però a l'esquena, esclar, perquè a la cara els hi fem la gara-gara, i finalment el lumpen-proletariat, individus que no tenen cap recurs, ni oportunitats, ni esperança, i que es conformen masturbant-se o consumint sexe de pagament.
De totes les anècdotes que vaig viure a la Universitat, i mireu que n'hi havia de ben salvatges i surrealistes, aquesta que us acabo d'explicar és de les que millor recordo. Ni la Guilla ni jo teníem aleshores prou maduresa per entendre els estranys mecanismes que fan girar el món, i vam pensar que aquell parell de tios eren uns pobres pringats. Però els anys m'han ensenyat que tenien més raó que un sant. I la prova és que encara recordo aquella conversa de fa gairebé vint anys com si l'hagués sentida ahir.