LLIÇONS MOLT DOLOROSES

Ahir alguns amics meus i jo manteníem una conversa ben idiota sobre les avantatges de ser solter envers les d'estar casat i emmainadat. Cadascú defensava les seves idees amb passió -per no dir amb tossuderia-, i sense cedir ni un mil·límetre, no fos cas. És estrany que de tant en tant passin coses així, però suposo que en el fons l'amistat és això. Els amics són aquells que t'aguanten a les verdes i a les madures perquè ningú més no vol fer-ho. Al final del debat jo argumentava que algú amb fills i algú sense juguen a lligues completament diferents, i és molt difícil que hi hagi comprensió mútua. Sóc pare recent i recordo molt bé com pensava fa tot just un any.

Poques hores després vaig saber que havia mort el nebot d'una companya de feina. Només tenia quatre anys. Qualsevol persona queda colpida amb una notícia així, però des que va néixer en Lluc que em deprimeixen de mala manera. Penso en el patiment dels pares, però encara penso més en el patiment del nen. No prego, perquè pregar no serveix de res, però sí que desitjo que els metges trobessin la manera de que la pobra criatura passés uns darrers dies plàcidament sedat, sense patir. El dolor dels familiars deu ser brutal, diferent a qualsevol cosa coneguda fins al moment. Notícies com aquestes ens recorden que vivim en un món merdós i terriblement injust.

Des que sóc pare la vida m'ha canviat, i s'han reconfigurat tots els programes. Ja no es tracta de que jo sigui feliç, sinó de que el meu fill creixi content i sa. Qualsevol caiguda, qualsevol cop que es clava, em fa més mal a mi que no pas a ell. Quan està malalt jo em trobo pitjor. Si té angoixa jo preparo els Tranquimazins. I quan dorm al seu llit i deixa anar una rialla perquè està somiant una cosa agradable penso que tinc molta sort, i que sóc idiota de queixar-me com ho faig.

UN REGAL DE NADAL

Els amics del Diari de Girona han tingut l'amabilitat de dedicar-me una pàgina avui, dia de Nadal. Podeu veure-la aquí.

EL NADAL QUE EL TIÓ EM VA TROBAR A LES CINC DEL MATÍ

En aquella època jo vivia a Girona, però la nit del 24 de desembre sempre anava a dormir a Cassà, a cals meus pares. Aprofitava per sortir de copes i veure gent a qui només veia un cop l'any.  Aquella nit vaig tornar una mica carregat i, en comptes de passar per davant, no recordo per què, vaig anar a la part de darrera de la casa. Vés a saber què coi pensava. En fi. La qüestió és que era molt fosc i jo no volia encendre cap llum -o potser no trobava l'interruptor-. Vaig ensopegar amb alguna cosa i vaig sentir un dolor agut sota el genoll.
- Merda!
- Ho sento, Jordi.
Els ulls se m'havien acostumat una mica a la foscor, i vaig endevinar la silueta del nostre tió. Feia anys que no cagava però encara el teníem al pati del darrera: un recordatori d'èpoques senzilles i llunyanes.
- Què dius?
- He dit que ho sento - va respondre ell. - No sabia que vindries.
Vaig fregar-me els ulls. A banda d'uns quants jotabés amb cola no havia pres cap droga.
- Què collons passa aquí?
El tió va ensumar l'aire. No tenia cara, com aquests tions d'avui en dia, però va ensumar l'aire com si realment tingués nas. Ara que hi penso, com parlava si tampoc tenia boca?
- Estàs borratxo? - va voler saber ell.
Jo mirava a dreta i a esquerra, esperant que en qualsevol moment es descobrís la broma.
El tió va decretar:
- Sí, estàs borratxo. Quina vergonya. Me'n recordo de quan eres petit. Qui ho havia de dir, que acabaries així?
- Ei, que tampoc estic tan fet pols.
- Tu mira't al mirall. I ara vés a dormir la mona, borratxí. Encara me'n recordo de quan eres petit. I ara ben pet. Passa, au...
Vaig fer-li cas i vaig anar a dormir. El tió tenia raó: anava força begut, de manera que vaig agafar el son al cap de pocs segons. L'endemà em vaig llevar quasi a l'hora de dinar, i després d'una dutxa que es va fer eterna em vaig mirar al mirall. Aleshores vaig entendre què volia dir: mal afaitat i amb els ulls d'un vermell furiós. Tenia trenta anys i em comportava com si en tingués divuit. El futur mai és com ens l'imaginem. Vaig sortir a fora a parlar amb el tió, però no va voler contestar-me. Els meus pares em miraven des de la cuina, preocupats. Derrotat, vaig donar l'esquena al tió per tornar a entrar a casa. Just en aquell moment em va semblar sentir:
- L'any vinent intenta fer-ho millor, burro!
Ja n'han passat cinc. No sé si ho he fet millor, però sí que ho segueixo intentant. Tu ja ho saps, tió.

N-II

Hem d'alegrar-nos de l'aparició de sèries com aquesta. N-II es financia amb un sistema de micromecenatges, pel qual qualsevol espectador pot aportar -voluntàriament, esclar- una petita quantitat de diners per recolzar la sèrie. És lloable que un grup de gent jove s'atreveixi a dur a la pantalla un guió divertit, original, i no posi el seu talent a mans de les subvencions de la Generalitat, d'altra banda cada vegada més escasses. Les ajudes haurien de ser això, ajudes. Fa massa temps que, en general, s'ha perdut el nord, i molts creadors exigeixen subvencions com si tinguessin tot el dret del món a rebre quantitats ingents de diners sense haver de demostrar res abans. El talent s'ha prostituït com una bagassa de carretera - a la sèrie n'hi surten unes quantes- i tothom exigeix i clava cops de puny a la taula, en comptes d'esforçar-se a tenir idees innovadores. Entenc que la cultura catalana necessiti -en determinats moments- ajudes econòmiques, però no s'hauria de basar exclusivament en el tutelatge de la Generalitat. Durant molts anys obres de teatre minoritàries o reculls de poemes extravagants han rebuts subvencions més que generoses. Tot això ja s'ha acabat, i a dia d'avui cal tenir talent per seguir endavant.

Podeu veure el capítol pilot aquí sota. I si feu una donació de deu euros, no només us ho agrairan ells, sinó que ho farà tota la indústria cultural del país. Hem de demostrar que som prou grans per fer-ho solets. Som-hi xavals, esteu al bon camí!

N-II

EL VESTIT NOU DE L'EMPERADOR

Aquest post va de juguesques de borratxos i de cinema italià. Al final comprendreu el perquè del títol. De moment, comencem pel començament: quan estudiava Humanitats a la UOC feia una assignatura d'Història del Cinema. Molts dels meus companys i companyes duien ulleres de pasta -quan quasi ningú  duia ulleres de pasta- i veien pel·lícules sueques subtitulades. Hi havia una noia en concret que feia molta ràbia a tothom, perquè tota l'estona feia discursos que incloïen paraules com ara "estructuralisme" o "postmodernisme". La majoria no enteníem res, però fèiem veure que sí, i així anàvem passant el trimestre.

Un dia sopava amb una colla de companys i, a l'hora que els bars tanquen i les discoteques s'omplen, vàrem fer una juguesca amb un amic. Havíem de convèncer a aquella noia de l'existència d'una pel·lícula d'argument recargolat i absurd, on hi sortissin zombies feministes o vampiresses lesbianes, o potser tot a la vegada, ja no ho recordo. En aquell moment ens va semblar una idea fantàstica.

L'endemà em vaig llevar i vaig connectar-me de seguida. Ja hi havia un missatge del paio amb qui havíem fet la juguesca. Parlava d'una pel·lícula anomenada El lladre de bicicletes, i amb quatre línies resumia l'argument. Em va semblar tan absurd i recargolat -i estava tan ressacós- que vaig pensar que era la senyal perquè m'afegís a la broma. Vaig tirar-me a la piscina,  dient que jo també havia vist la pel·lícula. No sabia que El lladre de bicicletes és una pel·li italiana real, dels anys quaranta, molt apreciada pels culturetes.

Vaig explicar que havia apreciat especialment les zombis lesbianes o les vampiresses feministes, i que m'encantaven els aires postestructuralistes o modernistes. I vaig anar a fer un cafè, ben cofoi. Quan vaig tornar vaig connectar-me i, en veure les respostes al meu correu, de seguida vaig comprendre que alguna cosa anava malament. Obrint-lo vaig descobrir, horroritzat, que m'havia posat de peus a la galleda. La classe es va dividir en dues meitats: els que es reien obertament de mi i els que pensaven que havia fet una mena de broma hipster, tan moderna i intel·ligent que no podien  comprendre, però que segur que tenia molt de sentit. De fet, ara que m'hi paro a pensar, aquest darrer grup va ser el majoritari. I d'aquí ve el títol del post.

CUATRO AMIGOS

S'ha dit que El gat de Schrödinger fa pensar en la novel·la Cuatro Amigos, de David Trueba. És volgudament així. M'explicaré: quan en tenia vint-i-pocs em va caure a les mans aquesta novel·la mítica editada per Anagrama. Vaig empassar-me-la en un parell de tardes. Estupefacte, la vaig rellegir. Durant aquells anys  ho vaig fer quatre o cinc vegades, i la vaig recomanar a tot quisqui. Era una d'aquelles novel·les que et fan adonar que no estàs sol al món. L'obra té un plantejament senzill: és la història d'una colla d'amics de la infància que, amb vint-i-molts, emprenen un viatge esbojarrat sense rumb. Té uns trets autobiogràfics més que evidents, i  això és el que capta l'atenció dels lectors: el que fan en Solo i la seva colla d'amics ho ha fet, qui més qui menys, tothom. Cuatro Amigos és el llibre que va fer que s'encengués una llumeta a la meva ment. "Jo també puc escriure. Això també puc fer-ho, jo".

Tot va començar amb aquesta novel·la. De fet, durant un temps em va fer molta ràbia no haver-la escrit jo mateix (encara que ho hagués fet, i que m'hagués quedat prou bé, una editorial com Anagrama mai m'hauria publicat -ni tan sols m'haurien deixat passar més enllà de la recepció- , ni els mitjans de comunicació m'haguessin fet cas, ni hagués tingut promoció de cap mena -una mica com ara, vaja). Però en realitat en aquella època no pensava en l'èxit. Senzillament, volia fer una novel·la que s'hi assemblés. Aviat vaig aprendre que la manera més ràpida de fracassar era copiar a algú, de manera que vaig optar per buscar el meu propi camí. Al cap d'un temps vaig publicar Manual de Supervivència, on hi ha un clucada d'ullet als lectors de Trueba: en Borja ha de dur una armadura de legionari romà per preparar-se per una cerimònia secreta, i va tot el dia tapat amb un abric de plomes, com el qui duia un dels personatges de Cuatro Amigos. El gat de Schrödinger no té referències ni clucades d'ullet, però en certa forma tota ella és una mena d'homenatge a la novel·la que va fer que comencés a escriure. Encara et tinc enveja, Trueba, però menys. De fet, un dia et vaig donar les gràcies en persona. Ara ho faig per segona vegada i, aquest cop, en públic.

LA DURA PROMOCIÓ

Promocionar una novel·la és molt més dur i frustrant que escriure-la. De fet, escriure en si no té gaire secret: el més difícil és que la gent vulgui llegir-te. Has de perseguir llibreters perquè te'l vulguin vendre. Has de perseguir gent perquè vingui a les presentacions. Has de perseguir mitjans de comunicació perquè se'n facin ressó -aquesta part és la pitjor. Alguns ni tan sols es dignen a donar-te una resposta negativa. Senzillament, t'ignoren com si fossis un boig o no existissis.

També has d'aconseguir que un munt de gent que mai llegeix doni una oportunitat a la teva novel·la, i que un munt de gent que sí que llegeix t'escullin a tu i no a un altre. Has d'intentar que l'editor no perdi  (molts) diners amb tu, i no fer un ridícul gaire colossal a l'hora de fer recompte de ventes. Et passes el dia escrivint i rebent correus electrònics, alguns esperançadors, altres depriments (els pitjors, els inexistents).

Aquesta setmana gas a fons. Tothom qui no sàpiga què regalar pel tió, que faci un cop d'ull al vídeo promocional de sota, cortesia d'en Xavi Navarro-Soto.


Ah! I si sou Facebookeros no us oblideu de fer un "m'agrada" aquí.

FÀSTIC DE NEW YORK POST

Fa pocs dies, al metro de Nova York, un fotògraf va veure com un home -més tard es va saber que era un pertorbat, una espècie que sembla ser que  allà és abundant- empenyia un altre home a la via, i marxava tranquil·lament. El metro s'acostava molt de pressa, i el pobre desgraciat intentava pujar sense èxit a l'andana. Ningú va ajudar-lo, i el fotògraf es va limitar a tirar-li fotografies, que més tard el New York Post va comprar i va col·locar a primera pàgina, pagant-li, suposo, una quantitat de diners sucosa. La vícitima no va aconseguir-ho, i el metro el va atropellar. Més tard el fotògraf asseguraria que ell en realitat no volia fer fotos, sinó advertir amb el flaix de la càmera al conductor del metro perquè frenés. El més trist de l'assumpte és que el pertorbat que va empènyer al pobre home havia estat insultant i amenaçant a tots els qui esperaven el metro, i ell va ser l'únic que va tenir el valor de plantar-li cara.  Heus aquí una història breu i malaurada, però molt rica en lliçons.

No penjaré la fotografia perquè això és precisament el que volia el fill de puta del fotògraf. Notorietat a qualsevol preu, fins i tot a costa d'una vida humana. Encara són pitjors els editors del New York Post, per comprar-li les fotografies. I en darrera instància els lectors, per comprar massivament el diari i no fer un boicot com Déu mana. Casos així no ajuden a reconciliar-te amb la Humanitat. I després diuen que sóc pessimista. Potser sí, però motius per ser-ne no me'n falten.

GENIUS AT WORK

Tinc el blog abandonat. Entre la novel·la, el final de trimestre, la preparació del Nadal, un curs que faig pel curro, el nen que plora, l'esquena contracturada, les tasques de la casa i un llarguíssim etcètera cada dia esgoto totalment el meu temps, i encara me'n falta. A vegades se m'acut alguna idea, però em falta temps per  escriure-la (a vegades també em falta paper). De manera que disculpeu la meva poca constància. Crec que les coses milloraran lleugerament a partir de la setmana vinent, i podré dedicar una mica més de temps al blog. I a la meva vida.

EL FORN, LES CUP I ELS DECIBELS DE MÉS

Les CUP estan d'enhorabona per la seva irrupció al Parlament. Sempre és bo que l'arc parlamentari sigui plural i divers, i per aquest fet podem congratular-nos de la seva entrada. A més, les CUP sempre han promès defensar la gran majoria silenciosa i els grups més vulnerables. Tot això és fantàstic i, com dic, hem d'alegrar-nos-en.

Però no és or tot allò que lluu. Vaig viure durant quatre o cinc anys al pis de sobre el casal el Forn, un dels impulsors de les CUP-Girona. De diumenge a dimecres no hi havia gaire problema però el dijous, ai las!, la cosa es complicava. Les festes nocturnes se succeïen en un local que no estava acústicament aïllat, i des del llit senties cada cançó, cada udol de borratxo, cada got que es trencava. Senties com corejaven cançons, com cridava el punxadiscos i com queien les cadires.

Quan et llevaves i sorties de l'edifici havies d'anar amb molt de compte de no trepitjar els vòmits i els pixats dels joves revolucionaris, que des del seu casal volien canviar el món i destruir un sistema decadent. Potser consideraven que tenir aïllant acústic a les parets és un signe d'aburgesament. O, com que són antisistema, no volien rebaixar-se a demanar una llicència de bar nocturn. La policia hi anava sovint, però misteriosament hi havia poc a fer. Alguns veïns juraven que bona part dels revolucionaris i revolucionàries eren fills i filles de prohoms gironins, i d'aquí venia aquesta laxitud legal. Jo era gironí accidental, però com a mínim en vaig reconèixer a un parell, de manera que potser els meus veïns tenien part de raó.

Les CUP se'ns presenten com un partit conscienciat i molt implicat en el teixit social. No recordo si en aquella època estaven gaire implicats en el barri, a banda de tocar els collons als veïns més immediats (i fer tallers de putxinel·lis, festes cubanes i cursos de bongo -no és broma). Fa gràcia que els adalids del diàleg i el respecte siguin els primers a trencar-lo després de fotre's tres cerveses. No m'imagino a la gent d'ERC, o del PP, o d'Iniciativa, reunint-se a la seva seu cada dijous per fotre's un parell de litres de birra i acabar vomitant al portal veí. Si aquests són els que ens han de donar lliçons, anem llestos. Hem arribat a un punt de desesperança tal que no podem refiar-nos de ningú.

HERE COMES THE TIÓ!

Aquests dies els tions arriben a les cases, disposats a ser alimentats pels més petits. Ahir parlava amb una amiga d'aquest tema: a la nostra infància els tions també anaven i venien? Per part seva, un sí rotund. El tió apareixa dues setmanes abans de Nadal i tornava a la muntanya (que és on vivia) poc després de cagar-ho tot. A casa meva, en canvi, el tió s'estava tot l'any amb nosaltres. Era una rabassa magnífica, amb tres potes i una terminació que semblava un cap. El mes de desembre el teníem al garatge, ben tapat amb flassades, però la resta de l'any era al jardí i tenia una funció merament decorativa. Per nosaltres era perfectament normal que aquella soca fos màgica només un mes, i la resta del temps es limités a estar-se al jardí sense fer res en concret. Hauríem considerat una extravagància que hagués anat i vingut com fan els tions d'ara (i, pel que he vist, alguns d'aleshores).

El meu veí no tenia tió. Per Nadal el seu pare els hi duia una soca i els hi presentava. "Aquest és el tió". Cada any era diferent, però ningú hi veia cap problema. Una vegada fins i tot es va fabricar un tió. Em sembla que va fer-lo amb caixes de cartró. El meu germà i jo l'avisàvem de que allò no funcionaria però, per sorpresa nostra, el tió va cagar. Era un misteri que una caixa de cartró tingués els mateixos poders que el nostre tió, que era de fusta i com cal, però tot allò pertanyia al terreny de la màgia, i tant el meu germà com jo sempre hem estat de lletres.

A ca la meva dona tampoc tenien tió, ni fixe ni itinerant. El seu pare feia el mateix que el meu veí: presentar-se amb una soca i anunciar que era el tió. I poca broma. Abans la gent no estava d'hòsties. Els tions no tenien nas, ni ulls, ni boca, ni duien barretina. De fet, antigament es cagava el tió mentre aquest cremava (havia de ser un tronc molt gros). Un cop carbonitzat, les seves cendres tenien propietats màgiques (parlo de memòria, però crec que eren indicades contra el llamp i els mals esperits). Alguns hi veuen restes d'antics rituals de fertilitat, o de culte al foc de la llar. No fa tant els tions cagaven quatre llaminadures i un torró, i tots contents. Ara el pobres han d'anar pel món amb un tub de vaselina.

QUINA PASSADA!

Aquest tràiler book té molta història. Avui no tinc temps d'explicar-vos-la, però ho faré al llarg d'aquesta setmana. De moment gaudiu-ne. Jo, com més vegades el veig, més m'agrada.

EL CORREU ELECTRÒNIC MALEÏT!

Aquests dies tornava a circular un missatge avisant que el Watssap esdevindria de pagament d'un moment a l'altre. El pànic s'ha ensenyorit de la Xarxa, i vinga a enviar el missatget amb l'esperança de que si el reenviaves prou vegades t'estalviaries pagar.

Quan era petit ens enviàvem cartes que asseguraven que si trencàvem la cadena ens passarien tota classe de desgràcies, i que si la seguíem els nostres desitjos es complirien. Més tard van ser correus electrònics o Power Points. Després es van convertir en missatges de Facebook, alguns dels quals, per tenir verossimilitud, es disfressen de blindatge legal davant dels possibles mals usos de la nostra informació (si voleu privacitat no entreu al Facebook, cony, diu encertadament una contrainiciativa). I ara entra en joc el Watssap. No podia ser de cap altra manera.

Aquestes cadenes absurdes són una nova forma de superstició. Supersticions 2.0. Abans les bruixes feien que la llet es tornés agra o que se't morís el bestiar. Es creia que els mossèns tenien el poder de fer ploure, i que la cendra de palmó beneït el dia de Rams protegia la casa davant dels llampecs. La gent evitava els creuaments de camins, perquè era el lloc on apareixia el diable. Ara això ho trobem ridícul, però ens empassem correus electrònics que asseguren que el Gmail i el Facebook seran de pagament, o que una empresa donarà un milió d'euros a un malalt si pengem una foto al nostre mur. I de la mateixa manera que la gent tirava grapadets de sal per sobre l'espatlla, nosaltres reenviem els missatges i pengem les fotos. Per un si de cas, diem.

Fem veure que som més racionals que els nostres avis, però en realitat estem igual  de perduts i espantats que ells. Ara, en comptes de creure en follets, creiem que la CIA vigila els nostres moviments i que hi ha una legió de persones esperant que abaixem la guàrdia per fer servir les fotos on hi sortim borratxos per Cap d'Any per fer-ne vés a saber què.

Ja ho veieu. Potser les coses ens anirien millor si seguíssim creient en fantasmes. Ells, com a mínim, no t'obliguen a tocar els nassos als demés.

EL MEU NO-ANÀLISI POLÍTIC (o una batalleta de bar)

Com que sóc un analista polític pèssim no faré una lectura dels resultats de les eleccions. En canvi, us explicaré un parell de coses sobre baralles de bar (un bloc que es digui Tardes de Birres de tant en tant ha de parlar de baralles).

Imaginem algú en un bar fent copes amb els col·legues. Porten estona bevent i estan tots eufòrics. Exaltació de l'amistat i tota la pesca, ja sabeu com va. Aviat comencen les males mirades amb una taula propera. El nostre heroi, mentre anava a canviar l'aigua de les olives, s'ha mig enganxat amb un altre borratxot, i han deixat l'assumpte pendent. "Si hi ha problemes saltarem" asseguren els seus amics". "No pateixis". El protagonista de la nostra història se'n refia i, en comptes de baixar el cap, aguanta la mirada del seu retador. "Però no em falleu, eh?".

L'alcohol i la testosterona fan de les seves i, abans que s'adonin de res, ja són tots drets, i comencen les empentes i els insults. El nostre heroi es veu fort i creu que guanyarà la baralla. Tots són amb ell. Però de cop alguna cosa falla: un dels seus amics s'ha recordat que tenia set, i ha cregut que era un bon moment per anar a demanar una altra cervesa a la barra. Un altre de la colla s'escapoleix perquè els nervis sempre li fan venir ganes de pixar i, esclar, no es pot barallar amb ningú amb la bufeta plena. Un tercer entrelluca una noia bonica entre els tafaners i va a tirar-li els trastos. Fa setmanes que no suca, i el primer és el primer.

De manera que el protagonista es queda sol. Els seus rivals són molts, molt grossos i estan molt enfadats. De seguida comprèn que la millor estratègia és una retirada honrosa. Sortir d'allà amb les dents intactes, i ja fotrà crits als seus amics l'endemà, a l'hora del cafè. Sempre li diuen gallina i cagadubtes, i tenen certa raó. Però per una vegada que hi fot ous, tothom guilla perquè a ningú li agrada participar en una baralla que li deixarà la cara com un mapa. El proper cop, pensa, s'ho rumiarà dues vegades abans de ficar-se en un altre embolic.

HO TENEN CLARÍSSIM

Ahir vaig anar a la llibreria Cucut de Torroella a presentar l'últim llibre d'en Damià Bardera. Vaig tenir l'honor de fer-ho al costat d'en Pau Planas i de la Judit Pujadó. Vaig arribar d'hora i de seguida vaig localitzar un bar on poder fer-hi un tallat. Era dels bons: al meu costat, a la barra, hi seia un negre esdentegat que bevia xupitors de whisky amb sal i llimona, com si fossin tequilas, i no parava de cridar "This is my last chupito". I vinga a riure. Va haver-hi un moment que una colla de noies es van deturar davant del bar. El negre va posar-se dret d'un bot i va anar a increpar-les. Les noies van fugir cames ajudeu-me.

A la cantonada de la barra hi havia una colla d'homes mal girbats que parlaven de política. No estaven exactament borratxos, perquè aquesta gent mai va exactament borratxa, però s'hi acostaven. El tema era la jornada de reflexió. Era de comú acord que ja estava tot reflexionat: els polítics són una colla de mal parits i els votarà sa puta mare. Això deien aquells tipus, amb paraules força més gruixudes que aquestes.

Aquella colla d'atrapats va fer-me pensar en el dia del casament del príncep Felip. Jo era a l'Onyar -un bar cosí germà d'aquest que us explico- prenent un cafè (o una cervesa, qui sap). A la tele hi sortien imatges en directe del casament del príncep. Plovia a bots i barrals, i tots els convidats vinga a córrer, amb aquelles pameles  i aquells esmòquings tan elegants. Els clients de l'Onyar s'ho miraven amb una indiferència total. Vaig fer un comentari sobre la boda, no recordo quin, amb l'esperança de fer-me el simpàtic. Era un comentari despectiu, del tipus "ja t'està bé que plogui" o alguna cosa semblant. Esperava que els meus companys de barra s'afegirien a la meva broma antimonàrquica, però no va fer-ho ningú . No pas perquè fossin partidaris de la casa reial, sinó simplement perquè se'ls en refotia tot plegat. Com als paios del bar d'ahir.

Sovint ens oblidem d'aquest grup de població, d'altra banda prou nombrós. Són abstencionstes, però no pas perquè no trobin un partit que els representi, ni perquè els fa mandra, ni perquè és una manera de protestar contra el sistema. Senzillament els importa una merda.  Ni dretes, ni esquerres, ni catalanisme ni espanyolisme. Volen que passin els dies ràpid, que la sort els hi somrigui d'una punyetera vegada i  aconseguir uns quants euros  per poder fer un parell de canyes o tres. O xupitos de whisky amb sal i llimona, com si fossin tequilas (quina combinació més rara).

EL VÍDEO PORC D'EN PEDRO J

En Pedro J. Ramírez ha tornat a fer servir el seu diari per tirar palades de merda a Catalunya en un moment que deixa clar que la seva intenció real no és desenmascarar una pressumpta evasió de fons, sinó dinamitar les institucions catalanes.

En moments així és saludable recordar el vídeo que fa uns anys va sortir a la llum, crec que de la mà de la revista Época, protagonitzat per Pedro J. i una prostituta negra inmensa de nom Exuperancia Rabú. Durant un temps el vídeo va córrer, però en aquella època Internet era a les beceroles -no sé ni si existia-, i el periodista va ser prou ràpid per interceptar-lo i evitar que s'escampés. Sembla ser que l'home duia un corsé de color vermell i es deixava sodomitzar amb un consolador de plàstic per la prostituta guineana. Després, la dona se li va pixar al damunt. Ell, durant tota la gravació, li demanava a la dona que anés amb molt de compte.

Durant molt temps s'ha negat que el protagonista fos en Pedro J. La veritat és que la qualitat és dolenta, i sobretot es veu  la dona i el cul de l'home. El vídeo és relativament senzill de trobar a Internet, però les pàgines on apareix van caient l'una darrera de l'altra. Aquest fet tan simple ja dóna pistes sobre la veracitat de la cinta. A més, la veu no enganya. Imagino que els becaris del Mundo van enfeinats localitzant i atacant les pàgines web on el vídeo va apareixent. Em pregunto com s'ho fan després per mirar a la cara del seu director sense que se'ls hi escapi el riure.

Aquest és l'home que ha fet tremolar Catalunya. Un pervertit que es disfressa de dona i que es deixa donar pel cul per una puta de més de cent quilos. Cal que ho tinguem ben present cada vegada que aquest tipus deixi anar verí contra les nostres institucions. Diuen que la talla d'un home es mesura per la grandesa dels seus enemics. Val més que no facin servir aquesta premissa amb Catalunya.

JA QUASI EL TENIM AQUÍ

El gat de Schrödigner finalment ha nascut. Ha estat un part prou ràpid i sense gaires complicacions (potser el Cosmos em vol compensar pel naixement del meu fill Lluc, que va incloure una cessària inesperada i un munt d'hores d'angoixa). Encara no és a les llibreries -hi arribarà en breu- però ja es pot comprar per correu a la pàgina web de l'editorial. És aquesta:

Editorial Stonberg

BRONQUIOLITIS

En Lluc té una bronquiolitis, que crec que és el mateix que una bronquitis, però no n'estic segur. Havia estat malalt altres vegades però aquest cop sembla que va de debò. A les nits no pot dormir perquè els mocs li obstrueixen les vies respiratòries i es desperta sovint. Si tenim sort torna a agafar el son relativament de pressa. Si no, s'està una estona despert.

Això pot passar unes vuit vegades per nit. Quan finalment aconsegueix adormir-se tu t'estàs una bona estona observant com respira, no fos cas que tornés a quedar-se sense aire. A vegades tens mala sort i la son no torna, i et quedes al llit, devetllat. Ja us podeu imaginar que el descans no té cap mena de qualitat, i l'endemà et lleves fet pols. T'arrossegues com pots fins a la dutxa i et vesteixes amb el primer que trobes. És un miracle que cap dia hagi sortit al carrer amb pijama, o amb pantalons curts de kickboxing i la camisa dels casaments. L'humor, lògicament, empitjora, i hi ha cops que saps que estàs a punt de dir una imbecil·litat. Ho saps perfectament, però no hi ha manera de fer que la imbecil·litat se't quedi a a dins.  Res ajuda a fer-te sentir millor. Als vespres estàs rendit però et queda feina a fer, de manera que t'asseus al sofà a llegir o a preparar alguna cosa, i els plors del nen et desperten i et trobes al llit, i amb prou feines recordes com hi has arribat.

Avui el metge li ha receptat antibiòtics i Ventolin. Per culpa dels mocs vomita sovint, i és impossible saber si ha vomitat l'antibiòtic o no. Qualsevol s'arrisca a donar-n'hi més dosis, però i si l'ha tret tot? No hi ha manera de saber-ho, i l'angoixa t'atenalla, fen-te sentir indefens i desorientat. El Ventolin també és un tema difícil. A banda de destapar bronquis, provoca hiperactivitat temporal en la majoria dels casos. Mentre escric aquestes ratlles tinc a en Lluc voltant pel menjador, amb els ulls com plats i una energia impròpia d'aquesta hora. Aquesta nit tampoc dormiré gaire, i el cansament se sumarà al que fa dies que arrossego. Ahir la fisio em va dir que estava, literalment, a punt de trencar-me.

Això és el que ningú t'explica de tenir fills. Més enllà de les anècdotes gracioses, dels moments bons i de les satisfaccions hi ha les bronquiolitis, els antibiòtics vomitats i la hiperactivitat temporal causada per un broncodilatador.

EL TRÀILER BOOK

Ja tenim el tràiler book enllestit.

UN CONTE DE NADAL

Avui la revista digital de cultura nuvol.com publica el relat Un conte de Nadal, del meu amic Damià Bardera. El conte forma part del seu nou recull, els homes del sac. Podeu llegir-lo aquí. El conte és com un cop de puny: molt ràpid i et deixa mig estabornit. Si no heu llegit mai res d'en Damià aquest pot ser un bon punt d'entrada. No us deixarà indiferents. Paraula d'honor.

BÚSCATE OTRO PERRO QUE TE LADRE, PRINCESA

No escolto gaire música. Per tant, poques vegades compro res. Només si algun conegut toca en un grup, o coses així (suposo que, en certa manera, m'hi sento molt afí). En Joaquin Sabina és dels pocs artistes reconeguts que, més o menys, he anat seguint i comprant. M'agraden les seves lletres i m'agrada la seva veu de cassalla. Sempre he pensat que hi ha molta part de personatge, i m'ha incomodat una mica aquest bardemisme que practica, aquesta esquerra caviar i més estètica que utilitària, tan gauche divine i enamorada de sí mateixa. Malgrat tot, em considero un gran fan seu.

Aquests dies hem sabut que ha cedit una de les seves lletres al partit més infame que ha trepitjat mai Catalunya, i potser fins i tot Espanya: Ciudadanos. Hauria entès -i trobat lògic- que Sabina hagués col·laborat amb el PSC o amb Iniciativa. Però precisament amb aquests? Un partit d'odiadors professionals, l'únic programa dels quals és la destrucció sistemàtica de la cultura i de la nació catalana. Entenc que el PP tingui actituds espanyolistes. Al capdavall, és un partit nacionalista espanyol que obeeix els dictats de Madrid, i que defensa un centralisme desacomplexat. Els peperos catalans són com els governadors romans de les províncies: exiliats que haurien preferit estar en qualsevol altre lloc que no fos aquell. Però Ciudadanos és diferent: és un partit nascut a Catalunya i integrat per gent que teòricament viu i treballa aquí. En certa manera sento fascinació per aquest odi caïnita, per aquest rebuig total cap a una cultura que també és la seva.

Sabina, t'he escoltat durant molts anys. Admiro la teva música i les teves lletres, i envejo la teva poesia. Em sap greu, col·lega, però a partir d'avui no gastaré ni un sol cèntim en un disc teu. Tampoc penso venir-te a veure quan vinguis pels volts de Girona, com feia fins ara. Això teu se m'ha posat més malament que un sopar en un buffet lliure xinès. No sé si t'adones del que has fet. Espero de tot cor que tot plegat hagi sigut un malentès de proporcions còsmiques, o que els hi cedissis la cançó un dia amb una borratxera o una ressaca de les que fan història. Alguna cosa fas malament quan la gent de El Mundo, amb en Pedro J. al capdavant, t'aplaudeixen.

PUNYS I LLIBRES

Ahir a la tarda vaig anar al gimnàs. Vaig dur-los un exemplar de la Revista de Girona on hi ha un article meu sobre els esports de contacte. L'article, Punys, cor i ment, encara no és la Xarxa, però si teniu la revista a mà feu-hi un cop d'ull. Les fotografies són obra de la meva amiga Olga del Águila.

La qüestió és que feia un any que no anava a aquest gimnàs en concret. Entre que em vaig desllorigar el turmell i  que va néixer en Lluc que  he tingut poc temps per entrenar. Em va recomfortar veure que les coses no han canviat gaire: més o menys la mateixa gent fent més o menys les mateixes coses. Tots seguexien amb bona forma física, i jo segueixo fent esforços per convèncer-me de que és un problema d'edat, i no pas de manca d'entrenament. 

Després de clavar quatre cops al sac -era tan dur i pesava tant, fa un any?-  vaig dutxar-me i vaig anar a la Llibreria 22, a veure la presentació del nou llibre d'en Damià Bardera. Els homes del sac. Tinc l'honor de ser un dels que li faran la presentació de Torroella (us en mantindré informats) i vaig deixar-me caure per la de Girona per inspirar-me i assegurar-me de no dir cap barrabassada. Amb mi hi haurà en Pau Planas, a qui vaig poder saludar ahir, i la Judit Pujadó. És un llibre de relats del qual parlaré més endavant i amb més cura, perquè en Bardera és un home meticulós i després em fa puntualitzar els meus comentaris, de manera que no diré res fins que no ho tingui ben pensat i estigui en presència del meu advocat (ho sento, Damià). 

LA PRESENTACIÓ DE CASSÀ

El dia 29 de novembre en Joan Carles Codolà i jo presentem El gat de Schrödinger a Cassà. Si algú ha vist l'agenda cultural s'haurà donat compte de que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar. En efecte, el llibre NO es presentarà a la Llar dels Jubilats de Cassà, i l'entrada NO valdrà vuit euros pels no-socis i set euros pels socis. La presentació es farà a la Sala Galà i, lògicament, serà gratuïta (tot i que l'editor i jo us agrairem que compreu el llibre). Serà a les vuit del vespre. A la mateixa hora, els iaios organitzen el ball dels dijous, i d'aquí ha vingut l'errada. Intentarem que a la presentació també hi hagi cava, i que sigui mínimament divertida. M'entristiria que els jubilats se m'emportessin el públic...

IKEA

La setmana passada vaig llegir un article sobre el fundador i propietari d'IKEA, Ingvar Kamprad. Algunes coses ja les sabia, però sempre està bé que et refresquin la memòria, sobretot si tens pensat comprar-te un sofà nou i no saps on anar. Per exemple, en vàries ocasions s'ha parlat de l'explotació laboral que sofreixen els treballadors que fabriquen els mobles. Fins i tot s'ha parlat d'explotació infantil. És curiós que hi hagi tanta gent disposada a boicotejar la Coca Cola bevent, per exemple, Meca Cola, però després facin cua a l'IKEA els dissabtes a la tarda.

Però centrem-nos en la figura d'Ingvar Kamprad. La seva obsessió per estalviar és llegendària. Viu en una casa prefabricada, com els penjats que surten a les sèries americanes. Es desplaça  amb transport públic i vesteix com un jubilat pobre -a vegades li han vetat l'entrada a alguns actes en pensar-se que era un iaio xafarder i ociós-. Fa les compres personalment, i inverteix moltíssim temps a l'hora d'escollir quin és el producte més barat. Va amunt i avall amb línies aèries de baix cost, aguantant les humiliacions i els mals tractes com qualsevol altre passatger. Esperit humil o transtorn obsessiu? Personalment em decanto per la segona opció. 

O potser és un sentiment de culpa? De jove va tenir contacte amb partits pro-nazi, i va ser-ne un militant molt actiu i convençut (massa sovint ens oblidem que Suècia, tot i que teòricament era neutral -com Espanya- va ser un dels aliats més fidels del Führer). Ell ho ha reconegut públicament, limitant-se a dir negre quan ahir deia blanc. I santes pasqües. De fet, la línia de mobles de l'IKEA segueix, en certa manera, l'esperit nacional-socialista: productes a preus baixos per fer contenta la massa, i alhora uniformitzar-la.  Kamprad també ha reconegut públicament el seu alcoholisme, modalitat vodka.

Malgrat tot, s'ha de reconèixer que aquest home és un geni: IKEA segurament és l'única cadena del món que fa pagar pel catàleg i, el pitjor de tot, és que la gent fa cua per comprar-lo. 

LA NIT MÉS FOSCA

Ara mateix el vent bufa amb força. Les persianes rondinen, i les ràfegies udolen pels conductes de ventilació del bloc de pisos. Tot sembla fràgil i trencadís. Anys enrere anàvem a Barrakes de Girona, contents com gínjols perquè avui hi ha canvi d'hora i teníem més estona per beure i fer l'idiota. Segurament feia tant o més vent que ara, i a vegades fins i tot plovia, però ens era igual. Enfangats i enfredolits, cada nit ens presentàvem a la Copa a l'hora en punt. Puntuals com militars. Sortir al carrer amb aquest temps ara em sembla una bogeria, però abans ho trobava perfectament normal. De fet, els estranys eren aquells qui no ho feien. No ens costipàvem, ni teníem ressaques: ens sentíem inmortals. En certa manera, ho erem.

Quan la tardor s'aferma i comencen les Fires de Girona escolto obsessivament a l'Adrià Puntí -ara en Josep Puntí-. És una mena de tradició personal. No sé massa bé com va començar, ni per què, però per mi en Puntí i la tardor gironina són com la ginebra i la tònica: difícils de beure si els separes, però genials si els combines.

Aquesta nit tan fosca i freda vull fer-vos partíceps d'aquesta tradició meva. La cançó que segueix no és la millor ni la més coneguda d'en Puntí, però és una de les que escolto amb més obstinació. Espero que la gaudiu.

LA MEVA DROGA

Alerta Digital  és la meva droga. I no ho dic de broma: actúa exactament igual que un estupefaent. D'una banda, et sents bé llegint-lo -eufòria, ganes de riure, sensació de superioritat-. De l'altra, deixa ressaca, i un sentiment de culpa terrible: saps que no hauries de llegir-lo, però no pots deixar-ho. A vegades ho aconsegueixes durant un o dos dies, però sempre recaus, com un ionqui atrapat. Els remordiments són espantosos, però no puc reunir prou força per deixar-ho. Estava convençut de que controlava, però no. Creieu-me: ningú controla en matèria de drogues. Hauria d'haver-ho sabut, perquè durant una època em va passar amb la COPE -quan hi havia en Federico Jiménez Losantos- però comparar la COPE amb Alerta Digital és com voler comparar una cervesa amb una xina d'heroïna.

Per la pàgina d'AD s'hi passegen militars franquistes -a la foto, el coronel Alamán, un dels habituals-, xenòfobs de tota classe, historiadors revisionistes i xusma esvalotada pel devenir dels temps.

Sé que no hauria de fer-ho, però us n'ofereixo una dosis en forma de titulars. La primera és gratis.

Cáritas no logra ni una sola conversión, pero en cambio paga a los immigrantes los medicamentos, la luz y hasta los libros del colegio.

Un empresario catalán comercializará para toda España un papel higiénico con los colores de la estelada.

El torturador de Ortega Lara se va de copas el primer día de su libertad (recordem que l'home té un càncer terminal i amb prou feines pot aguantar-se dret).

(a vegades el camell talla malament la droga i la dosis surt massa pura, com en els casos següents. No cal dir que hi ha perill de sobredosis):

Enrique de Diego afirma que la independencia de Cataluña "llevaría al asesinato de niños y al genocidio de españoles".

La independencia de Cataluña llevaría al hambre y a la extinción (la foto que acompanya aquesta notícia és la d'una velleta remenant un contenidor de deixalles).

(hi ha dies que, simplement, sembla que els camells s'hagin passat la tarda consumint. Molt poc professionals):

Retiran el consolador del intestino de un chino después de cinco días de tentativas infructuosas.

Una negra se prende fuego en Louisiana y acusa falsamente a los blancos "racistas" (atenció: les cometes són seves) de haberla quemado.

I el meu preferit: "Un ecuatoriano y otras tres personas de etnia gitana se llevan dos cerdos robados en el asiento trasero de un Seat Ibiza, junto a una de las mujeres" No em puc resistir a enganxar-vos un fragment:

Una patrulla localizó e interceptó el coche y, al darles la señal de alto, los agentes comprobaron que en la parte delantera iban tres personas y que en la trasera había otra persona más, sentada en el centro, y un cerdo a cada lado, de unos 70 kilos cada uno. Los hombres presentaban signos evidentes de haberse manchado con excrementos de cerdo. 

EL DARRER COMIAT (de solter)

Diumenge es va casar l'amic que faltava, i la setmana passada va tocar comiat. Trigarem molt temps a celebrar-ne un altre, si és que en celebrem cap més.

Tot plegat m'ha deixat una sensació ben agredolça. Ja tenim a totes les parelles casades, i els que encara són solters semblen prou contents de ser-ho. Molts dels meus amics tenen fills o els estan esperant. En qüestió de  dos anys les nostres vides han fet loops brutals. Hi ha dies que tot plegat costa una mica de pair. La tardor és l'estació més procliu a nostàlgies, melàngies i altres costipats de l'ànima. I jo sóc malaltís de mena.

El darrer comiat de solter ha representat la mort definitiva de la nostra juventut. O, per dir-ho millor, el darrer clau al seu taüt. Encara no som tan grans, però finalment hem comprès que aquelles nits ja no tornaran. Tenim dones, fills, hipoteques, deutes, ressaques que no perdonen i feines que no ens podem permetre perdre. Tenim compromisos inajornables, agulletes, i se'ns acluquen els ulls a partir de la mitjanit. Els nostres somnis cada vegada són més borrosos i ens semblen més això: somnis d'aquells que amb prou feines recordes quan et lleves. Suposo que és normal - i fins i tot, bo-  que sigui així, però és impossible no sentir una mica de llàstima, o de vertigen. Definitivament ens hem fet grans. Hem trigat, però finalment ha passat. Requiescat in pace.

LLIURE, SOL I ESCURAT

Tinc aquesta novel·la a les mans (de l'editorial Rosa dels Vents). És una història tòpica, amb uns personatges sobredimensionats i unes situacions inverossímils i repetitives. L'he acabada  perquè està dividida en capítols molt breus, cosa que em permetia llegir cada dia una estona mentre era al wàter.

Això no ens ha de sorprendre. El món és ple de novel·les mediocres. Però aquesta és d'un jove francès -molt modern i cosmopolita, ell- que ha estat elogiat per Le Monde i Le parisien, i traduïda a vés a saber quantes llengües. A l'autor li han fet centenars d'entrevistes, i es passeja com si fos una estrella del rock. De tant en tant al món de les lletres hi passen coses així. Subproductes com aquest  esdevenen un èxit. Per què? Confesso que no comprenc els entramats de l'univers literari.

Puc entendre que Harry Potter en el seu moment fos un èxit. També que la triologia de Grey arrasi entre les housewives avorrides de classe mitjana que volen fugir de la rutina i de la lletjor quotidiana, i s'imaginen que un jove milionari -la versió actualitzada del Príncep Blau- les rescatarà de la nàusea vital. Entenc que el Codi da Vinci triomfés en una societat on l'església ha perdut credibilitat i, precisament per això, la gent està disposada a creure's qualsevol altra cosa, per absurda que resulti. O que les novel·letes al voltant de la Guerra Civil siguin populars en un país que encara es llepa les ferides.

Però segueixo sense entendre gaire res. Lliure, sol i escurat és un despropòsit. Però un despropòsit que inexplicablement ha triomfat. No és original, no està ben escrita, no té moments impactants, no és divertida ni fa riure. A favor seu només pots dir que pots acabar-la sense que et caigui de les mans. Però amb això no n'hi hauria d'haver prou perquè una novel·la triomfés. O sí?

L'ESTRATÈGIA DE LA POR

En el fons, tota la mitologia de Batman gira entorn de la por i de com dominar-la. Perquè la por, tema recorrent a la literatura, cinema i còmic, sempre és representada com el pitjor enemic del protagonista. L'arma més mortífera que poden fer servir en contra seva.

En ple debat independentista, Espanya i els catalans unionistes comencen a fer servir aquesta arma. En termes purament estratègics, fan ben fet. Jo, al seu lloc, faria el mateix. Saben que un cop hagin esmicolat la moral catalana la victòria vindrà sola, i serà acaparadora i definitiva. Tenen tota la raó del món.

Diuen que els empresaris catalans comencen a reunir-se en secret per dinamitar el procés d'independència. Diuen que a Espanya ja s'han engegat boicots monumentals que destruiran l'economia catalana. Diuen que sectors molt amplis -de fet, majoritaris- de l'exèrcit estan frisosos de treure els tancs al carrer. Diuen tot això, i en els dies que vénen encara diran moltes més coses, i totes seran terrorífiques i espantoses. I sabeu per què? Perquè ells també tenen por. Tanta, o potser més que nosaltres. Penseu que per fer servir aquesta estratègia tu mateix has de conèixer-la a un nivell íntim.

Els espanyols no vindran a matar-nos. És cert que fa uns anys potser hauria passat, però no pas ara. Els temps han canviat, i per més que algunes idees amb prou feines han evolucionat, sí que s'ha fet impossible dur-les a terme. Hi ha mecanismes europeus i internacionals per evitar-ho, a banda de que l'exèrcit espanyol no deu tenir diners ni per posar gasoil als jeeps.

Poden fer-nos mal? És clar que sí. Moltíssim. I és més: ens el faran. Hem de saber bé on ens posem abans de començar un combat. Que ningú es pensi que pot lluitar de debò sense acabar amb el nas com una albergínia, les costelles adolorides i els ulls mig tancats de tantes hòsties com ha rebut. Abans de pujar al ring, pensem-hi bé. Si la nostra decisió és ferma, fora guants -els combats de veritat es fan sense guants ni  mariconades, això a Espanya ho tenen clar-, apretem les dents i som-hi. Si no, val més no començar, i passar-nos l'estona veient sèries a la tele.

L'ESPANYOL QUE ESTIMAVA A EN WILLIAM WALLACE

A Stirling (Escòcia) hi ha un monument i un petit museu dedicat a en William Wallace. Vaig visitar-lo fa cinc o sis anys. Després de veure un vídeo que pretenia ser històric -i que contenia un munt d'escenes de Braveheart- varen fer-nos passar a una sala al bell mig de la qual hi havia una rèplica de l'espasa de l'escocès (una claymore gegantina). Et venien ganes de trencar el vidre i brandar-la sobre el cap cridant alguna cosa. Vaig tenir feina a reprimir-les.

A la sortida del museu hi havia la clàssica botigueta amb imans de nevera, peluixos i postals. A fora, una estàtua horrorosa d'en Mel Gibson caracteritzat de William Wallace (vegeu-la a dalt). També un llibre de visites on la gent, insuflada de romanticisme, escrivia consignes a favor de la llibertat dels pobles en general i de l'escocès en particular.

Vaig veure una parella d'espanyols que escrivien alguna cosa al llibre en qüestió. Mirant per sobre l'espatlla del noi, vaig descobrir que era la clàssica frase a favor de les llibertats de les nacions oprimides. Suposo que ja us podeu imaginar per on va la història. Volent-me fer el simpàtic vaig dir:

- Ostras, a los catalanes nos harían falta más españoles como tú. Sensibles a estos temas y tal...

Tan bon punt em va mirar em vaig adonar que m'havia equivocat de llarg.

- Perdona, pero no es lo mismo. Acaso no estudiáis historia en Cataluña? Piensa que los escoceses...

... i va començar un discurs sobre el perquè els escocesos sí que tenen dret a demanar la independència i els catalans no. Es basava, sobretot, en fets que havien passat com a mínim fa set-cents anys, i sospito que la visió del noi estava lleugerament afectada per una borratxera de Braveheart.

Per alguns espanyols Escòcia té dret, Catalunya no. I tot gràcies a una punyetera pel·lícula. Tenim els segadors, tenim el 1714, però no tenim productors que hi estiguin interessats. Quina llàstima. Hi hauria tanta gent que, de cop, entendria tantes coses...

M'AGRADA!

El gat de Schrödigner va prenent cos, i si no hi ha res de nou veurà la llum durant el mes de novembre. De moment he creat el blog amb el mateix nom (podeu accedir-hi fent clic al costat dret), que a banda de promocionar la novel·la servirà per ampliar alguns continguts i il·lustrar-ne d'altres. També he creat una pàgina al Facebook. Sembla ser que ara ja no deixen que facis un perfil de la novel·la com si fos una persona (que és el que feia tothom) i t'obliguen a obrir una pàgina. Per desgràcia, ha desparegut misteriosament el quadre que em permetia convidar a la gent perquè fessin un "m'agrada". Potser ja no apareixerà més, qui sap on ha anat a parar. El tema em preocupa, ja que no vaig tenir temps de convidar a tothom (només anar per la lletra P -vaig començar per sota-). De manera que si estàs llegint això i tens Facebook, fes un "m'agrada" al gat de Schrödigner. I si pots compartir-ho molt millor. Gràcies infinites.

LA BOTIFALL

Quan tens criatures has de repensar els caps de setmana. Abans, els diumenges eren dies dedicats a tenir  ressaca i a veure sèries. Ara cal busca alternatives. En pocs dies, pels volts de Girona, s'ha celebrat la Fira de l'All, la Fira de la Carbassa, la Fira del Cistell, la Fira del Bolet, la Fira de l'Aigua, i moltes altres que no sé. Ahir amb uns amics vam visitar la Fira de l'All.

La Fira de l'All se celebra a Cornellà de Terri. Hi ha paradetes, pallassos, malabaristes, gitanos que venen globus i tota la pesca. Fan demostracions d'enfilar alls, i fins i tot tenen samarretes amb el logotip de la fira: una cabeça d'alls. Pots comprar alls de diferents tipus i, si tens un hort, també hi ha bulbs per plantar i tenir la teva pròpia collita d'alls. A la Fira pots tastar alls negres que no es repeteixen, alls forts i alls fluixos. També organitzen concurs d'allioli i de conduir tractors. El paradís de qualsevol hipster, vaja.

Mentre feia cua per comprar una botifall (una botifarra d'all) vaig veure, entre la gentada, un conegut meu, urbanita recalcitrant, que no em cau gens bé. Què cony hi fotia, a la Fira de l'All de Cornellà de Terri? L'adrenalina va fer-me suar. No sóc capaç de fer el paperet gaire estona amb la gent que em cau malament, de manera que procuro evitar-los. El paio va començar-se a acostar on jo era i, espantat, vaig posar el cap -i mig cos- dins de la guixeta on venien tiquets de botifall.

- Perdona - li vaig dir a la noia de dins- però és que he vist un tio a qui no suporto. No vull que em trobi. Fes veure que no trobes canvi.

La noia va mirar-me com si fos idiota, però em va seguir la corrent. L'home, sortosament, va passa de llarg i va continuar la seva passejada. Vaig pagar i vaig anar a la barra procurant quedar sempre a la seva esquena. Un cop amb els entrepans vaig córrer fins a la taula on m'esperaven la meva dona i els nostres amics, just a temps per veure com s'allunyava de la plaça. Vaig desitjar amb totes les meves forces que l'allioli li fes cremor d'estómac.

LA SABINE

Es deia Sabine i era francesa. Ens vam conèixer a Tuam, un poblet de l'oest d'Irlanda, quan érem molt, molt joves. De seguida vam agradar-nos o, per dir-ho més exactament, ella de seguida em va agradar. Jo amb prou feines havia sortit de casa i la Sabine -tot i que no sé de quina part de França era- tenia aquella elegància urbana que només tenen algunes gabatxes. Tuam era un poble molt petit i els irlandesos que hi vivien eren encara  més pagerols que jo. Caravermells i borratxots. Hi havia poquíssims estudiants, de manera que la pobra noia, per més francesa que fos, no tenia gaire on triar.

Durant aquelles setmanes la Sabine va enviar-me tota classe de senyals que no vaig saber interpretar. Un dia, cansada de que l'ignorés -o potser, precisament, motivada per aquest fet- va preguntar-me si volia anar a fer un volt. Érem al cinema, veient els Picapedra. Un cop al carrer va donar-me la mà. Vaig quedar paralitzat, com quan et piquen aquelles serps que surten als programes de la Sexta. Vam fer dues o tres voltes pels carrers deserts de Tuam, vam entrar en un pub immens on hi havia un grup de borratxos que cridaven yaba-daba-du! -era l'època de l'estrena de la pel·li i tothom anava boig per veure-la- i vam acabar al parc, asseguts en un columpi. A mitjanit ens vam separar i cadascú a casa seva. No va passar absolutament res.

La nit abans de tornar a Catalunya vàrem anar a una discoteca amb tota la colla. Aquell dia es va maquillar, i encara em semblava més francesa. De nou, la por em va paralitzar i no vaig intentar res de res. Va ser un comiat estrany, amb moltes emocions contingudes. Tinc entès que als adolescents d'avui dia això no els passa perquè van de dret al gra. O potser abans tampoc passava, i l'únic problema era que jo, senzillament, era retardat. Tan bon punt vaig fer-li els dos petons de rigor i vaig acomiadiar-me, em vaig sentir profundament imbècil. Però ja no hi havia volta enrere.

Si mai tinc una màquina del temps, abans de viatjar al passat per matar a en Hitler, aniré a Tuam, buscaré al meu jo-passat i, després de fotre-li un parell d'hòsties, li diré que no foti el burro i que s'enrotlli amb la Sabine d'una punyetera vegada. Papanates.

UNA QÜESTIÓ DE PAPERS

Ahir vaig anar a la reunió de pares que organitza la llar d'infants. Mentre la mestra del meu fill ens detallava les activitats diàries vaig constatar el que ja intuïa: les educadores de nadons són autèntiques heroïnes. Estranyament, són les que cobren menys dins del món educatiu, i ni tan sols són funcionàries, amb els privelegis que això comporta. De fet, he descobert que -com a mínim dins de la comunitat educativa- com més gran és la responsabilitat i més dura és la feina, menys es cobra. A sota de la piràmide hi ha les educadores de llars d'infants, una raça apart. Tota la meva admiració i respecte. Després vénen els mestres de primària. Cal dir que per estar a qualsevol d'aquests dos nivells has d'haver escollit uns estudis molt específics que no tenen cap altra sortida a banda de la docència. El tercer graó és l'educació secundària, força més ben pagada que la primària, sobretot al sector públic. Aquí és fàcil trobar-hi llicenciats que han fracassat en el món laboral i que s'han refugiat en la docència. Alguns tenen tanta vocació com els treballadors de cap de setmana del MacDonald's. Una vegada un paio em va explicar que fent de professor en un institut de l'extrarradi de Barcelona les passava més putes que Caïn, i que aquells nanos li feien  la vida impossible. Quan li vaig preguntar perquè no abandonava em va dir que de cap manera: enlloc trobaria una feina tan ben pagada i  un horari tan bo.

La posició més alta l'ocupen els professors titulars d'universitat i els catedràtics, alguns dels quals estan apoltronats gràcies a quatre investigacions o treballs que van publicar quan eren joves. En determinats casos el sou i les condicions laborals són de vergonya aliena. De la majoria no en guardo un bon record.

Una societat falla quan hi ha aquestes desigualtats. Es diu que és una pura qüestió de titulacions, però moltes educadores de llars d'infants són diplomades en magisteri, i molts mestres de primària són llicenciats. No és, doncs, un tema de papers. És obvi que no tothom  pot cobrar el mateix, de manera que des d'aquí ofereixo una solució: invertim la piràmide. Ni que sigui per tocar la moral.

SEMPRE N'HI HA DOS

A hores d'ara tots sabem que hi ha dues Amèriques, i que no té sentit parlar de si els americans això o els americans allò, ja que són el dia i la nit. L'una és oberta i cosmolita, i l'altra estreta  i garrul·la. La primera fa pel·lícules, escriu novel·les i dissenya moda, i l'altra escolta  predicadors paranoïcs, col·lecciona armes, fa concursos de beure cervesa i devora hamburgueses. Republicans contra Demòcrates. Cools contra rednecks.

També hi ha dues Espanyes, totes dues hereves de la Guerra Civil. Una justifica el franquisme i, en certa manera, l'enyora. És una Espanya centralista, impermeable a qualsevol idea aliena a la uniformitat nacional. En aquest conglomerat de post-feixistes hi conviuen polítics amb el cabell engominat i camperols de Despeñacabras de Abajo, convençuts que amb el seu treball mantenen el país (i no és broma: aquests dies podem sentir força declaracions al respecte). L'altra Espanya és més oberta, més comprensiva. Descendent directa dels defensors de la República. Entén el problema català i, en alguns casos, pot arribar a sentir certa afinitat. O com a mínim ho fa de paraula, perquè els fets han demostrat -com quan manava el PSOE- que als catalans les coses ens van malament amb uns i altres.

Per aquesta regla de tres, també deu haver-hi dues Catalunyes. La una és la que a dia d'avui navega per aquesta marea d'il·lusió desbocada - segurament massa. És una Catalunya que vol ser lliure perquè creu que no li queda cap altre camí. És possible que aquesta ànsia de llibertat la faci, en alguns moments, provinciana o curta de mires. L'altra és la que se sent Espanyola fins a la medul·la i no vol separar-se de la mare pàtria de cap de les maneres.

Tots sabem, a dia d'avui, com classificar els partits. Excepte el PSC. Anorreat el sector catalanista -és un dir-, els socialistes prenen partit per la unitat espanyola. De totes totes. Encara volen semblar simpàtics, però no s'amaguen amb eufemismes. En part hem d'agrair-ho. En part, hem de tenir por. El pacte PP + PSC + Ciudadanos s'albira a l'horitzó.

TOO FAST

Aquests dies el món va tan ràpid que és impossible escriure sobre un tema concret. Quan t'has format una idea i et disposes a escriure-la, passa una altra cosa que et fa canviar d'opinió, o bé atrau la teva atenció de manera que aviat oblides tota la resta. Voldries fer un post de cada cosa, però és impossible. De manera que em limitaré a donar quatre idees:

- Les paraules de l'expresident d'Extremadura: una cagada que referma la determinació -i dóna la raó- als catalans que volen independitzar-se. Fa pocs minuts llegia un article sobre el tràfic d'esclaus africans a les Amèriques (no és broma). Les paraules d'aquest energúmen tenien un contingut semblant a les cartes del segle XVIII que l'article reprodueix. Jo, si fos extremeny -catalanista o espanyolista, tan li fa- em sentiria profundament indignat.

- El cambrer heroic: en un temps de decepció, tristesa i desengany (i de xarxes socials, és clar) els actes d'un home valent poden servir per insipirar les masses. Les fotos són magistrals i el missatge també. Té moltíssima força, i suposo que hi haurà qui sabrà aprofitar-se'n. Jo, si fos publicista, ja estaria fent-li firmar tot de papers. Sigui com sigui, els bars són el darrer reducte de civilització i els cambrers, els seus guardians. Jo sempre ho he dit.

- El cas de les nadadores que protesten perquè la seva entrenadora era una dèspota: les cartes em fan malpensar. Si als gimnasos on jo he entrenat era habitual que l'entrenador et digués maricón o neneta, i també era habitual veure algú perbocant el sopar, què no ha de passar en un equip d'elit? Si vols aprendre a boxejar t'hauràs de menjar moltes hòsties, i val més que te les clavin al gimnàs que no pas dalt del ring. Amb això del esports, qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

- El panorama polític català: no tinc prou capacitat per organitzar els meus pensaments i opinions. I si no pots pensar-ho, val més no escriure-ho.

- Feu un cop d'ull a la nova entrada del Gat de Schrödinger

EL GAT DE SCHRÖDINGER

Aquesta tardor, si cap fet horrorós que no ho espatlla, el meu nou projecte sortirà a la llum. Es diu el Gat de Schrödinger i és una novel·la. De moment he obert un altre bloc que servirà per promocionar-la i per ampliar-ne els continguts. De moment és una versió beta, i encara no estic gaire segur del disseny definitiu. Però bàsicament serà això. A sota hi teniu un link per arribar-hi, i allà un paio que molts de vosaltres coneixeu us explicarà què és exactament el gat de Schrödinger.

El Gat de Schrödinger

ABDOMINALS HIPOPRESSIUS

L'altre dia, al gimnàs, un paio em va clavar un cop de puny a la panxa que em va fer doblegar. Quan practiques esports de contacte això és relativament normal, però el nano pesava uns quinze quilos menys que jo. Vaig pensar que havia tingut sort i que el seu puny havia entrat bé, però al cap d'una estona me'n va tornar a clavar un altre amb el mateix resultat.

Sota la dutxa em preguntava què havia passat. Estic en mala forma i quasi no entreno gens, però hauria d'aguantar un parell de cops a la panxa sense perdre l'alè. Aleshores hi vaig caure: la culpa la tenen els abdominals hipopressius.

Fa uns mesos la fisio em va explicar que els abdominals de tota la vida són terriblement perjudicials per l'esquena, i que a la llarga provoquen efectes secundaris desagradables, com ara impotència sexual. Espantat, vaig deixar de fer-ne immediatament, i vaig concentrar-me en l'alternativa, els abdominals hipopressius.

Els hipopressius entrenen els laterals del múscul abdominal, i alguna cosa semblant a la cara interna -mai he arribat a entendre aquest concepte-. La qüestió és que la part central de les abdominals -la taula de xocolata, per entendre'ns- no la treballes, de manera que qualsevol cop que abans resisties tranquil·lament ara et pot tombar.

D'una banda, els problemes sexuals i el mal d'esquena. De l'altre, la tauleta de xocolata i la capacitat de resistir cops de puny i coces. La tria és senzilla. Adéu, abdominals de tota la vida. Hola, hipopressius.

NO VAIG SER-HI A TEMPS

Aquest estiu corria la brama que en Santiago Carrillo era en un balneari de Caldes de Malavella fent una cura de salut. Vaig voler escriure un post aleshores, però em va fer mandra i aviat me'n vaig oblidar.

El post hauria girat en torn al passat tèrbol d'en Carrillo. De les depuracions que va fer a l'interior del seu partit -molt en la línia comunista- i de les matances de civils en les quals pressumptament estava embolicat -que també tenen un aroma soviètic-. L'escrit hauria estat una reflexió sobre la paradoxa que unes ideologies totalitàries són més perseguides que les altres. Per no semblar fatxa -si critiques als comunistes ets fatxa, el món va així- també m'hauria cagat en Manuel Fraga i en la mare que el va parir, posant-lo a la mateixa altura que en Carrillo (dos assassins que amb la democràcia van passar a ser quasi-herois i demòcrates de tota la vida).

Però ja els tenim a tots dos endreçats -algun dia ens hauran d'explicar perquè els criminals viuen tants anys. Penso en els genocides nazis que encara volten pel món, vells però forts com roures, els fills de puta- , i ja no podré escriure aquell post. Quina llàstima. Però ben mirat, potser és millor. Perquè ara que s'ha mort, s'exalça la seva condició de lluitador per la democràcia. Per desgràcia, els únics que el critiquen obertament són els amics d'Alerta Digital -sempre vigilant, ells- i els simpàtics periodistes d'Intereconomía. I com que no vull que em posin al mateix sac que aquesta colla de fatxorros amb el cabell greixós, aparco el tema.

Per cert, si per motius polítics no us ha agradat el post, segur que coincidim a l'hora de dir que la foto de sota, que no té res a veure amb el tema, és brillant:

CRISTIANO BE HAPPY

Fins i tot un no-futbolero com jo sap que en Cristiano Ronaldo està trist. Segons he sentit, vol cobrar més, o no se sent estimat, depèn de a qui t'escoltis. Per això li han fet aquest vídeo. Perquè s'animi, pobre.

NÁCAR Y SAL

Des que sóc pare que tinc menys temps per sortir a prendre una cerveseta. O, per dir-ho més exactament, menys temps per anar a un bar que m'agradi, relaxar-me, beure'm una canya i no mirar gaires vegades el rellotge ni el mòbil. Per tant, quan puc esgarrapar una estoneta a la cruel rutina diària, he d'escollir amb molta cura a quins llocs inverteixo aquests minuts tan valuosos.

El meu nou descobriment a Girona és el Nácar y Sal, un bar obert fa tot just un mes, a l'antic Cafè de la Devesa, al costat de la Sala de Ball. Us preguntareu què té el Nácar d'especial. Doncs un munt de coses, començant per la decoració: és dels pocs bars de la ciutat que té un punt d'elegància sense caure en el vull-i-no-puc (com a detall curiós, dir que els cambrers es vesteixen a joc amb la decoració). El tracte humà  és realment excepcional, en una ciutat on els bars són governats per cambrers bordes i per estudiants presumides i pretencioses. Al Nácar y Sal, literalment, t'hi pots deixar mimar, una cosa que no passa gaire sovint. Un bon exemple són les tapes de patates fregides -de les de debò, no pas aquests productes infames de bossa- que et serveixen by the face per acompanyar les canyes.

Encara no he pogut sopar-hi però la carta promet. El Xef Ramsay sempre diu que hem de desconfiar dels locals que tenen cartes quilomètriques perquè segur que els productes no seran frescos ni de qualitat. El Nácar té una carta prou curta com per fer-te sentir tranquil. Coses bàsiques, sense collonades. Els enteradillos en diuen productes de la terra, o productes de proximitat. El xef es veterà, i sap bé què li agrada a la gent. I el millor de tot és que el preu és perfectament correcte.

Me n'oblidava: amb una mica de sort pots aparcar-hi al davant.

LOUIS THEROUX

La gent que flipa veient els reportatges d'en Jordi Évole haurien de conèixer a en Louis Theroux. De fet, sempre he sospitat que l'Évole, amb aquest aire vagament amateur, de noi de barri vingut a més, en realitat prova d'assemblar-s'hi.

En Louis Theorux treballa a la BBC. Va saltar a la fama amb la sèrie Weird Weekends, on feia reportatges de friquis, majoritàriament nordamericans. Vam veure'l amb els neonazis, amb els survivalists (que són els que creuen que el món s'acabarà a causa d'una explosió nuclear, i construeixen refugis atòmics on també hi emmagatzemen armes), amb els lluitadors de catch, amb els supremacistes blancs...

Durant aquesta sèrie de reportatges Theroux es passejava pels diferents ambients amb una ganyota eterna de perplexitat, com si tot allò fos massa gran i complicat per ell. L'espectador s'hi identificava automàticament. No tenia problemes a fer el ximple, o fins i tot a emborratxar-se amb els entrevistats (vam veure'l ressacós després d'entrompar-se amb un americà que vivia sota terra rodejat d'armes de foc). A cop d'ull en Louis semblava un friqui d'Internet, però era prou hàbil per deixar anar clatellades quan convingués. Més d'una vegada vam patir per la seva salut.

Però el temps passa per tothom.  Theroux segueix en actiu, però ha abandonat aquell aire de nerd despistat i ara adopta un posat més intens, de reporter intrèpid. No li queda bé. De fet, això ja ho fa un munt de gent, i no té cap gràcia. Per això hem de recuperar al vell Theroux, el de finals dels noranta. Un miracle anomenat Youtube ens pot  repassar -o veure per primer cop, si sou afortunats- aquells reportatges que ens feien petar de riure fa quinze anys.

LA MEVA MANIFESTACIÓ

Com vaig fer fa dos anys -o millor dit, com vaig no-fer - passo d'analitzar la manifestació i el seu significat polític i social per no competir amb gent molt més capacitada que jo. En el fons només sóc un cantamanyanes que dissimula les seves mancances amb gracietes. Però sí que puc parlar-vos de la meva experiència ahir a Barcelona. D'això sí que en sé. Per exemple: sabeu quina va ser una de les primeres persones que vam trobar només de posar un peu a terra? Un rodamón barbut i borratxo que ens va seguir un tros de camí, cridant i fent cabiroles. "Si hi ha algun periodista d'Intereconomía li farà una foto i dirà que és un manifestant", va dir algú.

Els meus amics i jo no som gaire d'anar manis, cridar consignes i onejar banderes, de manera que al cap d'una estona de voltar i d'aplaudir uns quants cops -que no fos dit-, de seguida vam descobrir una terrassa i ens hi vam asseure per veure passar la gent. Aquesta vegada crec que quasi tots els grups socials hi estaven ben representats -tret, potser, dels quissoflautes més radicals i dels pijos més recalcitrants-. Hi havia, s'ha de dir, un bon grapat de friquis.  Però també hi havia centenars de milers de catalans que es van esgargamellar demanant llibertat. Era molt difícil que no se't posés la pell de gallina en algun moment. I és que aquests actes reforcen els sentiment de pertinença fins a punts increïbles.

M'estic dispersant. Tornem al bar. Era una cafeteria força tronada del carrer València, d'aquelles que tenen cartells lletjos i  impersonals. La propietaria va cobrar-nos més de quatre euros per una Estrella -en comptes de dur estelades, bevíem Estrelles. Una metàfora bonica i poderosa-. Quatre euros i mig per una cervesa és preu de puticlub. Convençuts de que ens havia pres per ximples vàrem demanar-li el full de reclamacions, i quina va ser la nostra sorpresa quan vàrem veure que, en efecte, el preu era correcte. Ens vam sentir una mica com en Paco Martínez Soria a la ciudad no es para mí.

Tornant amb l'autobús escoltàvem RAC1. Les paraules del polític del PP eren previsibles, com el comportament del malvat d'una pel·lícula dolenta (darrerament els populars semblen caricatures de sí mateixos, i de tanta llàstima com fan tenen un punt entranyable). Les del fulano del PSC eren nervioses i carregades de ràbia, com les d'una amant rebutjada que finalment ha embogit. Els socialistes catalans tenen la virtut de caure bé, però aviat comprendrem que la barrera entre ells i els populars és ben prima. ERC i CIU van estar, a parer meu, correctes, i SI es va equivocar demanant que l'endemà mateix Catalunya s'havia de declarar independent, sense referèndum ni res. Por mis cojones, que diuen els espanyols. Els d'Iniciativa, francament, no els vaig entendre, però és just reconèixer que tampoc els vaig escoltar gaire.

En algun punt de l'autopista vàrem veure focs artificials. Algun poble celebrava el final de la diada. No eren gran cosa però en aquell moment emocionaven. De seguida vaig pensar en el dia de la independència dels Estats Units. Allà sempre tiren petards. Vaig pensar que era un bon final de festa: l'Independence Day català. II vaig haver de dissimular una llagrimeta.

LA MANI DEL 10-J (Greatest hits remasteritzats)

Avui s'imposa remasteritzar un post que vaig escriure fa un parell d'anys l'endemà del 10 de juliol. En aquell moment semblava que tot canviaria, però el temps va donar la raó als descreguts i als pessimistes. Potser és una qüestió de paciència i d'esperar que la idea arreli amb força entre alguns sectors que encara són reticents.

No faré cap anàlisis sobre la marxa d'ahir perquè hi ha plomes molt més capacitades i fines que no pas la meva. Simplement us faig quatre apunts al voltant de les coses que vam aprendre:

1: No sóc home de manifestacions, però si no hagués anat a aquesta m'hauria sabut un greu infinit. Primer, pel que va representar, i  en segon lloc, per la sensació que tenies de que allà  passava alguna cosa important. L'ambient era impressionat, molt difícil de descriure. La gent se sentia capaç de tot. De tant en tant la multitud es posava a cantar els Segadors, o una coral perduda en un lateral entonava l'Estaca. Et passaves  l'estona amb la pell de gallina.

2: Hi havia gent de tota classe i condició. Només vaig trobar a faltar, de forma bastant notòria, el sector d'edat que va dels vint-i-molts als quaranta. No m'explico per què aquest grup hi era menys present que les altres franges d'edat. Som més descreguts? Ens fa més mandra? És veritat que som uns nens mimats que ho hem tingut tot i que, per tant, no valorem res? O, simplement, la platja i el sofà  tiren més?

3: Diguin el que diguin, va ser una manisfestació clarament independentista (i compte: amb això no vull dir que sigui positiu ni negatiu. Simplement constato un fet). Es llegia en els lemes de les pancartes, se sentia els crits, es notava en l'ambient. L'Estatut només va ser-hi present de forma anecdòtica. Com va dir algú per la ràdio, només hi havia una persona que encara creia en l'Estatut: en Montilla. Que, per cert, va haver de passar-se hores aguantant escridassades i insults.

4: Lligant-ho amb la idea anterior: els polítics en general - i en Montilla en particular- van ser menyspreats durant tot l'acte. Les seves ànsies de protagonisme, subjectant senyeres o pancartes, es van quedar en un no-res. Perquè la manifestació no tenia principi ni fi, no tenia una estructura ben definida. Els carrers adjacents estaven plens, no hi havia capçalera ni final. Era gent al carrer, centenars de milers de persones fartes de tot, cansades de que la seva nació fos menystinguda.

Malgrat tot, ens agradi o no, la gent que ahir era al carrer no té poder real. La gent no pot fer lleis ni pot aprovar-les: són els polítics els que ho fan. Esperem que aquesta vegada prenguin nota de debò.

ALERTA DIGITAL

Hi ha qui diu que Intereconomía és una televisió fatxa, retrògrada i casposa. Que és un canal ultradretà, xenòfob i profundament espanyolista. Els que diuen això no han llegit mai Alerta Digital, la nova sensació de la Xarxa. El Gato al Agua, al seu costat, sembla un míting d'Iniciativa-els Verds.

Alerta Digital té una manera molt característica de tractar les informacions. Un dels redactors, per exemple, ha dedicat un poema al coronel Alamán, l'heroi d'aquest diari -un fatxorro que ha obtingut els seus quinze minuts de glòria jurant que Catalunya obtindrà la independència per sobre del seu cadàver-. Els titulars sempre són brutals. Heus aquí uns exemples: "Una nigeriana da luz a un nou catalán en el maletero de un autobús". "Un chino a punto de morir tras enviarse a sí mismo en una caja para sorprender a su novia". També n'hi ha de melodramàtics: "Sangre de Caín tiene esta gente charnega" i de recambolescos: "Europa, sueño para los de fuera y pesadilla para los de dentro: Italia suspende la expulsión de un nigeriano por ser homosexual".  Els meus preferits són els alarmistes: "El infierno multicultural de Malmö".  El diari publica, en exclusiva, totes les declaracions del coronel Alamán. La darrera és una perla, digna d'una novel·la d'en Pérez Reverte (dirigint-se a Joan Tardà) "Si alguna vez pelease con usted, en cumplimiento de mi deber con España, sería de frente, no poniendo bombas como sus amigos de Terra Lliure". A Alerta Digital també són especialistes en fotomontatges, com ho prova la foto on surt el President Mas subjectant una pistola.

A mi, què voleu que us hi digui, m'han convençut. Cada matí, abans de fer res, m'asseuré a llegir Alerta Digital. Espero amb delit nous poemes dedicats al coronel Alamán, i noves declaracions d'aquest. Alerta Digital ens dirà què hem de fer amb l'amenaça multicultural. Alerta Digital serà un altre motiu de broma i d'alegria. Que no és poc.

UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA I ABRAHAM LINCOLN EL CAÇAVAMPIRS

És ben sabut que Abraham Lincoln (que, per cert, ara mateix protagonitza una pel·lícula on fa de caçavampirs) va ser un antiesclavista convençut. Era progressista per la seva època i, curiosament,  va ser el primer president republicà dels Estats Units. El Partit Republicà ha acabat convertint-se en una cosa ben diferent, i ara és ferotgement conservador. Amb el Partit Demòcrata va passar exactament el contrari: en els primers temps era conservador, mentre que ara és de centre-esquerra (liberal, en diuen ells).

Amb Unió Democràtica de Catalunya passa una cosa semblant. A cop d'ull, ningú associaria UDC amb cap corrent independentista. Més aviat al contrari. Poca gent sap que els estatuts fundacionals d'aquest partit el defineixen, inequívocament, com un partit que busca la independència de Catalunya. La política té coses així,  i els partits van canviant fins a esdevenir el contrari del que eren en un principi. Avui UDC és presonera de Duran i Lleida i el seu cercle, espanyolistes convençuts -ells diuen que són federalistes- i extremadament pragmàtics, fins al punt d'abandonar tot discurs èpic, d'altra banda imprescindible per la construcció nacional.

Aquest dissabte el meu cunyat em va arrossegar a la constitució d'un corrent crític d'Unió encapçalat per l'alcalde de Vic, Vila d'Abadal, que pretén que el partit retorni als seus orígens independentistes. UDC no és el meu partit -de fet, sóc un apolític convençut- però he d'aplaudir el gest valent d'en Vila d'Abadal, encara que sigui perquè no m'agraden en Duran i la seva colla, capaços de vendre Catalunya per un pot de llenties del LIDL. Des d'aquí els hi desitjo tota la sort del món. Ara, més que mai, toca sumar.

LA CRIDA

Ha sortit l'anunci que crida a sumar-se a la manifestació de l'onze de setembre, que promet ser històrica. A mi m'agrada més el que es va fer dos anys enrere, perquè era més plural i hi sortia gent més representativa de la societat catalana. De tota manera cal donar la benvinguda a la inciativa i desitjar que tinguin -que tinguem- moltíssima sort.

PARLEN ELS MESTRES (GREATEST HITS REMASTERITZATS)

tots plegats hem d'acostumar-nos a callar més i a escoltar als Mestres. Gualterio Malatesta, al llibre "El caballero del jubón amarillo", d'Arturo Pérez Reverte, diu:

"Yo no soy un enemigo, capitán Alatriste. Soy un adversario. ¿Podéis advertir la diferencia?... Un adversario os respeta, aunque os mate por la espalda. Los enemigos son otra cosa... Un enemigo os detesta, aunque os halague y abrace".

Però de mestres n'hi ha molts, i molt diferents.  Aquí teniu unes quantes perles de saviesa:

- Tu amigo tine un amigo, y el amigo de tu amigo tiene otro amigo; por consiguiente, sé discreto.


- Soy el sargento de artillería Highway. He bebido más cerveza, he meado más sangre, he echado más polvos y he chafado más huevos que todos vosotros juntos, capullos". (El sargento de hierro)


- Hay más de 100 motivos por los cuales no debería matarte, pero ahora mismo, no se me ocurre ninguno. (El principiante)


- El mundo se divide en dos, Tuco: los que encañonan y los que cavan. El revólver lo tengo yo, así que ya puedes coger la pala.(El bueno, el feo y el malo)


- Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno. (El novato)


- Sinceramente, cariño, me importa un bledo, (lo que El viento se llevó)


- A quien a buen árbol se arrima... va un perro y le orina.


- Nunca hay que pegarle a un hombre caído, puede levantarse.


- No soy un completo inútil... por lo menos sirvo de mal ejemplo.


- ¿Cómo se llama un boomerang que no vuelve? Palo.


- Los mosquitos mueren entre aplausos.


- La calvicie puede que sea símbolo de virilidad, pero nos reduce la oportunidad de comprobarlo.

Finalment, ara que s'acosta l'11-S, una reflexió seriosa extreta del llibre de Ramon M. Nogués: "Déus, creences i neurones". 

"Cal tenir clar, però, que un ésser humà sense identitat no és res. (...) Un cert progressisme que probablement tendeix a simplificar a problema defensa que no calen signes identitaris: en el futur no n'hi haurà i cadascú podrà optar pel que vulgui. Això ho solen defensar membres de cultures hegemòniques, que en el fons saben que mantindran la seva identitat perquè són hegemòniques, i a més en molts casos veuen finalment a punt d'extinció les cultures residuals que en el fons mensypreen profundament. Per exemple, és fàcil defensar-ho essent de cultura castellana o anglesa -la llengua és una peça central de la identitat, es vulgui reconèixer o no-, cultures hegemòniques i que saben que avui no corren cap perill. A més a més, els membres d'aquestes cultures, defensant el caràcter innecessari de la identitat -perquè la seva no està amenaçada- poden lluir la pirueta progressista que significa presentar-se com qui no la desitja ni la necessita".