CONTRA LA RESACA, BORRACHERA CONTINUADA

Aquesta era la tornada d'una cançó  punk que escoltàvem quan érem joves. Vés a saber quin nom delirant tenia, la banda. Pezes in the river, Platero y tú, El oso yonki, Tarzán y su puta madre buscan piso en Alcobendas: aquella gent eren uns putos genis incompresos.

Malgrat la seva innegable creativitat, a mi aquesta música mai va agradar-me gaire, per no dir gens, però feia veure que sí. Calia fer-se el guai, com molts nanos d'ara que escolten reguetón i han de fer veure que els hi mola per no semblar rarets. A mi, us deia, la música punk en general em disgustava força -a diferència del heavy, que m'apassionava i que encara escolto sovint, ara mateix, per exemple- sobretot perquè no s'entenia res del que grallava el cantant. En canvi, m'encantaven els The Doors, i em sentia més a la vora del seu lirisme psicodèlic que no pas de la salvatgia punk. En fi, que era un adolescent sense rumb com tants.

Però tornem al títol d'aquesta entrada. El meu amic, l'escriptor Sergi Pons, en una de les seves obres fa servir una expressió similar: mantingui's borratxo, o alguna cosa que s'hi assembla molt. Quan érem herois -no pas com ara, que ho som just for one day- el dia després podia ser més divertit que la festa en si mateixa. Un dinar amb amics, tots víctimes d'una ressaca benigne, és un dels moments més plaents que es pot viure. Si no ho heu provat mai, intenteu-ho ara. Per aquestes coses mai no és tard. Els kebabs king size de Lloret, les tapes de pota-i-tripa a restaurants de carretera i les delícies que ens preparava la Maria del Yummy Yummy.

No vull centrar el post en l'alcohol, sinó en els llibres. Venim de la festa màxima de la cultura catalana, la farra més desfada, boja i passada de la ratlla: Sant Jordi. Bona part del país ha comprat un llibre, l'únic que manipularan en tot l'any, i més o menys la meitat no el llegirà. D'altres ho intentaran i fracassaran, cosa que tampoc ens ha d'estranyar, tenint en compte que alguns dels més venuts en aquestes dates són una autèntica misèria. Però per bé o per mal, la festa ja està celebrada. Tot molt a la catalana: una copeta de licor de crema i a dormir la migdiada, i fins l'any vinent menta i poliol a dojo. Després hi ha els qui no han comprat un únic llibre, sinó tres o quatre. Aquests i aquestes ja molen més. Són semblants a la gent que abans et trobaves voltant de nit. No eren borratxos professionals, però quan s'hi posaven, s'hi posaven.  I finalment hi ha els millors. Nosaltres. Que comprem llibres quan ens dona la  gana, i ho fem sense cap mena de mesura, ni seny, ni respecte per les nostres magres possibilitats econòmiques. No anem pel món ploriquejant que els llibres són cars, perquè un gintònic ja val deu euros a qualsevol local vull-i-no-puc.  Seguint amb el símil nocturn, som els que sortíem el trenta de desembre, i a la merda el trenta-un.  Els que l'endemà dinàvem i ens ho passàvem millor recordant que no pas vivint. I al cap de dos dies torna-hi, que la vida és massa curta i la nit passa llista.

Aquests dies, més que mai, hem de recordar Baudelaire i estar embriacs. Aquesta és l'única qüestió. De vi, però sobretot de poesia, i de narrativa, i fins i tot d'assaig. De teatre, si voleu. Per no sentir l'horrible càrrega del temps sobre les nostres espatlles, i perquè els nostres autors, editors i llibreters puguin posar un plat a taula. Embriaguem-nos tothora, amics i amigues. Comprem llibres. Molts. Sense mesura, sense pensar en l'endemà -el mateix que els punks deien que no existeix. Correu, correu cap a la llibreria de la mateixa manera que els divendres corríeu a la barra del vostre bar preferit. La festa no pot acabar-se. Contra la ressaca de Sant Jordi, borratxera literària contínua.

BON KARMA

Dispenseu, aquests dies tinc el Tardes de birres a règim. La promoció de Lèmmings és intensa, i l'he descuidat injustament. I dic injustament perquè, en el fons, totes les meves novel·les són més o menys deutores d'aquest bloc. Sense ell, dubto que mai hagués fet res en el camp de les lletres.

Comencem pel més urgent en aquests dies de borratxera literària: les signatures. La meva feina m'impedeix passar-me el dia ramblejant -ben mirat, encara que pogués tampoc no ho faria-, però he aconseguit trobar una escletxa per anar a signar llibres. Més ben dit, dues: el dijous dia 19, a partir de quarts de set de la tarda, seré a la Llibreria 22 a la ja tradicional Prèvia de Sant Jordi. Un acte ideal per si sou com jo i no us agraden les gentades, amb pica-pica inclòs. El dia de Sant Jordi pròpiament dit, entre les sis i les set de la tarda, seré a la parada de la Llibreria 22, a la Rambla de Girona. Més tard, de set a vuit, seré a la parada dels meus amics del Context. En Frederic, l'alma mater de l'indret, va ser una de les tres persones que va llegir la versió beta de Lèmmings. Ja surt a la pàgina d'agraïments, però vull fer-ho aquí pels qui no llegiu les pàgines de crèdits dels llibres, o per si no teniu pensat comprar-lo: és un llibreter extremadament valent, amb un projecte molt concret i ambiciós, lector voraç, àgil i amb un setè sentit per les lletres. És impossible que us aconselli un llibre que no us agradarà. Queda dit.

Us faig un brevíssim resum del Lèmmings Grand Tour. Han estat tres setmanes intenses, amb cinc presentacions i tres festivals de novel·la negra. M'ho he passat bé, però no ha estat fàcil. A vegades dic que no m'agrada presentar els meus propis llibres, i la gent es pensa que ho dic de broma, o per fer-me el desmenjat o l'interessant. Us asseguro que va de debò. No és un tema de vergonya -estic acostumat a parlar en públic-, ni una obsessió rara, que d'aquestes sí que en tinc. Senzillament, no m'agrada parlar de mi mateix. Algú (en concret, la meva sogra, a la presentació de Girona) va dir que no és cert, perquè sí que escric sobre mi mateix, a les novel·les i sobretot aquí, al bloc, i tindrà part de raó, però suposo que d'alguna manera hi ha un límit entre el parlar i l'escriure. Com a mínim, jo l'hi tinc.

Tot m'angoixa abans d'una presentació: vindrà gent? I, en cas que vingui, s'ho passaran bé, o com a mínim no s'avorriran? Faré el ridícul d'alguna manera? Per norma general, el públic està format per familiars i amics que t'ho perdonen tot, fins i tot si estàs espès com vaig estar-ho el dia de la Llibreria 22, i a més a més compren el llibre, encara que sigui per fer-me feliç. Tinc un amic que està content amb aquesta quarta novel·la perquè així en podrà posar una sota cada pota de la taula, i aixi fer-la més alta.

Malgrat les meves manies personals, de moment Lèmmings va bé. No serà el llibre de Sant Jordi, i ni ganes. Si volgués notorietat escriuria sobre templers o càtars i no pas sobre la recerca del dolor. Sempre dic que prefereixo (és un dir) cinc-cents lectors que els hi agradi el que faig i que tinguin criteri, que no pas cinc mil que el comprin perquè s'ha de comprar un llibre o altre, i que hagin escollit Lèmmings de la mateixa manera que haguessin pogut quedar-se el d'en Victor Amela, que per cert aquest any no ha guanyat cap premi i no va de novel·lista, sinó de filòsof.

L'editor ha decidit fer una segona edició per assegurar la jugada per Sant Jordi. Moltes gràcies a tothom qui ja l'ha comprat, i a qui té previst fer-ho. I als qui no també, per llegir el bloc. Mercès també a tothom qui ha volgut ressenyar-lo o recomanar-lo en alguna o altra banda, fent especial menció a la meva estimadíssima llibreria Cu-cut, que està generant una quantitat de bon karma brutal. Mercès també als qui heu tingut la bondat de presentar-lo: l'Angel Amieva, en Matthew Tree, l'Adrià Pujol, en Damià Bardera (també lector de la versió beta) i en J.C. Codolà.

Sigueu feliços aquest Sant Jordi i compreu molts llibres. Si pot ser, d'autors catalans. No és xovinisme, sinó una altra manera de fer país.