PARLEN ELS MESTRES (GREATEST HITS REMASTERITZATS)

tots plegats hem d'acostumar-nos a callar més i a escoltar als Mestres. Gualterio Malatesta, al llibre "El caballero del jubón amarillo", d'Arturo Pérez Reverte, diu:

"Yo no soy un enemigo, capitán Alatriste. Soy un adversario. ¿Podéis advertir la diferencia?... Un adversario os respeta, aunque os mate por la espalda. Los enemigos son otra cosa... Un enemigo os detesta, aunque os halague y abrace".

Però de mestres n'hi ha molts, i molt diferents.  Aquí teniu unes quantes perles de saviesa:

- Tu amigo tine un amigo, y el amigo de tu amigo tiene otro amigo; por consiguiente, sé discreto.


- Soy el sargento de artillería Highway. He bebido más cerveza, he meado más sangre, he echado más polvos y he chafado más huevos que todos vosotros juntos, capullos". (El sargento de hierro)


- Hay más de 100 motivos por los cuales no debería matarte, pero ahora mismo, no se me ocurre ninguno. (El principiante)


- El mundo se divide en dos, Tuco: los que encañonan y los que cavan. El revólver lo tengo yo, así que ya puedes coger la pala.(El bueno, el feo y el malo)


- Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno. (El novato)


- Sinceramente, cariño, me importa un bledo, (lo que El viento se llevó)


- A quien a buen árbol se arrima... va un perro y le orina.


- Nunca hay que pegarle a un hombre caído, puede levantarse.


- No soy un completo inútil... por lo menos sirvo de mal ejemplo.


- ¿Cómo se llama un boomerang que no vuelve? Palo.


- Los mosquitos mueren entre aplausos.


- La calvicie puede que sea símbolo de virilidad, pero nos reduce la oportunidad de comprobarlo.

Finalment, ara que s'acosta l'11-S, una reflexió seriosa extreta del llibre de Ramon M. Nogués: "Déus, creences i neurones". 

"Cal tenir clar, però, que un ésser humà sense identitat no és res. (...) Un cert progressisme que probablement tendeix a simplificar a problema defensa que no calen signes identitaris: en el futur no n'hi haurà i cadascú podrà optar pel que vulgui. Això ho solen defensar membres de cultures hegemòniques, que en el fons saben que mantindran la seva identitat perquè són hegemòniques, i a més en molts casos veuen finalment a punt d'extinció les cultures residuals que en el fons mensypreen profundament. Per exemple, és fàcil defensar-ho essent de cultura castellana o anglesa -la llengua és una peça central de la identitat, es vulgui reconèixer o no-, cultures hegemòniques i que saben que avui no corren cap perill. A més a més, els membres d'aquestes cultures, defensant el caràcter innecessari de la identitat -perquè la seva no està amenaçada- poden lluir la pirueta progressista que significa presentar-se com qui no la desitja ni la necessita".

LA JUSTÍCIA NO EXISTEIX (i no ho dic jo, és un fet)

Les pel·lícules americanes ens han ensenyat que hi ha una Justícia Universal que arriba allà on no arriba la Llei.  Després de veure unes quantes sèries i llegir novel·les de gènere carcel·lari acabes convençut que els propis presidiaris tenen un sistema jurídic intern, pel qual els presos amb crims més horribles -violadors, pederastes i xusma d'aquest tipus- reben càstigs i pallisses per part dels altres interns. Aquest tòpic està tan estès que hem acabat donant-lo per bo, i assumint que si un assassí de criatures és engarjolat a la presó hi viurà un autèntic infern. Aquest sentiment, de manera recargolada, ens conforta, perquè ens fa creure que sí, que existeix una  Justícia Còsmica que al final posa totes les coses a lloc. Però no és així.

Tinc un conegut que ha passat temporades llargues a la presó. De més jove havia sigut estafador a petita escala, mangui, una mica de tot. Era de la vella guàrdia, dels que procuraven no fer mal a ningú. Delinquia sense malicia, sense passió, de la mateixa manera que la gent normal treballa. Senzillament, no sabia fer res més. Però no ens desviem del tema. Un dia, fent una cervesa amb ell, vaig preguntar-li si era veritat que els violadors i els pederastes les passaven putes a la presó. Recordo el somriure amarg del meu amic. Després de fer un glop de cervesa llarguíssim -sempre bevia amb glops llarguíssims i ràpids, com si de cop prengués consciència de que era lliure i podia fer-ho- va dir-me:

- Ai, Jordi. Aquests tios a la presó viuen millor que tu i que jo.
Innocent de mi, vaig respondre-li que no m'ho creia, que per força havien de patir mil turments.
- Poques vegades he vist que ningú els hi digués res. La gent senzillament passa d'ells. A vegades estan en aïllament, i no et pensis que és una cel·la freda i humida, sinó llocs relativament còmodes amb televisor i tot. No t'enganyis, amic meu. La presó no és com l'has vist a les pel·lícules. Ningú se la vol jugar. Aquests tios van a la seva. Com a mínim aquí, a Espanya.

Ja us podeu imaginar perquè he escrit aquestes ratlles. Finalment han trobat als óssos dels dos germans desapareguts. Amb tota probabilitat els ha mort el seu pare. Si algú encara té la il·lusió de que aquest monstre patirà a la presó va molt errat. El mal parit es llevarà cada matí, esmorzarà, veurà la tele, dinarà, passejarà pel pati i havent sopat anirà a dormir. És trist però és així. Només ens queda l'esperança que un matí, fent el cafè, a les notícies ens diguin que l'han trobat penjat a la seva cel·la. Potser això ens retornarà la fe.

SERPS D'ESTIU

Diem que són serps d'estiu aquelles informacions generalment irrellevants que serveixen per omplir noticiaris durant uns mesos en que el món va més a poc a poc. Si fos professor en alguna facultat de periodisme posaria com a exemple la notícia de la restauració fallida del Crist d'un poblet aragonès, precisament allà on va perdre l'espardenya. Ja sabeu la història: una iaia de més de vuitanta anys, carregada de bones intencions però amb una falta total de perspectiva i amb un desconeixement absolut de les pròpies limitacions, va destrossar sense voler una obra del segle XIX. Generalment a la gent l'art li importa ben poc, i el que passi dins d'una església encara menys. Però aquesta vegada la ciutadania ha volgut fer-se sentir, fotetes els uns i indignats els altres. Tots tenim dret a opinar, malgrat que la majoria de vegades només diem ximpleries.

Vaig sentir que la pobra dona té cura d'un fill retrassat de seixanta anys, i que ja ha tingut uns quants atacs d'angoixa en veure's assetjada pels mitjans. Això fa plantejar-me si tots plegats no som una colla de mal parits. Si és una broma ja s'allarga -i, per tant, perd la gràcia- i si algú està realment indignat per aquest fet-aquest matí he vist una marujona rossa que afirmava que no hay derecho- s'hauria de fer mirar el cap. No tenim ni una engrua d'humanitat. Si l'onada de calor fos un càstig dels déus ens el tindríem ben merescut.

Per cert, potser us esteu preguntant qui és la iaia de dalt. Suposo que ja us ho imaginàveu: és la restauradora. La conyeta fàcil ens fa oblidar el dolor. Fixeu-vos en la cara que fa la pobra dona. Ella sí que està feta un bon ecce homo. I els qui l'han fuetejada i es disposen a crucificar-la no són els romans. Som nosaltres.

LA MEVA COTTAGE

El dia que tingui diners em compraré una cottage en un poblet anglès o irlandès. Ben al nord, on no hi arribin aquestes calorades salvatges. La meva cottage tindrà un estudi amb les parets cobertes de llibres i un llac molt a la vora. Si pot ser, a tocar. Tot serà molt verd, i no sabrem què són les sequeres. El sol serà un convidat extravagant, com un tiet tarambana que es presenta a dinar de tant en tant, i que ve tan poc sovint que se li perdona tot. La caseta serà a les afores d'un poblet i cada vespre agafaré la bicicleta per baixar fins al pub més proper -que tindrà un nom compost i un cartell de fusta a l'entrada- i beure'm un parell de pintes de cervesa fent-la petar amb els vilatans, que sera galtavermells i bonhomiosos. Després agafaré la bicicleta i tornaré cap a casa, a gaudir del vespre i a pensar la sort que he tingut de marxar de Catalunya i dels seus estius polsegosos i inclements.

Els hiverns seran freds i plourà força, però a mi la pluja m'agrada, de manera que no crec que sigui un problema. Els vespres m'asseuré a la vora del foc amb un te, o potser amb un whisky comprat en una destileria propera. Aprofitaré per fer sortides a la capital i perdre'm pels pubs i cafès. O potser llogaré una habitació en un poblet de pescadors per observar la mala mar des de la finestra. I si realment no puc amb el weather, com que seré ric tornaré a Catalunya, on se suposa que els hiverns són suaus. Però de seguida que el termòmetre pugi, ni que sigui una mica, agafaré el Ryanair i fotré el camp d'aquesta sauna insalubre on vivim.

FAUNA ANIMAL

Diu que llegenda que quan Chuck Palahniuk llegeix els seus contes sempre hi ha algú del públic que cau rodó per culpa de la duresa dels textos.  Sóc –o més ben dit, era-  seguidor d’aquest escriptor nordamericà, i puc assegurar que l’únic conte que mai em va inquietar va ser Guts, que podem traduir com a “Tripes”.

Amb Fauna Animal, d'en Bardera, és diferent. Kafka deia que un bon llibre ha de ser com un cop de puny al crani. El llibre d’en Bardera, permeteu-me la metáfora pugilística, és un ganxo d’esquerres a la mandíbula, seguit d’un directe de dretes amb tot el pes del cos al darrere. Fauna Animal és un recull ple de contes pertorbadors, a vegades anguniosos, i sempre descarnats. És un llibre escrit magistralment i que compleix, amb escreix, la voluntat de l’autor de remoure consciències sensibles. En Bardera uneix paraules amb precisió de rellotger, i sovint calla més que no parla. Cal saber llegir entre línies i alguns relats necessiten cert temps per digerir-los bé, com les salses de la iaia. I parlant de salses i de iaies: el millor del recull és, precisament, l'ambientació rural, que evoca els paisatges d'infantesa de molts de nosaltres. 

Permeteu-me una altra metàfora, aquesta vegada més festiva. Ens trobem en una barbacoa d’estiu, amb gent de totes les edats i condicions. La majoria  beuen cervesa, copes de vi o mojitos, preparats per cambrers i cambreres amb somriures blancs i pell daurada . Uns quants s’atreveixen amb els gintònics, sobretot ara que els fan tan suaus i amb tantes parides surant-hi -més que gintònics, semblen amanides-. El darrer grup (cada grup és més petit que l'anterior) es decanta per begudes consistents: whiskys sols, tequiles i coses així. I en aquesta barra raconera és on hi trobem a en Damià, preparant i servint xupitos destrossaestòmacs. Perquè en aquesta Catalunya nostra, petita, provinciana i autocomplaent, escriptors com en Bardera passen desapercebuts: la gent s'estima més un mojito del Mercadona que un escocès de quinze anys. Ofegats en una marea de llibres clònics sobre la Guerra Civil, manuscrits secrets de templaris i càtars, catedrals i novel·letes ensucrades d'amors adolescents, els seus textos et fan redreçar, com quan t'empasses un got d'absenta. Poca conya.

En el moment d’escriure aquestes línies s’està editant Els Homes del Sac, el nou llibre d’en Bardera. Els qui  se l’han llegit diuen que aquesta vegada l’autor s’ha tret els guants, i que el cop de puny del qual parlava Kafka serà més contundent que mai. L’esperem amb ganes.

LEMMINGS

Quan era adolescent jugava a un joc d'ordinador que es deia Lemmings i que consistia en salvar una tribu d'homenets entestada en suïcidar-se llançant-se al buit. Hi ha qui diu que els lemmings reals -una mena de rates però una mica més simpàtiques- es maten com a mecanisme d'autorregulació de l'espècie, tot i que molts científics ho desmenteixen. El misteri dels lemmings segueix en peu.

Sigui com sigui, la metàfora de les tribus suïcides és perfecta per reflectir el que passa al món cultural català. Ja tornem a tenir aquí el debat de si s'ha de considerar literatura catalana aquella que és feta en castellà per gent que viu a Catalunya, alguns dels quals no saben -ni volen saber- ni una trista paraula en català. Em costa molt entendre els raonaments a favor d'aquesta consideració. Aquests dies he rellegit sobre el tema i no he trobat ni un sol argument intel·ligent que hi estigui a favor. De fet, tots vénen a dir el mateix: un escriptor que viu a Catalunya sempre fa literatura catalana, encara que escrigui en castellà (no diuen res de l'àrab o del sarahule, dues llengües parlades per moltíssima gent a casa nostra). Curiosament aquest fet no és reversible: els catalans que viuen a Espanya i que escriuen en català no fan literatura espanyola. Els espanyols ho tenen molt clar. Els catalans, no. En Quim Monzó no podrà guanyar el Cervantes, però molts intel·lectuals catalans volen que Marsé guanyi el Premi Nacional. Nosaltres, amb una llengua feble i en desavantatge davant d'un idioma parlat per milions de persones en tot el món, li busquem el cos a cos, que és el mateix que llançar-se de cap des d'un precipici.

La solució, a més, és senzilla. Literatura catalana és aquella escrita en català per gent que visqui a qualsevol part del món. Ras i curt. Tan de bon tot fos tan senzill i clar com això.

Per cert, si la calor us fa sentir nostàlgics feu click aquí.

PAGAFANTES (Greatest hits remasteritzats)

Els pagafantes són paios que, volent-se lligar una noia, es converteixen -contra la seva voluntat-  en els seus amics, germans grans, coixins on plorar, sacs de boxa, psicòlegs, companys de cafè, confessors i mossos de magatzem, entre d’altres tasques encara menys gratificants.

La gran desgràcia d'un pagafantes és, precisament, ser un pagafantes. Tenir-la a l'abast i que, alhora, sigui  inabastable. Mentre que els seus rivals -generalment, macarres i bad boys- coneixen a la noia i al cap de pocs dies (o hores) ja s'hi han allitat, el pagafantes pot mantenir-hi una relació de mesos o anys, sense aconseguir res més que un cast petó a la galta o una abraçada afectuosa.Els pagafantes més recalcitrants han arribat a compartir llit amb la noia (sense cap relació carnal, òbviament), i fins i tot tinc noticia -ho juro- de pagafantes que s’hi han dutxat, anant amb molt de compte de no tocar-la. Segons algunes fonts també hi ha dones pagafantes, tot i que serien minoritàries: és un fenomen eminentment masculí.

Arribats a aquest punt hem de distingir els pagafantes circumstancials dels que ho són a temps complet. Servidor s’ha trobat, en moments puntuals de la seva vida, tenint comportaments de pagafanta, fent autèntics equilibris per no caure en aquest abisme sense fons. Vorejant la frontera, tan traïdora. Però un pagafantes autèntic neix essent-ho. Troba amistat i confessions quan ell esperava sexe i amor. És germà gran i a ell li agradaria ser amant. Pel qui ho viu en pròpia pell (i els que hem tingut etapes pagafantes ho sabem prou bé) és dramàtic, una autèntica tortura: “em tens però no em tens” . Són personatges tràgics i profundament desgraciats. Un subproducte d'aquests dies bojos que ens ha tocat viure.

El pagafantes és, en definitiva, una persona amb un patiment tan profund que li comporta devastadores conseqüències emocionals. Darrerament s'han organitzat grups de suport als pagafantes amb la voluntat d'acabar amb un fenòmen tan estès com difícil d'erradicar.  Vegeu el vídeo de sota:

EL ROBIN HOOD MODERN

Magistral la pirueta lògica de Sánchez Gordillo: donat que la crisis, segons el seu punt de vista, és deguda als robatoris comesos per uns quants, els ciutadans hem de reaccionar de la mateixa manera. Robant. Ull per ull i dent per dent (parlant de dents: el diputat d'Izquierda en va escàs. Entre això i la barba descurada fa que sigui fàcil confondre'l amb un rodamón borratxí).

Doncs bé, Gordillo i els seus amics van saquejar un Mercadona andalús. He vist moltíssima gent robar al Mercadona, i aquest fet no em sorprèn ni m'escandalitza. De fet, la majoria de lladres s'assemblaven molt -com a mínim estèticament- a en Gordillo. Sí que em va alarmar que clavessin empentes a la pobra caixera, a qui deuen considerar una titella del capitalisme. Una cosa és  pispar quatre tomàquets i un paquet de cigrons marca Hacendado i l'altra atacar físicament als treballadors que, per cert, teòricament haurien de defensar com a sindicalistes que són.

La sorpresa ha estat majúscula quan des d'Izquierda Unida li han donat la raó, explicant que Gordillo és un Robin Hood modern. Mireu-li la cara a la fotografia i digueu-me francament si us sembla un Robin Hood modern.

Aquests dies Sánchez Gordillo surt molt a la televisió. El dissabte el vaig veure al Gran Debate, i fa pocs minuts sortia a un altre programa de Tele 5. M'esperava que, com tots els demagogs, tindria un discurs potent i difícil de rebatre. Que faria referència a grans idees. Però no. Gordillo té la capacitat argumentativa d'un tertulià de bar, ni més ni menys. No serveix ni com a idealista demagog. I potser per això desperta certa simpatia i fa que sigui difícil odiar-lo del tot.

En fi, que Espanya segueix atrapada entre una dreta que enyora el franquisme i una esquerra papanates. Et volen fer escollir entre neofeixisme i comunisme. Entre senyoritos enclenxinats i pollosos amb mocadors palestins. Tria  un polític corrupte que pispa de l'erari públic, o un polític esdentegat que assalta supermercats. Roben uns i roben altres. És normal que amb gent així el país se'n vagi a la merda. No ens mereixem res més.

LA FOTO

Avui he vist que encara queden anuncis del club de putes que busca clientela russa. Us en penjo una foto perquè us en feu una idea. Què voleu que hi faci, cada vegada que el veig, amb les ampolles tan ben arrenglerades i totes aquestes paraules en rus, m'entra el riure fluix.

LO SABE, NO LO SABE, i els russos del puticlub.

Aquest estiu fan un programa a Cuatro titulat Lo sabe, no lo sabe. La mecànica és tremendament senzilla. El presentador fa una pregunta a un paio que troba pel carrer, però aquest no pot respondre-la, sinó que ha de trobar algú altre que ho faci. La gràcia del tema és que algunes de les preguntes són de no lo sabe, de manera que el concursant ha de preguntar a una persona que cregui que no sabrà la resposta.  No cal dir que aquestes preguntes són les més senzilles -a vegades ridículament senzilles- i si el concursant té èxit i la persona que ha escollit no respon, ell s'enduu els diners i l'altre queda com un ruc. Hi ha un truc que no falla mai, sobretot amb les preguntes de no lo sabe, i és fer-les a un immigrant. Això és el que fan bona part dels concursants. La majoria dels immigrants no saben respondre i, conseqüentment, el concursant s'emporta el premi. Si no tenen immigrants a mà ho pregunten a penjats o a gent gran. També tendeixen a preguntar als obesos, vés a saber per què.

I parlant d'immigrants: fa poc la comarca de Girona es va llevar empaperada amb publicitat d'un puti  molt conegut. Shows porno en viu, comiats de solter, el de sempre. Força xabacà tot plegat, però en fi. La qüestió és que aproximadament la meitat d'aquests anuncis tenien sobreimpressa una faixa amb fotografies d'ampolles d'alcohol. A la mateixa faixa hi havia un text en rus. Sembla que l'amo del puticlub tenia ganes de captar clientela russa i devia tenir por que amb el show porno i les putes no en fessin prou, de manera que es va dedicar a promocionar els licors russos. De tots els col·lectius va triar, precisament, els russos. L'associació d'idees era inevitable, i vaig pensar que els col·lectius defensors d'immigrants de seguida posarien la veu al cel. Però no. Silenci total. Al final pensarem malament, i acabarem creient que, per aquestes organitzacions solidàries i sempre vigilants, alguns col·lectius tenen prioritat sobre uns altres.

LA PILOTA ROSA (Greatest hits remasteritzats)

La vaig veure el dimecres a la tarda, mentre carregava la bossa del gimnàs al maleter: era una negreta petita, d'uns dos o tres anys. Duia un vestit rosa i aferrava amb força una pilota del mateix color. Els ulls enormes i plens de llàgrimes. Caminava pel mig del carrer de casa meva que, encara que sigui poc transitat, tampoc és el millor lloc perquè una negreta de dos o tres anys passegi sola. 

- Em sembla que s'ha perdut- va decidir una veïna sagaç.

Vaig córrer fins on era la petita i la vaig agafar en braços. La nena va plorar una estona més i, al final, es va calmar. Vam estar deu minuts esperant a veure si els seus pares apareixien i, en veure que no arribaven, la veïna i jo vam  intentar descobrir  on vivia. A la zona hi ha força africans i no sabíem per on començar. La nena, que no parlava català, va assenyalar una casa. Vam tocar el timbre però ningú ens va obrir. Un veí va treure el cap per la finestra i li vaig explicar la situació.

- No. Aquesta nena no és d'aquí - va assegurar-nos.

Al final la meva veïna va trucar a la policia. La nena i jo ja ens havíem fet amics, i fins i tot reia quan li feia ganyotes i trucs amb les ulleres. Els  municipals van arribar de seguida -no havien rebut cap avís de nen perdut- i vaig proposar-los de dur-la a la Llar d'Infants, pensant que potser allà la coneixerien. Mala sort: tampoc no sabien qui era. De tant en tant deixava la nena al terra (per ser tant petita pesava força) però ella només volia anar a coll.

Finalment la policia va rebre una trucada: per fi els pares es donaven a conèixer. Ens esperaven al meu carrer, al mateix lloc on l'havíem trobat. Els policies i jo vam anar cap allà. Vam trobar-hi una africana amb un nadó penjat a l'esquena, dos homes i una altra criatura. Vaig deixar la nena al terra i aquesta va anar cap a la seva mare, que l'esperava hieràtica com una escultura romànica. He vist gent rebre més calurosament al pizzero. No semblaven preocupats pel fet que la nena hagués estat mitja hora desapareguda i en companyia d'un perfecte desconegut. Ni un somriure d'agraïment ni una ganyota de malfiança, res. Simplement van girar cua i, tot xino-xano, van tornar cap a casa seva.

QUAN ET DIUEN QUE EN PREFEREIXEN UN ALTRE (Greatests hits remasteritzats)

Era evident que aquell paio tornava de festa i  que havia decidit estirar-se una estona a la platja abans d'anar a casa. La gent passava pel seu costat i se'l miraven amb expressions que anaven des del somriure condescendent fins al fàstic més absolut, com si aquell nano de divuit o vint anys hagués comès un crim horrible.
La meva dona i jo vam estirar les tovalloles una mica més avall. El paio seguia dormint la mona i la gent seguia mirant-se'l de lluny. Em vaig aixecar i vaig caminar fins on ell era. 
- Estàs bé? - vaig sacsejar-li el braç.
El noi va trigar a despertar-se, em va donar la mà i va asseure's amb les cames creuades, mirant el mar. Com un místic meditant sobre l'origen del Bé i del Mal.
- ¿Hablas español? - vaig preguntar, pensant que potser no m'entenia.
- Parlo català, castellà i, segons com, també parlo anglès.
Somrient, em va tornar a donar la mà. Vaig comprendre que encara anava pet.
- Devia ser una festa grossa.
Ell va assentir. Per primer cop em va mirar a la cara, i em va preguntar:
- Saps què és que una noia et digui que no li agrades i que al cap d'una estona s'enrotlli amb un amic teu?
Sí, sí que ho sé. Molta gent ho sap, però aquestes coses cal viure-les a la pròpia pell, cal superar-les sol. Les grans lliçons de la vida s'aprenen, precisament, quan una noia et diu que prefereix el teu amic.
- Sí, noi. És una merda però te'n sortiràs.
Tots dos ens vàrem quedar una estona en silenci, mirant el mar.
- Ho tens tot? Mòbil, cartera?
- Només he perdut la dignitat.
- No pateixis, home. A tots ens ha passat alguna vegada. Fins i tot coses pitjors. Encara que et pensis que l'has perdut sempre te'n queda. Es va regenerant, estigues tranquil. Tens apartament aquí?
- Sí.
- Tens diners?
Va posar-se la mà a la butxaca, va comptar les monedes i va dir que en tenia prous per comprar un paquet de tabac.
- Ara anava a prendre un tallat. Vols venir? Et convido.
Vaig ajudar-lo a posar-se dret i  vam anar fins al bar més proper. Va comprar tabac, vam prendre un tallat parlant de res en concret, com si fóssim dos coneguts de tota la vida,  i ens vam acomiadar. Vaig tornar a la tovallola.
- Què li havia passat? -va preguntar la meva dona.
- Res. El que passa quan et diuen que en prefereixen un altre.

MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA (encara)

Tal com vaig anunciar fa uns dies, hem posat a la venta uns quants exemplars de Manual de Supervivència que han quedat orfes. Encara es deu poder trobar en algunes llibreries, però pel mateix preu es pot adquirir a l'Amazon (despeses d'enviament incloses). Si algú no se l'ha llegit segur que aquesta crítica el motivarà. Per cert, el link és a la part dreta de la pàgina.