Una matinada de fa un grapat d'anys rondàvem per Girona i se'ns va enganxar un borratxo. Era escardalenc i anava sense afaitar i molt mal girbat. Parlava un castellà tancadíssim i esquitxat de paraules rares. En definitiva, feia molt mal efecte, però nosaltres ja hi estàvem acostumats.
Vam assumir que era una mena de rodamón mig boig -a Girona n'hi ha pocs, però algun queda- però ell de seguida va desmentir-ho, ensenyant-nos, orgullós, un manyoc de claus.
- Tengo una casa - ens repetia. - Y vosotros no, porqué vivís en casa de vuestros padres.
No li faltava pas raó, a aquell paio, però a nosaltres ens va fer molta gràcia i vam acabar tan amics. Fins i tot va ensenyar-nos les fotos que portava a la cartera -en aquella època els telèfons mòbils encara no eren el que són avui en dia. Per la pinta que feien els seus fills, probablement li segueixen els passos, o ja l'han superat. Ens vam acomiadar davant de Correus -com si fóssim gent normal i corrent- i durant un temps vam fer broma sobre aquell paio. En Tengo-una- casa, li dèiem.
Setmanes abans, al portal del bloc de pisos on vivia, havia trobat la veïna de dalt, borratxa com una cuba. Era al terra, mig estirada-mig asseguda, i no tenia prou força de voluntat per posar-se dreta. Si no fos perquè en aquell moment un altre borratxo -jo- tornava a casa, el veí més matiner l'hagués trobat dormint sota les bústies, feta un santcristo. La dona en qüestió em queia molt malament, i diu molt de mi que la carregués -era un pes mort- i l'acompanyés fins a l'entrada de casa seva. Mentre l'aixecava també em va ensenyar un manyoc de claus: treballava de portera o de conserje en alguna banda. Només tenia esma per barbotejar un mantra:
- La culpa és del sistema, la culpa és del sistema...
En aquella època jo era un ferm defensor de la llibertat i de la responsabilitat individual, i vaig estar a punt de dir-li que si s'havia emborratxat com una puta cuba no era pas culpa del sistema. Potser fins i tot li vaig dir, vés a saber.
Paciència, que ara ho lligaré tot. Fem un flashforward de deu anys. En tinc trenta-i-pocs i sóc a l'oficina del banc amb el qual la constructora del pis on visc va fer la hipoteca. Per més detalls, era el banc de Sabadell. El director era un substitut que no tenia ganes d'embolics. Duia una americana que li anava curta i tenia els braços aixecats i doblegats, com si tota l'estona fes el ball de la Gallina Turuleca, o com si en comptes de desodorant s'hagués ruixat les aixelles amb aiguarràs.
- Abans donàvem hipoteques a tothom - ens va explicar- Però ara només les donem a qui se les mereix. Si vols una hipoteca te l'hauràs de merèixer.
La meva dona i jo li vam ensenyar les nòmines. No tenim gaires diners, però tampoc som pobres de solemnitat, i el pis que volíem comprar, francament, no era res de l'altre món, més aviat al contrari. Però el molt idiota va jutjar que no mereixíem la hipoteca, i ens va imposar unes condicions insensates. Li vam preguntar si es pensava que érem imbècils, vam fotre el camp i al cap de molt voltar vam trobar un banc que s'hi va avenir. Ara tenim una puta hipoteca que pagarem fins que en tinguem seixanta-i-pico, per un pis normalet que ni tan sols és en una ciutat o en un poble pintoresc i bonic.
I aquí entren en joc els nostres dos amics: en Tengo-una-casa tenia molta raó: ell tenia una casa i nosaltres no. Ell sabia que la majoria de nosaltres mai no tindríem una casa pròpia, com a màxim la compartiríem amb el banc. Ell era un perdut i un esparracat, però tenia alguna cosa que nosaltres mai tindrem: un joc de claus que fos nostre i prou. La meva veïna gatinyola també tenia raó, encara que en aquell moment no vaig saber-la entendre. La responsabilitat individual està molt bé, i és una negligència greu i una mentida obviar-la per culpar els altres. Però quan vius en un sistema tan podrit i tan mal ideat com el nostre és fàcil que confonguis els errors que el sistema té de fàbrica amb errors propis, de la mateixa manera que ens atribuim neurosis que no són nostres, sinó que pertanyen a tota la societat, malalta com està. Aquesta és la clau de tot plegat.
dimecres, 20 de maig del 2015
dimarts, 12 de maig del 2015
ANEM A FER L'ÚLTIMA?
Quan és de nit i sents aquesta frase pots estar segur que a continuació en passarà alguna de grossa. Quasi mai no en treus res de bo, de la darrera copa. Moltes vegades és la que trenca el fragilíssim equilibri pel qual has lluitat tota la nit, i fa que t'emborratxis de manera definitiva i irremeiable. Aquest glop sobrer et deixa una ressaca atroç, intolerable, i probablement et fiqui en algun embolic, perquè a segons quines hores més val ser a casa dormint.
Malgrat tot, som molts els qui no sabem dir que no quan ens l'ofereixen. I esclar, de cop i volta et trobes en un bar de mala mort, rodejat d'altres borratxos que han tingut la mateixa idea infausta que tu, o bé compartint barra amb gatinyols matiners, dels de barrecha o sol y sombra. No cal dir que totes les decisions que prens a partir d'aquest moment són, en el millor dels casos, equivocades. En el pitjor, catastròfiques. Si a nivell sentimental passes per un mal moment val més que algú altre et guardi el telèfon mòbil.
Mentre beus aquest sobrevalorat darrer got et sents invencible, i totes les idees et semblen genials, per bé que són autèntiques imbecil·litats. Una vegada vam trobar un paio que, en plena turca, havia decidit fer-se no sé quin tatuatge insensat. El tatuador li va dir que d'acord, però que primer fes un parell de cafès perquè l'alcohol és vasodilatador i patatim patatam. Ell va respondre que sí i va entrar al bar on aquell matí nosaltres fèiem l'última -el mític bar Onyar, on va passar-hi absolutament de tot- i va demanar un vodka amb taronja. Amb un parell d'ous. Una altra vegada vaig conèixer un paio que voltava per Girona intentant aconseguir cent euros perquè volia fer un trio amb dues putes que es veu que s'hi avenien. Vaig trobar-los setmanes més tard i em va explicar que sí, que ho havia conseguit, però que alhora havia après una gran lliçó:
- Desenganya't - em va dir amb la tristor de qui ha acomplert un somni- Quan fas un trio sempre n'hi ha un que sobra.
Però a vegades, molt de tant en tant, la moneda cau pel cantó bo, i aquesta última copa es converteix en una gesta èpica per rememorar a partir dels trenta-cinc, l'edat que t'ensenya que tot és mentida. Avui m'ha vingut al cap un d'aquests dies. Després de la Universitat vaig viure uns mesos a Dublin. Els caps de setmana, si teníem diners, llogàvem un cotxe entre uns quants i anàvem a explorar l'illa. Érem molt a l'oest, en un poblet de pescadors poc acostumat a rebre turistes. Ens allotjàvem en una pensió de molt mala mort -vidres de les finestres que es mantenien a lloc gràcies a un rotlle sencer de cinta americana- i, havent sopat, vam anar a buidar pints of beer. A les onze tots els pubs van tancar però nosaltres encara teníem set. Al darrer local havíem conegut dues dublineses rotundes que s'allotjaven en un hotel. Eren allà celebrant la boda d'una parenta llunyana a qui no li tenien gaire estima, i havien abandonat el convit, avorrides i buscant rotllo. En aquell poble jo i el meu amic suís -era molt guapo, el malparit- érem la seva millor opció.
- Si voleu fer l'última acompanyeu-nos a l'hotel. Allà encara és obert.
El meu amic suís i jo ens vàrem mirar. Aquelles noies mantegoses no ens agradaven, però la temptació de beure la darrera pinta era molt gran, de manera que les vam seguir i ens van fer entrar a la boda. Els assistents parlaven un anglès molt tancat, i alguns fins i tot l'esquitxaven amb mots irlandesos. Vam asseure'ns a la taula de les noies quan el casament ja anava de baixa. Van tocar una darrera cançó, crec que era l'himne d'Irlanda, i tothom va fotre el camp, borratxos com ceps. Al seu costat, el meu amic i jo semblàvem dues persones serenes i sensates. Les noies ens van oferir pujar a la seva habitació a assaltar la nevera. El suís i jo les vam mirar. Jo tenia xicota i ell també -la seva, a més de guapíssima, era monstruosament rica: la filla d'un empresari tabacaler- . Vam declinar amablement la invitació i les noies es van emprenyar i ens van dir que fotéssim el camp del fucking hotel, fucking assholes. Era lògic: tant elles com nosaltres sabíem, d'entrada, què implicava una invitació com aquella. Ens havíem aprofitat d'elles. Per un puto cop a la vida, per un únic cop, jo no era el que pagava les fantes, sinó el que se les bevia.
Malgrat tot, som molts els qui no sabem dir que no quan ens l'ofereixen. I esclar, de cop i volta et trobes en un bar de mala mort, rodejat d'altres borratxos que han tingut la mateixa idea infausta que tu, o bé compartint barra amb gatinyols matiners, dels de barrecha o sol y sombra. No cal dir que totes les decisions que prens a partir d'aquest moment són, en el millor dels casos, equivocades. En el pitjor, catastròfiques. Si a nivell sentimental passes per un mal moment val més que algú altre et guardi el telèfon mòbil.
Mentre beus aquest sobrevalorat darrer got et sents invencible, i totes les idees et semblen genials, per bé que són autèntiques imbecil·litats. Una vegada vam trobar un paio que, en plena turca, havia decidit fer-se no sé quin tatuatge insensat. El tatuador li va dir que d'acord, però que primer fes un parell de cafès perquè l'alcohol és vasodilatador i patatim patatam. Ell va respondre que sí i va entrar al bar on aquell matí nosaltres fèiem l'última -el mític bar Onyar, on va passar-hi absolutament de tot- i va demanar un vodka amb taronja. Amb un parell d'ous. Una altra vegada vaig conèixer un paio que voltava per Girona intentant aconseguir cent euros perquè volia fer un trio amb dues putes que es veu que s'hi avenien. Vaig trobar-los setmanes més tard i em va explicar que sí, que ho havia conseguit, però que alhora havia après una gran lliçó:
- Desenganya't - em va dir amb la tristor de qui ha acomplert un somni- Quan fas un trio sempre n'hi ha un que sobra.
Però a vegades, molt de tant en tant, la moneda cau pel cantó bo, i aquesta última copa es converteix en una gesta èpica per rememorar a partir dels trenta-cinc, l'edat que t'ensenya que tot és mentida. Avui m'ha vingut al cap un d'aquests dies. Després de la Universitat vaig viure uns mesos a Dublin. Els caps de setmana, si teníem diners, llogàvem un cotxe entre uns quants i anàvem a explorar l'illa. Érem molt a l'oest, en un poblet de pescadors poc acostumat a rebre turistes. Ens allotjàvem en una pensió de molt mala mort -vidres de les finestres que es mantenien a lloc gràcies a un rotlle sencer de cinta americana- i, havent sopat, vam anar a buidar pints of beer. A les onze tots els pubs van tancar però nosaltres encara teníem set. Al darrer local havíem conegut dues dublineses rotundes que s'allotjaven en un hotel. Eren allà celebrant la boda d'una parenta llunyana a qui no li tenien gaire estima, i havien abandonat el convit, avorrides i buscant rotllo. En aquell poble jo i el meu amic suís -era molt guapo, el malparit- érem la seva millor opció.
- Si voleu fer l'última acompanyeu-nos a l'hotel. Allà encara és obert.
El meu amic suís i jo ens vàrem mirar. Aquelles noies mantegoses no ens agradaven, però la temptació de beure la darrera pinta era molt gran, de manera que les vam seguir i ens van fer entrar a la boda. Els assistents parlaven un anglès molt tancat, i alguns fins i tot l'esquitxaven amb mots irlandesos. Vam asseure'ns a la taula de les noies quan el casament ja anava de baixa. Van tocar una darrera cançó, crec que era l'himne d'Irlanda, i tothom va fotre el camp, borratxos com ceps. Al seu costat, el meu amic i jo semblàvem dues persones serenes i sensates. Les noies ens van oferir pujar a la seva habitació a assaltar la nevera. El suís i jo les vam mirar. Jo tenia xicota i ell també -la seva, a més de guapíssima, era monstruosament rica: la filla d'un empresari tabacaler- . Vam declinar amablement la invitació i les noies es van emprenyar i ens van dir que fotéssim el camp del fucking hotel, fucking assholes. Era lògic: tant elles com nosaltres sabíem, d'entrada, què implicava una invitació com aquella. Ens havíem aprofitat d'elles. Per un puto cop a la vida, per un únic cop, jo no era el que pagava les fantes, sinó el que se les bevia.
dimarts, 5 de maig del 2015
EL VALOR
El tristíssim espectacle que dissabte ens va oferir Floyd Mayweather, l'esportista més ben pagat del món, corrent pel ring com ho faria una gallina o una rata cellarda acorralada en una habitació, ens recorda la importància capital del valor. Aquest és un concepte passat de moda, com la lleialtat, la responsabilitat i l'esforç. Avui en dia no pots parlar-ne gaire sense que remuguin coses ben desagradables -i quasi sempre equivocades- sobre el teu pensament polític i vital. En efecte, si fas servir gaire la paraula conseqüència aviat algú arribarà a la conclusió que ets de dretes. I ser de dretes no mola.
Mayweather hauria hagut d'acabar amb la cara plena de baus i de bonys. El seu rival, en Pacquiao, també. Però músic pagat (o músic tip, segons la versió) no fa bona música, i tots dos púgils van plantejar un combat conservador i avorrit. Al capdavall, ja tenien els diners fets, sobretot el primer: l'americà -un d'aquests niggas autoparòdics que s'han enriquit desmesuradament i que malgasten la fortuna de les maneres més ridícules, insolidàries i ostentoses- va sortir del quadrilàter més ric, però també va perdre el respecte de part de l'afició. Les bromes sobre la seva covardia s'estenen per la Xarxa, i a un machito com ell no li deuen fer punyetera gràcia. És exactament el que mereix, per cagarrates, que deia l'avi. Queden lluny aquells temps mítics en els quals els boxejadors, amb la cara destrossada i les costelles aixafades, s'emprenyaven amb l'àrbitre o amb l'entrenador perquè deturaven el combat. Ara els púgils se'ns tornen delicats com els futbolistes. És normal que les arts marcials mixtes cada vegada tinguin més seguidors. Allà sí que ho veuen clar.
A l'hora d'escriure passa el mateix. Hem de ser més valents, carai. Per desgràcia, jo no en sóc, i no predico amb l'exemple. N'era més abans, quan en comptes de publicar en aquest blog escrivia notes al Facebook. Ara, no sé ben bé per què, he après a callar. I no sóc l'únic: alguns dels articulistes i opinadors catalans més famosos són autèntics covards que no diuen absolutament res, i que fan malabarismes per no mullar-se. L'altre dia sentia a l'Enric Juliana. Quin home més poc concís, Marededéu! La Puta i la Ramoneta no són, de cap manera, patrimoni exclusiu dels convergents i dels d'Iniciativa: són les reines del mambo a Catalunya.
Tornem -molt breument, que el post m'està sortint més llarg del compte- al tema que ens ocupa: fa dies que vull escriure sobre uns quants temes ben variats, i vet aquí que no me'n veig amb cor. D'alguna manera tinc la sensació que puc perdre-hi coses. Sé de gent que no ha volgut comprar alguna novel·la meva per discrepàncies ideològiques. Si fos un best seller maker se me'n refotria, però tampoc venc tant per anar perdent lectors. De fet, aviat em quedaria sense. Mirant enrere, tampoc he tingut tants merders: els palmeros d'en Valero Sanmartí van dir-me de tot a les xarxes socials perquè vaig dir que no m'agradava una cosa que havia escrit, i m'acusaven de modernillo, mestretites i pedant... a mi!! Una altra vegada un petit exèrcit de maquinorros em va fer esborrar un post molt graciós que havia escrit sobre en David Pastillas i en Buenri, aquesta vegada sí, amb amenaces de mort. A les Xarxes he tingut un parell d'enganxades amb aquest paio, un català que viu en algun país nòrdic i, des d'allà, ens alliçona i ens assenyala les coses que fem malament. Sé que té uns quants seguidors molt fidels. Alguns catalans, quan senten les paraules PAÏSOS NÒRDICS perden, permeteu-me el ridiculíssim joc de paraules, el Nord. De què em serviria entrar al cos a cos amb ell? Probablement de res. O potser sí, i és aquest qui dies passa anys empeny, aquesta mena de por o mandra, que fa que em torni una mena de versió d'estar per casa de l'Enric Juliana i els seus amics de la Vanguardia. Sense els seus sous, esclar.
Mayweather hauria hagut d'acabar amb la cara plena de baus i de bonys. El seu rival, en Pacquiao, també. Però músic pagat (o músic tip, segons la versió) no fa bona música, i tots dos púgils van plantejar un combat conservador i avorrit. Al capdavall, ja tenien els diners fets, sobretot el primer: l'americà -un d'aquests niggas autoparòdics que s'han enriquit desmesuradament i que malgasten la fortuna de les maneres més ridícules, insolidàries i ostentoses- va sortir del quadrilàter més ric, però també va perdre el respecte de part de l'afició. Les bromes sobre la seva covardia s'estenen per la Xarxa, i a un machito com ell no li deuen fer punyetera gràcia. És exactament el que mereix, per cagarrates, que deia l'avi. Queden lluny aquells temps mítics en els quals els boxejadors, amb la cara destrossada i les costelles aixafades, s'emprenyaven amb l'àrbitre o amb l'entrenador perquè deturaven el combat. Ara els púgils se'ns tornen delicats com els futbolistes. És normal que les arts marcials mixtes cada vegada tinguin més seguidors. Allà sí que ho veuen clar.
A l'hora d'escriure passa el mateix. Hem de ser més valents, carai. Per desgràcia, jo no en sóc, i no predico amb l'exemple. N'era més abans, quan en comptes de publicar en aquest blog escrivia notes al Facebook. Ara, no sé ben bé per què, he après a callar. I no sóc l'únic: alguns dels articulistes i opinadors catalans més famosos són autèntics covards que no diuen absolutament res, i que fan malabarismes per no mullar-se. L'altre dia sentia a l'Enric Juliana. Quin home més poc concís, Marededéu! La Puta i la Ramoneta no són, de cap manera, patrimoni exclusiu dels convergents i dels d'Iniciativa: són les reines del mambo a Catalunya.
Tornem -molt breument, que el post m'està sortint més llarg del compte- al tema que ens ocupa: fa dies que vull escriure sobre uns quants temes ben variats, i vet aquí que no me'n veig amb cor. D'alguna manera tinc la sensació que puc perdre-hi coses. Sé de gent que no ha volgut comprar alguna novel·la meva per discrepàncies ideològiques. Si fos un best seller maker se me'n refotria, però tampoc venc tant per anar perdent lectors. De fet, aviat em quedaria sense. Mirant enrere, tampoc he tingut tants merders: els palmeros d'en Valero Sanmartí van dir-me de tot a les xarxes socials perquè vaig dir que no m'agradava una cosa que havia escrit, i m'acusaven de modernillo, mestretites i pedant... a mi!! Una altra vegada un petit exèrcit de maquinorros em va fer esborrar un post molt graciós que havia escrit sobre en David Pastillas i en Buenri, aquesta vegada sí, amb amenaces de mort. A les Xarxes he tingut un parell d'enganxades amb aquest paio, un català que viu en algun país nòrdic i, des d'allà, ens alliçona i ens assenyala les coses que fem malament. Sé que té uns quants seguidors molt fidels. Alguns catalans, quan senten les paraules PAÏSOS NÒRDICS perden, permeteu-me el ridiculíssim joc de paraules, el Nord. De què em serviria entrar al cos a cos amb ell? Probablement de res. O potser sí, i és aquest qui dies passa anys empeny, aquesta mena de por o mandra, que fa que em torni una mena de versió d'estar per casa de l'Enric Juliana i els seus amics de la Vanguardia. Sense els seus sous, esclar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)