Com vaig fer fa dos anys -o millor dit, com vaig no-fer - passo d'analitzar la manifestació i el seu significat polític i social per no competir amb gent molt més capacitada que jo. En el fons només sóc un cantamanyanes que dissimula les seves mancances amb gracietes. Però sí que puc parlar-vos de la meva experiència ahir a Barcelona. D'això sí que en sé. Per exemple: sabeu quina va ser una de les primeres persones que vam trobar només de posar un peu a terra? Un rodamón barbut i borratxo que ens va seguir un tros de camí, cridant i fent cabiroles. "Si hi ha algun periodista d'Intereconomía li farà una foto i dirà que és un manifestant", va dir algú.
Els meus amics i jo no som gaire d'anar manis, cridar consignes i onejar banderes, de manera que al cap d'una estona de voltar i d'aplaudir uns quants cops -que no fos dit-, de seguida vam descobrir una terrassa i ens hi vam asseure per veure passar la gent. Aquesta vegada crec que quasi tots els grups socials hi estaven ben representats -tret, potser, dels quissoflautes més radicals i dels pijos més recalcitrants-. Hi havia, s'ha de dir, un bon grapat de friquis. Però també hi havia centenars de milers de catalans que es van esgargamellar demanant llibertat. Era molt difícil que no se't posés la pell de gallina en algun moment. I és que aquests actes reforcen els sentiment de pertinença fins a punts increïbles.
M'estic dispersant. Tornem al bar. Era una cafeteria força tronada del carrer València, d'aquelles que tenen cartells lletjos i impersonals. La propietaria va cobrar-nos més de quatre euros per una Estrella -en comptes de dur estelades, bevíem Estrelles. Una metàfora bonica i poderosa-. Quatre euros i mig per una cervesa és preu de puticlub. Convençuts de que ens havia pres per ximples vàrem demanar-li el full de reclamacions, i quina va ser la nostra sorpresa quan vàrem veure que, en efecte, el preu era correcte. Ens vam sentir una mica com en Paco Martínez Soria a la ciudad no es para mí.
Tornant amb l'autobús escoltàvem RAC1. Les paraules del polític del PP eren previsibles, com el comportament del malvat d'una pel·lícula dolenta (darrerament els populars semblen caricatures de sí mateixos, i de tanta llàstima com fan tenen un punt entranyable). Les del fulano del PSC eren nervioses i carregades de ràbia, com les d'una amant rebutjada que finalment ha embogit. Els socialistes catalans tenen la virtut de caure bé, però aviat comprendrem que la barrera entre ells i els populars és ben prima. ERC i CIU van estar, a parer meu, correctes, i SI es va equivocar demanant que l'endemà mateix Catalunya s'havia de declarar independent, sense referèndum ni res. Por mis cojones, que diuen els espanyols. Els d'Iniciativa, francament, no els vaig entendre, però és just reconèixer que tampoc els vaig escoltar gaire.
En algun punt de l'autopista vàrem veure focs artificials. Algun poble celebrava el final de la diada. No eren gran cosa però en aquell moment emocionaven. De seguida vaig pensar en el dia de la independència dels Estats Units. Allà sempre tiren petards. Vaig pensar que era un bon final de festa: l'Independence Day català. II vaig haver de dissimular una llagrimeta.
