Diem que són serps d'estiu aquelles informacions generalment irrellevants que serveixen per omplir noticiaris durant uns mesos en que el món va més a poc a poc. Si fos professor en alguna facultat de periodisme posaria com a exemple la notícia de la restauració fallida del Crist d'un poblet aragonès, precisament allà on va perdre l'espardenya. Ja sabeu la història: una iaia de més de vuitanta anys, carregada de bones intencions però amb una falta total de perspectiva i amb un desconeixement absolut de les pròpies limitacions, va destrossar sense voler una obra del segle XIX. Generalment a la gent l'art li importa ben poc, i el que passi dins d'una església encara menys. Però aquesta vegada la ciutadania ha volgut fer-se sentir, fotetes els uns i indignats els altres. Tots tenim dret a opinar, malgrat que la majoria de vegades només diem ximpleries.
Vaig sentir que la pobra dona té cura d'un fill retrassat de seixanta anys, i que ja ha tingut uns quants atacs d'angoixa en veure's assetjada pels mitjans. Això fa plantejar-me si tots plegats no som una colla de mal parits. Si és una broma ja s'allarga -i, per tant, perd la gràcia- i si algú està realment indignat per aquest fet-aquest matí he vist una marujona rossa que afirmava que no hay derecho- s'hauria de fer mirar el cap. No tenim ni una engrua d'humanitat. Si l'onada de calor fos un càstig dels déus ens el tindríem ben merescut.
Per cert, potser us esteu preguntant qui és la iaia de dalt. Suposo que ja us ho imaginàveu: és la restauradora. La conyeta fàcil ens fa oblidar el dolor. Fixeu-vos en la cara que fa la pobra dona. Ella sí que està feta un bon ecce homo. I els qui l'han fuetejada i es disposen a crucificar-la no són els romans. Som nosaltres.
