LA RESSENYA QUE MAI VAIG PUBLICAR

Després de llegir Els homes del Sac d'en Damià Bardera vaig escriure una ressenya. Era força típica, amb les convencions habituals (lloava, per exemple, l'estil directe, precís i amb un punt líric, marca de la casa). També parlava de com tots els contes tenen un vertebrador comú, i patatim patatam. Fins i tot hi vaig incloure uns quants paràgrafs del dietari Octubre, d'en Miquel Pairolí, que expliquen perfectament la situació en la que es troben escriptors talentsos com ara en Bardera:

En la societat actual, en què un llibre es valora com un producte més de consum, sovint (...) passa que el talent no aconsegueix tenir èxit, i que l'èxit l'obté algú que no té abundància de talent, sinó gràcies i d'altres qualitats.

i també

El gran públic no sol apreciar una obra de talent, la troba massa complicada, i això els comerciants del ram no ho perdonen. 

Per equilibrar-ho una mica parlava de la portada (sembla escollida per provocar rebuig més que no pas per captar l'atenció dels lectors, des del meu punt de vista un error greu de màrqueting) i de la voluntat provocadora de Bardera, que a vegades sembla que pretengui dir-la més grossa cada vegada amb l'única pretenció de remoure'ns les tripes (i a fe que moltes vegades ho aconsegueix).

Però al final  vaig desestimar la ressenya. Per tres motius: el primer és que no sóc crític literari i de ressenyes no en sé fer. Alguna gent en sap tant que les ressenyes estan fins i tot més ben escrites que el propi llibre. Jo sóc un saltataulells i em dedico a això, a fer de saltataulells. El segon motiu és encara més poderós: no estic segur d'haver entès del tot l'obra d'en Damià, certament complexa i plena de referències culturals, matisos i picades d'ullet a la filosofia. La manera més ràpida per evitar el ridícul és no aventurar-se gaire. I el tercer i últim motiu, que la meva ressenya hauria estat absolutament innecessària. Gent de la talla d'en Jordi Llavina i d'en Lluís Muntada l'han elogiat en articles o en presentacions. Què podria afegir-hi, jo? Ben res. En Bardera i la seva obra es defineixen a si mateixos, i no cal que un blogaire de tercera com jo li digui que és un crack, perquè ell això ja ho sap.

A DALT I A BAIX

La majoria de programes de la graella televisiva d'avui es poden classificar en dos grans grups: els programes on la gent que hi surt és millor que el ciutadà mig, i els programes on és pitjor. Cadascú escull una d'aquestes dues categories segons el caràcter i la necessitat del moment, i per normal general s'hi manté fidel. Mirem-ho de més a de la vora:

a) Programes on la gent és millor que el ciutadà mig: aquí hi podem veure multimilionaris -molts vegades a més de rics també són atractius- que busquen xicota, gent que viu a Nova York o a Tòquio i que ens recorda constantment que el nostre poble és una merda, quarentones amb botox que ens mostren mansions luxoses, viatges exòtics a illes quasi-verges... a mi aquesta categoria em disgusta especialment perquè no necessito que ningú em vingui a refregar la seva sort. En canvi, disfruto amb la categoria

b) on hi surt gent esdentegada que va a empenyorar tot de coses absurdes, psicòpates cepats que treballen per una companyia d'embargaments, gent que se sotmet a humiliants canvis de look i, en definitiva, homes i dones que es ridicultizen a si mateixos de totes les maneres hagudes i per haver, i que ens recorden que la nostra vida no és tan trista i lletja com a vegades ens pensem.

Podríem crear una tercera categoria, la c), que sociològicament és la més interessant. Aquí hi cabrien programes del tipus Gran Hermano, Hombres y Mujeres o Gandía Shore. Per a molts espectadors la gent que hi surt són, directament, retrassats mentals que vendrien a la seva mare per cinc minuts de fama. Però per d'altres són nois i noies afortunadíssims, autèntics models a seguir. Tothom està d'acord que un multimilionari té molta sort, i que algú que ha d'anar a empenyorar l'anell de bodes no, però sí que hi ha discrepàncies a l'hora de dir si la Ylena és una border line amb problemes emocionals o una referència pels joves de barri.  Per desgràcia, aquestes dues coses a vegades són complementàries.

NO ENS EN PODEM REFIAR

Quan s'acosten eleccions els periodistes de TV3 rondinen perquè el temps que tenen per parlar de cada partit polític és limitat i proporcional a la importància de cadascun. Segons ells, això els priva d'informar amb més detall de fets importants protagonitzats per grups amb poca representació parlamentària. En canvi, han d'estar molta estona parlant -i a vegades, dient ximpleries- dels grans partits. Quan sents les seves protestes penses que tenen tota la raó del món. "Confieu en nosaltres" ens diuen "perquè som professionals, i si tinguéssim llibertat sabríem donar a cadascú el que li toca, amb objectivitat, sense favoritismes ni personalismes". I tu penses que tenen més raó que un sant, que el sistema és una merda i que seria molt bonic si fos diferent.

Però després ve Sant Jordi i toca parlar de llibres. Aquí, lògicament, no hi ha restriccions, i poden fer el que els hi doni la reial gana. Però resulta que no: es passen tot el dia parlant dels mateixos llibres i dels mateixos autors (curiosament, molts d'ells periodistes), i ignoren sistemàticament qualsevol altre títol, fins i tot si és d'un escriptor consagrat. El pare d'en Piqué i la nova novel·la d'en Martí Gironell passen per davant de gent amb una llarguíssima trajectòria en les lletrs catalanes. Aquesta és l'objectivitat de la que tant parlen? La professionalitat de la qual presumeixen? Passaria alguna cosa semblant en política si no tinguessin un límit de temps? Deixarien de banda qualsevol partit que a ells no els hi fes el pes? Potser ens emportaríem una sorpresa molt agradable però jo, la veritat, no me'n refïo gaire.

SANT JORDI NO VA MATAR EL DRAC

A aquestes alçades de la pel·lícula tots sabem que la història és una ciència inexacta, i que sovint ha de reescriure els seus postulats. És lògic, si tenim en compte que treballem amb documents antiquíssims (i no necessariament fiables) i amb restes arqueològiques que a vegades són difícils d'interpretar. Però a vegades la sort ens somriu i surt a la llum un document que aclareix o capgira un fet històric determinat. És el cas d'aquest vídeo que tinc l'honor d'oferir-vos en primícia. En efecte, Sant Jordi no va matar el drac. Vegeu-ho a continuació.

BRAVO! GIRONA

Els amics de la revista Bravo! Girona han tingut la bondat de fer una ressenya del gat de Schrödinger. Podeu llegir-la aquí:

http://www.bravogirona.com/es/recomendaciones/de-cine-y-letras

MOLT FARTS DE L'UNBOXING (o ser massa vell per entendre la Xarxa)

Una de les coses que em fan més ràbia de la Xarxa és el fenomen unboxing. Pels que no sapigueu què és us en faig un resum molt breu: a grans trets, es tracta de gravar-te a tu mateix mentre desempaquetes un aparell electrònic de darrera generació que t'acaba d'arribar per correu -suposo que pots desempaquetar qualsevol cosa, però la gent normalmente ho fa amb Iphones, Play Stations i coses semblants-. A mesura que vas desempaquetant has d'explicar a la càmera com et sents, a ser possible fent ganyotes, exclamacions, xiscles d'histèria o comentaris enginyosos. Els unboxers estan convençuts de fer alguna cosa important, i realment creuen que estem interessats en veure'ls treure una PSP de la seva caixa. Molt, molt llastimós. Però encara és més llastimós adonar-te que a molta gent realment li interessa. Per exemple, el vídeo que teniu a sota l'han vist més de dues-centes mil persones. Sí, ho heu llegit bé. Sembla ser que l'adolescent en qüestió és una mena de gurú i té milers d'adeptes que segueixen fidelment les seves desembolicades.

Internet es mou a una velocitat tan ràpida que fa que no entenguis res, especialment si tens més de trenta anys. Les modes neixen i moren, els corrents canvien cada dia i les referències són cada vegades més insòlites. Una adolescent histèrica fingint accent sudamericà i desempaquetant un Iphone pot ser una estrella a la Xarxa. De brillantor efímera, és cert, però una estrella al cap i a la fi. A Internet les regles que hem seguit sempre no serveixen perquè la Xarxa té les seves pròpies regles, sempre mutants. Si és que en té.

NOVEL·LISTES D'ÈXIT

Ara resulta que el pare d'en Piqué és un novel·lista brillant. A més, és súper prolífic: escriu una novel·la a l'any, i totes les hi publica una editorial de renom. El món de les lletres se sentia orfe sense aquest mag de les paraules.

Sense conyes: què carai passa? Hi ha escriptors excepcionals que no es mengen un torrat, i un senyor que l'únic mèrit que té és ser el pare d'un futbolista súper-star (no ens enganyem: fins i tot en Jordi Basté que li presentava el llibre va tenir problemes a l'hora de trobar-li un costat positiu, i es limitava a repetir que era una novel·la fàcil de llegir, que és el mateix que dir que un vi de batalla passa bé segons com). Suposo que fins a cert punt és normal. En Jordi Dausà no és ningú i el fill del tal Piqué sí. Els mèrits propis importen ben poc. El fet que la Shakira sigui a les presentacions ajuda molt. Ja m'hauria agradat que hagués vingut a les meves. Però més enllà de l'anècdota, pressento que aquest senyor vendrà milers de llibres per Sant Jordi. Us hi jugueu un sopar?

Algú dirà que li tinc enveja. Bingo! És clar que li tinc enveja! Però és una enveja legítima. Una ira justa, que deien abans. Perquè si aquest senyor no tingués el fill que té probablement no hagués publicat mai, i si ho hagués fet hauria estat una autoedició. Però ara entra per la porta gran, l'entrevisten a tot arreu com si fos un escriptor consagrat i signa llibres amb més desimboltura que en Javier Cercas.

No anem bé. Sóc el primer de defensar la vessant lúdica de la literatura, i de trencar una llança a favor dels llibres de consum,  però això que està passant és lleig. Aquí i a tot arreu. No li desitjo sort perquè no li cal, té tota la del món. Desitjo sort al món editorial català. Que Déu ens agafi confessats.

SÓC UN PSICÒPATA?

Diuen que un dels trets característics dels psicòpates i d'altres malalts mentals és la nul·la capacitat d'empatitzar amb els altres. Les primeres temporades de la sèrie Dexter ho descriuen fantàsticament: el protagonista fins i tot és incapaç de somriure de forma sincera perquè no pot compartir l'alegria dels altres personatges. En Dexter no sent res, o quasi res, i això li permet assassinar sense remordiments.

Com a qualsevol persona, se'm fa difícil imaginar com es pot arribar fins a aquest punt de bogeria. Però mirant-ho fredament, el futbol me'n dóna una certa idea. Avui sentia la gent explicar com havia viscut el partit d'ahir. Uns reien, els altres ploraven, es tiraven pel terra, s'abraçaven i s'emborratxaven. Jo del partit vaig veure'n pocs minuts. M'imagino que devia fer una cara semblant a la d'en Dexter: inexpressiva com la d'un bou.

Sóc català i no ignoro el valor simbòlic del Barça. Per això li desitjo molta sort, i m'estimo més que guanyi que no pas que perdi. Però més enllà d'això m'és completament impossible identificar-me amb els seus seguidors. Al cap i a la fi, es tracta de vint-i-dos milionaris-mercenaris perseguint una pilota i fent comèdia per intentar enganyar als àrbitres. El trimof és exclusivament seu, com el fracàs. Que un obès mig pet els animi des del sofà de casa seva no influeix absolutament per res en el resultat. No ens enganyem: la majoria de jugadors ni tan sols es dignarien a mirar-nos a la cara. Ells viuen en un univers paral·lel al nostre que funciona amb unes normes molt diferents. Així doncs, d'on ve aquesta eufòria? D'on ve aquest sentiment de comunitat?

No són preguntes retòriques. Realment ignoro la resposta. El futbol em resulta tan aliè com l'hoquei sobre gespa, la pesca d'altura o la criança de porcs. Qui sap si la meva ment està espatllada com la d'en Dexter, i això em fa incapaç de sentir el mateix que sent la resta de la gent. Sóc un psicòpata?

SENSE MÒBIL!

Alguns dels meus mòbils han tingut finals tràgics. Un es va esmicolar en caure des de molta altura, un altre va morir ofegat i un tercer me'l van pispar en un bar de nit (mea culpa: passava tantes hores en aquell lloc que al final m'hi trobava com a casa i deixava el mòbil sense vigilar).

Dijous passat me'n van robar un altre, aquest cop als vestidors de la piscina (fa poc que nedo per prescripció mèdica. Ja us en parlaré amb més calma). Després de dutxar-me vaig posar la mà a la butxaca de la jaqueta i, oh sorpresa, el mòbil ja no hi era.

Fins que no vaig aconseguir fer-ne funcionar un de vell vaig passar tota classe d'angoixes: i si finalment em trucaven els mitjans de comunicació que fins ara m'han ignorat? I si em volien fer una entrevista no sé on? I si algun crític de renom finalment havia accedit a llegir-se la novel·la i volia anunciar-me que n'havia fet una ressenya elogiosa? Les meves veus interiors em van plantejar un munt de situacions possibles en les quals tenir telèfon mòbil era imprescindible, i el fet de no contestar una trucada a l'instant significava perdre una oportunitat que només es dóna una vegada a la vida. No us deixeu enganyar pel cony de Woody Allen: ser un neuròtic és una puta merda, i no té gota de divertit.

Després se'm va presentar un nou problema: l'aparell nou no tenia Watsapp. Com ho faria sense poder dir ximpleries als xats? Sense rebre vídeos poca-soltes? Sense els acudits dolents? Sense tot el catàleg de grolleries troglodítiques que ens fan riure tant? En aquell moment vaig adonar-me de l'absoluta dependència que tinc cap a la maquineta dels pebrots. Adonar-te que estàs enganxat a alguna cosa entristeix, i alhora et fa sentir avergonyit. Com hem arribat fins aquest punt? I encara pitjor: pel que sé, el meu consum de mòbil és moooooolt moderat. Com se sentiria, un d'aquests adolescents, si es quedés sense telèfon?

ESCLAUS DE LA MODA

LES IDEES GENIALS QUE SE'NS ESCAPEN

Quan era petit passava hores llegint la muntanya de TBOs esgrogueïts que la meva besàvia tenia a casa seva.  Crec que vàrem llençar-los tots, amb els diners que ara deuen valer... en fi. El que més m'agradava eren els invents d'un professor alemany, ara no recordo com es deia. Eren uns invents fantàstics, i per un nen de vuit o nou anys tenien una aparença perfectament verossímil.

Els invents del TBO em van venir al cap fa pocs dies, quan se'm va oblidar la darrera idea genial per un post, o per un conte curt, o per retocar aquella novel·la que no acaba de quadrar. Les idees bones sempre se'ns escapen. Durant una època duia una llibreteta però ara el dia a dia m'impedeix parar, ni que sigui un minut, a prendre notes. Senzillament, no tinc temps. La meva proposta per al professor alemany, doncs, és la següent: un dispositiu d'USB que es pugui connectar d'alguna manera al nostre cervell, i que poguem guardar-hi tota la informació, de la mateixa manera que emmagatzemem les fotos que ens envïen per Watsap (o com cony s'escrigui). Així, més tard podríem mirar-nos-les amb calma, i escollir quines volem esborrar i quines conservem. Per al professor alemany això serà bufar i fer ampolles.

ENTREVISTA A L'HORA L

En Màxim Castillo ha tingut la gentilesa de fer-me una entrevista al seu programa, l'Hora L, de Ràdio Girona. Impressionant la banda sonora de fons. És un plaer conversar amb gent que, a banda d'haver entès el que volies dir, sàpiguen què preguntar.

Podeu escoltar-nos des d'aquí:

http://bloc.radiogirona.cat/2013/els-meus-personatges-tenen-un-punt-friki-important-pero-viuen-situacions-versemblants/

MIS MEDIAS MENTIRAS

Amb en Carlos ens vam conèixer fa uns quants anys a Lloret de Mar (ciutat que les males llengües diuen que m'ha servit d'inspiració a l'hora de crear Port Antic). La veritat és que recordo poc d'aquella nit. Érem en un bar heavy -sí, com els que surten a la novel·la-  i vam estar xerrant de vés a saber què. Durant una època vam anar coincidint gràcies a un amic comú. Poc després vaig saber que escrivia, tot i que mai vam parlar gaire de literatura, un tema tan recorrent entre gent que es dedica a ajuntar paraules que a vegades avorreix.

Doncs bé, el meu amic Carlos ha tingut la bondat de llegir el gat de Schrödinger i, encara millor, de fer-ne una ressenya. La podeu llegir al seu blog Mis medias mentiras. Tal com ell diu, va honorar-me amb la seva presència a la presentació de Manual de Supervivència, però desconeixia haver influït de cap manera en la seva vocació. Només puc dir que me n'alegro i que em sento molt afalagat. Moltíssimes gràcies, Carlos, i molta sort amb els teus propis projectes.

Us passo el link, per si no heu fet click sobre l'enllaç de dalt (a mi em passa sovint, sobretot quan llegeixo amb el tablet):

http://mismediasmentiras.blogspot.com.es/2013/03/el-gat-de-schrodinger-de-jordi-dausa.html

UN MICROCONTE DE DIVENDRES