En José Luis viu en una petita ciutat espanyola, el nom de la qual ara mateix no ve al cas. Va treure's la carrera d'Empresarials amb unes notes discretes, i de seguida va fer oposicions perquè, al lloc on viu, no fer-ho sembla una insensatesa. Ara té una feina a l'Administració molt per sota dels seus estudis i de les seves capacitats, però és segura, i ell amb això ja en té prou.
En José Luis té una vida molt normal. Dos fills que van a l'escola concertada i una dona rossa que treballa en una gestoria. Sempre que pot s'escapa a fer carretera amb els seus col·legues ciclistes. Li agradaria tenir un rotllet extramatrimonial per lluitar contra el tedi de la quarentena i reforçar l'autoestima, però les jovenetes de l'oficina, esclar, no li foten prou cas.
En José Luis és un bon paio. De tant en tant sent com els seus companys de feina diuen coses horribles dels catalans. Els amigots ciclistes, imbuits per l'esperit casernari que tant els hi agrada, encara en diuen de pitjors. De jovenet va tenir una xicota catalana i va estar a Catalunya unes quantes vegades. Més en concret, en un poblet a la vora de Girona, el nom del qual ara no recorda. A banda d'alguna broma idiota a altes hores, no recorda pas que el tractessin malament.
En José Luis només compra el diari (generalment el Marca) alguns dissabtes i diumenges. La resta de dies es conforma llegint els titulars d'uns quants diaris digitals. Quasi mai no aprofundeix en les notícies: li fa massa mandra. Aquest dilluns va arribar a la feina i, mentre bevia un tallat de màquina, va començar a obrir webs. Havia tingut un cap de setmana intens (costellada amb la família política, quins imbècils, i sortida, aquesta vegada nocturna i etílica, amb els amigots). Ni se'n recordava que hi havia hagut eleccions a Catalunya.
En José Luis somriu, perquè quan veu escrita la paraula Catalunya pensa en la seva amiga catalana. Eren tan joves, aleshores. Tots dos eren amics d'amics, i de seguida es van agradar. Si hi pensa gaire se li fa un nus a la gola: no li agrada gaire la persona en qui s'ha convertit. Per fer fora aquests pensaments ombrívols llegeix les capçaleres de la premsa electrònica. Sembla ser que el soberanisme ha perdut, i que els grans vencedors són els de Ciudadanos. Els seus amigots, l'altra nit, van fer comentaris grollers sobre la candidata, que es veu que és molt guapa. Així doncs, Catalunya tindrà una presidenta. No li fa ni fred ni calor, però es pensava que els independentistes traurien millors resultats.Obre un altre diari, que parla del ridícul que ha fet l'Artur Mas. Ell havia sentit que el cap de llista era un tio calb, però potser no va parar-hi prou atenció. Intenta llegir la noticia però la Maria José -a l'oficina li diuen la murciélago perquè és lletja com un pecat- li demana que baixi a l'arxiu a buscar no sé quins papers.
En José Luis esmorza amb dos companys de feina. Mentre endrapen entrepans de truita i escuren cerveses, parlen de política. Sembla que ara el partit de l'Artur Mas depèn d'uns independentistes-comunistes, que no el volen de president. Ell es pensava que el president seria la noia guapa, que per alguna cosa havia guanyat les eleccions. Resulta que no, que en realitat les han guanyades els independentistes. "Que estrany", pensa, "no deien pas això, els diaris".
- De mucho? - pregunta.
- Más o menos cincuenta-cincuenta - li diu l'altre.
En José Luis no entén res. Cinquanta diputats el partit dels independentistes i cinquanta diputats els Ciudadanos? Quants n'hi ha, al parlament català? I el PP, no n'ha tret cap? I els de Podemos? El seu company diu que en aquestes eleccions els escons no valen per res, sinó que el que compta de debò són els vots.
- Que raro- diu, però de seguida canvien de tema.
Quan torna a l'oficina obre la web del Periódico, que també parla de debacle independentista. Però de seguida s'adona que Junts pel sí ha obtinguts més del doble d'escons que el seu rival més proper, el partit del pivón. Ara sí que no entén res. Els seus companys estan satisfets amb la suposada derrota catalanista, però resulta que els dos partits independentistes, si sumen, tenen majoria absoluta. Decideix que al vespre, quan arribi a casa, s'ho llegirà tot amb més calma. Potser posarà el programa d'en Wyoming, a veure si li aclareix una mica les idees. Li agrada, en Wyoming, i sap que a alguns catalans també. Segur que ella se'l deu mirar.
En José Luis arribarà a casa fet pols i s'adormirà al sofà, havent sopat. Ja fa temps que no intenta fer l'amor amb la seva dona que, d'altra banda, li diria que no, perquè fa temps que es mira i es remira un company de Pilates deu anys més jove i que encara conserva el cabell. En José Luis s'adorm i pensa en la seva antiga amiga catalana, i en un altre José Luis, molt diferent de com és ara. Tots dos prenien cafè i xerraven llargues hores. Ella estava obsessionada amb un escriptor anglès. Per fer-la contenta ell va llegir un o dos llibres d'aquest autor. L'home estava obsessionat en com els mitjans de comunicació distorsionen les notícies, o bé n'inventen de noves. Ho ha de mirar a Internet, però li sembla recordar que aquest escriptor tenia algun vincle amb Catalunya. Potser per això li agradava tant, a la seva antiga xicota. Abans de començar a somniar coses més absurdes, pensa que l'endemà es descarregarà el llibre en format epub i se'l llegirà. D'alguna manera se sent amb l'obligació de fer-ho. A veure si així, entén alguna cosa.
dilluns, 28 de setembre del 2015
divendres, 25 de setembre del 2015
L'ESCOMBRIAIRE ENAMORAT
Quan tenia temps i el malgastava al Bar Onyar de Girona coincidia sovint amb l'Escombriaire Enamorat. Petit i nerviüt, es pentinava amb la clenxa a un costat, cosa que li donava un aspecte entre repel·lent i inquietant. Era escombriaire, com el seu nom indica. Penjolls d'or fals, roba barata i la boca que semblava el teclat d'un piano. Més que parlar, barbotejava una mena de castellà esquitxat de paraules estranyes que semblaven formar part d'un dialecte secret.
L'Escombriaire Enamorat era un fill de la grandíssima puta. Repartia hòsties a tort i a dret, i rebia tothom que se li posés a tret. Una vegada fins i tot va apallissar a la seva jove, una choni adolescent guapíssima que va cometre l'error de deixar-se prenyar per l'Escombriaire Junior.
Però la que més entomava era la seva pobra dona. Fes el que fes, li baixava plantofada. Com us deveu imaginar, l'Escombriaire anava mamat molt sovint -tot i que era un d'aquells borratxos que no se'ls hi nota gaire- i quan tornava a casa la feia servir de sac de boxa. Encara no fa gaire vaig veure'l, al molt cabró. És estrany que aquesta xusma visqui tants anys mentre tanta gent bona mor prematurament.
La qüestió és que els dies que l'acohol li feia més efecte del compte -sol y sombras, barrechas, gots de conyac del de cuinar- parlava de la seva dona. Segons ell, l'estimava. L'estimava molt i no volia separar-se'n. Deia que era una cuinera nefasta, una mestressa de casa gandula, una addicta al bingo, una butxaca-foradada, una mala mare, una xafardera i un putot revetller. En definitiva, no li agradava res d'ella, i ho demostrava clavant-li pallisses monumentals. Voldria que fos radicalment diferent, però segons ell, l'estimava. No cal dir que no se'l creia ningú. El misteri és si aconseguia enganyar-se a si mateix.
Escric això a dos dies de les eleccions. I ho faig no pas pensant en aquest miserable i en la seva dissortada dona, sinó en una situació coneguda per tothom i que s'assembla molt a la que acabo de descriure.
L'Escombriaire Enamorat era un fill de la grandíssima puta. Repartia hòsties a tort i a dret, i rebia tothom que se li posés a tret. Una vegada fins i tot va apallissar a la seva jove, una choni adolescent guapíssima que va cometre l'error de deixar-se prenyar per l'Escombriaire Junior.
Però la que més entomava era la seva pobra dona. Fes el que fes, li baixava plantofada. Com us deveu imaginar, l'Escombriaire anava mamat molt sovint -tot i que era un d'aquells borratxos que no se'ls hi nota gaire- i quan tornava a casa la feia servir de sac de boxa. Encara no fa gaire vaig veure'l, al molt cabró. És estrany que aquesta xusma visqui tants anys mentre tanta gent bona mor prematurament.
La qüestió és que els dies que l'acohol li feia més efecte del compte -sol y sombras, barrechas, gots de conyac del de cuinar- parlava de la seva dona. Segons ell, l'estimava. L'estimava molt i no volia separar-se'n. Deia que era una cuinera nefasta, una mestressa de casa gandula, una addicta al bingo, una butxaca-foradada, una mala mare, una xafardera i un putot revetller. En definitiva, no li agradava res d'ella, i ho demostrava clavant-li pallisses monumentals. Voldria que fos radicalment diferent, però segons ell, l'estimava. No cal dir que no se'l creia ningú. El misteri és si aconseguia enganyar-se a si mateix.
Escric això a dos dies de les eleccions. I ho faig no pas pensant en aquest miserable i en la seva dissortada dona, sinó en una situació coneguda per tothom i que s'assembla molt a la que acabo de descriure.
dimarts, 22 de setembre del 2015
SÍNDROME D'ABSTINÈNCIA, APOCALISPSIS ZOMBI I EL RIDÍCUL CÒSMIC D'EN MARIANO
Diumenge vaig tenir la passa de la panxa. Em trobava tan malament que em vaig posar al llit a les vuit del vespre. Tremolava, i al cap de poc d'allitar-me vaig treure tot el dinar (malaguanyada lassanya de la cunyada, que li havia sortit ben bona). Un tiret d'ibuprofè, que va trigar a fer efecte. No tenia son, de manera que vaig optar per acabar Skagboys, que ve a ser una preqüela de Trainspotting. Al tram final del llibre -no patiu, no faig cap spoiler rellevant- els personatges tenen un mono brutal d'heroïna. L'autor el descriu de manera magistral, sense estalvair-se calfreds, tremolors, nàusees i rebombori estomacal. Mentre llegia les darreres pàgines d'aquest llibre magnífic em sentia agermanat amb aquells ionquis escocesos: jo també estava fet pols i amb prou feina m'aguantava dret. M'imaginava que era un d'ells, recorrent, estripat, els carrers freds i molls d'Edimburg. Poques vegades una sensació física m'ha ajudat a entrar tant en un llibre.
Els malestars dels síndrome d'abstinència -en el meu cas, la grip estomacal- van invocar el personatge adolescent, grenyut i malgirbat de Fear the Walking Dead -avui va de preqüeles-, al qual l'apocalipsi zombi el sorprèn mentre disfruta d'un globus de cavall. Quina putada, pobre desgraciat. A Lost també hi havia un músic enganxat a la morfina, i feina va tenir per sortir-se'n en aquella illa deixada de la mà de Déu. Quan arribi la fi del món val més que us enxampi a tots nets com una patena, saludables i a punt.
Acabada la novel·la, feia voltes pel llit. De fons sentia la tele del menjador. En García Albiol amenaçava als catalans, i el cap de llista de Podemos, segurament amb la camisa llantiosa i a punt de rebentar, tot i que no ho puc dir del cert perquè només el sentia, criticava a Junts pel Sí amb aquell posat que té de milhome de casino que molesta als companys de botifarra amb opinions que només li interessen a ell. Després va sortir el president de Societat Civil Catalana, que es veu que és un bon element: amb vincles amb l'extremadreta, a dia d'avui dirigeix una entitat ultraespanyolista que rep donacions més que generoses i que ningú sap d'on vénen -tot i que és fàcil d'imaginar. Sembla ser que aquest homenet va crear un perfil fals i el feia servir per insultar i amenaçar gent, com un troll qualsevol.
Tots pronosticaven desgràcies i calamitats si Catalunya fotia el camp. A mi em terroritza que l'Armageddon m'enxampi amb la passa de la panxa -encara no estic refet del tot. Si l'exèrcit ens envaeix o les hordes de Societat Civil prenen els carrers a la manera dels camises negres o les SS, estaré ben fotut. Perquè, siguem seriosos, quan penso en l'apocalipsi m'imagino a mi mateix de la següent manera:
En fi, us deia que, ben espantat, vaig decidir que votaria a la Inés Arrimadas. Ens estalviaríem els paseillos de militars espanyols carregats de cigalons i els jo-ja-us-ho-havia-dit de l'Iceta i els demés. Volia, dic, votar l'Arrimadas -més que res, perquè està bona- però el dimarts vaig veure aquest vídeo, que passarà als annals de la història del periodisme, i que un dia s'estudiarà a les facultats de Periodisme i Publicitat i Relacions Públiques, per exemplificar la incompetència màxima. Els alumnes del futur ens miraran estupefactes, preguntant-se quina classe de país pot escollir un president com aquest:
Després de veure el ridícul increïble, sideral, de Rajoy, vaig comprendre que no havia de votar a l'Arrimadas, per més mona que sigui, i per més ullets que ens faci quan surt a la tele. La majoria dels arguments que els unionistes han fet servir aquests dies es desfan amb la mateixa facilitat que ho feia l'ibuprofè de marca blanca que em vaig fotre el diumenge. No pot ser, de cap manera, que una gent així ens guanyi. El penós paper d'en Mariano fa bona la dita que diu que s'atrapa abans a un mentider que no pas a un coix.
Els malestars dels síndrome d'abstinència -en el meu cas, la grip estomacal- van invocar el personatge adolescent, grenyut i malgirbat de Fear the Walking Dead -avui va de preqüeles-, al qual l'apocalipsi zombi el sorprèn mentre disfruta d'un globus de cavall. Quina putada, pobre desgraciat. A Lost també hi havia un músic enganxat a la morfina, i feina va tenir per sortir-se'n en aquella illa deixada de la mà de Déu. Quan arribi la fi del món val més que us enxampi a tots nets com una patena, saludables i a punt.
Acabada la novel·la, feia voltes pel llit. De fons sentia la tele del menjador. En García Albiol amenaçava als catalans, i el cap de llista de Podemos, segurament amb la camisa llantiosa i a punt de rebentar, tot i que no ho puc dir del cert perquè només el sentia, criticava a Junts pel Sí amb aquell posat que té de milhome de casino que molesta als companys de botifarra amb opinions que només li interessen a ell. Després va sortir el president de Societat Civil Catalana, que es veu que és un bon element: amb vincles amb l'extremadreta, a dia d'avui dirigeix una entitat ultraespanyolista que rep donacions més que generoses i que ningú sap d'on vénen -tot i que és fàcil d'imaginar. Sembla ser que aquest homenet va crear un perfil fals i el feia servir per insultar i amenaçar gent, com un troll qualsevol.
Tots pronosticaven desgràcies i calamitats si Catalunya fotia el camp. A mi em terroritza que l'Armageddon m'enxampi amb la passa de la panxa -encara no estic refet del tot. Si l'exèrcit ens envaeix o les hordes de Societat Civil prenen els carrers a la manera dels camises negres o les SS, estaré ben fotut. Perquè, siguem seriosos, quan penso en l'apocalipsi m'imagino a mi mateix de la següent manera:
... tot i que en realitat sóc més aviat així:
En fi, us deia que, ben espantat, vaig decidir que votaria a la Inés Arrimadas. Ens estalviaríem els paseillos de militars espanyols carregats de cigalons i els jo-ja-us-ho-havia-dit de l'Iceta i els demés. Volia, dic, votar l'Arrimadas -més que res, perquè està bona- però el dimarts vaig veure aquest vídeo, que passarà als annals de la història del periodisme, i que un dia s'estudiarà a les facultats de Periodisme i Publicitat i Relacions Públiques, per exemplificar la incompetència màxima. Els alumnes del futur ens miraran estupefactes, preguntant-se quina classe de país pot escollir un president com aquest:
Després de veure el ridícul increïble, sideral, de Rajoy, vaig comprendre que no havia de votar a l'Arrimadas, per més mona que sigui, i per més ullets que ens faci quan surt a la tele. La majoria dels arguments que els unionistes han fet servir aquests dies es desfan amb la mateixa facilitat que ho feia l'ibuprofè de marca blanca que em vaig fotre el diumenge. No pot ser, de cap manera, que una gent així ens guanyi. El penós paper d'en Mariano fa bona la dita que diu que s'atrapa abans a un mentider que no pas a un coix.
diumenge, 13 de setembre del 2015
LA VERGONYA DE SER EUROPEUS
La horrorosa fotografia del nen sirià que van trobar ofegat en una platja de Turquia ha sacsejat consciències. Les xarxes socials aquests dies bullien, i tot eren retuits i publicacions espantoses on es veia el cadàver del nen, bocaterrosa. Algunes anaven acompanyades de reflexions, quasi sempre desafortunades. Els filòsofs del Facebook i el Twitter, indignats, escrivien des del seu Iphone, o Ipad, que els hi feia vergonya ser europeus. Hores més tard, aquests ciutadans tan conscienciats sopaven sushi amb els seus amics en un restaurant súper trendy, i després a fotre's gintònics amb hibiscus i baies. La vergonya de ser europeus s'havia esvaït després del vermut del vespre, pres en una d'aquestes vermuteries entre cutres i vintage que ara s'han posat de moda.
A mi no em fa cap vergonya ser europeu. En tot cas, no m'agrada gaire ser espanyol, però aquest és un altre tema. Ben mirat, per què me n'hauria de fer? No tinc la culpa de la guerra civil que hi ha a Síria, i sento un odi formidable, quasi fanàtic, cap als monstres de l'ISIS (ara que en parlo, m'estranya la tebior de molts mitjans i grups d'influència a l'hora de condemnar amb fermesa la seva barbàrie. I quan algú gosa fer-ho, salta l'imbècil de torn a dir que els americans això, i que els anglesos allò altre. En fi, és tema difícil i requereix una capacitat d'anàlisis i una distància que a mi em manquen).
El post d'avui és breu, i abans d'acabar permeteu-me un petit consell. En comptes del nou Iphone compreu-vos un mòbil més senzill. O encara millor, si el vostre funciona raonablement bé, no en compreu cap altre. El mateix val per les tauletes, rellotges digitals, portàtils, ordinadors de taula, en definitiva, per tot. Al cap de l'any haureu estalviat, posem pel cas, uns cinc-cents euros. Si realment us fa mal l'ànima, doneu-ne quatre-cents a una oenegé de confiança. No salvareu el món, però és un bon començament. I amb els cent que us sobrin convideu a la vostra parella o a un amic a fer un vermut en una vermuteria entre cutre i vintage, mengeu sushi i foteu-vos un dos gintònics amb hibiscus i fruits del bosc. I no us oblideu de brindar: per la sort que teniu d'haver nascut a Europa.
A mi no em fa cap vergonya ser europeu. En tot cas, no m'agrada gaire ser espanyol, però aquest és un altre tema. Ben mirat, per què me n'hauria de fer? No tinc la culpa de la guerra civil que hi ha a Síria, i sento un odi formidable, quasi fanàtic, cap als monstres de l'ISIS (ara que en parlo, m'estranya la tebior de molts mitjans i grups d'influència a l'hora de condemnar amb fermesa la seva barbàrie. I quan algú gosa fer-ho, salta l'imbècil de torn a dir que els americans això, i que els anglesos allò altre. En fi, és tema difícil i requereix una capacitat d'anàlisis i una distància que a mi em manquen).
El post d'avui és breu, i abans d'acabar permeteu-me un petit consell. En comptes del nou Iphone compreu-vos un mòbil més senzill. O encara millor, si el vostre funciona raonablement bé, no en compreu cap altre. El mateix val per les tauletes, rellotges digitals, portàtils, ordinadors de taula, en definitiva, per tot. Al cap de l'any haureu estalviat, posem pel cas, uns cinc-cents euros. Si realment us fa mal l'ànima, doneu-ne quatre-cents a una oenegé de confiança. No salvareu el món, però és un bon començament. I amb els cent que us sobrin convideu a la vostra parella o a un amic a fer un vermut en una vermuteria entre cutre i vintage, mengeu sushi i foteu-vos un dos gintònics amb hibiscus i fruits del bosc. I no us oblideu de brindar: per la sort que teniu d'haver nascut a Europa.
divendres, 11 de setembre del 2015
VIA LLIURE
He escrit i esborrat aquest post quatre vegades -si no vaig errat, tantes com manifestacions multitudinàries s'han fet. Avui no me'n surto, nois i noies. De manera que he optat per penjar un vídeo que suposo que ja heu vist. Ja sé que és una mica trist, però tinc la sensació que avui he de fer una cosa o altra. Independentistes i unionistes, espanyolistes i catalanistes, passeu una bona Diada. Manifestant-vos o emprenyant-vos al sofà de casa vostra. Jo aniré a Barcelona. Amb una mica de sort, per darrera vegada.
divendres, 4 de setembre del 2015
A QUI HEM DE VOTAR EL 27-S? (una guia)
Tots sabem que a l'hora de votar primer escoltem el nostre cor i després -a vegades- ho racionalitzem. Agradi o no, en un polític la imatge ho és tot. En els ambients acadèmics sempre es parla del famós debat del 1960 entre un Kennedy jove, moreno i vital i un Nixon gris, fet pols i envellit. La majoria d'estudiosos estan d'acord que aquell dia va canviar la televisió i, encara més, la manera de fer política.
A continuació farem un repàs molt breu a l'aspecte dels candidats de les eleccions d'enguany. Veureu que, sense esmentar ni una sola idea política, us quedarà molt clar a qui s'ha de votar i a qui no. Som-hi:
L'aparença d'en García Albiol és força millor que la de la seva antecessora, la pobra Sánchez-Camacho. Però no n'hi ha prou: el candidat popular sembla més un taverner amb veu de tro acostumat a fer fora borratxos que no pas un President com Déu mana. Diuen que és una mena d'estrella del rock entre les mestresses de casa badalonines, que mullen les calces comprades a mercat cada vegada que el veuen en un d'aquells enormes cartells xenòfobs, i que semblen la paròdia d'un règim autoritari de fireta. Si teniu una mica d'estil i de classe, oblideu-vos d'aquest imant de chonis i marujones. Molt arravaler.
L'Antonio Baños és aquell paio que coneixes en un bar guai de Gràcia i que, tot i no ser gens guapo, és interessant té prou atractiu per ser el rotllet d'una nit. No t'hi casaràs, però un embolic lleuger sempre alegra la vida. A més a més, és un tio amb qui pots sortir a sopar, a prendre copes i a riure una mica. Jo no ho faré, però teniu el meu vist-i-plau per votar-lo.
Decididament, jo votaré a aquest. En Raül Romeva. És el més ben plantat, a anys llum dels seus competidors. Parla bé, escriu el seu nom amb dièresi, és madrileny de naixement, està catxes i duu la calvície amb una dignitat que només Bruce Willis i Sean Connery són capaços. Vesteix modern però sense passar-se, i té un punt pijoprogre que agrada a tothom. Hem d'agrair que no s'hagi deixat barba, ara que tothom en porta. Un valor segur.
L'Espadaler en si no té mala imatge. El problema és que tots sabem que només és un home de palla, i que el qui remena de debò les cireres és en Durán i Lleida. En Josep Antoni té bona planta, però és un calavera recalcitrant. La seva fama de bon vivant el precedeix, i diuen que a les marisqueries de la Costa Brava -sembla ser que té molta tirada a Palamós, on ell solet posa en perill la població de gambes- li posen la catifa vermella. No cal ni parlar de les seves llegendàries estades al Palace. Missaire mudadís i inconstant, per fi ha sortit de l'armari i ha declarat als quatre vents el seu espanyolisme. De seguida es veu que no és una persona de fiar. Té bona planta i parla bé, però és un baliga-balaga. Next.
Més que President, en Rabell sembla un d'aquells homenots que esmorzen vedella amb bolets i que a mig matí es foten una platada de cargols, regant-ho tot amb vi novell i cigalons. Us l'imagineu en una roda de premsa, descamisat, llantiós i fotent bafarades d'all-i-oli? A en Rabell el visualitzo perfectament jugant al canari al bar de la cantonada amb monedes de deu cèntims i clavant cops a la taula amb els artells. És el candidat més panxacontent -en el sentit més literal de la paraula- i diuen que com a empresari no era cap llumenera. Per si no fos poc, el seu nom autèntic és José Luís Franco Rabell. Inexplicablement, s'ha menjat aquest primer cognom. Misteris de l'assessoria d'imatge.
De tots els candidats, en Miquel Iceta és el qui té pitjor imatge. És un home d'aspecte tou, fràgil, suós, i que es deplaça fent saltironets. La seva voluntat de complaure el fa semblar dèbil i submís, i les poques vegades que es treu els guants fa més pena que goig. L'Iceta és el candidat perfecte per un partit que fa aigües per tot arreu, l'equivalent a un tallat descafeïnat amb llet desnatada, natural i amb sacarina.
Si seguim la teoria de la supremacia de la imatge, hauríem de votar en bloc a la Inés Arrimadas. Rabiosament bonica, jove i elegant, té l'aparença d'una estudiant d'ESADE aplicada, però prou enrotllada com per deixar-te els apunts els dies que no vas a classe.
Precisament aquí rau la trampa, el gran engany: la Inés ens mira com si ens digués: vota'm, guapo. Tu vota'm, i ja ho veuràs. No ho féssiu pas! Aquesta noia bellíssima us esmicolarà el cor, entrareu a la perillosa friend zone i, un cop hagi aconseguit el que desitja, s'oblidarà de vosaltres i s'enrotllarà amb un de més guapo. Cabró, però guapo. I madrileny, que es veu que li agraden molt. Els més infeliços es convertiran en els seus pagafantes, un arquetip masculí -a voltes, femení- infame i menyspreable. Per la vostra pròpia dignitat, no voteu a la Inés. Si cal, demaneu a un amic -el mateix que us impedeix trucar a les ex de matinada, mamats- que us acompanyi el dia 27. Sobretot no ho feu, perquè l'endemà us en penedireu.
Jo reconec la meva debilitat: si algú vol venir amb mi a votar, pago les birres.
A continuació farem un repàs molt breu a l'aspecte dels candidats de les eleccions d'enguany. Veureu que, sense esmentar ni una sola idea política, us quedarà molt clar a qui s'ha de votar i a qui no. Som-hi:
L'aparença d'en García Albiol és força millor que la de la seva antecessora, la pobra Sánchez-Camacho. Però no n'hi ha prou: el candidat popular sembla més un taverner amb veu de tro acostumat a fer fora borratxos que no pas un President com Déu mana. Diuen que és una mena d'estrella del rock entre les mestresses de casa badalonines, que mullen les calces comprades a mercat cada vegada que el veuen en un d'aquells enormes cartells xenòfobs, i que semblen la paròdia d'un règim autoritari de fireta. Si teniu una mica d'estil i de classe, oblideu-vos d'aquest imant de chonis i marujones. Molt arravaler.
L'Antonio Baños és aquell paio que coneixes en un bar guai de Gràcia i que, tot i no ser gens guapo, és interessant té prou atractiu per ser el rotllet d'una nit. No t'hi casaràs, però un embolic lleuger sempre alegra la vida. A més a més, és un tio amb qui pots sortir a sopar, a prendre copes i a riure una mica. Jo no ho faré, però teniu el meu vist-i-plau per votar-lo.
Decididament, jo votaré a aquest. En Raül Romeva. És el més ben plantat, a anys llum dels seus competidors. Parla bé, escriu el seu nom amb dièresi, és madrileny de naixement, està catxes i duu la calvície amb una dignitat que només Bruce Willis i Sean Connery són capaços. Vesteix modern però sense passar-se, i té un punt pijoprogre que agrada a tothom. Hem d'agrair que no s'hagi deixat barba, ara que tothom en porta. Un valor segur.
L'Espadaler en si no té mala imatge. El problema és que tots sabem que només és un home de palla, i que el qui remena de debò les cireres és en Durán i Lleida. En Josep Antoni té bona planta, però és un calavera recalcitrant. La seva fama de bon vivant el precedeix, i diuen que a les marisqueries de la Costa Brava -sembla ser que té molta tirada a Palamós, on ell solet posa en perill la població de gambes- li posen la catifa vermella. No cal ni parlar de les seves llegendàries estades al Palace. Missaire mudadís i inconstant, per fi ha sortit de l'armari i ha declarat als quatre vents el seu espanyolisme. De seguida es veu que no és una persona de fiar. Té bona planta i parla bé, però és un baliga-balaga. Next.
Més que President, en Rabell sembla un d'aquells homenots que esmorzen vedella amb bolets i que a mig matí es foten una platada de cargols, regant-ho tot amb vi novell i cigalons. Us l'imagineu en una roda de premsa, descamisat, llantiós i fotent bafarades d'all-i-oli? A en Rabell el visualitzo perfectament jugant al canari al bar de la cantonada amb monedes de deu cèntims i clavant cops a la taula amb els artells. És el candidat més panxacontent -en el sentit més literal de la paraula- i diuen que com a empresari no era cap llumenera. Per si no fos poc, el seu nom autèntic és José Luís Franco Rabell. Inexplicablement, s'ha menjat aquest primer cognom. Misteris de l'assessoria d'imatge.
De tots els candidats, en Miquel Iceta és el qui té pitjor imatge. És un home d'aspecte tou, fràgil, suós, i que es deplaça fent saltironets. La seva voluntat de complaure el fa semblar dèbil i submís, i les poques vegades que es treu els guants fa més pena que goig. L'Iceta és el candidat perfecte per un partit que fa aigües per tot arreu, l'equivalent a un tallat descafeïnat amb llet desnatada, natural i amb sacarina.
Si seguim la teoria de la supremacia de la imatge, hauríem de votar en bloc a la Inés Arrimadas. Rabiosament bonica, jove i elegant, té l'aparença d'una estudiant d'ESADE aplicada, però prou enrotllada com per deixar-te els apunts els dies que no vas a classe.
Precisament aquí rau la trampa, el gran engany: la Inés ens mira com si ens digués: vota'm, guapo. Tu vota'm, i ja ho veuràs. No ho féssiu pas! Aquesta noia bellíssima us esmicolarà el cor, entrareu a la perillosa friend zone i, un cop hagi aconseguit el que desitja, s'oblidarà de vosaltres i s'enrotllarà amb un de més guapo. Cabró, però guapo. I madrileny, que es veu que li agraden molt. Els més infeliços es convertiran en els seus pagafantes, un arquetip masculí -a voltes, femení- infame i menyspreable. Per la vostra pròpia dignitat, no voteu a la Inés. Si cal, demaneu a un amic -el mateix que us impedeix trucar a les ex de matinada, mamats- que us acompanyi el dia 27. Sobretot no ho feu, perquè l'endemà us en penedireu.
Jo reconec la meva debilitat: si algú vol venir amb mi a votar, pago les birres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)