És ben sabut que Abraham Lincoln (que, per cert, ara mateix protagonitza una pel·lícula on fa de caçavampirs) va ser un antiesclavista convençut. Era progressista per la seva època i, curiosament, va ser el primer president republicà dels Estats Units. El Partit Republicà ha acabat convertint-se en una cosa ben diferent, i ara és ferotgement conservador. Amb el Partit Demòcrata va passar exactament el contrari: en els primers temps era conservador, mentre que ara és de centre-esquerra (liberal, en diuen ells).
Amb Unió Democràtica de Catalunya passa una cosa semblant. A cop d'ull, ningú associaria UDC amb cap corrent independentista. Més aviat al contrari. Poca gent sap que els estatuts fundacionals d'aquest partit el defineixen, inequívocament, com un partit que busca la independència de Catalunya. La política té coses així, i els partits van canviant fins a esdevenir el contrari del que eren en un principi. Avui UDC és presonera de Duran i Lleida i el seu cercle, espanyolistes convençuts -ells diuen que són federalistes- i extremadament pragmàtics, fins al punt d'abandonar tot discurs èpic, d'altra banda imprescindible per la construcció nacional.
Aquest dissabte el meu cunyat em va arrossegar a la constitució d'un corrent crític d'Unió encapçalat per l'alcalde de Vic, Vila d'Abadal, que pretén que el partit retorni als seus orígens independentistes. UDC no és el meu partit -de fet, sóc un apolític convençut- però he d'aplaudir el gest valent d'en Vila d'Abadal, encara que sigui perquè no m'agraden en Duran i la seva colla, capaços de vendre Catalunya per un pot de llenties del LIDL. Des d'aquí els hi desitjo tota la sort del món. Ara, més que mai, toca sumar.
