ELS NEURÒTICS TAMBÉ FEM BALANÇ (PERÒ DIFERENT)

Els neuròtics no fem balanç a final d'any, el fem cada dia de les nostres vides. Analitzem mil i una vegades les decisions que hem pres, parant molta més atenció a les errades que no pas als encerts. Busquem on ens hem equivocat i, sobretot, ens enfadem amb nosaltres mateixos per haver estat prou idiotes com per cometre l'error. Les coses bones generalment les deixem de banda i ens concentrem en les dolentes, revivint-les centenars de cops a la nostra ment. Si a una persona normal li costa molt ser objectiva imagineu-vos a un neuròtic, capaç de distorsionar la realitat fins a punts increibles.
Personalment parlant, ha estat un bon any, bàsicament perquè m'he casat, ha nascut el petit Lluc i conservo la feina en un moment en que molta gent la perd. Deixant de banda l'esguinç del turmell, del qual encara no m'he recuperat del tot, he gaudit de bona salut.  Literàriament no ha estat gaire bo, gens si el comparem amb el 2010. He après un munt de coses desagradables de l'ofici i he passat per alguns moments tan baixos que he estat a punt d'abaixar la persiana del Tardes de Birres i dedicar el meu temps lliure a destrossar el mando de la Wii. Però vaig fer una promesa a un amic i, com el Capitán Alatriste, m'hi mantindré fidel fins que me'n senti alliberat (llegir Perez Reverte no em convé).
Aprofito per desitjar-vos un bon 2012 (ja ho sabeu, el darrer any segons els maies -vegeu post de fa uns dies-). També per agrair-vos que em llegiu, que comenteu, opineu, em dugueu la contrària, m'animeu i m'envieu mails, fins i tot desagradables.
Gràcies i fins ara.

TARDES DE BIBERONS: EL QUE NINGÚ T'EXPLICA

Hi ha un munt de coses sobre ser pare que no t'expliquen. No et diuen, per exemple, que la teva vida s'organitza en cicles de tres hores, que és el temps que passa, més o menys, entre àpat i àpat del nadó. Tampoc et diuen que una cosa tan simple com veure un únic episodi de la teva sèrie preferida requereix seriosos problemes logístics. Ni que anar un parell d'hores al gimnàs és, senzillament, impossible. Ningú t'explica que vius al moment, que a vegades has de fer torns per sopar, i que  no pots menjar el que t'agrada sinó que hi ha cops que has de preparar plats freds per no haver de reescalfar-los tantes vegades.
També has d'anar molt en compte amb el que dius a la gent. Això jo ho he après a les males. Durant les primeres setmanes deia que el nen es portava fantàsticament bé i, patapam, va  tenir -i encara té- còlics. Quan presumia de que podia dormir bé a les nits el nadó va començar a despertar-se a tothora. Quan ens alegràvem de que dormís als matins, i així nosaltres podíem fer coses de la casa, va decidir passar-se el matí amb els ulls com taronges. Tal com diu l'avi, el que s'ha de fer és callar.
Malgrat tot, hi ha moments bons. Fa dos dies vam anar a un curs de massatge infantil. Els nadons de poques setmanes no riuen, però sí que fan el gest de somriure, encara que no sàpiguen per què. Abans d'anar al curs li vaig dir a en Lluc:
- A veure si coneixes alguna noia ben maca i, quan us feu grans, li tires els trastos. Aviam si en aquests temes tens més sort que el papa quan era jove...
Juro que en aquell moment, en aquell precís moment, el nen va dibuixar un somriure ben ample.

ELS KEBABS DE KIM JONG-IL

Aquests dies es pot llegir als fòrums d'alguns diaris opinions favorables al difunt dictador Kim Jong-Il. Tothom es posa d'acord a l'hora de condemnar el feixisme i el nazisme, però quan li toca el torn al comunisme sempre hi ha qui vol introduir-hi matisos i peròs. Feu una volta pels fòrums del diari Ara per veure de què parlo.

Quantes oportunitats estaríem disposats a donar a una persona? Dues, tres? Cinc, deu? En casos extrems, de dependència psicològica, potser més. Però al comunisme no. El comunisme mereix dotzenes d'oportunitats i se li toleren dotzenes de fracassos, amb els milions de morts que això comporta. Hi ha la vella excusa ("és que la idea en sí és molt bona") que a hores d'ara ja hauria d'estar superada: si una idea la proves mil vegades i no en funciona cap, és hora de buscar-ne una de nova.

Avui al matí he fet una parada a un centre comercial. Marques, logotips i publicitat. Potser la nostra societat és altament imperfecta, però me l'estimo mil vegades més que no pas la fredor sinistra del comunisme. Fixeu-vos en les fotografies de sota. Són tretes de la web Kim Jong Il looking at things. Tot és d'una artificialitat esgarrifosa. Uniforme, ordenat. No hi ha vida ni energia. Fins i tot el local de kebabs és antisèptic, quan tothom sap que si vols menjar un bon durum és important que el greix ho impregni tot.

UN CONTE DE NADAL

Us regalo un altre conte de Nadal. Aquest, però, no és meu, sinó del meu amic Jordi Boladeras. Podeu llegir-lo al seu blog Tenaçement Humils. O bé feu click aquí. 

DUBLINERS, ALATRISTE I EL PETIT LLUC

Els meus amics de Llibres per llegir han començat una lectura conjunta de l'Ulisses, de James Joyce. Les lectures conjuntes són experiències ben curioses i enriquidores. Si no ho heu provat mai, intenteu-ho ara.

De Joyce vaig llegir Dubliners fa anys. Passava uns mesos a Dublín i era lectura obligatòria a la acadèmia on estudiava. El recordo poc però em sembla que era força assequible. L'Ulisses, en canvi, sempre ha tingut fama de ser molt més temible. A vegades em pregunto per què cony ens costa tant. Si els qui som lectors voraços no podem llegir-lo, aleshores qui pot? Una petita elit de professors universitaris i lletraferits d'alta gamma? En cas de ser així, seria una comunitat molt reduïda, i no entendria el per què de tant rebombori. En realitat seria una mica com la cuina d'autor: tothom en parla i quasi ningú l'ha tastada. 

Dublín, després d'Alacant, és la meva ciutat fetitxe. Me l'estimo moltíssim i és un dels primers llocs on vull portar al meu fill quan creixi una mica. Per això mateix em fa ràbia no haver pogut llegir mai el llibre dublinès per excel·lència. En un altre moment m'hauria afegit a la lectura comunitària. Ara, amb el petit Lluc, necessito coses lleugeres. El meu cunyat va tenir la bondat de regalar-me el darrer volum del Capitán Alatriste. Impecable, voto a tal!

PROBABLEMENT JESÚS SÍ QUE VA EXISTIR ( i II )

Sánchez Piñol ha publicat la segona part de l'article que comentàvem fa poc. Com l'altra vegada, el que fa més por són els comentaris dels lectors del diari, d'un nivell espantosament baix. La majoria no s'han pres ni tan sols la molèstia de consultar la Viquipèdia. Algunes de les fonts són el Codi da Vinci i la novel·la El Ocho. Vergonyós de debò. Jo, com a mínim, puc presumir de que els meus lectors tenen bons arguments.

No sé si cal estar registrat per llegir-lo, però el teniu aquí.  Essent dies de festa, segur que trobareu alguna cosa millor per fer, com ara buidar ampolles de cava i menjar torrons.

Sóc agnòstic però aquests dies -potser perquè és Nadal- els atacs contra el cristianisme em piquen més del compte. De fet, atacar al cristianisme surt gratis. De l'Islam ningú en diu mai res, i és normal, doncs és fàcil acabar amb una sentència de mort. Per mi un valent és el que avui dia escriu un article preguntant-se si Mahoma també va existir. El seu nom figura en cròniques de l'època? En quantes? Són fiables? Es pot demostrar que no han passat per manipulacions posteriors? El cristianisme ha de superar unes proves que no se'ls exigeixen als demés. No és just.

La veritat és que si juguem a aquest joc, podem dubtar de l'existència de molts personatges del passat. Podem dubtar de l'existència de Sòcrates, doncs ell no va escriure res i només sabem de la seva existència pels seus deixebles i per referències que en fan molt posteriorment. Els historiadors ja dubten de l'existència de Lao Zi, fundador del taoisme. Confuci tampoc va escriure res. La seva obra més important, el Lun Yu, també va ser posada per escrit anys més tard pels seus deixebles. Ja fa temps que es discuteix l'existència d'Homer, l'autor de l'Ílíada. I així podríem seguir, tot el dia de Nadal. Però, com he dit abans, tinc coses millors a fer, i segur que vosaltres també.

Que passeu unes Bones Festes!

FÒRUMS DIGITALS I FUNCIONARIS

Aquests dies val la pena passejar-se pels fòrums dels diferents diaris online.  Alguns lectors, amparats en la valentia de l'anonimat, se senten lliures d'inventar tota classe de barbaritats inframentals. Mentre els llegeixes esperes que el nivell -sempre parlant en general, és clar-  no sigui una mostra representativa de la població catalana, perquè voldria dir que estem ben fotuts.
Els comentaris relatius a la baixada de sou dels funcionaris mereixen una atenció especial. Al costat d'opinions més o menys fontamentades n'hi ha de delirants, absolutament passades de frenada. Alguns funcionaris, per exemple, afirmen que a ells no se'ls pot tocar pel simple fet d'haver passat unes oposicions. Segons ells, haver aprovat un examen vint o trenta anys enrere els hi dóna una sèrie de drets i privilegis que els situen molt per damunt de la resta de la ciutadania. Molt poc afortunat per part seva: hi ha centenars d'argumentacions per carregar-se la cagada del govern, però ells han escollit, precisament, una que reforça els prejudicis que els treballadors de l'àmbit privat tenen cap als funcionaris. Que una persona aprovi un examen quan té, posem pel cas, vint-i-cinc anys, no li dóna dret a passar-se la resta de la seva vida refregant-ho a la cara dels demés i fent-ho servir per justificar uns drets que hauria de tenir tothom.
Sé que la majoria de funcionaris no pensen així, però, en aquests casos, que n'hi hagin uns quants ja són massa.

ELS MAIES I LA FI DEL MÓN

(aquest post el vaig escriure ahir, dia 21 de desembre, però al final no el vaig penjar).

D'aquí a un any, segons el famós calendari maia, s'acabarà el món. Hi ha dues teories: la primera diu que el planeta serà sacsejat per una sèrie de catàstrofes naturals que es carregaran bona part de la vida terrestre. L'altra teoria diu que en realitat hi haurà un canvi de paradigma, de model, i mica en mica tots ens tornarem més espirituals i el món serà un paradís de llum i de color. És curiós que mentre uns parlin de la fi de tot i els altres es refereixin al principi d'un de nou. Per amanir ambdues teories podeu posar-hi: ovnis, maniobres dels Illuminati, aparicions de la Verge, codis secrets templaris, supervivients de l'Atlàntida, en fi, el que volgueu.

Però jo em vull centrar en el quid de la qüestió: els maies. Per què cony tenen tanta credibilitat? Eren una cultura aficionada als sacrificis humans i que va practicar una desforestació tan desmesurada com la que vàrem fer aquí. Sembla ser que només sabien fer calendaris i piràmides. Aleshores, per què s'insisteix en presentar-los com una cultura súperevolucionada espiritualment?

Els maies van desaparèixer fa segles. Bé, el que en realitat va desaparèixer va ser al cultura maia en sí, no pas els individus. Uns creuen que els maies supervivents (es parla de guerres civils, d'epidèmies, de períodes de fam) van integrar-se en els pobles veïns, perdent la pròpia cultura i la identitat maia. Podria ser. Jo el que crec és que, simplement, un dia es van cansar de ser maies, de fer calendaris, sacrificis humans, de construir piràmides i de que la gent digués tantes parides al seu voltant, van entrar a la selva i no van tornar a sortir-ne mai més.

PROBABLEMENT JESÚS SÍ QUE VA EXISTIR

Sóc un gran fan d'Albert Sánchez Piñol: m'agraden (en ordre invers) les seves novel·les, els seus contes i els seus articles. Dissabte passat vaig trobar el primer que no em va fer el pes, per no dir directament que era un disbarat a mig cuinar.
A  en l'article en qüestió, Sánchez Piñol intentava demostrar que Jesús de Natzaret segurament no va existir. Segons ell, els Evangelis no són fonts fiables, i encara menys els apòcrifs. És cert que aquests darrers són, en molts casos, històries fantàstiques, pures i dures, però els últims dies la vida de Jesús van ser documentats i posats per escrit (a diferència de l'episodi de la Nativitat que segons molts experts és, com a mínim, dubtós). És cert que els evangelis contenen exageracions, inexactituds i recursos teatrals però... quins textos històrics no en tenen? Qualsevol historiador ens pot explicar que quan es narra, posem pel cas, una batalla, tant el nombres dels exercits com la durada del combat és exagerada, quan no és directament una invenció.
Sánchez Piñol tampoc s'ha informat bé: no només Tàcit i Suetoni mencionen Jesús, sinó que també ho fa Plini el Jove. El famós historiador jueu Flavi Josep també en parla, si bé el seu text va ser manipulat matusserament durant l'Edat Mitjana per l'Església catòlica, que va fer-hi afegitons grollers i interessats que, avui dia, reconeix i lamenta. Això no vol dir, però, que el text original no fes referència a Jesús. Molts personatges històrics tenen poca presència en documents escrits i ningú dubta de la seva existència. Mahoma podia parlar amb l'arcàngel Gabriel, conquerir territoris amb l'ajuda d'Al·là i pujar al cel d'un salt, però la sola existència de Jesús és inconcebible. Per favor.
El més alarmant no és l'article matusser del meu admirat Sánchez Piñol, sinó les delirants reaccions dels lectors. Respectar l'Islam és un símbol de progressisme multiculti. Ser budista mola. El Feng Shui és molt urbà, molt trendy. L'animisme és una religió exòtica que mereix tots els respectes. Però el cristianisme no. Tothom s'hi atreveix, fins i tot aquells disposats a creure en energies místiques, Karmes o sistemes sociopolítics eficaços.

TARDES DE BIBERONS: EL COMUNISTA

Fer els papers del nen és un tràmit llarg i feixuc. Per norma general, dediques dos o tres matins a peregrinar de finestreta en finestreta, enfrontant-te amb funcionaris avorrits i, en ocasions, extremadament desagradables.

Feia cua en un d'aquests llocs quan vaig trobar-me amb una coneguda meva. És una noia atractiva: he vist com un dels seus nòvios destrossava a cops de puny els vidres del cotxe d'un altre nòvio, o ex-nòvio, vés a saber. Vàrem xerrar uns quants minuts fins que va comparèixer el seu xicot. Anys enrere la noia estava especialitzada en bad boys, però era clar que els seus gustos havien canviat. El seu home duia un xandall d'un blau imprecís, barba descuidada, grenyes i unes celles pobladíssimes. Se'm va presentar i, sense saber com, vam acabar parlant de política i d'educació, dos temes que sempre que puc procuro evitar. El noi en qüestió era un comunista convençut:  feia anys que no sentia uns arguments tan ortodoxes, d'un socialisme tan pur i radical (de fet, fins aquell moment només els havia vistos escrits en llibres de text, mai els havia sentit en boca d'una persona viva). En pocs minuts em va justificar l'assassinat dels religiosos per part dels republicans durant la Guerra Civil ("encara que no haguéssin fet res directament, eren peces de l'engranatge" deia), i lamentava que les purgues haguéssin estat, segons les seves paraules, tan suaus. 

Aquell paio em va fascinar. No he sentit mai cap nostàlgic del franquista, ni cap neonazi -i als gimnasos n'he conegut uns quants-, parlant amb una passió tan fanàtica i genuïna, i defensar de manera tan ferotge uns ideals absolutament anacrònics i passats de rosca. En cas de que ho fessin serien  immediatament marginats, i potser fins i tot jutjats. Però aquell paio es passejava pel món justificant l'assassinat de monges i lamentant que no n'haguessin mort prous.

Quan la discussió es posava interessant varen cridar-nos a tots dos, i cadascú va haver d'anar a la seva finestreta. 

- A veure si ens trobem un altre dia i seguim parlant - em va dir.

Vaig somriure i no vaig respondre. La veritat, tan de bon on el vegi més.

EL RODAMÓN LITERAT

Jo era Dublín fent temps, amb la carrera acabada i sense feina. Vivia amb una família al barri de Stillorgan, a uns vint minuts del centre. Normalment agafava l'autobús davant del Trinity College. En un portal a prop de la parada sempre hi havia un rodamón, ni jove ni vell, ni net ni brut. No se'l veia bevent -o, per dir-ho amb més exactitud, no se'l veia bevent tot el dia- i quasi sempre tenia el nas enganxant a un llibre. Cada vespre, quan esperava l'autobús, em preguntava d'on treia els llibres, i em deia a mi mateix que un dia li en compraria un.

Una nit, amb alguna cerveseta a l'estómac, vaig arribar abans d'hora a la parada. Com sempre, al seu portal, hi havia el rodamón, ben tapat amb mantes velles i ratades, llegint un llibre (per estrany que sembli no despertava llàstima, i tenies la sensació que era exactament la vida que ell havia escollit). Envalentit per les pintes de Heineken, vaig creuar el carrer i d'un salt em vaig plantar a una llibreria de segona mà que hi havia a Grafton Street. En  aquest moment va sorgir la pregunta: quin llibre li compraria? I si ja l'havia llegit? Tindria els mateixos gustos que jo?

Vaig començar a mirar llibres, no sabia ni per on començar. A més, cada vegada faltava menys estona perquè arribés l'autobús i no podia perdre'l. La vista se'm va clavar en la novel·la Paris was a party, de Hemingway. Vaig pagar-la i vaig sortir cuita-corrents. Vaig arribar a la parada al mateix temps que l'autobús i només vaig tenir temps de donar-li el llibre.
- Thanks, brother - em va respodre ell, que no semblava gaire sorprès amb el regal.
Quan vaig arribar a casa em vaig estirar al llit i vaig llegir una estona. Penedit de no haver-li posat algun bitllet entre les pàgines de la novel·la, vaig pensar que el rodamón potser ja havia començat a llegir-la, i que en algun moment de la seva vida ell també havia llegit al seu llit, ben calentó. Vivim en un món lleig i estrany.

SANTA GRIP

L’home barbut i vestit de vermell va estirar les regnes però els rens no van afluixar. Espantat, va tancar els ulls i va cobrir-se el cap amb els braços. Al darrer segon les bèsties van girar bruscament, fent que el trineu volador derrapés a l’aire i xoqués de costat contra la xemeneia. A l’home barbut i vestit de vermell -que va baixar del trineu queixant-se i amb les costelles dolorides- li va semblar que en Rudolph, el mascle alfa dels animals, somreia amb sorna. Ignorant-lo, va examinar la xemeneia: era d’acer, llarga i estreta, i estava coronada per una mena de barret amb forma de con que calia desmuntar si volia baixar-hi.

S’hi va posar de seguida. Era difícil manipular el tornavís amb aquells guants tan gruixuts, de manera que se’ls va treure. El metall gelat se li enganxava a la pell i cada contacte era agònic. Mentre treballava es va fer algunes ferides amb les cantonades de la planxa i va renegar com un carreter.
Un cop tret el barret punxegut de la xemeneia va repassar els passos següents: havia de baixar pel conducte, posar els regals als mitjons, fer un mos i un trago -si tenia sort i els de la casa li havien deixat alguna cosa- i sortir xemeneia amunt. Va sospirar, cansat, i de nou li va semblar que els rens reien per sota el nas.

D’un salt es va enfilar a la xemeneia. El com un home adult pot baixar per un tub d’acer inoxidable d’un pam de diàmetre pertany al terreny de la màgia. Però fins i tot aquesta té limitacions i categories, i un especialista, per exemple, en manipular el temps no té perquè saber doblegar la matèria ni conèixer el conjur adequat per escolar-se per un conducte d’un pam de diàmetre. L’home barbut i vestit de vermell s’enorgullia del seu domini màgic sobre el temps: era capaç d’allargar les hores a voluntat de manera que per la gent normal només passés una única nit, però per ell passaven setmanes. En canvi, com ja s’ha dit, el seu control sobre la matèria fluixejava. En va prendre consciència quan, havent introduït el peu dret al tub de ferro, es va adonar que no hi havia lloc per l’esquerre.

·        -  Merda – va remugar– Serà una nit molt llarga.

***

La Senyora Noel va mirar al seu marit amb gest preocupat: tenia molta febre, mal d’ossos i havia passat el matí fent corredisses al wàter. Si la cosa no canviava ja es veia repartint els regals ella mateixa, ja que quedaven poques hores per la Nit de Nadal. Era una opció que cobejava en secret, però quan li ho va proposar al seu home, aquest es va incorporar de cop. Si hagués tingut forces hauria rigut.

·         - Ets boja? Com vols fer la ronda si no tens cap experiència? Mai aconseguiries entregar-ho tot a temps.

·        -  Els elfs m’hi ajudaran.

·         - Els elfs? – va preguntar el Pare Noel amb genuïna sorpresa- Els elfs són una colla de ganduls que no foten brot si no els ho manes. Els hauria de fer fora a tots.

·         - Doncs ja em diràs com t’ho vols fer!

El vell va beure un glop llarguíssim de llet calenta amb mel. Mirant al buit, va explicar:

 - Tenim un procediment de seguretat per aquests casos. Mai l’hem provat però és l’única alternativa que hi veig. Passa’m el mòbil.

La Mare Noel s’assegué al jaç que compartia amb Santa des de feia segles i li va allargar l’aparell.

·        -  Hola, sóc jo. Has de venir. Sí, al final ha passat.

***

L’home barbut i vestit de vermell va pensar que seria més pràctic entrar per la finestra. Se li donaven bé, les finestres, i no hi havia tanca que se li resistís. Les del pis de baix tenien reixes, així que va escollir les de dalt. Va lliscar per la canal de la casa, deturant-se al bell mig de la façana. Era difícil fer palanca amb una sola mà alhora que s’aguantava i va pensar que amb una escala treballaria més còmodament, però al trineu no n’hi havia cap. Al final la finestra va fer clac i l’home es va concentrar en saltar des de la canal.

·         - Sóc massa vell per això – rondinava.

I va saltar. No va ser un moviment àgil i elegant. En realitat el cos li pesava tant i estava en tan mala forma física que va estar a punt de caure al buit. Gemegant, va entrar a l’habitació del petit Jonathan. El nen s’havia adormit mirant la televisió, on hi havia dues consoles de videojoc connectades. L’home sabia que en Jonathan n’havia demanada una altra i es va preguntar on la posaria i per què coi en volia tantes. A la televisió passaven anuncis de telèfons eròtics i l’home barbut es va preguntar si el petit Jonathan s’havia adormit veient-los o si havien començat després. Va caminar de puntetes, procurant no trepitjar cap dels cotxes de joguina que hi havia pel terra. Va encendre una llanterna per repassar la llista: a més de la consola, en Jonathan volia dos ninots guerrers, una pistola, un cotxe teledirigit i un telèfon mòbil. Ara calia trobar els mitjons on deixar-ho.

***

Un home cobert amb una capa va trucar a cals Noel, i la dona va córrer a obrir-lo. La figura va entrar al rebedor amb pas apressat però digne. La dona li va penjar la capa, mullada i pesant, i tots dos varen pujar escales amunt fins a l’habitació del matrimoni. El nouvingut va somriure en veure al Pare Noel assegut a l’escriptori fent bafs d’eucaliptus.

·        -  Estàs fet pols, Santa. Has tingut dies millors. Massa feina?

·        -  Jo també estic content de veure’t, Melcior.

·         - Ja sé perquè m’has trucat, i des d’ara et dic que no.

·         - T’hi vas comprometre, Melcior.

·         - Em vas fer firmar quan estava borratxo.

Santa va somriure en recordar aquell vespre. Sí que havia enganyat a Melcior, però quina altra alternativa tenia? El seu ofici no era precisament popular i era difícil trobar gent amb les habilitats i l’experiència adequades.

·         - Tens molts elfs treballant per tu. Que ho facin ells.

·        -  No me’n refio ni perquè em preparin el te, dels elfs.

·       -   I per què no li ho demanes a en Gaspar? Ell és més jove.

·       -   Recorda que el pacte el vam signar tu i jo – va explicar Santa col·locant-se bé la tovallola sobre el cap - . A més, en Gaspar no té tanta experiència com nosaltres, i té unes idees molt rares que no em fan gaire el pes, si vols que et sigui franc.

·         - I en Baltasar? – va preguntar a la desesperada Melcior, sabent quina seria la resposta.

Després d’un atac de tos, Santa va respondre:

·         - Estàs de broma, Melcior? On s’és vist un Santa Claus tan, mmm… - féu una pausa buscant la paraula adequada- tan exòtic?

·        -  El maquillaríem, és clar.

·        -  Has provat mai de posar pintura blanca sobre una base negra? Queda fatal.

En Melcior va prémer les dents amb ràbia. Aquell tipus els estava deixant sense feina i ell encara li havia de fer favors. Tot per culpa d’un cony de paper que va firmar una nit que havia pipat massa. Va pensar: “D’això sí que se’n diu ser cornut i pagar el beure”.

***

L’home barbut i vestit de vermell va baixar les escales i va descobrir un menjador que, de tan ple de coses com estava, semblava minúscul: una televisió gegantina, fotos de la comunió d’en Johathan, lletgíssimes figures de ceràmica, revistes i una llar de foc barroca de la qual penjaven tres mitjons vermells. Va omplir-los i va pujar corrent les escales. De nou a l’habitació, l’home es va preguntar com s’ho faria per tornar al teulat, on hi tenia el trineu. La resposta va venir sola: abocant-se a la finestra (perquè havia sentit soroll de cascavells a fora) va veure com el trineu, tirat pels rens, s’allunyava volant. L’animal que anava al davant, en Rudolph, va girar el cap i la seva mirada burleta i il·luminada de manera sinistra per la llum vermella que li sortia del nas es va creuar amb la de l’home barbut.

***

La Senyora Noel va servir un cafè irlandès al rei Melcior, que va donar les gràcies inclinant breument el cap.

·         - Mira, Melcior, Santa Claus ha de ser blanc i madur. Prou feina tinc per conservar la credibilitat com per fer experiments. La gent no està preparada.

·        -  No hi ha cap altra sortida? També he d’acabar de organitzar-ho tot, jo.

·        -  Tu tens dos socis i un munt de patges, així que no et queixis. A més, encara et queden dies.

Melcior es va posar dret. Havia deixat de ser aquell home elegant i orgullós, i ara semblava un ancià abatut i cansat. Abans de tornar a posar el cap a la palangana, Santa va dir:

·       -   El trineu és aparcat al darrera. La meva dona et donarà un uniforme, tu parla amb l’encarregat dels elfs perquè et passi el llistat de cases i les joguines.

El rei ja marxava quan en Santa, des de dins de la palangana, va dir:

·         - Ah! Me n’oblidava: vigila molt amb en Rudoph, que no li agraden gens els desconeguts i darrerament no sé què li passa, però ell i els altres rens em fan la vida impossible. L’any passat per poc que no em deixen penjat a mig repartiment de regals. Em sembla que també s’estan fent vells. Vigila que, si poden, te la fotran.

  

PUBLICITAT

Ara mateix s'emeten dos anuncis infumables. Un és el de caldo Gallina Blanca, en el qual hi surt un nadó esgarrifós cantant i ballant. Fa honor al producte perquè posa la pell de gallina, i no pas perquè sigui emotiu. El segon (o, més aviat, els segons) són els anuncis de Movistar, en els quals diverses comunitats de veïns/usuaris es reuneixen per consensuar preus de telefonia. Senzillament infame. Costa entendre com un empresa com Telefònica, que teòricament dedica molts diners a la publicitat, es deixi estafar d'aquesta manera.
Per sort, encara queden perles de la publicitat. Vegeu el següent, protagonitzat pel dictador africà Mugabe i amb la presència de Saddam Hussein, Mao, Gaddaffi i tota la colla.

TARDES DE BIBERONS: EN JOSHUA I LA SORAYA

La primera companya d'habitació que vàrem tenir era una pastora de cabres. No va saber que estava embarassada fins al cap de quatre mesos, quan ja començava a fer  panxa. Era el seu tercer fill, i es movia per l'hospital com qui es mou pel menjador de casa seva. No tenia telèfon mòbil i jo li deixava el meu per trucar. Estava tota sola i les seves visities eren discretes -tret de les joies que duien, imitacions decebedores de la casa Tous-  i esparses. Va prometre'ns que, si ens trobàvem mai en un mercat, ens regalaria un formatge de cabra.
Els segons companys eren peces d'un altre teler. Joshua i Soraya no són els seus noms reals però s'hi assemblen molt. Eren molt jovenets: ella en tenia divuit i ell, vint-i-poquíssims. A banda dels programes de la MTV, feia anys que no veia prenyaad a una noia tan jove. Estaven espantats, potser més que jo i tot. Quan eren sols el seu comportament era modèlic, però la cosa es complicava quan arribaven les visites: en una ocasió vaig arribar a comptar fins a dotze chonis i cholos, pràcticament adolescents i amb tot el que això comporta. Les infermeres van provar de fer-los fora però no hi va haver manera.
Aquell parell tenien una filla que es deia, posem pel cas, Rebeca.
- Tienes que poner una "h" entre la "b" y la "e". Rebheca.
No em puc queixar: un conegut meu, amb qui vam coincidir casualment i que s'estava dues portes més a l'esquerra, compartia habitació amb una mena de latin kings descafeïnats. En comptes de dotze, a la seva habitació eren divuit. Sempre hi ha algú pitjor que tu.

TARDES DE BIBERONS ( I )

Els metges es van endur  la meva dona al quiròfan per practicar-li una cessària d'urgència i a mi em van abandonar en una sala d'espera. A través de les parets de vidre veia com, a fora, el sol sortia des de darrera d'unes grans torres elèctriques. Les carreteres ja eren plenes de vehicles, tothom al seu rotllo. Jo donava voltes per la sala, fet pols i aterroritzat. Estava tan destrossat que una dona de la neteja  va sentir pena de mi i va estar-se una estona fent-me companyia.
Al cap d'uns minuts -impossible saber quants, a mi em van semblar dies sencers- una infermera va entrar a la sala d'espera amb un farcell als braços.
- Vine, ràpid - va dir.
Vaig seguir-la pel passadís i vam entrar a la sala on havíem passat quasi nou hores: la sala de dilatació, l'avantsala del part. La  noia va girar-se i ens vam quedar mirant cara a cara. Als seus braços, embolicat com un durum de vedella, hi havia el meu fill.
- Despulla't, de pressa!
Era molt guapa -la majoria d'infermeres ho eren- però jo sóc un home casat. A més, dins d'aquell farcell hi havia en Lluc, a qui encara no coneixia, i de cap manera volia que el primer dia ja es fes una imatge equivocada del seu pare.
Sense saber què respondre, vaig barbotejar:
- Despullar-me?
- Sí. El nen necessita calor corporal.
Havia sentit que, quan neix un nadó, el posen pell amb pell amb la seva mare, de manera que no agafi fred. La meva dona era al quiròfan, de manera que no podia ocupar-se'n. Vaig treure'm la samarreta i em vaig asseure en una cadira. La noia va donar-me el nen i el vaig abraçar. Era una sensació estranya. Us enganyaria si digués que era alegria: era més aviat por. O, per ser més exactes, vertigen, com quan tens un precipici molt fondo al davant i has d'agenollar-te per contemplar-lo.
La noia em va felicitar i em va dir alguna altra cosa -la veritat és que tinc els records borrosos- i va sortir de la sala, deixant-nos sols. Vaig mirar a en Lluc: com a mínim no plorava.
Vaig preguntar-li:
- I ara què, tio?

(perdoneu pel títol, no he pogut evitar la broma fàcil)

EN LLUC

En Lluc va néixer el divendres a les set i quarant-cinc minuts del matí. Al final el ginecòleg va haver de practicar una cesàrea d'urgència perquè el nen estava mal ficat i no sortia. Van ser un experiència duríssima, de la qual no en guardo un bon record, a diferència del que prometien la majoria de manuals que havia llegit.
He trobat un moment per connectar-me però no m'hi puc estar gaire estona. Internet va molt a poc a poc, aquí, i al portàtil no li queda bateria. Tinc material per escriure uns quants posts. Que algú m'avisi si això es converteix en Tardes de Biberons.

ELS CLÀSSICS

Quina angoixa no haver-los llegit! Ho he intentat vegades, però sempre he fracassat. Els autors francesos, els russos, o fins i tot els escriptors catalans. Començo els seus llibres i aviat els abandono, entre avorrit i frustrat de no entendre'ls.
Fa un temps, a Girona, va ser l'any Proust. Feien un munt d'actes dedicat a l'autor de "La recerca del temps perdut". Semblava que si no l'havies llegit tenies un problema. Vaig córrer a la biblioteca a buscar-lo (generalment compro els llibres, però aquella vegada vaig tenir una intuició). Em sembla recordar que eren quatre o cinc volums. "Verge Santa" vaig pensar, segurament. Al cap de poques pàgines vaig comprendre que no estava preparat per aquest tipus de literatura, i vaig encendre el televisor. Setmanes després, en alguna banda, vaig aconseguir el còmic de "La recerca del temps perdut" (??!!). Era europeu i no hi sortien superherois ni noies amb poca roba, però vaig pensar que, tot i així, potser també era bo, i que si el llegia amb atenció potser adquiriria certa autoritat sobre l'obra de Proust. És cert que vaig aguantar unes quantes pàgines més que la novel·la, però, decebut amb mi mateix, també vaig haver de claudicar.
Avui he descobert, a cals meus pares, la col·lecció que fa un parell d'anys regalava la Vanguardia. La majoria dels llibres són adaptacions dels clàssics, escrites en català i anglès (la intenció, és clar, és practicar llengües). Quina alegria quan l'he vist! El llenguatge sembla prou infantil (del tipus : "Hello. My name is Gregorio Samsa"). He decidit que intentaré llegir-los tots. Espero aconseguir-ho, aquesta vegada.

ENEMICS

És estrany: la foto robada que vaig penjar l'altre dia ha desaparegut sense deixar rastre. No entenc què ha passat. Em faria il·lusió que un pirata hagués atacat Tardes de Birres. Això voldria dir que tinc enemics, que és una cosa que sempre et fa sentir important. De fet, diuen que la rellevància d'un home es medeix per la magnitud dels seus enemics. Com més poderosos siguin, millor. Si són uns nyicris malament rai, caldrà esforçar-s'hi més.
Alguna vegada he rebut algun correu queixant-se de tal o qual post (i això que sempre intento ser respecutós, però és impossible caure bé a tothom). Un cop un freak va dir que Manual de Supervivència era el plagi d'un llibre que jo no sabia ni que existís, i que després d'investigar-lo vaig descobrir que s'assemblaven tant com un ou a una castanya. A dia d'avui encara em pregunto on va veure-hi un sol element en comú.  Seria com dir, posem pel cas, que les novel·les de Dan Brown estan inspirades en el Senyor dels Anells. Però a banda d'això, poca cosa més. És, sense cap mena de dubte, una mostra de la meva poca importància.

FOTOS ROBADES

La intimitat és un concepte modern. No fa gaire temps, vàries generacions d'una mateixa família compartien sostre i llar de foc. Després això va canviar, i la gent va esdevenir gelosa de la seva intimitat. Tot torna, i allò que abans protegíem com un tresor ara ha desaparegut. No en queda ni rastre. Facebooks i Twitters són els assassins de la nostra privacitat. Anem on anem, fem el que fem, som susceptibles de que algú ens faci o ens etiqueti en una foto, i aquesta foto tard o d'hora serà publicada en una banda o altra. Ningú es troba segur en aquesta nova era i cal anar amb peus de plom: qualsevol relliscada pot resultar fatal.
La setmana passada vaig tenir notícia d'aquesta foto. Pels qui no em coneixeu, jo sóc el de les ulleres, la corbata i el pentinat estrany. L'altre és un amic. Van fer-nos-la -en realitat ens la van robar- en un bar a les tantes de la nit, fa molt temps. Més o menys mig any. Fa pocs dies, en aquest mateix blog, vaig parlar d'aquesta moda de fer fotos als locals nocturns: les noies fan posats de pin up, treuen molt els morros i es fan petons a la galta les unes a les altres. Coses així. Els nois ho tenen més difícil i fan el que poden, i si no fan gaire el ridícul ja és molt. A la foto jo adopto el meu gest estàndard  (fer el signe de la victòria i procurar mantenir els ulls oberts) i el meu amic fa cara de chico Martini.
Desconec per què els del Món Apart l'han penjada a la seva pàgina web. Si pretenen captar clients, veient la pinta que faig, anirien millor amb les fotos de les noies que treuen els morros. Pel que fa a mi, sóc com en Groucho Marx: no voldria formar part de cap club que m'acceptés com a soci. O de cap bar.

LA MARIA

Es deia Maria i era una madrilenya de cabells negríssims i uns ulls tan blaus que feien que el color blau semblés blanc. Vaig conèixer-la fa dotze anys, a Dublín, en algun moment entre el novembre i el desembre. Jo, com tothom, em volia embolicar amb ella. Tots dos ens quèiem bé i, si les coses haguessin anat com havien d'anar, m'hauria endut un record d'Irlanda encara millor.

Tot es va espatllar un dia mentre esmorzàvem. Jo evitava parlar de política -en aquell moment era l'únic català-, i generalment ho aconseguia. Però aquell matí em vaig veure atrapat. Parlaven de com alguns vascos i catalans no se senten espanyols:

- Son muy raros.
- No sé...
- Tú sí te sientes español, ¿verdad Jordi?

Em va atrapar amb la guàrdia baixa. No sóc un independentista furibund, ni tan sols un nacionalista radical. No em sento espanyol, però tampoc em sento especialment orgullós de ser català. Ara, amb la saviesa guanyada a base de cagar-la incontables vegades, hauria donat una resposta com aquesta, però en  aquell moment, preguntat per sorpresa, em vaig limitar a dir:

- No.
- Lástima... va sospirar ella clavant-me aquells ulls que, en un Dublín gris i plujós, eren dos trossos de cel - ... con lo bien que me caías.
La nostra relació es va fer malbé com un iogur que porta massa dies a la nevera, i al final turutut violes. Un  mallorquí -molt més intel·ligent que jo: segons amb qui parlés era pancatalanista o espanyolista-, va aconseguir triomfar, o això deien els rumors.
No sóc idealista. En absolut. I encara menys quan veig on et porten les idees. O més aviat: on no et porten.

VOTS NULS

LA VISIÓ D'AJRAM

Molt interessant el que va dir dilluns en Josef Ajram al programa d'en Cuní. Preguntat per la seva opinió sobre les plataformes d'afectats per la hipoteca i similars, l'home va posar en joc el concepte de responsabilitat individual. És un terme poc popular i, en els temps que corren, fa lleig esgrimir-lo gaire, però això no vol dir que l'haguem d'ignorar. Si no m'equivoco, Sartre ja defensava uns arguments similars: l'ésser humà és essencialment lliure i responsable últim dels seus actes.
Vagi per endavant la meva antipatia cap als banquers a qui considero, majoritàriament, uns autèntics paràsits, responsables en bona part del xàfec que està caient. Dit això, passem a les paraules d'Ajram: sembla ser que els espanyols, l'any passat, es van endeutar amb el Corte Inglés -no recordo la xifra, però era monstruosa- en comptes d'endeutar-se amb els bancs. El motiu? Fàcil: ara els bancs no dónen crèdits i el Corte Inglés sí. "És que no n'aprenem" es va lamentar Ajram, i no li faltava raó. El broker també va recordar-nos que, no fa gaires anys, molta gent volia viure per sobre les seves possibilitats, i compraven cases i pisos que no estaven de cap manera al seu abast. Va posar l'exemple d'un amic seu de quaranta anys que va comprar un pis al centre de Barcelona i va signar una hipoteca... de quaranta anys!
Al meu bloc hi ha sis pisos. D'aquests, dos van ser comprats per especular. A un la jugada li ha sortit bé, però a l'altre propietari el banc li va embargar. Quants pisos embargats són (o eren) propietat de petits especuladors que, en el seu moment, van voler-se enriquir a base d'acumular totxos? De debò es pensava la gent que el valor dels pisos seguiria pujant un vint per cent cada any? No trobaven que tot plegat feia pudor de socarrim?
L'Estat ha de fer alguna cosa amb aquesta llei de les hipoteques tan idiota i tan deshumanitzadora. I a més, amb tot urgència. Però hem de tenir en compte que, a més de salvar famílies que senzillament han tingut mala sort o no s'han sabut administrar, també salvarem fatxendes, especuladors de pa sucat amb oli, irresponsables i fauna vària.

VERGONYA ALIENA

Tinc un problema de vergonya aliena. Si visqués als EUA aniria a un grup de suport: faríem reunions al sòtan d'una església, amb les cadires fent rotllana i ben a la vora d'una tauleta amb cafès i pastes. A les parets hi hauria pòsters amb flors i postes de sol, i tot de frases encoratjadores que contindrien la paraula "vida".
Aquí no hi ha grups de suport, i els afectats de la Síndrome de la Vergonya Aliena (S.V.A.) hem d'obrir els nostres cors quan ens trobem casualment. L'altre dia dinava amb una amiga i comentàvem el nostre problema. Tenims uns símptomes força semblants, i qualsevol ridícul aliè és susceptible de fer-nos sentir profundament avergonyits. El problema s'intensifica pel fet que el nostre llindar és molt baix -o molt alt, segons com es miri- i qualsevol cosa pot fer-nos enrogir: gent saltant en una manifestació, discursos mal fets, persones seguint el ritme amb les mans, un mal programa de televisió, caigudes, coses així. Fins i tot si la meva dona canta, estant sols a casa, em sento avergonyit. Una vegada, en uns premis literaris, una noia havia de llegir un fragment del seu conte. Jo llegia després. Ella estava nerviosa i s'equivocava sovint. Vaig posar-me vermell com un pigot, convertint-me en el centre d'atenció en comptes d'ella. Tenir la Síndrome de la Vergonya Aliena és una putada.

ZONES HUMIDES

Avui al matí he tingut una estranya experiència literària. Estic llegit Zones Humides, de la Roche Charlotte, aquesta noia de la foto a qui li falta una dent frontal. Havia sentit en alguna banda que era un llibre provocatiu i escatològic. Vaig aconseguir-lo l'altre dia i el vaig començar a llegir. Per una vegada els crítics tenien raó -a jutjar per la quantitat de llibres que ells consideren escandalosos i que no ho són, alguns semblen monges de clausura-: el llibre té fragments autènticament repugants. Prou fastigosos com per fer-te aixecar del llit, presa de les arcades. Segur que els veïns es pensaven que tornava a tenir ressaca. Mai abans una novel·la m'havia fet venir unes ganes de vomitar tan intenses.
Diuen que quan Chuck Palahniuk, l'autor del Club de la Lluita, llegeix trossos dels seus llibres durant les presentacions hi ha gent que es desmaia. Hi ha un conte titulat "Guts" (tripes, o budells) que realment és disgusting, fruit d'una ment brillantment malaltissa. Crec que podeu trobar-lo a Internet i a la novel·la "Fantasmas". Però el meu admiradíssim Palahniuk no té res a fer al costat de la Roche. Si teniu l'estómac delicat, ni se us acudeixi llegir-lo. Si el teniu fort procureu tenir-lo buit. Ah! I un wàter ben a la vora.

A GOOD PLACE TO EAT

Si em preguntessin quin és el millor menú que he menjat darrerament trigaria dos segons  a respondre: va ser fa poc, al Centre de visitants del Gironès. El lloc en qüestió és a Sarrià de Ter i és museu, oficina de turisme, bar, restaurant, sala d'exposicions i botiga, tot alhora. Per uns deu euros, si fa no fa, pots degustar un munt de tapes tan elaborades que mentre les menges penses "segur que això valdrà deu euros?". Doncs sí, i aquí hi ha la gràcia de l'assumpte. El concepte del menú està diametralment oposat a la típica amanida verda amb tonyina de llauna i bistec recremat a la planxa que et serveixen per aquests móns de Déu. I a diferència de molts menús de degustació, surts tip, que no és poc. Si sou dels que mengeu fora, no us el perdeu. Si mengeu a casa però no sabeu on anar a fer un mos el dissabte o el diumenge, tampoc us el perdeu. En definitiva, feu-vos un regal i passeu-hi algun dia.

NITS DE NOVEMBRE

Atenció: aquest post té banda sonora. Mentre el llegeixes has d'escoltar això.

El novembre és el mes que m'agrada més. És com jo: fosc, com si estigués a mig fer, plujós i, molt sovint, emboirat. Fa olor de fum i d'humitat, i la seva llum és escassa i esmorteïda. El cel té el color de les aspirines una mica passades i el sol poques vegades es digna a escalfar-nos. M'identifico plenament amb aquest mes. Manual de Supervivència té lloc durant el novembre, i dues de les meves cançons preferides són, precisament, November Rain, dels Gun's Roses, i Nits de Novembre, d'Umpah-pah (la mateixa que, si m'has fet cas, estàs escoltant ara mateix).
A la ciutat de Girona li senta especialment bé el mes de novembre. La Devesa es torna vermella i marró, i els carrers estan coberts de fulles. Hi cau un plugim molt fi que fa que els cafès i els tallats de les set de la tarda -una hora que normalment faríem cerveses o còctels- es posin molt bé, sobretot si els prens en bars amb finestrals grossos i amb vistes a l'Onyar.
El novembre, més que deprimit, em fa sentir molt malencòlic. De la pitjor melàngia, com diu en Joaquin Sabina, que és la de coses que mai has tingut.

PUNSET, NEW AGE I ELS DITS DE LA MÀ I DEL PEU.

L'altre dia l'Eduard Punset explicava que les persones que tenen el dit anular més llarg que el dit índex tenen més probabilitat de fer-se riques. Segons ell, aquests individuus van rebre una descàrrega d'estrògens (o alguna cosa així) mentre eren a l'úter matern, i aquesta bomba química fa que siguin més propensos a arriscar-se, cosa imprescindible si vols fer-te ric.
Mesos enrere una experta en tècnica metamòrfica (una barreja de massatge i reflexologia podal) m'explicava que tenir el dit índex del peu més llarg que el dit gros és signe de saviesa.
La primera explicació té un un caràcter científic o pseudocientífic. La segona és més new age, però també podria contenir certs elements empírics.
Puc afirmar que l'una i l'altra són errades: tinc el dit anular de la mà més llarg que l'índex, i l'índex del peu visiblement més llarg que el dit gros. No sóc ric, ni tinc perspectives de ser-ho a mitjà termini (de fet, ni a llarg termini) i em considero poc valent, per no dir directament que sóc un covard. Tampoc sóc savi en el sentit clàssic de la paraula. En realitat em considero el contrari a un savi, perquè aquests aprenen dels seus errors i reconeixen les seves virtuts i limitacions, cosa que jo no faig. Els meus coneixements enciclopèdics són més aviat pobres i es limiten a àrees ben absurdes, com ara els còmics i les biografies d'alguns escriptors alcohòlics.
És curiós que la ciència -o pseudociència- i el rotllo new age vagin a parar allà mateix: dir que una persona és així o aixà (encara que sigui estadísticament) només en funció de la llargària d'un dit.

MANERES DE MORIR

Un vídeo per als freaks nostàlgics del píxel. Recull les maneres de morir dels personatges de videojoc dels vuitanta i dels noranta. Impossible veure'l sense vessar una llagrimeta.

BUENAFUENTE I PUNSET

Ahir no tenia cap episodi de Dexter a mà, de manera que vaig decidir donar una oportunitat a en Buenafuente i a en Punset. Mai he entès la fascinació que desperta aquest darrer. És simpàtic, si, i tot un personatge, amb aquells cabells blancs i esvalotats. També li reconec el mèrit a l'hora d'acostar la ciència a la gent, però de debò que em costa veure què el fa tan especial. Darrerament fins i tot participa en anuncis de pa de motllo. No m'imagino, posem pel cas, a l'Eudald Carbonell anunciant galetes.

Desconec si és part del personatge, però em va intrigar la manera com barreja el català i el castellà. És un senyor que parla català perfectament, i quan parla en castellà té quasi tant accent com jo. És un misteri, doncs, aquesta mania seva d'intercal·lar paraules castellanes. Ha de dir "Universo" en comptes "d'Univers"? No sóc - ni he estat mai, ni seré- un purista de la llengua, però aquests tics disglòssics del senyor Punset em van semblar, com a mínim, estranys. Tan difícil li resulta parlar bé a un home tan intel·ligent com en Punset?

PARTS NATURALS

L'hospital on la meva dona ha de parir està especialitzat en parts naturals. Els partidaris d'aquest mètode no utilitzen l'anastèsia fins al darrer moment (un part ideal, segons ells, és un part sense epidoral ni medicaments de cap classe) i no creuen en programar els naixements. Per descomptat, al bebè no se li pot donar llet de farmàcia. La dona ha d'escollir la postura en la qual vol donar a llum, i disposa d'un ampli repertori d'opcions: des de banyeres fins a cadires especialment modificades. Sembla ser que algunes de les tècniques estan inspirades en la manera com pareixen les dones africanes. Durant els cursos de pre-part van ensenyar-nos tècniques de respiració que se suposa que han de substituir els analgèsics. Per a algunes dones la forma de parir és un ritual que han de dur curosament preparat, i moltes fins i tot escriuen el pla de part en un paper.
Tot això ho trobo fantàstic. El que no trobo tan bé és que encara, a hores d'ara, ningú m'ha sabut explicar de manera convincent quines aventatges té aquest mètode. Per què, exactament, la dona ha de patir més? El nen serà millor persona si neix en una banyera en comptes d'una camilla? No havíem quedat que els patiments innecessaris de la mare afectaven al nen?
El seu argument és que sempre s'ha parit d'aquesta manera i que el cos està perfectament preparat per suportar-ho. D'acord, però tothom s'imagina la rèplica: si ho fem tot de la manera antiga, deixem de vacunar-nos, de prendre antibiòtics i d'afartar-nos d'Ibuprofeno. Deixem de fer servir aquests walkie talkie que hi ha per vigilar als nadons i no cal que ens gastem els quartos comprant un cotxet fashion. No cal que comprem tanta roba al nen perquè abans passaven amb menys. Tampoc és necessari comprar-li joguines ja que els nostres avis amb un ninot de drap en feien prou. Les banyeres i els canviadors són innecessaris, doncs antigament els banyaven a la pica de la cuina i els canviaven sobre la taula. I així podríem anar fent.
Els parts naturals són una moda que d'aquí a uns anys passarà. Després ens diran que el millor és inflar-nos amb tranquil·litzants o parir fent la vertical, ja ho veurem.

ABOUT A BOY i el NADAL

El protagonista d'About a Boy viu de les rentes que li reporta una cançó nadalenca que va compondre el seu pare anys enrere. Gràcies a la cançoneta en qüestió es pot permetre el luxe de no treballar, però sentir-la tantes vegades fa que se senti trist i avorrit. Cada any, quan la posen per primera vegada a la ràdio, sap que està a punt de començar el seu malson particular.
Des que vaig llegir aquesta novel·la del gran Nick Hornby que cada any també em fixo en el primer anunci nadalenc. L'he vist avui, dia sis de novembre, a la televisió. Era d'Ono. Ahir, a Girona, vaig veure que en un pis ja hi havien penjat un d'aquells espantosos Pares Noëls de peluix que se suposa que estan a punt d'entrar pel balcó. A molts supermercats ja hi ha torrons i pernils, i aviat hi penjaran garlandes (no us perdeu la decoració naïf-psicodèlica dels Mercadona, capaç de provocar-te un atac d'angoixa si hi passes gaire estona).
El Nadal fa que molta gent es deprimeixi. No és el meu cas (és estrany: deu ser de les poques coses que no em deprimeixen) però a vegades sí que cansa, de la mateixa manera que tot et cansa quan et bombardegen durant setmanes i setmanes. Exactament el mateix que passa amb la política, i amb l'economia, i amb tot. Tant els hi costaria començar-ho una mica més tard?

TELE 5 vs MTV

L'altre dia algú em va dir que Tele 5 i la MTV eren la mateixa merda. No és cert. La MTV ens mostra el pitjor de la condició humana. Emet programes on chonis de Nova Jersey passen una temporada a Florència amb pinxos tatuats i  alcohòlics. Programes on la Paris Hilton busca la seva millor amiga, i programes on joves californians que cerquen parella s'elimenen els uns als altres. La MTV és una imatge deformada de la nostra societat -o, com a mínim, d'una part de la nostra societat- Reflecteix els anhels i desitjos de molta gent. Malgrat tot, hi ha límits que mai traspassen. L'autocensura, en el seu cas, funciona.
Però Tele 5 és molt pitjor. Allà paguen deu mil euros a la mare d'un còmplice d'assassinat -la mare del Cuco- perquè expliqui en directe les aventures del seu fill. Els joves que busquen parella són quinquis de Villamiseria de Abajo, o del Barrio de la Santísima Trinidad de Arriba. Tele 5 és una cadena on els cucs s'hi mouen lliurement, un lloc on confonen glamour amb ordinarietat. La Belén Esteban no és la Paris Hilton, només és una analfabeta funcional que s'enorgulleix del seu poc nivell. En Jordi González, que val pel món fent bandera de la seva professionalitat, mostra després una manca d'ètica alarmant. Els realitys de Tele 5 són tan miserables que fan que el Sweet Sixteen, de la MTV, sembli un programa cultural.
Al cap i a la fi és normal: estem al país de la cabra i la pandereta. Un dels PIGS d'Europa. El braguetazo y el pelotazo. Delinqüents com el Cuco i el Dioni són referents de les masses. Quina misèria.

HOUSE I LA MEVA COIXERA

Avui he après a caminar amb un sol bastó. M'he presentat feliç i content a la consulta de la fisioterapeuta, que m'ha mirat amb cara rara. Fins i tot m'he comprovat els pantalons, no fos cas que anés pel món en pijama. Quan he constatat que, a cop d'ull, tot estava bé, he dit:
- Mira! Ja puc caminar amb una sola crossa.
- Ja ho veig, ja...
Però ella seguia fent cara estranya. Jo he continuat parlant:
- El que passa és que se'm fa molt difícil caminar així.
La noia s'ha posat a riure. Hi ha estat una bona estona. Finalment s'ha decidit a parlar:
- A tu et deu agradar molt la sèrie House, oi?
Li he confessat que sí, que m'encanta, i ella vinga a riure. Després ha dit:
- A la facultat ens van explicar que cada vegada hi ha més gent que camina malament amb un sol bastó. El més sensat i natural és dur la crossa a la mà contrària del peu lesionat, però ara molta gent la porta amb el mateix costat. Endevines per què?
Sí que ho he endevinat: el doctor House camina així. Va coix de la cama dreta i duu el bastó a la mà dreta. Això el fa caminar estrany, com si fos un pingüí. Exactament igual a com caminava jo avui.
- És estrany - ha continuat la noia - que una sèrie que teòricament està tan ben documentada com House faci aquestes cagades. Crec que ho fan expressament per reforçar el caràcter estrany del personatge, o per exagerar la coixera.
Al final m'he posat a riure, sentint  vergonya de mi mateix. El meu cos em deia que havia d'agafar el bastó amb la dreta, però jo feia com en House i l'agafava amb l'esquerra. Per culpa d'això ara em fa mal el canell, i no he caigut al terra de miracle. Una vegada més, la realitat ha copiat la ficció. Aquest cop, literalment.

DAVID SEDARIS

Senyors i senyores,

és un plaer per a mi presentar-vos al gran David Sedaris. No he trobat cap vídeo subtitulat, però crec que aquest fragment s'entén força bé. La majoria dels seus llibres estan magníficament traduïts al castellà.

MONÒLEGS

No fa gaires anys els monòlegs eren peces intel·ligents i creatives. Els pocs que s'hi dedicaven tenien un estil propi i moltes vegades, precisament, procuraven distanciar-se dels seus col·legues.
Ara els monòlegs s'han massificat, s'han democratitzat. No hi ha bar, terrassa o discoteca que no en programi una sessió un cop per setmana. Moltes vegades els monologuistes de cubata són còpies descarades els uns dels altres, i sempre acaben recorrent a uns llocs comuns: el sexe, la masturbació i el tamany de polles i tetes. Temorencs d'ofendre a algú - no saben que sempre hi ha algú disposat a ofendre's- busquen temes universals, en el mal sentit del terme, i acaben fent bromes que no farien riure ni a un infant de Primària. El nostre amic Paquito potser fa molta gràcia, explicant anècdotes recolzat a la barra, però quan el poses davant d'un públic l'enginy i la fatxanderia es dissipen, i els acudits sobre penis petits es converteixen en la seva única arma. A vegades, veient-los allà dalt, nerviosos i insegurs, m'han arribat a fer una mica de llàstima.
Però el que més em sorprèn és que a molta gent li agrada. He sentit monòlegs que amb prou feines m'han aconseguit fer somriure, mentre que a prop meu hi havia gent destrossant-se la mandíbula. Un cop, a Girona, un imbècil va dedicar mig monòleg a fer acudits de mal gust -de molt mal gust- sobre catalans. Creieu-me: deixant de banda que fossin ofensius, no tenien puta gràcia, i això que jo duia uns quants cubates al damunt i estava, diem-ne, predisposat a riure. Eren tòpics, fàcils, ridículs. I la gent -crec recordar que era a Carpes- vinga a riure.
A Catalunya i a Espanya, per desgràcia, no hi ha humoristes com l'americà David Sedaris. Us en parlaré el proper dia.

GENT QUE FA L'IDIOTA QUAN LI TIREN UNA FOTO

Aquests dies que tinc la cama fotuda -ja vaig sense guix però encara he de dur muletes una setmana més- perdo molt el temps per Internet en general i al Facebook en particular.Una de les coses que he pres consciència és que, darrerament, la gent tendeix a fer l'idiota quan li tiren una foto. Abans ens limitàvem a somriure a la càmera i a dir "Lluís" o "patata", depenent de cadascú. Com a màxim, i si estàvem molt borratxos, sortíem cridant o fent alguna estupidesa. Avui dia si no fas ganyotes no ets ningú. N'hi ha unes quantes d'estàndar a les quals pots recórrer, però el límit, com se sol dir, són les estrelles. Una de les més conegudes i utilitzades -bàsicament la fan servir les noies- és la de treure morros, com si volguessin fer un petó a la càmera. Existeix una variant que consisteix en fer-se petons mútuament, quasi sempre a les galtes. També hi ha la postura Paris Hilton, un altre clàssic força imitat. No ens oblidem de la tècnica "cara de sorpresa", on les jovenetes obren molt la boca i els ulls. Els nois moltes vegades posen cara de macarra, i els més atrevits fan gestos amb les mans com si fossin un  pinxo negre del Bronx, o forméssin part de la Mara Salvatrucha. En molts locals nocturns de moda és normal trobar-hi fotògrafs que després pengen les fotografies a Internet, o fins i tot stands amb un munt d'atrezzo perquè la gent s'hi pugui retratar fent l'idiota. 

Aquest és un fenòmen transversal i afecta tots els estrats socials. En realitat, és interessant observar els diferents posats i relacionar-los amb el grup social on pertanyen els retratats. Les chonis tendeixen a deixar-se fotografiar amb actituds hipersexuades i a vegades grolleres, mentre que les noies de casa bona segueixen la corren parishiltoniana. 

El temps és cruel -extraordinàriament cruel, diria jo- i d'aquí a poc temps aquestes fotos deixaran d'estar de moda. Aleshores la gent es veurà i, posant-se la mà al front, es preguntarà en veu baixa: "Per què collons em vaig deixar fer una foto fent l'idiota d'aquesta manera?".

NADERÍA ES EL MUNDO

Avui faré una cosa que no faig mai: penjaré una poesia. L'acabo de trobar fent neteja, escrita en un paperot, i he tingut la certesa de que l'havia de transcriure aquí. No recordo d'on la vaig treure. De fet, no la recordo de res, però la lletra és meva. A vegades passen coses com aquesta, és estrany.
Diu així:

Entrégate al placer, oh mortal,
sin reparo.
Nadería es el mundo, nadería es la vida,
nadería es la bóveda de nueve cielos.
Amar y beber: sólo eso es lo cierto!
Mentira es el resto.

Omar Khayam.

PECES I DURAN

En Duran i Lleida (Durán y Lérida, segons en Federico Jiménez Losantos) la setmana passada va dir que els andalusos es passen el dia al bar mentre cobren no sé quin subsidi. Ignoro si és veritat, però ell té la llibertat de dir el que pensa. Es va organitzar un bon merder, i el parlament andalús en ple ha condemnat les seves paraules.
Gregorio Peces Barba, abans d'ahir, va confessar que a vegades li agrada fer història-ficció. Què hauria passat si en comptes de Portugal fos Catalunya la que s'hagués independitzat?
De la mateixa manera que va passar amb les declaracions d'en Duran, tothom ha saltat. Peces Barba ha dit que el problema dels catalans és que som massa susceptibles (en andalusos, per exemple, no en són gens). Segons ell, bona part del públic -excepte els advocats catalans, que van abandonar la sala- van aplaudir-lo llargament al final de la seva intervenció. M'ho crec. En Tardà ha tirat pel dret i, en una de les seves cagades habituals, li ha dit fill de puta. Més tard Peces Barba s'ha declarat amic dels catalans  i ha lamentat l'insult del parlamentari d'Esquerra. Abans  havia fet broma sobre bombardejar Barcelona, i havia dit que els catalans tenim la pell tan fina que ens ho hem de fer mirar.
En el fons Duran i Peces Barba han fet el mateix. Els andalusos es van sentir ofesos quan se'ls va tractar de ganduls i els catalans ens hem sentit ofesos quan han insinuat que a Espanya potser li haurien anat millor les coses sense nosaltres (la veritat, no crec que gràcies a Portugal ara fossin el motor d'Europa, però tothom és lliure de pensar el que vulgui).
El problema no és el que ells diuen, sinó les reaccions que això genera. Fent una volta pels fòrums d'Internet (per exemple el de la Vanguàrdia, per  triar-ne un de moderat) es pot veure  l'odi que goteja a cada línia. Les paraules són amargants i carregades de retrets i de greuges pendents, alguns dels quals es remunten centenars d'anys.Es fa difícil, ara com ara, els uns visquem bé amb els altres. Som companys de pis mal avinguts, dels que s'etiquen les lleixes de la nevera perquè els altres no els hi fotin els aliments.

LA DARRERA LLIÇÓ

Sadam Hussein i Gadafi ens han ensenyat una lliçó molt important amb la seva mort. Anys enrere ja ho havien intentat els dictadors africans, però nosaltres no els hi havíem fet cas. Un dia et lleves i et rentes les dents en un lavabo d'or massís, i a la tarda t'has d'amagar com una rata dins d'una tuberia, en un descampat sòrdid. Un matí ets el president d'un dels principals països productors de petroli i, al vespre, et pengen en un garatge fosc i humit. Avui ets a dalt, demà a baix. No som res ni ningú, el temps és breu i tot s'acaba.  La sort, voluble com una puta amateur, es pot torçar en qualsevol moment. Tot és estrany i imprevisible.
Les dues primeres fotos tenen certa lògica, encara que sigui una lògica capritxosa i retorçada: Bokassa i Idi Amin van governar països derrotats, esgotats del colonialisme i encara amb fortes influències de les metròpolis. Era el segle XX. Gadafi, però, en ple segle XXI anava pel món amb una guàrdia de dones verges i expertes en arts marcials. Tots ells van viure rodejats de luxes, van derrocar i van ser derrocats, van exiliar rivals i van ser exiliats. Diem-ne justícia poètica.

ELS NOSTRES ENEMICS

ETA ha abandonat la lluita armada, provocant l'alegria d'uns i la ràbia dels altres. De la mateixa manera que alguns sectors de l'esquerra més passada de rosca vivien millor contra Franco -i no s'estan de recordar-nos-ho a cada moment, com si volguessin fer-nos sentir culpables als qui no vam viure aquella època-, la dreta reaccionària ha posat el crit al cel: contra ETA ells també vivien millor. Què faran, ara?
Els enemics ens defineixen. A vegades som culpables d'haver-los creat, a vegades ens han creat ells a nosaltres. Batman i el Joker, Harry Potter i Voldemort, Darth Vader i Obi-Wan, ZP i Rajoy, moros i cristians... els uns no existirien -o no serien com són- sense els altres. Els enemics donen sentit a existències que  no en tenen: la voluntat de derrotar-los a vegades és suficient com per omplir cent vides.
ETA s'ha acabat, i amb ella han mort les motivacions de grups que en feien la seva raison d'être (toma cultismo, no us l'esperàveu, eh?). Com ho faran alguns diaris sense poder maquetar portades tan xul·les com la que podeu veure a dalt?
El còmic La Broma Asesina, guionitzat pel gran Alan Moore, acaba de la següent manera: en Batman i el Joker es troben en un moll desert. En Batman està a punt d'atrapar-lo i dur-lo, de nou, a la presón, però el Joker primer li explica un acudit. Diu que dos bojos s'escapen del manicomi i es troben al davant d'un riu amb molt cabdal. Un dels bojos suggereix que enfoquin amb la llanterna l'altra vora, de manera que puguin caminar per sobre la llum. Tots dos s'hi mostren d'acord. Un dels bojos diu:
- Jo seré el primer, obriré la llantera i tu caminaràs per sobre la llum, i després la deixaré sobre una roca i faré el mateix.
- Que et penses que sóc boig? - crida l'altre - Ja m'he adonat del que vols fer: vols apagar la llanterna mentre jo estic creuant riu!
En Batman i el Joker es posen a riure davant d'aquest acudit tan ximple, i les rialles duren tres o quatre vinyetes. Durant un instant no hi ha diferències entre ells, i se senten units per un acudit dolent.

UNA SETMANA AMB CROSSES

Ja fa més d’una setmana que vaig amb crosses per culpa d'un l’esguinç al turmell. Aquests dies he descobert que anar pel món amb bastons és una lluita contra tu mateix: mans i braços adolorits,  trapezis contracturats i el tendó d'Aquil·les de la cama sana carregat. L’esquena també se’n ressent, igual que els genolls, obligats a fer moviments estranys i a romandre en postures rares. A vegades costa dormir. Dutxar-se és difícil, quasi impossible,  i val més limitar-te a fer servir una esponja. Cada cop que et dónes un cop al peu –te n’hi dones molts per culpa de l’embenatge voluminós, o potser és que n’ets més conscient- t’espantes i creus que la lesió empitjorarà. Els bastons són tan lleugers que amb un simple toc cauen al terra, i és un calvari recollir-los. Quan estàs estirat el peu no et molesta, però quan et poses dret la sang baixa de cop, i els dits s’inflen i tot fa mal. És frustrant no poder fer el que fas normalment.. El metge m’havia donat hora per d’aquí a dos dilluns però he buscat un altre traumatòleg perquè em doni una segona opinió. Amb sort em traurà aquest guix tant pesant. Si no, me’l trauré jo mateix i me n’aniré a un fisioterapeuta, que diuen que són contraris a les fèrules si no hi ha una necessitat absoluta.

Fa pocs dies algú em va dir que és bo que, de tant en tant, ens passin coses així perquè ens forcen a modificar la perspectiva que tenim del món. Comproves, en efecte, que tot està dissenyat pensant en bípedes perfectament saludables, no pas per gent que vagi amb bastons ni amb cadires de rodes.  Només ens n'adonem quan ho vivim, i el més dramàtic de tot és que, quan estem bé, ens n’oblidem ràpidament. El gran problema sempre és la manca de memòria.

Els lectors i lectores freaks no us heu de perdre el blog La Biblioteca Arcana que el meu amic Sergi ha inaugurat. El link queda incorporat a mà dreta.

Als humans ens encanten els esquemes fixos i les repeticions. Fixeu-vos en els nens petits: els hi pots explicar la mateixa historia mil vegades i cada cop seguiran escoltant-te amb la mateixa atenció. Fixeu-vos també en la monotonia del dia a dia, que tothom diu que la defuig però que a l’hora de la veritat tots l’abracem, encantats de la vida.

Fixem-nos també en la sèrie House, que ja va per la vuitena temporada. La majoria d’episodis són calcs els uns dels altres, amb una estructura pràcticament idèntica. Aquesta premissa s’aplica igualment a la novel•la negra (primer hi ha un culpable fals i després hi ha l’escena del saló, on es revela l’autèntic assassí, que sol ser la persona més imprevista). Vegeu, per exemple, en Colombo o els casos d’aquella escriptora xafardera i grassoneta, ara no recordo com es diu. Les pel•lícules d’Arts Marcials i les pornogràfiques –sobretot aquestes darreres- també són exemples magnífics dels esquemes invariables.

Abans d’ahir vaig veure The Hang Over 2, desafortunadament traduïda com a Resacón 2: ahora en Tailandia. La primera part (Resacón las Vegas) em va sorprendre perquè el guió estava prou ben treballat, i la segona em va despertar moltes expectatives. No puc dir que m’ha desagradat perquè era calcada a la primera. De pe a pa. Entenc que la gràcia del producte és anar reconstruint la nit de mica en mica –a qui no li ha passat alguna vegada?- , però s’ho han agafat al peu de la lletra. L’únic canvi és l’ambientació.

Si no sou gaire gafapastas podeu veure-la. Hi trobarem tots els ingredients de la primera part, amb l'afegitó de que té lloc a Bangkok (una de les escenes està rodada al bar de l'hotel Lemue, on la meva dona i jo vam estar-hi fent gin-tònics). Ni sorprèn de decepciona. El mismo perro con distinto collar. Mai millor dit.