Jo era un soldat de peu sense gaire poder. A l'escala militar segurament seria un sergent xusquero. No era gaire important: al capdavall el dia en què la guerra es va acabar jo ni tan sols hi era present (probablement estava malalt o castigat sense sortir de casa). En el meu recompte s'hi trobaven dos enemics ferits (un a la cama i l'altre al pit) i només una arma perduda, que va anar a parar a mans de l'altre bàndol: una d'aquelles fustes llargues i planes on hi enganxàvem agulles d'estendre roba i claus, que formaven un mecanisme per disparar la part metàl·lica de les agulles d'estendre roba. Era molt dolorós rebre un impacte, i avui dia de ben segur que seria motiu de denúncia.
De la mateixa manera que les bombes d'Hiroshima i Nagasaki van ser el punt i final de la guerra entre americans i japonesos, la nostra crisi particular també es va acabar amb un fet desmesurat: un migdia les nostres tropes van apedregar la casa d'un dels soldats del Carrer del Sud, trencant els vidres d'una finestra i provocant l'aparició de la policia municipal, que va actuar com a força pacificadora. Aquell dia es va acabar la guerra. Érem homes de paraula i no ens va fer falta signar cap document, cap armistici. Simplement vam abandonar les hostilitats i vam tornar a jugar junts sense arribar a saber mai el motiu d'aquella guerra fratricida.
