L'ESCAROLA SOLITÀRIA I L'ANGELINA JOLIE

Fa mesos un amic llibreter i jo preníem cafè a la terrassa del restaurant d'un petit poble de l'Empordà. Se'ns va apropar un home gran i, sense demanar permís, es va asseure a la nostra taula. Va fer un gemec de pagès cansat i va encendre un caliquenyo. Mentre escopia fum pudent ens va explicar la seva vida: entrava i sortia del manicomi, primer per clavar pallisses a la seva dona i després per una depressió profunda provocada per la mort del seu gos, molt més intel·ligent que no pas jo, segons les seves pròpies paraules.

- Però no us penseu, -ens va tranquil·litzar- mai de la vida m'han tancat per força. Sempre hi he ingressat voluntariament.

Durant tota la meva vida he estat un imant per a aquesta gent. La meva especialitat són els borratxos i els bojos en general. Una vegada em van dir que aquesta gent se m'acosta perquè ronden pel món buscant ser el centre d'atenció, i de seguida s'adonen de la meva mirada de curiositat -sempre respectuosa, i no ho dic de broma.

És possible que sigui així. Divendres va passar una cosa que em va acabar de convèncer. Era d'excursió amb la mainada i mentre dinàvem un paio va aparcar el cotxe a la vora. No feia res en concret: encenia una cigarreta, omplia una ampolla amb l'aigua de font... Jo no li treia la vista de sobre, no fos cas que molestés els nens. Quan es va adonar que el mirava se'm va apropar. I ja hi vam ser pel tros.

- Sóc esquizofrènic -va ser la seva carta de presentació. I es va treure les ulleres de sol. Tenia uns ulls espantosament blaus. Moltes vegades diem que tal o qual persona té mirada de boig. Res a veure amb els ulls d'aquell paio, us ho puc ben assegurar.

Es va tornar a posar les ulleres i va continuar parlant:

- Em prenc catorze pastilles cada dia. Els metges no saben com és que encara sóc viu. És un misteri. No t'ho creus? Mira, mira... - i es va posar la mà a la butxaca (moment d'alarma) i va treure'n una recepta on, en efecte, hi havia catorze medicaments diferents. D'entre la paperassa li va caure un blíster de Diazepam.

Jo no sabia què dir. Entretant els nens i nenes, encuriosits, havien fet una rotllana al nostre voltant i sentia com parlaven entre ells. "Té droga al cotxe, l'he vista" deia un. En realitat hi tenia era una bossa amb una escarola solitària."Ha insultat molt greument al mestre Jordi, i ara es barallaran" deia l'altre. A mi em feien més por el que aquells nens i nenes podien dir als seus pares que no pas l'esquizofrènic en si, que d'altra banda semblava ben tranquil, suposo que gràcies al Diazepam. Estava tan a gust xerrant amb mi que fins i tot em va fer un regal: una pel·lícula de l'Angelina Jolie.

- No crec en Déu ni en el dimoni -em va dir mentre me la donava.

Al final va fotre el camp i els nens em van bombardejar amb tota classe de preguntes. Fumava marihuana aquell home? No, està malalt del cap, pobre. No et feia por? Sí, una mica sí. Has vist que tenia droga al cotxe? No, era escarola. En Pepito diu que era droga. No, digues-li a en Pepito que el mestre diu que era escarola.

Més tard ens van explicar la trista història d'aquell noi. Per calmar l'angoixa comprava munts de coses de poc valor. Aleshores ho vam entendre tot: d'aquí venia el vídeo. D'aquí venia l'escarola.

LES DONES EQUIVOCADES

Quan era jove sempre m'enamorava de la dona esquivocada. Generalment aquestes noies m'ignoraven, i passava les nits mig borratxo i rebotit, com els meus herois de les cançons i els llibres, però sense l'aurèola romàntica que envolta alguns fracassats il·lustres.

Si aquestes noies et deien que no -o, senzillament, ni tan sols et dirigien la paraula- et podies considerar afortunat, perquè a vegades algunes jugaven al pèrfid sí-però-no, i corries el risc de convertir-te en un dels subproductes més tràgics i irrisoris que ha produït la societat occidental: el pagafantes.

Però els homes no n'aprenem, i m'he tornat a enamorar. Aquesta vegada no m'hi he posat pas per poc: m'he penjat de dues noies precioses, Però, ai las!, són autèntiques femmes fatales, perquè militen a partits que volen que Catalunya sigui una simple regió espanyola, i que tot allò que ens fa una nació es converteixi en folclore regional, de barretina i calçot. La primera, Inés Arrimada, de Ciudadanos. Mireu-la, per l'amor de Déu. Mireu-la i digueu-me que no us heu penjat d'ella a l'instant. Tinc la teoria que ella sola és la responsable de l'ascens que està tenint Ciudadanos. Ella, i no pas l'Alberto Rivera, que l'altre dia deia que l'oratòria hauria de ser assignatura obligatòria a totes les universitats. L'oratòria, l'art de mentir tot fent veure que no. En fi, tornem a la Inés: el geganter més recalcitrant seria capaç de tirar la seva idologia a les escombraries i votar un partit catalanofòbic si ella li ho demanés.

La segona va d'un altre rotllo. La estrella de los tejados/ lo más rock and roll de por aquí, com canta Pereza. Morena amb els ulls blaus-verdosos, d'una intensitat quasi exagerada. Cristina Seguí és un peix gros de Vox, la nova encarnació de l'ultradreta espanyola. Mentre que l'Inés sembla una bona noia, una estudiant de Dret de casa bona, la segona et mira amb la intensitat d'una cambrera de discoteca. Te l'imagines rebentant nits, carteres i bevent-se el seny i l'ànima d'algun pobre desgraciat. Segur que té tota classe de tatuatges i de pírcings en llocs secrets. En definitiva, una noia per mirar des de lluny, i que fa  basarda portar-la a dinar els diumenges per por que et munti un numeret o et cali foc a la roba.

QUIN ÉS EL PROBLEMA

El problema no és si en Juan Carlos Monedero ha declarat o no els famosos 700.000 euros, sinó que un professor d'universitat remeni aquesta quantitat de diners tan demencial, i que després tingui els ous de fer-se passar per un representant dels pobres i dels deixats de la mà de Déu.

El problema no és que els autors de Ciutat Morta plantin a l'alcalde Trias i rebutgin aquella estatueta, sinó que acceptin els calers i es quedin tan amples.

El problema no és la dreta, perquè mai no n'hem esperat gaire res, sinó l'esquerra, que ens promet les estrelles i, en compes d'això, ens regala una estampa rebregada del Ché comprada en un mercat de segona mà de diumenge al matí.

El problema no són pas els islamistes, sinó la gent d'aquí que diu que nosaltres fa cinc-cents anys, en un context sociocultural absolutament oposat al d'avui, fèiem el mateix. És un problema de cultura, de rigor històric i de tòpic-que-te-cagues-que-no-em-molesto-a-verificar. Què carai, opinar surt gratis. A veure qui diu la imbecil·litat més grossa.

El problema no és Espanya: el problema el tenim nosaltres perquè som incapaços d'anar a la una, i a la més mínimia comencen les ganivetades, les traïcions i les conjures. No en va som descendents de Pere III, el del punyalet.

El problema no són les retallades, ni la manca de talent, sinó que una colla d'amics es mengen tot el pastís. Presenten televisió, fan ràdio, escriuen columnes als diaris i guanyen els concursos literaris. La resta malvivim en blogs i premis de poble. La culpa no és dels catalans que se'ls escolten -bé, en part sí- sinó dels mitjans, que els hi llepen la cresta. 

El problema no és aquell paio que va sortir a la tele l'altre dia dient que no té ni per comprar un entrepà del Mercadona (no és broma, ho va dir de debò), sinó que aquest mateix tio, quan tenia calers, cada estiu passava quinze dies a Mallorca a pensió completa. Jo, quan tenia pasta (fa molt, molt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana) feia Ryanairs de dos dies quan a Girona encara teníem aeroport i no s'havien emportat tots els vols a Barcelona.
I parlant d'aquest tema: no és que Madrid sigui centralista. Barcelona ho seria tant o més si tingués poder real. No hi ha res que ens faci pensar el contrari. Potser, al capdavall, seríem allà mateix, i tanta lluita no hauria servit per res.
El problema no són les putes Cinquanta Ombres de Grey, ni altres bestsellers infumables, sinó que la gran majoria de catalans no llegeixen, ni que sigui un cop l'any, un escriptor d'aquí. 

El problema és l'Albert Om i aquell programa que fa, el Convidat, pel qual cobra una autèntica fortuna. El problema és en Toni Soler i el seu Polònia, que potser sí que és un humor més intel·ligent que l'insensat Tony Gym que fan a Cuatro, però que a banda de ser tendenciós (no ens enganyem, encara que la tendència sigui la nostra) resulta estratosfèricament car.
El problema no són els hipsters ni els seus parents pobres, els modernets, sinó la gent que en fa acudits en comptes d'ignorar-los, que és el que es mereixen.

El problema és aquest elitisme cultural que hi ha a Catalunya: cinema i teatre que ningú no entén, subvencions per als quatre de sempre, programes de televisió psicodèlics i que semblen realitzats per un cocaïnoman en plena pujada i concerts intimistes amb instruments raríssims de la Baixa Edat Mitjana. 

El problema és que la gent com jo escriu sobre els problemes de tots sense tenir-ne ni puta idea i, sobretot, sense fer res al respecte. El problema és que som massa blogaires, massa tuitaries, massa escriptors, massa catamanyanes, massa de tot. El problema, en definitiva, és que tot plegat és un problema enorme.

EL MISTERIÓS CAS DEL GOS DEL GITANO: COM SUPERAR EL BUIT DE L'ESCRIPTOR.

A vegades et quedes sense res a dir -en el cas que ens ocupa, sense res a escriure- i et sents envait per una mena d'angoixa difusa. Els cursis en diuen el Síndrome de la Pàgina en Blanc, o el buit de l'escriptor, o altres noms igualment pretenciosos. En el fons saps que és una qüestió de temps, però en aquell moment tens pressa: si no actualitzes el blog com a mínim una vegada a la setmana potser et passarà alguna cosa horrible. Lectors i lectores, no sigueu tan neuròtics com l'oncle Jordi i busqueu-vos una afició més saludable.

Aquests dies de sequera creativa val la pena obrir molt els ulls i fixar-te en el que passa al teu voltant. Dissabte vaig anar al gimnàs a fer uns quants rounds de boxa. El meu rival -li direm Rocky- feia molt mala cara. Quan li vaig preguntar què passava em va explicar que el seu gos, un boxer, havia degollat el gos del veí, un pitbull. Resulta que el veí tenia la temerària costum de deixar lliure el pitbull, i un dia la bèstia va voler entrar a cal meu company a fotre's el menjar del boxer que, com us podeu pensar, no estava pas d'hòsties i d'un parell de queixalades li va trencar l'espinada. Però el problema no s'acabava pas aquí: el propietari del pitbull difunt era ni més ni menys que un gitano, que reclamava de molt males maneres un pitbull nou, possiblement per tornar-lo a deixar anar pels carrers de la urbanització i que es repetís la història. Amb aquesta gent sempre és l'etern retorn, el cercle místic que mai no es trenca.

Per descomptat, el meu amic Rocky tenia el gos sense assegurar. Del gos del gitano no cal ni que en parlem perquè no tenia papers, ni probablement vacunes, ni res d'això tan estrafolari que fem els paios. Malgrat tot, el gitano va anar a la policia a denunciar el meu amic. La policia li va dir que nanai, i ja tenim el gitano de mala llet i el meu amic amb els collons per corbata. Dissabte vinent sabré com ha acabat la història -bé segur que no- i us ho podré explicar.

Escriure és meravellós, i molt fàcil. El buit de l'escriptor és una ximpleria o un comodí que s'utilitza quan et fa massa mandra escriure o quan no t'hi atreveixes perquè tens por de fracassar. O quan et vols fer l'interessant, o et vols fer pregar pel teu editor, en el cas de que siguis un tio important. Res que no es pugui curar amb un glop de whisky, una visita al Mercadona o una tarda de birres al bar Manolo.

Avui em sento un generós i us regalo un videoclip. No té res a veure amb la temàtica d'aquest post, però l'he escoltat obsessivament mentre escrivia. A molts us transportarà als good old times, quan érem semidéus, la ressaca només era un rumor  i el món era el nostre camp de jocs.

PETITS COMERÇOS CONTRA MERCADONA (els moderns David i Goliat)

Sempre que puc faig la compra a botigues petites. Si m'és possible evito els grans supermercats, i quan he d'anar-hi a fer la compra a l'engrós només vaig a aquells que demostren respecte cap al lloc on s'han instal·lat. Per exemple el Caprabo, que es pren la molèstia d'etiquetar en català i de dedicar zones al quilòmetre zero. Evidentment, tota aquesta sofisticació descarta automàticament els Mercadona que, per cert, cada dia són més plens de quissoflautes d'aquests que criden contra el capitalisme i el consumisme, però que s'hi passen el dia comprant sucs de taronja que deixen cremor d'estómac, cervesa marca no-t'hi-fixis i brioxieria industrial. Ara que surt el tema, un dia vaig preguntar a un d'aquests nois per què hi anava, sabent que el propietari de la cadena fa generoses donacions a les FAES. El nano em va respondre que hi anava perquè era barat.

- Hi ha altres supermercats més barats - li vaig dir, però la conversa s'havia acabat en aquest punt. Em vaig quedar amb les ganes de dir-li que el que realment és barat és tenir una ideologia i no voler pagar cap preu, ni fer cap esforç. Més que barat, és gratis. Que senzill que és fer proclames i tota classe de crits quan no se't demana un petit sacrifici -del tipus que sigui- a canvi. Que fàcil que és protestar, i a l'hora de la veritat fer l'orni.

En fi, us deia que l'altre dia vaig anar a un petit comerç del meu poble. De les tres coses que buscava i que sabia que tenien només vaig trobar-ne dues. Vaig adonar-me que havien canviat de propietaris: tot es veia provisional i improvisat, com si els nous amos haguessin agafat el negoci per pura desesperació i no pas perquè creguessin que realment el podien fer funcionar, com qui compra un rasca-rasca amb el canvi del diari, o tira un euro a l'escurabutxaques del bar, a veure si toca alguna cosa. El petit comerç ha de diferenciar-se de les grans superfícies. Si volem supermercats lletjos i uniformes, de regust coreà, anirem al Mercadona, però si busquem qualitat, bon servei, productes locals o artesanals o, senzillament, un pernil salat que no et provoqui un atac de cor, anirem als petits comerços, que han de fer un esforç per diferenciar-se i oferir bons productes a un preu raonable.

Vaig sortir de la botiga trist pel canvi d'amos, per la desaparició del lloc que tant m'agradava i pel seu destí trist i ineludible. Amics, no podeu agafar una botiga i asseure-us al taulell a enviar watsapps. No pot ser que faltin dos de cada tres productes. Si heu de fer-ho, feu-ho de debò, o si no busqueu feina en un lloc que no requereixi resposabilitat ni creativitat. Sigueu originals, busqueu allò que no ven ningú. Una fruita menys lluent i d'aspecte més natural, una carn que no tingui una llista d'ingredients de cinc o sis ratlles, un vi de la zona i un whisky que valgui més de deu euros i que no et deixi unes ressaques devastadores. Feu-ho. Com l'Obi Wan Kenobi, sou la nostra darrera esperança.