La gent que flipa veient els reportatges d'en Jordi Évole haurien de conèixer a en Louis Theroux. De fet, sempre he sospitat que l'Évole, amb aquest aire vagament amateur, de noi de barri vingut a més, en realitat prova d'assemblar-s'hi.
En Louis Theorux treballa a la BBC. Va saltar a la fama amb la sèrie Weird Weekends, on feia reportatges de friquis, majoritàriament nordamericans. Vam veure'l amb els neonazis, amb els survivalists (que són els que creuen que el món s'acabarà a causa d'una explosió nuclear, i construeixen refugis atòmics on també hi emmagatzemen armes), amb els lluitadors de catch, amb els supremacistes blancs...
Durant aquesta sèrie de reportatges Theroux es passejava pels diferents ambients amb una ganyota eterna de perplexitat, com si tot allò fos massa gran i complicat per ell. L'espectador s'hi identificava automàticament. No tenia problemes a fer el ximple, o fins i tot a emborratxar-se amb els entrevistats (vam veure'l ressacós després d'entrompar-se amb un americà que vivia sota terra rodejat d'armes de foc). A cop d'ull en Louis semblava un friqui d'Internet, però era prou hàbil per deixar anar clatellades quan convingués. Més d'una vegada vam patir per la seva salut.
Però el temps passa per tothom. Theroux segueix en actiu, però ha abandonat aquell aire de nerd despistat i ara adopta un posat més intens, de reporter intrèpid. No li queda bé. De fet, això ja ho fa un munt de gent, i no té cap gràcia. Per això hem de recuperar al vell Theroux, el de finals dels noranta. Un miracle anomenat Youtube ens pot repassar -o veure per primer cop, si sou afortunats- aquells reportatges que ens feien petar de riure fa quinze anys.
