LA GROSSA DE CAP D'ANY

Al programa del migdia de 8TV d'avui hi hem vist imatges dels guanyadors de la Grossa de Cap d'any. Hi predominaven l'alegria continguda, la prudència i la sobrietat. Els afortunats feien xarrupets cautelosos de cava, mantenint en tot moment la compostura i la gravetat, com si estiguessin en una cerimònia religiosa molt solemne. Res a veure amb les imatges a les que ens han acostumat els de Villamiseria de Arriba o els seus veïns de Despeñacabras de Abajo, on la gent surt a celebrar-ho cridant, rient i ruixant-se amb semi-sec, posseïts per una borratxera perfecta i salvatge. Qui no recorda aquella senyora que l'any passat o l'altre es va pixar mentre li feien una entrevista i, en comptes de dissimular, es va posar a riure i a xisclar: "Me estoy meando, me estoy meando!!". En això Catalonia is different. As well, hi afegiria jo.

Aquests dies he estat a Alacant. Quan en torno sempre em deixo envair per la melangia: com envejo aquella gent, amants de la vida, de la diversió i de la festa. Tot es viu més intensament a Alacant i les seves gents, ben conscients d'aquest fet, esdevenen més tolerants, comprensives i bondadoses. Cada vegada que viatges a Espanya t'adones que el tòpic del català garrepa és dolerosament cert, com el tòpic del català avorrit que només pensa en treballar. Si gràcies a la independència ens hem de convertir en una mena de Suïssa o Suècia, amb polítiques rigorosíssimes contra l'alcohol i la diversió, m'ho pensaré dues vegades abans de votar sí-sí. Catalunya i Alacant, en efecte, són dues cultures sense res a veure, com no tenen res a veure un japonès i un equatorià, i un africà o un noruec. Vivim tots al mateix país, sí, però és ben obvi que som pobles completament diferents. Alguns pensen que això és una riquesa i d'altres estan convençuts que aquestes diferències de caràcter fan que tota l'estructura balli.

En fi, el temps dirà. Però hem de reconèixer que a l'hora de fer el ridícul els catalans sabem fer-lo com ningú. Abans he dit que els guanyadors de la Grossa de Cap d'Any bevien cava. Però no ha estat ben bé per iniciativa pròpia: quan han sabut que eren els guanyadors s'han limitat a seguir treballant, com si no passés res. Un dels periodistes li ha preguntat a l'afortunada si obririen cava. Sabeu quina ha estat la resposta automàtica de la senyora? Exacte, l'heu endevinada: "I qui pagarà l'ampolla?".

Bon any nou a tothom, i que el 2014 sigui millor que aquest.

ENS HO HEM DE FER MIRAR

L'altre dia al programa d'en Cuní parlaven de la nova llei de l'avortament. No ens ha d'estranyar que el PP, ara que té aquesta majoria tan còmoda i que el seu únic rival passa per moments baixos, faci aquest tipus de polítiques. De fet, és fàcil endevinar que això només és la punta de l'iceberg i que en anys propers tindrem més sorpreses, tant o més anacròniques que aquesta.

Mentre els tertulians debatien a la pantalla hi podíem llegir els missatges de mòbil que els espectadors anaven enviant. Una senyora va escriure una cosa semblant a aquesta:

50 anys i tres avortaments. No me'n penedeixo, no estava preparada per tenir aquells fills. 

A veure, si en tots tres casos els nens tenien riscs de malformacions o coses per l'estil  recolzo i simpatitzo amb aquesta pobra senyora. Hi ha poca gent autènticament preparada i madura per tenir cura de fills amb deficiències. Però si tots tres avorts són per no haver pres precaucions val més que ens ho fem mirar. Tothom pot tenir una relliscada a la vida -al capdavall, qui és que no ha fet mai el ximple, encara que sigui només una mica?- o fins i tot dues.  És cert que hi ha moments més bons que d'altres, i que les dones han de poder decidir el com i el quan. Però tres avorts potser és fer-ne un gra massa, oi? Les lleis han d'arribar allà on el sentit comú i la intel·ligència de les persones no arriba, i si bé aquesta nova lesgislació és una pura idiotesa, d'alguna forma s'hauria d'evitar que una persona, per no fotre's un condó a temps, avorti tres o quatre cops. No sé si per respecte a la vida -aquest és un debat en el qual no hi puc entrar perquè no tinc les coses clares- sinó perquè aquesta senyora acabarà fent-s'hi mal, si no és que ho ha fet ja.

No hem de perdre de vista que un avort és una solució extrema per a un problema extrem, o bé per una equivocació majúscula. Tots tenim el dret d'equivocar-nos de tant en tant, però també tenim l'obligació d'aprendre dels nostres errors. Caga-la perquè només ets humà. Però tingues una mica de vista, ostra, que posar-se un condó -o en última instància, comprar la píndola del dia després- no costa tant.

Buscant fotos he trobat aquesta, que no té res a veure amb el post però que m'ha agradat. Felicitats a les noies de Femen per tenir el valor de condemnar a aquells a qui ningú gosa condemnar. Que tingueu sort!

BONES FESTES!

Fa dies que tinc ganes d'actualitzar el blog però vaig molt enfeinat amb les reunions de coordinació amb patges reials i tions. Aprofito el privilegi de tenir el Tardes de Birres per desitjar-vos unes Bones Festes de Nadal i una feliç entrada d'any (no sé si tindré temps d'escriure res abans del dia u, i d'altra banda reposar una setmaneta no em farà cap mal). Pels que odïen el Nadal, feliç solstici d'hivern. Pels papanates que odïen el Nadal però que el celebren igualment perquè "és una traidició molt nostra" (?!), feliç festa del consum desenfrenat, del capitalisme més baix i dels excessos alimenticis. Pels jueus, feliç Hannukah (o com s'escrigui). Felicitats, en definitiva, per tothom. Sigueu bons, sigueu feliços i divertiu-vos.

MÉS PUTES

Divendres a la nit vaig tenir una trobada que sintetitzava i unia de manera curiosa -i estranya- els dos darrers posts. Havia estat una setmana dura, de manera que vaig sortir a beure un gintònic terapèutic amb uns amics. Quan vam entrar al segon bar, com em passa quasi sempre, el borratxo més atrapat del local se'm va enganxar com un perfum d'aquests que venen als basars xinesos. 

El torrat en qüestió estava molt content perquè havien obert un nou puticlub extraordinàriament barat i de tracte familiar, i en parlava com qui lloa un restaurant de menús casolans que acaba de descobrir. Tan bona gent són els amos, explicava, que com que era l'últim client el van deixar dormir una estona sense cobrar-li suplement. Com un liró. 

"Pensa...", em deia, "...que jo m'he arribat a gastar mil euros en una nit de putes". Mil euros! Quan vaig preguntar-li si anava amb putes de luxe em va respondre que no, que eren normals i corrents. "Doncs com cony et pots gastar mil euros en una sola nit?". Em va respondre amb tantes bafarades de whisky DYC amb cola que quan vaig arribar a casa em vaig haver de rentar la cara amb sabó: "Al puti que anava abans mitja hora valia cent deu euros. Com que quan hi anava sempre em fotia una mica de farlopa (que entra en el preu total de la nit) durava molta estona, de manera que m'hi estava un hora, o potser més. També has d'incloure-hi les copes que bevia i les que pagava a les noies, i que a vegades volia muntar-me un trio". No us faig el recompte exacte perquè aquesta conversa va tenir lloc molt tard de matinada, i a aquestes hores la meva memòria és fal·lible. La qüestió és que si feies càlculs els mil euros sortien, i potser més i tot. 

I així tornem als dos posts anteriors: si haguéssiu vist al paio en qüestió - gras, ben suós malgrat que era una nita freda -les ulleres li relliscaven nas avall-, les seves probabilitats de triomfar amb una noia eren properes a zero. Mentre hi hagi gent així hi haurà necessitat de prostitutes. És una merda però és així. D'altra banda, pel que sé d'ell, me l'imagino perfectament deixant de pagar, posem pel cas, la hipoteca i després culpant als grans banquers perquè són uns fills de puta. Una cosa no treu l'altra, però és vital que reconeguem la nostra part de culpa en tot l'assumpte. Han de rodar caps -molts- i no pas de ciutadans enganyats, innocents o babaus. Aquests, pobres, ja les passen prou putes i l'única cosa que han de fer és aprendre'n per no tornar a repetir mai més els mateixos errors. Ja que en aquest món no hi ha justícia, ni poètica ni de l'altra, tan de bo existeixi un infern perquè tota aquesta colla de cabrons que han jugat amb els diners i les esperances de la gent s'hi podreixin.  Però, escolta, si tens ganes d'anar de putes vés al puti nou que has descobert, aquest que està tan bé de preu,  i algun dia fins i tot pots fer un petit extra. Però no et gastis mil euros en una nit, animal!

CULPABLES

Aquesta setmana -o la passada, tant li fa- un periodista entrevistava una víctima de la crisi. L'home explicava a la càmera, afligit, que ara vivia en un pis sense calefacció però que anys enrere cada estiu passava quinze dies en un hotel de Mallorca amb la dona i els nens. Aquell pobre diable va fer-me pensar en un altre pobre diable que també havia sortit a la televisió dies enrere i que s'havia quedat sense feina, sense atur i que cada mes havia de pagar més de mil euros -més de mil euros!- d'hipoteca.

A nivell personal també he conegut damnificats per aquest daltabaix que ens toca patir. Un conegut meu -crec que era manobre o guixaire- ara les passa putes però segueix sense desfer-se de les dues motos que té (una per mudar i un altra per anar a fer corves), ni dels dos cotxes que tenen la seva parella i ell (malgrat que només en necessiten un, i encara). El meu veí de Girona, que també era manobre o guixaire, es reia de mi i del meu sou de mestre. "Con esto yo no tendría ni pa empezar" em deia, clavant-me una plantofada amistosa a l'espatlla, com si jo fos un pobre babauet que no entenia de que anava la partida.

Els banquers culpables d'aquesta crisis segueixen vivint a tot drap, fotent-se'n de nosaltres i esmorzant amb cava i cocaïna poc tallada. No roden caps pel tema de les preferents (o no en roden prous) i els polítics corruptes segueixen essent els més votats per un poble massoquista, o oblidadís, o imbècil perdut. I els pocs que són a la presó reben pleitesia de la resta de presos, com és el cas d'en Bárcenas, que diuen que a base de regalar cigarretes està muntant un petit imperi del crim allà dins. No és veritat que a les presons hi ha una mena de justícia poètica. En aquest post ho explico millor.

D'aquesta crisi de merda que estem vivint no n'aprendrem res perquè no s'ha castigat ni es castigarà a una part dels culpables. I  perquè l'altra part dels responsables, que alhora són les vícitimes, segueixen convençuts que ells no tenen la culpa de res, i que el més normal del món és comprar-te un pis que te cagues al centre de la ciutat, o una caset amb jardí, o que un manobre tingui dues motos i dos cotxes, o que un guixaire pugui passar cada estiu quinze dies a pensió completa en un hotel de Mallorca amb la dona i els nens, mentre que la resta dels mortals de viatges de quinze dies només en fem un cop a la vida, i és el de noces.

PUTES

Pels qui vulguin arguments en contra de la prostitució n'hi ha un que, desgraciadament, no falla mai: en aquest submón sòrdid hi ha massa dones que són obligades a exercir i que viuen en condicions de semiesclavatge. Només per això s'hauria d'erradicar totalment la prostitució il·legal i professionalitzar  totes les que vulguin fer-ne la seva feina, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta.

El que no podem fer de cap manera és el que va fer l'altre dia una tertuliana del programa d'en Cuní, indignada perquè molts puteros admeten que van amb senyoretes perquè "no tenen ganes d'esforçar-se per poder fotre un clau". La dona en qüestió estava fora de si, i en vàries ocasions els seus companys van haver de calmar-la. Amb el cor a la mà, no entenc què la va fer emprenyar tant. El sexe funciona exactament igual que qualsevol altre mercat, amb unes demandes i unes ofertes destinades a diferents tipus de públic. En el món de les relacions sexuals la llei de la oferta i la demanda s'aplica de manera cruel, i mentre que les persones atractives no tenen cap problema per accedir al sexe -on, quan i molt sovint, amb qui vulguin- hi ha grups socials que de cap manera poden aconseguir-ne, si no és pagant. Aquests grups constitueixen una mena de classe obrera del món sexual, o fins i tot de lumpen proletariat. Si algun membre d'aquests grups socials (suposo que tothom veu clara la diferència entre grup social i classe social, perquè aquí els diners, i tot i tenir importància, no sempre són decisius) vol aconseguir sexe ho té molt, molt complicat. Imaginem un senyor de quaranta-i-tants panxut, calb i amb ulleres de cul de got. No té diners ni capacitat d'impressionar ningú perquè res del que fa o ha fet és impressionant. Segurament aquest senyor seria un membre d'aquestes classes menys afavorides. Si aquest home vol sexe -i no està casat, s'entén- només té un camí: anar de putes. Ras i curt.

Els arguments de la tertuliana d'en Cuní no m'haurien fet ni fred ni calor si no fos perquè ja els he sentit moltes vegades. Segons les feministes de nova fornada -i segurament les de la vella fornada també- la prostitució no hauria d'existir, ni legal ni il·legal, perquè és un atac contra la dignitat de la dona. Si un home no pot accedir al mercat del sexe s'ha de fer fotre i quedar-se a casa fent-se palles o sublimant les pulsions a base d'scrapbook o patchwork (les versions modernes del clàssic punt de mitja). La vella dreta conservadora era prou llesta per mirar cap a un altra banda -entre d'altres motius, perquè molts dels seus membres eren puteros- però l'esquerra estalinista sembla que no és tan espavilada. Apreneu dels fatxes, nois i noies, que al capdavall us hi assembleu molt.

LA RIALLA DE LA CAMACHO

Ha costat, però finalment els tenim a tots en una foto. Ben juntets. A l'esquerra en Navarro, que somriu i mira l'infinit, com un estudiant en el seu primer dia a la Universitat. Fa cara d'haver tingut una ocurrència divertida i està content perquè ha entrat bé. Segur que pensa: "Aquí em posaré les botes, tu". Al seu costat hi ha un calb amb ulleres -qui collons és?- que el mira de reüll i sembla que pensi: "Quin fitxatge,  aquest en Navarro. Ens muntarem una fiestuquis els dijous a la nit que tela marinera. Ho rebentarem tot, la mare que em va parir". L'Alberto Rivera, al mig de la foto, lluita desesperadament per fer-se lloc, perquè la Camacho ja no el mira a ell, sinó a l'alumne nou. El líder de Ciudadanos s'esforça per fer-se notar, amb el punt de patetisme que només tenen alguns borratxos ben entrada la matinada. Fixeu-vos en la cara de pallasso que fa. "Mira'm, mira'm, sóc aquí". Però res. Company, avui tocarà fer l'última -o la primera del dia següent- en un bar de mala mort, que per aquí hi hem passat  tots.

I la Camacho, sense fer-li gens de cas, esclafeix a riure, ha ha ha!, com si volgués dir: "Coi de nano, aquest Navarro, que en té cada una! Està fet un bon tarambana, el punyetero. Mira si en fot, de gràcia!". I a la dreta de tot -només faltaria- una Llanos de Luna que, a cop d'ull, té aires de travel·lo discotequer d'aquests que ronden colles de joves heterosexuals a veure si pesquen algun torrat. I ho deixarem aquí, no fos cas que em foti al damunt els seus amics nazis.

Entenc que en Navarro hagi hagut d'abaixar-se els pantalons -al capdavall és socialista- però el que és clar és que aquesta mirada de felicitat, de protagonista de Desmadre en la Universidad o Los Albóndigas, se la podria ben estalviar. Podria tenir un gest greu, com qui va a un lloc per obligació. Però no. El tio vinga a riure. I l'autoanomenat sector catalanista del PSC segueix sense estripar el carnet, no fos cas. Amb aquest grau de coherència després es queixaran si la gent està emprenyada.

GRANS VERITATS (I)

CAGAR-SE EN TOT

Hi ha gent convençuda que la millor manera de semblar modern i interessant és criticar -alguns pedants en diuen deconstruir-  festes, modes i convencions socials. Per exemple, dir que que tot allò que sigui mainstream (el terme en si ja fa una ràbia que et mors) no mola. També es porta molt això de criticar als moderns, als hipsters, als pagesos, als urbanites, les iniciatives solidàries (perquè mai són solidàries, sinó fosques conspiracions orquestrades per La Caixa) i un etcètera tan llarg i recargolat com volgueu.

Ara toca cagar-se en el Nadal. Alguns discursos són delirants i tan tòpics com el Nadal mateix. Que si és una festa consumista, que si és ensucrat i patatim i patatam. Les persones que emeten aquestes crítiques es deuen veure a si mateixes com autèntics oracles o profetes moderns, denunciant les baixeses i debilitats d'una societat corrompuda i sense rumb. "Si m'escoltéssiu a mi..." sembla que diguin "...sí que aniríem bé". O i tant, imbècil, aniríem de puta mare si t'escoltéssim a tu. Com és que fins ara no hem vist la llum? Com hem pogut romandre a les fosques durant tant de temps? Els qui fan això no tenen vergonya. Però que no pateixin: jo, que tinc un sentit del ridícul superdesenvolupat, ja passo vergonya per ells.

Els moderns són ridículs, però els pares de família panxuts que passen les tardes de diumenge endormiscats al sofà veient futbol també ho són. Els pagesos poden fer riure però els pixapins que van a buscar bolets vestits com si anessin a un concert de Love of Lesbian encara són més patètics. El Nadal no és ni més ni menys absurd que la festa del xai dels musulmans, o que la festa dels cirerers dels japos. És consumista perquè nosaltres ho hem volgut així, i at the end of the day som nosaltres els qui decidim què fer i què no. A veure, a tu qui t'obliga a celebrar el Nadal? Ningú. Ah, que ara has après que Jesús no va néixer el desembre i que tot això dels pastorets és mentida? Doncs que bé, però no cal que ens ho repeteixis cada any, que amb un sol cop ja ho hem entès. En definitiva: si no t'agraden els gintònics, no en beguis. Si t'agraden, beu-ne. Però als demés deixa'ns en pau.

LA GRAN CONSPIRACIÓ I LA RECAPTA D'ALIMENTS

Avui fa un any la meva dona i jo érem a casa d'uns amics fent una costellada. Allà vàrem coincidir amb una gent a qui coneixíem de vista. Va resultar que al xef se li va acabar el carbó de barbacoa i em vaig oferir per anar-ne a comprar. Un dels paios a qui coneixia de vista es va voler acompanyar-me. "Així comprarem més vi, que si no farem curt". Ho vaig trobar una idea fantàstica: mai has de fer curt de vi.

Quan érem al súper vàrem trobar els voluntaris del Banc d'Aliments que ens van demanar la nostra col·laboració. Jo tenia pensat anar-hi més tard i comprar un parell de bosses, però no vaig saber dir que no i vaig comprar uns quants bricks de llet. Vaig observar que el meu nou amic ni havia acceptat cap bossa ni semblava gaire disposat a ajudar. Arribats a la zona dels vins vaig mirar-me ampolles de cinc o sis euros. "Aquest està força bé" vaig dir assenyalant un vi de l'Empordà. Ell va arronsar les espatlles: "És que jo, vins de menys de quinze euros no en bec". En aquell precís moment vaig començar a covar un fort sentiment d'antipatia, però em vaig autocontrolar: encara teníem tot el dinar per davant.

Mentre menjàvem vaig descobrir de què treballava: era sindicalista. Quins collons. Una persona que teòricament està sensibilitzada amb les problemàtiques socials incapaç de comprar un paquet d'arròs al Dia. Ja em direu com s'entén, això. Però, com passa quasi sempre, el pitjor encara havia de venir. A l'hora de les postres, tots afectats pel vi de cinc o sis euros, el noi va començar a explicar que tot això de les maratons i les recaptes d'aliments eren grans conspiracions de La Caixa, que es veu que s'enriqueix de mala manera, i de no sé quins capellans de no sé quin poble, que a l'hora de la veritat no repartien els aliments sinó que se'ls quedaven o els revenien, no ho recordo bé. "La mare que et va parir" vaig pensar, però no vaig dir gaire res perquè no volia encetar una discussió absurda (d'altres vegades m'ha passat i no vull espatllar més àpats, d'altra banda ben agradables).


Quan vam ser a casa vaig anar al súper a comprar quatre coses per la recapta. Fent de voluntaris hi havia quatre iaios, i una petiat corrua de gent feia cua per entregar bosses d'aliments. Us juro que em van venir llàgrimes als ulls. Vaig preguntar a una senyora què els hi faltava i em va dir que no tenien gaire coses per nens -que massa vegades han de pagar la imbecil·litat o la mala sort dels seus pares-. En concret, volien Nocilla. Vaig anar al prestatge i vaig comprar tots els pots. En total, deu o dotze. Cada pot valia un euro i escaig, de manera que només vaig gastar vint-i-tants miserables euros. Molts dels que llegiu això -jo el primer- us haureu petejat força més en una simple nit de copes, un dia que anàveu a fer un toc i prou, que demà m'he de llevar d'hora. Mentre els col·locava al carretó em va venir al cap el sindicalista i vaig pensar que, per més que cridin i rondinin, les putes paraules i les conspiracions no donen menjar a ningú. Això sí, són una excusa esplèndida perquè els miserables puguin seguir essent miserables.

QUAN TU ETS EL DOLENT

L'altre dia us parlava d'una escalfabraguetes. El post d'avui va de la situació contrària: de quan el dolent de la pel·lícula ets tu. Primer de tot pitja aquí per escoltar la banda sonora mentre vas llegint.

Aquesta història és de fa molts anys, quan el Món Apart encara es deia Inèdit (una edat d'herois i de llegendes), enclavat en una Girona no tan pretenciosa com la que patim avui. Una nit de divendres o de dissabte, tan li fa, els meus amics i jo érem a l'Inèdit, bevent i fent l'idiota. Faltaven molts pocs dies per Nadal. A la barra hi havia l'Adrià Puntí i de seguida vam començar a xerrar vés a saber de què i a encadenar, ho recordo perfectament, Voll Damms. Amb ell hi havia tres o quatre noies i vaig acabar embolicant-me amb una. Aquell dia plovia -o feia molt fred- i no teníem enlloc on anar, de manera que vam quedar uns quants dies més tard, el 27 de desembre, a la porta de l'hotel Melià, perquè ella vivia a la vora i podríem anar a casa seva a acabar el que havíem començat.

Però jo em vaig ficar malalt. El dia de Sant Esteve, a la tarda, vaig agafar una grip que em va deixar baldat. Avui en dia hauríem pogut aplaçar-ho enviant un simple watsap, però els telèfons mòbils encara eren una extravagància de yuppies amb hombreres que es deturaven al mig de la plaça a parlar perquè tothom els veiés. Tenia el seu número de telèfon i vaig trucar-la per dir-li que estava al llit. Ella no era a casa i vaig pensar que ho tornaria a provar més tard. Més tard no ho vaig tornar a provar. L'endemà volia trucar-la per demanar perdó, però em sentia tan avergonyit que no vaig atrevir-me. La cosa es va acabar aquí.

No sé perquè m'ha vingut aquesta història al cap, darrerament em passa molt. A mi una plantada m'hauria deixat fet pols, ja en vaig patir alguna i sé de què parlo. Suposo que la noia devia pensar, i amb raó, que era un imbècil. Quanta raó tenies, amiga (em sap greu, però per més que m'hi esforci no recordo com et deies). Si per una extraordinària coincidència còsmica estàs llegint aquest blog -al capdavall Girona i rodalies és un poble- sàpigues que, quinze anys enrere, encara recordo que et vaig deixar a l'estacada. No t'ho vaig dir aleshores però ho faig ara: em sap greu.

L'ESCALFABRAGUETES

Aquesta història és vella però em sembla que no us l'he explicada mai. Com molts estudiants de Magisteri, quan en tenia vint-i-pocs vaig fer el curs de monitor. El segon o tercer cap de setmana vam dormir en tendes que havíem muntat a la vora de la casa de colònies on estudiàvem. No sé per què dormíem en canadenques tenint una casa amb lliteres i mantes: fotíem coses molt rares, tots plegats. La qüestió és que havent sopat ens vàrem quedar bevent ratafia i preparant alguna cosa per l'endemà, no recordo què. Una noia se'm va acostar i em va demanar que l'acompanyés a la tenda perquè li feia por anar-hi sola. Era moderadament guapa -de noies molt guapes no n'hi havia i jo, no ens enganyem, ni en sóc ni ho era- de manera que vaig pensar: "Juga bé les teves cartes, xaval, i avui dormiràs ben acompanyat".

Un cop a la tenda la noia es va quedar en roba interior i va mirar-me amb uns ulls blavíssims. Aquells ulls no els he oblidat. Jo, amb vint-i-pocs, ja us ho podeu pensar: anava calent com un all. "Vés a poc a poc" em repetia. La noia, després de fer comprovacions innecessàries i de refregar-se'm mil vegades -era una tenda estreta-, es va posar dins del sac. Em vaig estirar al seu costat, repetint-me "A poc a poc, a poc a poc...". Vam estar una estona xerrant i finalment vaig passar a l'atac. Suposo que arribats a aquest punt de la història ja us imagineu què va passar: la noia em va dir que l'havia malinterpretat. Mig tous tots dos, m'havia convidat a la seva tenda canadenca quan els demés seguien bevent i fumant petardos, s'havia despullat, s'havia passejat per la tenda i quan finalment em vaig decidir -sempre he estat aturadet- la noia va i em diu que no, que no l'havia entès però que, si volia,  podia quedar-me a fer-li companyia.

Els anys em van ensenyar que algunes persones tenen una autoestima tan fràgil i trencadissa que necessiten tenir aduladors a tothora. A alguns d'aquests aduladors -els més atractius- se'ls passen per la pedra, però no poden pas follar-se'ls tots, de manera que a la resta els rebutgen. Uns quants acaben esdevenint una mena d'esclaus lamentables, vampiritzats, sense voluntat ni dignitat, popularment coneguts com pagafantes. Els més recalcitrants es converteixen en autèntics professionals de la auto-humiliació, però aquest és un altre tema i ja en vaig parlar en una altra ocasió.

Aquella nit, capcot, vaig tornar a la festa. No en recordo els detalls -no tant per l'alcohol com pel pas del temps- però, coneixent-me, imagino que devia agafar una ampolla de ratafia i avall, que fa baixada. Els rebuigs eren una cosa tan normal com una ferida en un camp de batalla. Malgrat tot, penso que hauria pogut ser infinitament pitjor: hauria pogut convertir-me en el seu pagafantes. Vaig fer bé intentant-ho (un pagafantes autèntic mai ho fa)  i, sobretot, fotent el camp d'aquella tenda quan em va dir que no.

                                         

PROU, SISPLAU!

Volia posar banda sonora a aquest post però m'ho he hagut de repensar perquè la cançó em fa posar la pell de gallina, i no pas per l'emoció. Som-hi, que és dilluns:

L'estiu passat ens queixàvem de l'embafador anunci d'Estrella Damm protagonitzat pels Love of Lesbian i unes quantes groupies anorèxiques que celebraven una festa en un entorn tan mediterrani que feia que el Mar Mediterrani semblés l'Atlàntic. Els meus amics Bardera (que, per cert, presenta llibre el divendres 22 de novembre a Torroella)  i Espluga van dedicar-li un assaig que va tenir una gran repercussió a la Xarxa.

S'acosten les festes de Nadal i tenim un nou motiu de disgust: l'execrable anunci de la Lotería Nacional, protagonitzat -entre d'altres- per una Caballé i un Raphael que sembla que hagin perdut el senderi. Tots dos s'han convertit en uns autèntics freaks televisius, i és qüestió de temps que els veiem córrer pels platós fent el ridícul encara més.

Els anuncis nadalencs s'han convertit en un gènere (els de Lotería i els de Freixenet són els més representatius) ancorat en una estètica daurada, carrinclona, horteríssima i d'un mal gust notori. Entenc que els productors hagin escollit aquests personatges infames perquè lliguen a la perfecció amb l'aire kitsch que volen transmetre.

A banda d'aquests dos hi ha una Marta Sánchez recauxutada, molt ficada en el seu paper de MILF, un Bustamente que fa de Bustamente i una altra senyora que no sé qui és ni penso molestar-me en buscar-ho. Sigui com sigui, l'anunci de Lotería ens remet a una Espanya sòrdida, encallada en el segle XX, amb gust de turró marca Hacendado i cava semi-sec de a dos euros i mig l'ampolla. Pares Noels comprats als xinos que pengen de balcons i arbres de Nadal que repeteixen una melodia irritant. Sisplau, prou! Si realment hem de fer-ho, fem-ho bé.

EL DILEMA DEL GINTÒNIC

Fins no fa gaire el gintònic era una beguda de bar Manolo i de puticlub. Se servia en un got llarg i, quan el bar tancava, el cambrer feia servir la mateixa ginebra per netejar la barra. En comptes d'acompanyar-lo amb pebre de Ceylan i tirabuixons de llima mexicana et servien una tapeta de morro de porc ranci o llardons. Amb sort dins del got hi surava una rodanxa de llimona mostiua i la tònica era freda. La mateixa gent que bevia gintònics tenia tendència a fer comentaris extraordinàriament grollers sobre la filla de l'amo del bar, o sobre la caixera del Mercadona del costat. Era una beguda tan horrible que durant una època en vaig beure amb l'esperança que les copes em duressin més estona que els jotabéscola, que m'empassava com si fossin aigua mineral. També vaig intentar-ho amb els Ducados -volia abandonar el tabac ros, que em tenia atrapat-, fracassant en totes dues ocasions. Però això és una altra història.

El primer gintònic temàtic el vaig beure, esclar, a Alacant. Era de cogombre, i en aquell moment ens va semblar una extravagància passatgera. Els moderns encara no existien i la gent es limitava als combinats tradicionals. Molt de vodka i rom. Dos o tres anys després vaig beure el primer gintònic temàtic a Girona, al Saratoga (en aquella època en Richard era cambrer i ens preparava uns còctels fantàstics). A partir d'aquí ja no hi va haver volta enrere.

Ara tothom beu gintònics com si l'endemà no existís. I endevineu què està passant? Que com que el gintònic és una beguda mainstream els moderns, modernets i modernillos -que en el seu moment es vanagloriaven d'haver rescatat aquesta beguda de tavernes de barri i bars de cantonada- ara en reneguen. Ells no poden beure el que beu tothom. I com que el que diuen els modernets esdevé Veritat, tothom fa bromes al voltant del gintònic. Beure gintònic ja no fa modern, i es comencen a buscar alternatives: sembla que el rom apreta fort. I el Jagerminster, aquella ratafia magnificada. Ara el que és mainstream és criticar el gintònic. Aneu a parir, va!

A sí que m'agrada el gintònic. M'agrada tant que molts dies a casa me'n preparo un (o dos). Sense que ningú em vegi, sense fer veure que conec els botànics de la ginebra, sense parlar del punch del pebre vermell o del toc andalús de la menta. M'encanta el gintònic, i ho dic obertament (també m'agrada la cervesa, el jotabécola, el whisky sol -sobretot el fumat-, el Bloody Mary, el vermut -una altre beguda que comença a despuntar entre la modernor-, el vi negre, el vi blanc, el vi rosat i un llarguíssim etcètera). M'agrada el gintònic i m'alegro que els moderns l'abandonin. Així no haurem de sentir tantes parides. 

MOLT FANS DEL MERCADONA

D'aquí a poques setmanes el meu poble tindrà un Mercadona. Aquests dies el nou supermercat és tema de tertúlies a llocs de treball (els pocs que queden), botigues i cafès. Alguns l'esperen amb candeletes i en canten les virtuts i les bondats amb la perícia d'un aeda. D'altres qüestionen l'impacte sobre els comerços de tota la vida, com si les hamburgueses Hacendado (amb una qualitat amb prou feines acceptable segons la OCU) haguessin de desbancar les carnisseries de sempre. Tothom parla del puto Mercadona. Aquests dies semblem exactament el que som: una colla de pagerols esperant a Mr. Marshall.

Els més agosarats proclamen, sense vergonya, ser fans del Mercadona. A veure, com cony pots ser fan d'un supermercat? I encara menys d'un de tant depriment com el Mercadona? Et beus l'infame vodka o el whisky que tenen?  El suc de taronja que fa cremor d'estómac? El pa xicletós? La brioixeria aquella tan sòrdida? El peix, d'aparença incerta i perillosa? Ets fan de la seva decoració demencial, que la Conchita la del barrio troba tan moderna?

Jo, què voleu que us digui, estic ben avorrit del Mercadona. De tant en tant hi vaig a comprar paper de wàter, però estar-hi gaire estona m'angoixa. Aquells prestatges quilomètrics replets de productes de la seva marca blanca em fan pensar en horrorosos súpermercats comunistes, i sempre em mig espero trobar-me el fantasma de Kim Jong-Il passant revista.

Jo sóc seguidor incondicional d'uns quants escriptors, d'algunes sèries de televisió, d'uns quants guionistes i dibuixants de còmics, i fins i tot d'algun cantant. M'entristeix que algú pugui ser fan d'un supermercat -especialment d'un de tan xungo com el Mercadona- i el converteixi en un tema recorrent de conversa. El tiet Jordi, sempre disposat a ajudar, us deixa una llista de suggerències per alegrar-vos una mica la vida. Vegem-la:

- Breaking Bad (sisplau, mira-la) i d'altres sèries:  Dexter. Nurse Jackie. Californication. 

- Joc de Trons (les novel·les, si pot ser la magnífica traducció catalana).

- Els còmics de the Walking Dead.

- El vi negre de l'Empordà i el gin tònic 2.0 (amb el punt just de mariconades surant-hi, tampoc cal passar-se).

- La sèrie de còmics Fabulas, quasi tot Daredevil  i la majoria de coses de l'Alan Moore (excepte Promethea: NO compreu Promethea).

- Qualsevol llibre de Houellebecq, de Welsh, de Sedaris o d'Auslander.

- La filmografia primera d'Steven Seagal (si t'agrada l'humor, també la darrera).

- El gat de Schrödinger  (per l'amor de Déu, encara no l'has llegit?)

UNA QÜESTIÓ DE PROBABILITATS

A aquestes alçades de la pel·lícula tots sabem que la vida no es basa en certeses sinó en probabilitats. Si algú diu "Aquest vespre miraré l'últim capítol de Breaking Bad" en realitat està dient "Aquest vespre tinc aproximadament un noranta per cent de possibilitats de mirar l'últim capítol de Breaking Bad". Poden passar un munt de coses que li ho impedeixin. Pot agafar mal de cap. Pot adormir-se al sofà. Pot fer-se-li tard perquè ha passat massa estona xafardejant al Facebook. Pot ser que el devedé no llegeixi l'arxiu pirata que s'ha descarregat, o que els subtítols no concordin i els hagi de tornar a baixar, o que la parella tingui ganes de festa.

Quan tens un fill aquest deu per cent de probabilitats negatives es converteix, calculo, en un trenta. És fàcil que el nen tingui la passa de la panxa, o del coll, o la grip, o bronquitis, o un mastocitoma que li pica i no el deixa dormir, o dermatitis del bolquer. A vegades passa que el nen no vol adormir-se, i menys sovint- però també passa- has de córrer al metge perquè està a quaranta de febre o perquè li surten coses rares a la pell.

Diuen els veterans que amb cada fill aquest índex de probabilitats negatives puja un vint per cent per individu (en realitat em van explicar no sé què d'unes progressions geomètriques i aritmètiques. Se suposa que el percentatge puja encara més, però no us ho sé explicar). Com més fills tens, menys probabilitats d'escriure, o de veure el darrer capítol de la teva sèrie preferida. O fins i tot de dormir d'una tirada. Amb tres fills, que és un número alt però de cap manera forassenyat, només tens un trenta per cent de possibilitats (!) de fer el que tu vulguis.

Ara algú pensarà: de quina muntanya baixa aquest imbècil? Tothom sap que la vida és una qüestió de probabilitats. Que es pensa que ha inventat la sopa d'all? És cert, tots ho sabem o ho intuïm. El que passa és que hi ha moments determinats que ens sembla més evident que en d'altres. En Lluc fa dies que està delicat i ara és un d'aquests moments. Que per què em queixo? No m'estic pas queixant. O sí, no ho sé. El que sí és clar i irrefutable és el que un pediatra li va dir al meu oncle polític: "¿No querías tener hijos? Pues ahora jódete". Per això ens queden els blogs: per desfogar-nos. O no.

LA IMPOSSIBILITAT D'UNA LLIBRERIA

Ens ha tocat viure uns temps tristos i foscos. Hi ha dies que t'aixeques del llit  i  poses les notícies i sembla que tot s'hagi d'enfonsar. Que tot caigui a trossos. Els bàrbars són a les portes i Roma crema. I malgrat totes les catàstrofes, algunes persones donen mostres d'un coratge homèric. Obrir una llibreria aquests dies petits  i mesquins n'és un bon exemple. Sense buscar la glòria, ni un bon sac de bitllets -que si arriba, benvingut sia, però tots sabem que difícilment ho farà- sinó pel pur amor a la paraula escrita. El que us deia: herois i heroïnes.

Hem de saludar la creació de les barcelonines La impossible i Espai Literari. Si encara no hi heu estat (jo ja he anat a la primera, tinc pendent la segona - d'aquest mes no passa-) feu-hi una volta. Aneu-hi aquest dissabte, o demà mateix.  I, sobretot, compreu-hi algun llibre, perquè no només de volts i de bones intencions viu l'home. Si pot ser, el gat de Schrödinger (totes dues el tenen). Si no, algun altre. Millor si és d'un autor català, esclar, que a l'equip de casa, encara que jugui a tercera regional, se l'ha d'animar.

I si no sou barcelonins ni barcelonines -o ho sou però heu abandonat el paper, com qui deixa el tabac i s'enganxa a les cigarretes electròniques- recordeu que també es pot comprar l'ebook aquí.

EN JOSEP PUNTÍ, THE CROW I EL CONY DE VELL QUE NO M'HA DEIXAT EL DIARI.

Avui tenia ganes d’escriure sobre el collonut concert-presentació que en Josep Puntí va fer ahir al Context. Hauria estat un d’aquells posts amb banda sonora, i us hauria demanat que mentre el llegíssiu féssiu clic aquí. Segurament hauria tingut un punt de la melangia important perquè les Fires de Girona i en Puntí sempre em fan sentir una tristor més dolça que amargant.

L’opció B era escriure un post sobre The Crow, la pel·lícula que segurament he vist més vegades i que quasi cada any, per Tots Sants, torno a veure. Us hauria explicat perquè aquesta pel·li ha estat –i encara és- tan especial per mi.

Però necessito desfogar-me, així que avui us parlaré d’una altra cosa. Mireu: aquest matí tenia una horeta lliure i he decidit anar al bar a fer un tallat o dos i llegir el diari. Quan he arribat l'únic diari tenia un vell. “Espera’t”, m’he dit, “que de seguida estarà”. En efecte, el vell aviat ha acabat el diari però, sorpresa, ha tornat a començar-lo, aquesta vegada des de la darrera pàgina. “Cony de vell” he pensat, i he seguit escoltant la conversa de la barra: un paio amb gorra i xandall despotricava dels immigrants. Deia unes coses horroroses, fins i tot pels estàndards d’una barra de bar. El més divertit de tot és que el molt imbècil té una xicota sudamericana. En fi, que mentre escoltava a aquell retardat el vell ha arribat a la primera pàgina del diari. I endevineu què ha fet? Doncs que ha tornat a començar-lo. Passava les pàgines amb molta calma, llepant el dit com els monjos del Nom de la Rosa (he de confessar que quasi he desitjat que tingués un destí similar). Al final he entès que aquell vell mai deixaria anar el diari, de manera que he canviat de bar. 

Sí, us llegeixo el pensament: l’opció de comprar un diari estava descartada per motius purament logístics. Per cert, feu-me pensar que un dia us expliqui un parell de coses d'aquesta pel·lícula/novel·la.

A l’altra bar el diari el tenia una parella. En aquests casos normalment un dels dos el llegeix mentre que l’altre es concentra en el seu cafè amb llet, però aquests dos no: llegien junts article per article, i fins i tot semblava que els comentessin. Després s’han posat a xerrar de vés a saber què amb el diari obert davant seu. Emprenyat, he fotut el camp del bar i m’he quedat sense llegir el diari. I, per culpa d’això, m’he hagut de desfogar escrivint aquest post, i no us he pogut parlar d’en Josep Puntí, ni del recital d’ahir, ni de la tardor gironina i la tristesa que em provoca. Ni tan sols de The Crow. Quins collons.

LA CERVESA DE DESPRÉS DE TREBALLAR

El pintor de parets que havia estat alumne teu fa un senyal a la cambrera (adolescent, de les de mòbil sempre a punt) perquè us posi dues cerveses més. Aquestes les paga ell.
Diu:
- El mes d'agost vàrem haver d'anar a fer reformes a un bloc de pisos de Girona que normalment lloguen a estudiants. Ni t'imagines quina quantitat de merda hi havia.
Fa un glop llarguíssim de cervesa i comença a enumerar:
- Sota d'un llit hi havia cinc o sis condons amb el nus i tot. El guarro de merda es devia oblidar d'anar-los a llençar. O potser follava borratxo i l'endemà ni se'n recordava, no ho sé. A sota d'un altre llit, una tonelada de paper de wàter: aquest era dels que es feia palles.
Deixes anar una riallada i els dos o tres bevedors de la barra es giren per mirar-te. Després enfonsen altra vegada el nas al seu  got de tubo. El pintor de parets que havia estat alumne teu segueix parlant:
- Restes de marihuana, i fins i tot una bosseta amb farlopa. Humida i feta malbé, esclar.
I tu l'interromps:
- I el pitjor que vau trobar?
Ell ja s'esperava aquesta pregunta:
- Tio, unes bragues plenes de merda. Un tanga, en realitat, súper sexi i tal, completament tacat de merda i ben florit. Ara, quan veig una estudiant súper bona i tal, penso que potser també enmerda les bragues i després les deixa a sota de qualsevol llit.
Veu que les seves històries t'interessen i segueix parlant:
- A vegades les parelles es posen a discutir a davant teu. L'altre dia un tia li va dir a un tio: "Fill de puta, estàs boig si et penses que pintaré el menjador de color verd pistatxo. Que et donin pel cul!".
També et parla d'una parella que van pintar la casa amb colors negre i vermell ("Com el dimoni dels Pastorets, t'ho juro!") Et parla de clients que no paguen i de clientes que han de fugir del mal parit del seu marit. De dones casades i enmainadades que els hi tiren els trastos de manera descarada. Que es passegen mig despullades quan ells hi són.
El bar on sou és ple de treballadors que fan la cervesa del vespre. Els pocs que tenen la sort de seguir treballant, esclar. Un que sent la vostra conversa -guixaire, o lampista- t'explica que això no és res, que la setmana passada una dona es passejava amb faldilla curta sense res a sota, i que s'ajupia tota l'estona.
- Quina vista, xaval. Tu, que has estudiat, tot això t'ho perds.
Saps que a vegades les cerveses fan que les llengües es deixin anar més del compte, però també que una història, com més absurda sigui, més possibilitats té de ser certa. Com la de les bragues brutes de merda. Quines coses...

NO M'ATRAPARAN

Tot va començar quan llegia Soldados de Salamina. En un moment del llibre en Sánchez Mazas perd les ulleres. Miop com era, el pobre diable feia tentines per les muntanyes fins que van recollir-lo uns bosquerols franquistes. "Si tu perdessis les ulleres en una situació semblant" vaig pensar "et passaria el mateix que al paio aquest. Dependries de la caritat dels altres". Aquell dia vaig decidir que, per poc que pogués, m'operaria la vista.

Ha plogut molt des d'aleshores, i mai fins ara havia trobat el moment (ni els diners) per fer-ho. Però ara ja està: ja no duc ulleres. Com els alcohòlics i ionquis rehabilitats, els metges van insistir que continuaria essent miop, i que les diòptries podrien tornar a aparèixer.

L'operació va ser dimarts. Vaig presentar-me a la consulta després d'haver esmorzat torrades amb Dormicum. Davant meu hi havia dues noies a la trentena, força més menudes que jo i força més col·locades que jo. Donat que l'operació en si és horrorosa vaig pensar que l'estat ideal per entrar a quiròfan era dur un globus considerable, i jo de cap manera el portava. El Dormicum m'havia fet poc efecte. Vaig demanar una altra pastilla al metge. Quin error. El segon Dormicum va reactivar el primer, deixant-me grogui a l'instant. Us enganyaria si us expliqués detalls de l'operació perquè la tinc poc clara. Encara tinc menys clars els moments posteriors, per no parlar del viatge de tornada a casa, que no recordo en absolut. Marejat com una sopa, vaig ser incapaç de dinar i a la tarda vaig dormir durant quatre hores, somiant que em trobava en una casa de quinquis i chonis (d'aquelles plenes d'estatuetes de ceràmica i records de la primera comunió), on un trencalós dissecat enorme cobrava vida i m'atacava.

Ara ja m'hi veig sense ulleres. De fet, m'hi veig millor que quan duia ulleres. M'he d'anar posant gotes tota l'estona i per dormir m'he de protegir els ulls amb uns plàstics. També he de procurar que el meu fill no m'hi clavi un cop sense voler, que no m'hi toqui el vent, protegir-me'ls de la llum, no fer esport ni moviments bruscos, no fregar-los, parpallejar fluix (?)... com veieu, quasi res.

Però malgrat tot ara sóc un home lliure. Si mai m'escapo d'un afusellament i em persegueix un escamot de soldats, o hi ha una guerra zombi o una invasió alienígena, ja no podré perdre les ulleres i així fugiré amb més llibertat. No m'atraparan.

JUSTÍCIA

... però a vegades -molt de tant en tant- es fa justícia.

FEMEN I EL DOTZE D'OCTUBRE

En els vells temps la majoria de feministes eren dones més aviat lletjotes. Algunes reunien tants tòpics (cabells vermells, Ducados, gintònic...) que semblaven una caricatura de si mateixes. Els malpensats deien que eren feministes perquè no podien ser cap altra cosa, i que confonien justícia de gènere amb ressentiment. Aquests mateixos malpensats afirmaven que les feministes d'aleshores no eren res més que l'altra cara de la moneda, la resposta al macho ibérico de camisa oberta, medalla d'or, bufetada fàcil i alè de Soberano o de LariosCola.

Alegrem-nos de les feministes d'avui en dia. Ja no són dones de mitjana edat -o de la tercera edat- de gest indignat, quasi iracund. Ara són jovenetes de molt bon veure que protesten més o menys pel mateix però que aconsegueixen molta més repercussió mediàtica i simpatia popular. Han descobert que el seu cos no és quelcom que han de maltractar per demostrar que no són esclaves de la moda i de les convencions masclistes, sinó que pot ser una arma molt més poderosa que qualsevol discurs farcit de tòpics. Han canviat el "Nosotras parimos, nosotras decidimos" pel "Our bodies are our weapons", molt més eficaç.



No sé si combregaré amb totes les seves idees (pel que he vist moltes vegades barregen gimnàsia amb magnèsia), però com a mínim han aconseguit guanyar-se la nostra atenció. Publicitàriament mereixen un deu.

En canvi, els amics espanyolistes del 12-O suspen estrepitosament. M'hauria agradat que el ridícul hagués estat més absolut, però ens hem de confirmar amb 30.000 persones. Encara que fossin 200.000 com afirmen mitjans amb tant presitigi com Alerta Digital , el PP i Ciudadanos no han aconseguit el seu objectiu: que la majoria silenciosa de Catalunya (un concepte absurd que no es creuen ni ells mateixos) es manifestés a favor d'Una Grande y Libre. Els mateixos que negaven que en una cadena que recorria el país de nord a sud hi hagués un milió de persones (i haguéssim d'omplir alguns trams amb ninots, vaques i immigrants xinesos -a canvi d'un entrepà-) ara juren que a la Plaça Catalunya hi caben perfectament 200.000 patriotes.    

 

 

EL DESPIT D'ORANGE

Aprofitem el blog per fer una mica de denúncia. A veure si aquesta història us sona d'alguna cosa:

El vostre amic i servidor era un feliç usuari de Yoigo fins que un inmigrant (policia dixit) li va robar el terminal mentre suava la cansalada al gimnàs. Com que els amics de Yoigo em van oferir un mòbil una mica cutre vaig decidir canviar de companyia. El paio de Phone House em va recomanar Orange perquè estaven fent una oferta interessant i aquí em teniu, tot un usuari de la infame companyia francesa.  Pocs mesos després Jazztel em va fer una oferta que no podia rebutjar. No us avorriré amb els detalls, però fins i tot s'oferien a pagar la penalització que m'imposava Orange per fotre el camp abans d'hora.

Em vaig converir en un jazztelià convençut (després de pagar deu o vint euros per rebre el mòbil a casa, ja hauríeu pogut dir-m'ho abans, nanos). Perquè em retornessin la penalització d'Orange, els de Jazztel em reclamaven una factura. I ara bé lo bo: Orange, empresa que com tothom sap està molt conscienciada amb el medi ambient, no envia factures a casa, sinó que les fa arribar al correu electrònic de la seva pròpia pàgina web. Però quan et dónes de baixa ja no pots accedir a la pàgina en qüestió, de manera que no hi ha manera humana d'aconseguir la factura.

De seguida descobreixes que Orange (suposo que com totes les companyies) és un búnquer hermètic. Si no ets client només se't permet parlar amb agents sudamericans que no t'entenen -tu tampoc els entens a ells- que només tenen al cap a vendre't un mòbil. A banda d'això no els hi interessa res més, de manera que no escolten les teves queixes. Sorprenentment, la malvada companyia francesa no té correu electrònic -sí que en té, però només pels abonats- de manera que no pots contactar-hi. Comparat amb això, els setges que va sofrir Girona eren un berenar de primavera.

Aqusta actitud d'Orange s'entendria si vingués d'un amant que actúa amb despit (si no ets per mi, no seràs per ningú) però de cap manera es pot tolerar que una multinacional així de poderosa tingui aquestes rabietes de nen d'Educació Infantil. Encara sorprèn més que les teleoperadores tinguin total impunitat i puguin abusar dels clients d'aquesta manera.

ELS CICLISTES I LES CÀMERES

La meva dona m'explicava que fa pocs dies va sortir a córrer i un ciclista amb una càmera d'aquestes que duen ara la va filmar de dalt a baix. Fins i tot va girar el cap un parell de vegades per assegurar-se que quedés ben enquadrada. "A veure, per què m'havia de filmar aquell tio? Ja no podrem sortir al carrer sense que algú ens gravi?" es queixava.

A Rússia ja fa temps que la majoria de cotxes duen una petita càmera incorporada per protegir-se dels paios que salten a la via amb l'esperança que els atropellin i així poder cobrar l'assegurança. Allà és una pràctica molt estesa, i sembla que molt fructífera. "Qualsevol treballi..." deuen pensar els russos, "...si pots deixar-te atropellar". Vegem-ne uns quants:

Ara una plataforma de ciclistes ha presentat més de vuit-centes denúncies a conductors imprudents. De moment ingorem si ha estat amb finalitat recaptatòria, tal com fan els russos  i els advocats americans que ronden pels hospitals buscant víctimes d'accidents per representar-los a canvi d'un tant per cent de la indemització. Veient aquests ciclistes-filmadors penso, inevitablement, en el gran Saul Goodman:

El que sí és clar és que les càmeres dels ciclistes són magnífics elements disuassoris (essent suaus) o coercitius (essent no tan suaus). L'amenaça de la denúncia plana avui sobre tots els conductors, que comencem a reaccionar amb por i alarma quan ens trobem davant d'un grup de ciclistes, no fos cas. El malson d'Orwell cobra una nova dimensió: ja no és el Gran Germà estatal el qui ens vigila, sinó els nostres propis camarades-delators. Molt soviètic, tot plegat.

Ahir diumenge la meva dona es queixava dels ciclistes-filmadors mentre anàvem amb cotxe de Caldes de Malavella  a Cassà, uns cinc quilòmetres escassos que es fan amb deu minuts com a màxim. I durant aquest recorregut tan extremadament breu, sabeu què?, doncs que vam trobar dos grups de ciclistes que anaven sense casc i pel mig de la carretera. El que no sé és si portaven càmera per filmar les imprudències comeses pels conductors.

UNS QUANTS CANVIS

Aquests dies estic modificant una mica el format del Tardes de Birres. Encara no sé on vull arribar ni què vull fer exactament, de manera que ja veurem com acaba tot plegat.

Ara és un bon moment per explicar-vos d'on ve el nom del blog. Quan estava configurant-lo per primer cop el Blogger em va demanar que li posés un nom. Vaig pensar que el nom era una cosa seriosa i que ja el decidiria més endavant, però ell insistia: el volia en aquell moment precís. Era divendres o dissabte i em va venir al cap el missatge de text que una vegada, a Alacant -en una Edat llunyana i quasi mítica en la qual no hi havia watsaps-, va enviar-me el meu amic Sergio: "Aquesta tarda hi ha amenaça de pluja de birres!". Les birres van donar pas a les palometes (crec que en diuen així, una mena de combinat infaust d'anís i aigua que fot unes patacades que Déu n'hi do). Després, una dutxa ràpida i a sopar, que no ha estat res. Dolça i enyorada juventut quan, Los bares no se cerraban/cada noche en punto/a la hora señalada.

Doncs ja ho veieu: tot plegat ve d'una tarda de birres maratoniana a Alacant (pels alacantins, un divendres qualsevol).

Avui que estic nostàlgic i no tinc temps per escriure us deixo amb en Loquillo:

EL TWEET D'EN BENJA

Quan vaig llegir el tweet d'en Benjamín Serra ("Hola, me llamo Benjamín Serra, tengo dos carreras y un máster y limpio WCs") el primer que vaig sentir és un fort sentiment de camarederia. Quina putada, pobre nano. Però després vaig començar a pensar-hi fredament. En Benjamín és periodista, publicista, i té un Màster (per desgràcia, avui en dia per aconseguir un Màster només has de pagar i fer un treball que tothom aprova). Jo també tinc dues carreres, i això que vaig malgastar bona part de la meva joventut sortint de festa i fent l'imbècil per aquests móns de Déu. De manera que l'expedient d'aquest noi potser no és tan extraordinari. La carrera de Periodisme, d'altra banda, no és una enginyeria de ponts i camins, no ens enganyem (Periodisme no hauria de ser una carrera: els columnistes més brillants d'aquest país no són periodistes. El mateix passa amb Publicitat. Això és com escriure llibres: qui val val, i qui no, no). 

Tornem al cas que ens ocupa. Com més hi penso més clar veig que aquest paio és un ploramiques. Una de les seves frases és aquesta: "Hoy, por primera vez, me he visto desde fuera. Me he visto limpiando los aseos". Jo, amb un currículum semblant al seu, també he fet feines xungues. Durant uns mesos vaig treballar en una fàbrica d'embotits. Us asseguro que sentir l'olor de la sang a les sis del matí és una experiència tan o més desagradable que netejar merda (de fet, ell en realitat és un empleat d'una cadena de cafeteries i només neteja WCs quan li toca, com ho fan tots. Aquest comentari té un tuf d'esnobisme que no desperta simpaties). De debò es pensava que faria de periodista a Londres? Que li donarien una columna al The Guardian o al Financial Times? Una corresponsalia? Que el llogarien les empreses de publicitat de la city i podria fer com en Beigbeder? 

Aquest noi és periodista. Bé. Primer de tot ha de saber que aquest és un dels sectors que pateixen la crisi amb més força i, ai las!, que menys possibilitat renen de recuperar-se. Cada vegada es compren menys diaris, i molts cops l'opinió d'un simple blogaire és més llegida i tinguda en compte que la d'un llicenciat en Periodisme. Això avui en dia ho sap tothom, però cada any milers de persones segueixen matriculant-se a les facultats de Periodisme. Només m'ho explico des  de l'òptica que aquesta és una carrera paraigües, i molta gent que la fa en realitat no sabia què triar. Si tots els que han estudiat periodisme tinguessin feina a Espanya hi hauria milers i milers de diaris i revistes. Penseu-hi bé.

En Benjamín ha tingut mala sort, però potser tampoc ha sabut crear-se'n de bona. El món no li deu res, perquè totes les promeses que ens han fet són mentida, i no hi ha una Justícia Còsmica que al final ho arregla tot. Una cosa és ben clara: fent el ploricó potser es farà famós durant uns dies, però d'aquí a poc tothom se n'haurà oblidat i ell seguirà netejant wàters a London. 

SUMA-T'HI!

Acabo de veure aquest vídeo i m'ha encantat. Us convido a fer-ne difusió. Quan la nit és fosca reconforta veure que, mica en mica, la gent va adonant-se de les coses.

Asociación SUMATE: VIDEO: Juntos vamos a construir un nuevo país

I tot seguit -i per fer un saludable exercici de comparació- un vídeo que ens mostra, una vegada més, el savoir faire (s'escriu així?) dels unionistes catalans, que casualment corejaven el mateix lema que els ultres que van atacar el Blanquerna de Madrid l'11 de setembre.  Deu ser la consigna més idiota que s'ha inventat mai. Vergonya aliena. Vegeu-lo aquí:

Garrul·los

VACANCES PAGADES

Mentre dinava veia el magazín de migdia de 8tv. Parlaven del periodista català segrestat per Al-Qaeda o per alguna altra organització afí. La Pilar Rahola -convidada habitual i primera espasa dels mitjans del grup Godó- afirmava que molts grups islamistes demanen diners a canvi del segrestat (com sempre s'ha fet, vaja) per poder comprar Kalashnikovs i llançacohets. Però el seu company de taula, un periodista de la Vanguardia, afirmava el contrari: que els segrestos d'Al-Qaeda eren de tipus ideològic i que moltes vegades es resolien intercanviant presoners.

Però no era pas això el que m'ha cridat l'atenció, sinó el fet que el periodista en qüestió ha explicat les diferències entre un segrest per part de yijaidistes o per part de simples criminals. Sembla ser que els primers tracten als seus hostatges amb tota classe de contemplacions i delicadeses. Escoltant a aquell noi semblava que ser segrestat per Al-Qaeda fos una mena de vacances pagades molt relaxants, com qui va a un spa que li han regalat amb un Plan-B.

L'Islam en general i el terrorisme yihaidista en particular desperta sentiments contradictoris a casa nostra. Un grup cada vegada més gran de població contraposa l'Islam al cristianisme, i afirma obertament que prefereix la religió de Mahoma envers la represora i retrògada església catòlica, com si l'Islam fos el non plus ultra del progressisme i l'obertura. Tenia un veí a Girona que fins i tot havia après a dir unes quantes paraules en àrab i s'esforçava en adreçar-se en aquesta llengua a tots els magrebins del barri. Era un exemple perfecte d'integració inversa: en comptes que els magrebins aprenguessin català o castellà, ell aprenia àrab. Un dia aquest mateix noi -dents ennegrides pels porros, barba descuidada i uns ulls blaus inquietants- jurava, al bar, que si ell hagués de fer-se d'una religió es faria de l'Islam. Una caixera del Mercadona que era allà fent un carajillo li va dir que ella no li trobava cap gràcia a una religió que obliga a les dones a anar tapades, en alguns casos amb burka (això ja no és el missatge de Mahoma pròpiament, sinó la sharia. Vindria a ser com el missatge original de Jesús i el catecisme que ha elaborat a posteriori l'Església). El noi va somriure i, amb cara de ja t'he enxampat, va respondre:

- No és tant com et penses... les deixen anar pintades sota el vel!

Potser algú s'està preguntant qui és el senyor de l'ampolla de vodka que surt a la foto. Doncs és en Mijaíl Kalashnikov, el creador dels famosos fusells d'assalt, famosos arreu del món perquè fins i tot un nen els pot utilizar. El bon coronel és venerat per la màfia italiana i pels combatents yihaidistes. És tan popular que a Moçambic fins i tot el tenen a la bandera:

EN BORJA

El gat de Scrödinger és la història del comiat de solter d'en Borja, un nerd de cap a peus. 

Durant la novel·la s'explica que quan els tres herois compartien pis, el friquisme d'en Borja encara era més accentuat. Addicte als jocs en línia, participava a fòrums freqüentats per penjats com ell. Navegant per Internet he trobat la foto d'un paio que s'assembla MOLTÍSSIM a en Borja en tots els aspectes. Una nova prova que tinc el poder de convertir els meus pensaments en realitat.

SOTA LA MÀSCARA

Molts superherois no només duen màscares per protegir les seves identitats secretes -i, de retruc, les dels seus éssers estimats- sinó que també ho fan per convertir-se en algú altre capaç de fer coses que ells que no gosen (o no poden). Daredevil, per exemple, és un advocat perepunyetes -de nom Matt Murdock- que va jurar al seu pare, un boxejador irlandès alcohòlic, que mai faria servir la violència. Però tothom sap que un superheroi ha d'anar a hòsties pràcticament cada dia. Així doncs -advocat com era i expert en trobar buits legals- en Matt va crear un personatge del no-res, saltant-se d'aquesta manera la promesa feta a son pare: era Daredevil qui estovava als malvats, no pas ell.

L'atac dels maquineros m'ha fet reflexionar sobre les identitats públiques i secretes dels blogaires i tuitaires. Molts fan servir un pseudònim o creen un personatge ad hoc. És el cas d'en Valero Sanmartí i de tants altres. Això els permet, d'una banda, formular opinions que potser la persona de sota la màscara no s'atreviria a escriure, i de l'altra, protegir-se a si mateixos. Rebre mitja dotzena d'amenaces de mort i de pallisses en un mateix dia no és pas cosa de broma. Aquests dies m'he sorprès a mi mateix girant-me vàries vegades mentre caminava per veure si em seguia algun maquinero amb ganes de trencar-me la cara.

Els correus amenaçants també m'han ensenyat a valorar més als periodistes i blogaires amb opinions, diem-ne extremes, que escriuen a cara descoberta. Cal reconèixer que l'Arturo Pérez Reverte, la Pilar Rahola o en Salvador Sostres (per citar-ne tres que estan a vèrtexs oposats del triangle) els tenen molt ben posats per dir el que diuen a cara descoberta.

Jo vaig optar per escriure a cara descoberta sense meditar gaire bé les conseqüències. Cada vegada més, m'adono que la censura interna (o autocensura) és molt més rigorosa que una hipotètica censura externa, i per això molts articles del diari -i de molts blogs- ens semblen escrits per titafluixes que volen quedar bé i que no volen crear-se enemics. Desenmascarat com estic, no sempre dic les coses tal i com m'agradaria, ni foto la canya que hauria de fotre. Ara que ja no escric prosa aquest blog és un exercici que m'autoimposo per mantenir unes quantes neurones en forma. No em surt a compte guanyar gaires enemistats, però tampoc em vull convertir en un cagat que s'ho empassa tot, o -encara pitjor!- en un llepacrestes. En moments així penso en la màxima de George Orwell: "Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. La resta són relacions públiques". I m'adono, horroritzat, que el vell George estaria avergonyit de mi...

UNDER ATTACK!

Ahir vaig penjar un escrit sobre DJ Pastis i DJ Buenri a arrel d'un reportatge de Cuatro o d'algun altre canal similar -a vegades em costa veure la diferència entre uns i altres-. I, per primera vegada a la història del Tardes de Birres, he hagut de retirar-lo. Us explico perquè:

Aquesta tarda -dimarts- el blog ha rebut prop de cinc-centes visites i una vintena de comentaris (imagino que tots provenien d'un mateix fòrum on algú hi ha penjat el link). La majoria es desqualificaven a si mateixos -tota classe d'insults i amenaces que tinc ben emmagatzemades for a rainy day-. Per trist que pugui resultar, molts d'aquests comentaris de makinorros -o hardcore, o bakalas, o com es diguin avui en dia-  em donaven totalment la raó. D'altres lectors, menys agressius, demostraven no saber què és la ironia. Lògicament no m'he plantejat respondre tants missatges (molts eren simples "Hijodeputa te voy a romper la cara cabrón", o bé "Eres un mascao" o "aí te mueras" (sic) . Per tant, eren difícils de rebatre. Alguns makinorros deien que era un freak (tenien raó) i d'altres que mai havia sortit de casa meva (aquests s'equivocaven). També hi havia qui es burlava de la meva incultura makinera (amb tota la raó del món: a l'article jo mateix feia broma sobre la meva ignorància. Per això més amunt deia allò de la ironia...).

Però hi havia una minoria de lectors -la majoria DJs, els únics que s'han atrevit a donar la cara amb noms i cognoms- que sí, que han formulat rèpliques amb cara i ulls i amb un respecte que, és cert, jo no havia demostrat. Dos d'ells s'han mostrat alarmats perquè, segons la interpretació que ells han fet, el meu post desitjava desgràcies a DJ Pastis i DJ Buenri. Com que en el fons em considero un bon paio i de cap manera desitjo mal a ningú, de seguida he retirat l'article. En el fons els dos discjòqueis no em cauen malament, de manera que no tinc cap motiu particular per desitjar-los cap desventura (per bé que, repeteixo, el meu article de cap manera anava per aquí). Si els aludits s'han sentit ofesos presento les meves disculpes.

Avui he estat a punt d'eliminar la possibilitat de comentar els posts. Més d'un i més de dos amics meus m'ho han suggerit alguna vegada -de fet, molts blogaires no permeten la interacció amb els lectors- . El Tardes de Birres no és un blog especialment pensat per debatre temes, però penso que si algun lector vol fer una aportació puntual  sempre és benvinguda. Fins i tot les crítiques negatives (especialment les crítiques negatives, mentre no vagin acompanyades d'amenaces de mort, insults i tota la pesca) són benvingudes.

Res més a dir, ha estat un plaer tenir-vos al Tardes de Birres.

NOTES SOBRE LA VIA

Ja sé que escriure fragmentadament és de pussies però avui tinc moltes coses a dir i lligar-ho tot voldria massa temps. Som-hi, doncs:

- Hem de començar alabant els collons d'en Daniel Sánchez-Llibre. De tots els qui eren a la llibreria Blanquerna durant l'Atac dels Falangistes va ser el més valent, encarant-se amb un imbècil que, literalment, en feia dos com ell. Però no us deixeu enganyar pel seu tamany gargantuesc: en moments així els perillosos sempre són els més petits, que se senten recolzats -i protegits- pels seus companys de major envergadura. El més temible? Cap dubte: el del bigoti i la gorra, seguit del que duia un polo verd. No us deixeu enganyar per les aparences. Hauria preferit anar a hòsties amb l'orangutà de dos metres que no pas amb cap d'aquests dos.

- Un any més, felicitem la professionalitat dels mitjans de comunicació espanyols en general i madrilenys en particular. Alerta Digital obre pàgina afirmant que l'Alberto Ribera és una nenassa (sic) perquè ahir es limitava a enlairar globets en comptes de dipositar banderes espanyoles al peu de Casanovas com ho havia fet Gerardo Bellalta, un homenet pretenciós que ha esdevingut la musa d'aquest diari digital. El mateix diari (i molts altres mitjans espanyols) asseguren que per omplir alguns trams de la Via els catalans vàrem haver de recórrer a vaques i a ninots de cartró. Alguns diaris amb més solera -com ara l'ABC- xifren la participació en 350.000, envers els 600.000 de l'any passat. Fem un càlcul ràpid: 400.000 metres de via X una persona a cada metre = 400.000 persones només a la cadena principal, sense tenir en compte que a moltíssims trams hi havia dobles i triples cadenes, a banda dels milers de persones que es van concentrar a les grans ciutats.

- Es va parlar de censura al Twitter. Dubto que una empresa així de potent cedeix a les pressions de quatre fatxorros. Probablement ho farien si tinguessin prou poder, però em temo que el fet que #Viacatalana no fos hashtag té uns motius força més prosaics. Aquí s'explica perfectament. Ara bé, xapó per la ràpida resposta del poble català. Aquí podeu sentir d'on surt això de les croquetes. Contra la barbàrie, creativitat i intel·ligència.

- Avui acabem amb la reacció del gran Chuck Norris en sentir l'Ana Botella parlar en anglès. El sol fet que una donota així tingui el càrrec que té ja és motiu per voler marxar d'Espanya. S'equivoquen els independentistes quan invoquen drets històrics, greuges de fa tres-cents anys i persecucions del franquisme: la família Aznar i els seus esbirros i acòlits és motiu suficient per voler fotre el camp.