En José Luis viu en una petita ciutat espanyola, el nom de la qual ara mateix no ve al cas. Va treure's la carrera d'Empresarials amb unes notes discretes, i de seguida va fer oposicions perquè, al lloc on viu, no fer-ho sembla una insensatesa. Ara té una feina a l'Administració molt per sota dels seus estudis i de les seves capacitats, però és segura, i ell amb això ja en té prou.
En José Luis té una vida molt normal. Dos fills que van a l'escola concertada i una dona rossa que treballa en una gestoria. Sempre que pot s'escapa a fer carretera amb els seus col·legues ciclistes. Li agradaria tenir un rotllet extramatrimonial per lluitar contra el tedi de la quarentena i reforçar l'autoestima, però les jovenetes de l'oficina, esclar, no li foten prou cas.
En José Luis és un bon paio. De tant en tant sent com els seus companys de feina diuen coses horribles dels catalans. Els amigots ciclistes, imbuits per l'esperit casernari que tant els hi agrada, encara en diuen de pitjors. De jovenet va tenir una xicota catalana i va estar a Catalunya unes quantes vegades. Més en concret, en un poblet a la vora de Girona, el nom del qual ara no recorda. A banda d'alguna broma idiota a altes hores, no recorda pas que el tractessin malament.
En José Luis només compra el diari (generalment el Marca) alguns dissabtes i diumenges. La resta de dies es conforma llegint els titulars d'uns quants diaris digitals. Quasi mai no aprofundeix en les notícies: li fa massa mandra. Aquest dilluns va arribar a la feina i, mentre bevia un tallat de màquina, va començar a obrir webs. Havia tingut un cap de setmana intens (costellada amb la família política, quins imbècils, i sortida, aquesta vegada nocturna i etílica, amb els amigots). Ni se'n recordava que hi havia hagut eleccions a Catalunya.
En José Luis somriu, perquè quan veu escrita la paraula Catalunya pensa en la seva amiga catalana. Eren tan joves, aleshores. Tots dos eren amics d'amics, i de seguida es van agradar. Si hi pensa gaire se li fa un nus a la gola: no li agrada gaire la persona en qui s'ha convertit. Per fer fora aquests pensaments ombrívols llegeix les capçaleres de la premsa electrònica. Sembla ser que el soberanisme ha perdut, i que els grans vencedors són els de Ciudadanos. Els seus amigots, l'altra nit, van fer comentaris grollers sobre la candidata, que es veu que és molt guapa. Així doncs, Catalunya tindrà una presidenta. No li fa ni fred ni calor, però es pensava que els independentistes traurien millors resultats.Obre un altre diari, que parla del ridícul que ha fet l'Artur Mas. Ell havia sentit que el cap de llista era un tio calb, però potser no va parar-hi prou atenció. Intenta llegir la noticia però la Maria José -a l'oficina li diuen la murciélago perquè és lletja com un pecat- li demana que baixi a l'arxiu a buscar no sé quins papers.
En José Luis esmorza amb dos companys de feina. Mentre endrapen entrepans de truita i escuren cerveses, parlen de política. Sembla que ara el partit de l'Artur Mas depèn d'uns independentistes-comunistes, que no el volen de president. Ell es pensava que el president seria la noia guapa, que per alguna cosa havia guanyat les eleccions. Resulta que no, que en realitat les han guanyades els independentistes. "Que estrany", pensa, "no deien pas això, els diaris".
- De mucho? - pregunta.
- Más o menos cincuenta-cincuenta - li diu l'altre.
En José Luis no entén res. Cinquanta diputats el partit dels independentistes i cinquanta diputats els Ciudadanos? Quants n'hi ha, al parlament català? I el PP, no n'ha tret cap? I els de Podemos? El seu company diu que en aquestes eleccions els escons no valen per res, sinó que el que compta de debò són els vots.
- Que raro- diu, però de seguida canvien de tema.
Quan torna a l'oficina obre la web del Periódico, que també parla de debacle independentista. Però de seguida s'adona que Junts pel sí ha obtinguts més del doble d'escons que el seu rival més proper, el partit del pivón. Ara sí que no entén res. Els seus companys estan satisfets amb la suposada derrota catalanista, però resulta que els dos partits independentistes, si sumen, tenen majoria absoluta. Decideix que al vespre, quan arribi a casa, s'ho llegirà tot amb més calma. Potser posarà el programa d'en Wyoming, a veure si li aclareix una mica les idees. Li agrada, en Wyoming, i sap que a alguns catalans també. Segur que ella se'l deu mirar.
En José Luis arribarà a casa fet pols i s'adormirà al sofà, havent sopat. Ja fa temps que no intenta fer l'amor amb la seva dona que, d'altra banda, li diria que no, perquè fa temps que es mira i es remira un company de Pilates deu anys més jove i que encara conserva el cabell. En José Luis s'adorm i pensa en la seva antiga amiga catalana, i en un altre José Luis, molt diferent de com és ara. Tots dos prenien cafè i xerraven llargues hores. Ella estava obsessionada amb un escriptor anglès. Per fer-la contenta ell va llegir un o dos llibres d'aquest autor. L'home estava obsessionat en com els mitjans de comunicació distorsionen les notícies, o bé n'inventen de noves. Ho ha de mirar a Internet, però li sembla recordar que aquest escriptor tenia algun vincle amb Catalunya. Potser per això li agradava tant, a la seva antiga xicota. Abans de començar a somniar coses més absurdes, pensa que l'endemà es descarregarà el llibre en format epub i se'l llegirà. D'alguna manera se sent amb l'obligació de fer-ho. A veure si així, entén alguna cosa.
