El pintor de parets que havia estat alumne teu fa un senyal a la cambrera (adolescent, de les de mòbil sempre a punt) perquè us posi dues cerveses més. Aquestes les paga ell.
Diu:
- El mes d'agost vàrem haver d'anar a fer reformes a un bloc de pisos de Girona que normalment lloguen a estudiants. Ni t'imagines quina quantitat de merda hi havia.
Fa un glop llarguíssim de cervesa i comença a enumerar:
- Sota d'un llit hi havia cinc o sis condons amb el nus i tot. El guarro de merda es devia oblidar d'anar-los a llençar. O potser follava borratxo i l'endemà ni se'n recordava, no ho sé. A sota d'un altre llit, una tonelada de paper de wàter: aquest era dels que es feia palles.
Deixes anar una riallada i els dos o tres bevedors de la barra es giren per mirar-te. Després enfonsen altra vegada el nas al seu got de tubo. El pintor de parets que havia estat alumne teu segueix parlant:
- Restes de marihuana, i fins i tot una bosseta amb farlopa. Humida i feta malbé, esclar.
I tu l'interromps:
- I el pitjor que vau trobar?
Ell ja s'esperava aquesta pregunta:
- Tio, unes bragues plenes de merda. Un tanga, en realitat, súper sexi i tal, completament tacat de merda i ben florit. Ara, quan veig una estudiant súper bona i tal, penso que potser també enmerda les bragues i després les deixa a sota de qualsevol llit.
Veu que les seves històries t'interessen i segueix parlant:
- A vegades les parelles es posen a discutir a davant teu. L'altre dia un tia li va dir a un tio: "Fill de puta, estàs boig si et penses que pintaré el menjador de color verd pistatxo. Que et donin pel cul!".
També et parla d'una parella que van pintar la casa amb colors negre i vermell ("Com el dimoni dels Pastorets, t'ho juro!") Et parla de clients que no paguen i de clientes que han de fugir del mal parit del seu marit. De dones casades i enmainadades que els hi tiren els trastos de manera descarada. Que es passegen mig despullades quan ells hi són.
El bar on sou és ple de treballadors que fan la cervesa del vespre. Els pocs que tenen la sort de seguir treballant, esclar. Un que sent la vostra conversa -guixaire, o lampista- t'explica que això no és res, que la setmana passada una dona es passejava amb faldilla curta sense res a sota, i que s'ajupia tota l'estona.
- Quina vista, xaval. Tu, que has estudiat, tot això t'ho perds.
Saps que a vegades les cerveses fan que les llengües es deixin anar més del compte, però també que una història, com més absurda sigui, més possibilitats té de ser certa. Com la de les bragues brutes de merda. Quines coses...
dilluns, 28 d’octubre del 2013
dijous, 24 d’octubre del 2013
NO M'ATRAPARAN
Tot va començar quan llegia Soldados de Salamina. En un moment del llibre en Sánchez Mazas perd les ulleres. Miop com era, el pobre diable feia tentines per les muntanyes fins que van recollir-lo uns bosquerols franquistes. "Si tu perdessis les ulleres en una situació semblant" vaig pensar "et passaria el mateix que al paio aquest. Dependries de la caritat dels altres". Aquell dia vaig decidir que, per poc que pogués, m'operaria la vista.
Ha plogut molt des d'aleshores, i mai fins ara havia trobat el moment (ni els diners) per fer-ho. Però ara ja està: ja no duc ulleres. Com els alcohòlics i ionquis rehabilitats, els metges van insistir que continuaria essent miop, i que les diòptries podrien tornar a aparèixer.
L'operació va ser dimarts. Vaig presentar-me a la consulta després d'haver esmorzat torrades amb Dormicum. Davant meu hi havia dues noies a la trentena, força més menudes que jo i força més col·locades que jo. Donat que l'operació en si és horrorosa vaig pensar que l'estat ideal per entrar a quiròfan era dur un globus considerable, i jo de cap manera el portava. El Dormicum m'havia fet poc efecte. Vaig demanar una altra pastilla al metge. Quin error. El segon Dormicum va reactivar el primer, deixant-me grogui a l'instant. Us enganyaria si us expliqués detalls de l'operació perquè la tinc poc clara. Encara tinc menys clars els moments posteriors, per no parlar del viatge de tornada a casa, que no recordo en absolut. Marejat com una sopa, vaig ser incapaç de dinar i a la tarda vaig dormir durant quatre hores, somiant que em trobava en una casa de quinquis i chonis (d'aquelles plenes d'estatuetes de ceràmica i records de la primera comunió), on un trencalós dissecat enorme cobrava vida i m'atacava.
Ara ja m'hi veig sense ulleres. De fet, m'hi veig millor que quan duia ulleres. M'he d'anar posant gotes tota l'estona i per dormir m'he de protegir els ulls amb uns plàstics. També he de procurar que el meu fill no m'hi clavi un cop sense voler, que no m'hi toqui el vent, protegir-me'ls de la llum, no fer esport ni moviments bruscos, no fregar-los, parpallejar fluix (?)... com veieu, quasi res.
Però malgrat tot ara sóc un home lliure. Si mai m'escapo d'un afusellament i em persegueix un escamot de soldats, o hi ha una guerra zombi o una invasió alienígena, ja no podré perdre les ulleres i així fugiré amb més llibertat. No m'atraparan.
Ha plogut molt des d'aleshores, i mai fins ara havia trobat el moment (ni els diners) per fer-ho. Però ara ja està: ja no duc ulleres. Com els alcohòlics i ionquis rehabilitats, els metges van insistir que continuaria essent miop, i que les diòptries podrien tornar a aparèixer.
L'operació va ser dimarts. Vaig presentar-me a la consulta després d'haver esmorzat torrades amb Dormicum. Davant meu hi havia dues noies a la trentena, força més menudes que jo i força més col·locades que jo. Donat que l'operació en si és horrorosa vaig pensar que l'estat ideal per entrar a quiròfan era dur un globus considerable, i jo de cap manera el portava. El Dormicum m'havia fet poc efecte. Vaig demanar una altra pastilla al metge. Quin error. El segon Dormicum va reactivar el primer, deixant-me grogui a l'instant. Us enganyaria si us expliqués detalls de l'operació perquè la tinc poc clara. Encara tinc menys clars els moments posteriors, per no parlar del viatge de tornada a casa, que no recordo en absolut. Marejat com una sopa, vaig ser incapaç de dinar i a la tarda vaig dormir durant quatre hores, somiant que em trobava en una casa de quinquis i chonis (d'aquelles plenes d'estatuetes de ceràmica i records de la primera comunió), on un trencalós dissecat enorme cobrava vida i m'atacava.
Ara ja m'hi veig sense ulleres. De fet, m'hi veig millor que quan duia ulleres. M'he d'anar posant gotes tota l'estona i per dormir m'he de protegir els ulls amb uns plàstics. També he de procurar que el meu fill no m'hi clavi un cop sense voler, que no m'hi toqui el vent, protegir-me'ls de la llum, no fer esport ni moviments bruscos, no fregar-los, parpallejar fluix (?)... com veieu, quasi res.
Però malgrat tot ara sóc un home lliure. Si mai m'escapo d'un afusellament i em persegueix un escamot de soldats, o hi ha una guerra zombi o una invasió alienígena, ja no podré perdre les ulleres i així fugiré amb més llibertat. No m'atraparan.
dimecres, 16 d’octubre del 2013
dilluns, 14 d’octubre del 2013
FEMEN I EL DOTZE D'OCTUBRE
En els vells temps la majoria de feministes eren dones més aviat lletjotes. Algunes reunien tants tòpics (cabells vermells, Ducados, gintònic...) que semblaven una caricatura de si mateixes. Els malpensats deien que eren feministes perquè no podien ser cap altra cosa, i que confonien justícia de gènere amb ressentiment. Aquests mateixos malpensats afirmaven que les feministes d'aleshores no eren res més que l'altra cara de la moneda, la resposta al macho ibérico de camisa oberta, medalla d'or, bufetada fàcil i alè de Soberano o de LariosCola.
Alegrem-nos de les feministes d'avui en dia. Ja no són dones de mitjana edat -o de la tercera edat- de gest indignat, quasi iracund. Ara són jovenetes de molt bon veure que protesten més o menys pel mateix però que aconsegueixen molta més repercussió mediàtica i simpatia popular. Han descobert que el seu cos no és quelcom que han de maltractar per demostrar que no són esclaves de la moda i de les convencions masclistes, sinó que pot ser una arma molt més poderosa que qualsevol discurs farcit de tòpics. Han canviat el "Nosotras parimos, nosotras decidimos" pel "Our bodies are our weapons", molt més eficaç.
No sé si combregaré amb totes les seves idees (pel que he vist moltes vegades barregen gimnàsia amb magnèsia), però com a mínim han aconseguit guanyar-se la nostra atenció. Publicitàriament mereixen un deu.
Alegrem-nos de les feministes d'avui en dia. Ja no són dones de mitjana edat -o de la tercera edat- de gest indignat, quasi iracund. Ara són jovenetes de molt bon veure que protesten més o menys pel mateix però que aconsegueixen molta més repercussió mediàtica i simpatia popular. Han descobert que el seu cos no és quelcom que han de maltractar per demostrar que no són esclaves de la moda i de les convencions masclistes, sinó que pot ser una arma molt més poderosa que qualsevol discurs farcit de tòpics. Han canviat el "Nosotras parimos, nosotras decidimos" pel "Our bodies are our weapons", molt més eficaç.
No sé si combregaré amb totes les seves idees (pel que he vist moltes vegades barregen gimnàsia amb magnèsia), però com a mínim han aconseguit guanyar-se la nostra atenció. Publicitàriament mereixen un deu.
En canvi, els amics espanyolistes del 12-O suspen estrepitosament. M'hauria agradat que el ridícul hagués estat més absolut, però ens hem de confirmar amb 30.000 persones. Encara que fossin 200.000 com afirmen mitjans amb tant presitigi com Alerta Digital , el PP i Ciudadanos no han aconseguit el seu objectiu: que la majoria silenciosa de Catalunya (un concepte absurd que no es creuen ni ells mateixos) es manifestés a favor d'Una Grande y Libre. Els mateixos que negaven que en una cadena que recorria el país de nord a sud hi hagués un milió de persones (i haguéssim d'omplir alguns trams amb ninots, vaques i immigrants xinesos -a canvi d'un entrepà-) ara juren que a la Plaça Catalunya hi caben perfectament 200.000 patriotes.
dijous, 10 d’octubre del 2013
EL DESPIT D'ORANGE
Aprofitem el blog per fer una mica de denúncia. A veure si aquesta història us sona d'alguna cosa:
El vostre amic i servidor era un feliç usuari de Yoigo fins que un inmigrant (policia dixit) li va robar el terminal mentre suava la cansalada al gimnàs. Com que els amics de Yoigo em van oferir un mòbil una mica cutre vaig decidir canviar de companyia. El paio de Phone House em va recomanar Orange perquè estaven fent una oferta interessant i aquí em teniu, tot un usuari de la infame companyia francesa. Pocs mesos després Jazztel em va fer una oferta que no podia rebutjar. No us avorriré amb els detalls, però fins i tot s'oferien a pagar la penalització que m'imposava Orange per fotre el camp abans d'hora.
Em vaig converir en un jazztelià convençut (després de pagar deu o vint euros per rebre el mòbil a casa, ja hauríeu pogut dir-m'ho abans, nanos). Perquè em retornessin la penalització d'Orange, els de Jazztel em reclamaven una factura. I ara bé lo bo: Orange, empresa que com tothom sap està molt conscienciada amb el medi ambient, no envia factures a casa, sinó que les fa arribar al correu electrònic de la seva pròpia pàgina web. Però quan et dónes de baixa ja no pots accedir a la pàgina en qüestió, de manera que no hi ha manera humana d'aconseguir la factura.
De seguida descobreixes que Orange (suposo que com totes les companyies) és un búnquer hermètic. Si no ets client només se't permet parlar amb agents sudamericans que no t'entenen -tu tampoc els entens a ells- que només tenen al cap a vendre't un mòbil. A banda d'això no els hi interessa res més, de manera que no escolten les teves queixes. Sorprenentment, la malvada companyia francesa no té correu electrònic -sí que en té, però només pels abonats- de manera que no pots contactar-hi. Comparat amb això, els setges que va sofrir Girona eren un berenar de primavera.
Aqusta actitud d'Orange s'entendria si vingués d'un amant que actúa amb despit (si no ets per mi, no seràs per ningú) però de cap manera es pot tolerar que una multinacional així de poderosa tingui aquestes rabietes de nen d'Educació Infantil. Encara sorprèn més que les teleoperadores tinguin total impunitat i puguin abusar dels clients d'aquesta manera.
El vostre amic i servidor era un feliç usuari de Yoigo fins que un inmigrant (policia dixit) li va robar el terminal mentre suava la cansalada al gimnàs. Com que els amics de Yoigo em van oferir un mòbil una mica cutre vaig decidir canviar de companyia. El paio de Phone House em va recomanar Orange perquè estaven fent una oferta interessant i aquí em teniu, tot un usuari de la infame companyia francesa. Pocs mesos després Jazztel em va fer una oferta que no podia rebutjar. No us avorriré amb els detalls, però fins i tot s'oferien a pagar la penalització que m'imposava Orange per fotre el camp abans d'hora.
Em vaig converir en un jazztelià convençut (després de pagar deu o vint euros per rebre el mòbil a casa, ja hauríeu pogut dir-m'ho abans, nanos). Perquè em retornessin la penalització d'Orange, els de Jazztel em reclamaven una factura. I ara bé lo bo: Orange, empresa que com tothom sap està molt conscienciada amb el medi ambient, no envia factures a casa, sinó que les fa arribar al correu electrònic de la seva pròpia pàgina web. Però quan et dónes de baixa ja no pots accedir a la pàgina en qüestió, de manera que no hi ha manera humana d'aconseguir la factura.
De seguida descobreixes que Orange (suposo que com totes les companyies) és un búnquer hermètic. Si no ets client només se't permet parlar amb agents sudamericans que no t'entenen -tu tampoc els entens a ells- que només tenen al cap a vendre't un mòbil. A banda d'això no els hi interessa res més, de manera que no escolten les teves queixes. Sorprenentment, la malvada companyia francesa no té correu electrònic -sí que en té, però només pels abonats- de manera que no pots contactar-hi. Comparat amb això, els setges que va sofrir Girona eren un berenar de primavera.
Aqusta actitud d'Orange s'entendria si vingués d'un amant que actúa amb despit (si no ets per mi, no seràs per ningú) però de cap manera es pot tolerar que una multinacional així de poderosa tingui aquestes rabietes de nen d'Educació Infantil. Encara sorprèn més que les teleoperadores tinguin total impunitat i puguin abusar dels clients d'aquesta manera.
dilluns, 7 d’octubre del 2013
ELS CICLISTES I LES CÀMERES
La meva dona m'explicava que fa pocs dies va sortir a córrer i un ciclista amb una càmera d'aquestes que duen ara la va filmar de dalt a baix. Fins i tot va girar el cap un parell de vegades per assegurar-se que quedés ben enquadrada. "A veure, per què m'havia de filmar aquell tio? Ja no podrem sortir al carrer sense que algú ens gravi?" es queixava.
A Rússia ja fa temps que la majoria de cotxes duen una petita càmera incorporada per protegir-se dels paios que salten a la via amb l'esperança que els atropellin i així poder cobrar l'assegurança. Allà és una pràctica molt estesa, i sembla que molt fructífera. "Qualsevol treballi..." deuen pensar els russos, "...si pots deixar-te atropellar". Vegem-ne uns quants:
Ara una plataforma de ciclistes ha presentat més de vuit-centes denúncies a conductors imprudents. De moment ingorem si ha estat amb finalitat recaptatòria, tal com fan els russos i els advocats americans que ronden pels hospitals buscant víctimes d'accidents per representar-los a canvi d'un tant per cent de la indemització. Veient aquests ciclistes-filmadors penso, inevitablement, en el gran Saul Goodman:
El que sí és clar és que les càmeres dels ciclistes són magnífics elements disuassoris (essent suaus) o coercitius (essent no tan suaus). L'amenaça de la denúncia plana avui sobre tots els conductors, que comencem a reaccionar amb por i alarma quan ens trobem davant d'un grup de ciclistes, no fos cas. El malson d'Orwell cobra una nova dimensió: ja no és el Gran Germà estatal el qui ens vigila, sinó els nostres propis camarades-delators. Molt soviètic, tot plegat.
Ahir diumenge la meva dona es queixava dels ciclistes-filmadors mentre anàvem amb cotxe de Caldes de Malavella a Cassà, uns cinc quilòmetres escassos que es fan amb deu minuts com a màxim. I durant aquest recorregut tan extremadament breu, sabeu què?, doncs que vam trobar dos grups de ciclistes que anaven sense casc i pel mig de la carretera. El que no sé és si portaven càmera per filmar les imprudències comeses pels conductors.
A Rússia ja fa temps que la majoria de cotxes duen una petita càmera incorporada per protegir-se dels paios que salten a la via amb l'esperança que els atropellin i així poder cobrar l'assegurança. Allà és una pràctica molt estesa, i sembla que molt fructífera. "Qualsevol treballi..." deuen pensar els russos, "...si pots deixar-te atropellar". Vegem-ne uns quants:
Ara una plataforma de ciclistes ha presentat més de vuit-centes denúncies a conductors imprudents. De moment ingorem si ha estat amb finalitat recaptatòria, tal com fan els russos i els advocats americans que ronden pels hospitals buscant víctimes d'accidents per representar-los a canvi d'un tant per cent de la indemització. Veient aquests ciclistes-filmadors penso, inevitablement, en el gran Saul Goodman:
El que sí és clar és que les càmeres dels ciclistes són magnífics elements disuassoris (essent suaus) o coercitius (essent no tan suaus). L'amenaça de la denúncia plana avui sobre tots els conductors, que comencem a reaccionar amb por i alarma quan ens trobem davant d'un grup de ciclistes, no fos cas. El malson d'Orwell cobra una nova dimensió: ja no és el Gran Germà estatal el qui ens vigila, sinó els nostres propis camarades-delators. Molt soviètic, tot plegat.
Ahir diumenge la meva dona es queixava dels ciclistes-filmadors mentre anàvem amb cotxe de Caldes de Malavella a Cassà, uns cinc quilòmetres escassos que es fan amb deu minuts com a màxim. I durant aquest recorregut tan extremadament breu, sabeu què?, doncs que vam trobar dos grups de ciclistes que anaven sense casc i pel mig de la carretera. El que no sé és si portaven càmera per filmar les imprudències comeses pels conductors.
divendres, 4 d’octubre del 2013
UNS QUANTS CANVIS
Aquests dies estic modificant una mica el format del Tardes de Birres. Encara no sé on vull arribar ni què vull fer exactament, de manera que ja veurem com acaba tot plegat.
Ara és un bon moment per explicar-vos d'on ve el nom del blog. Quan estava configurant-lo per primer cop el Blogger em va demanar que li posés un nom. Vaig pensar que el nom era una cosa seriosa i que ja el decidiria més endavant, però ell insistia: el volia en aquell moment precís. Era divendres o dissabte i em va venir al cap el missatge de text que una vegada, a Alacant -en una Edat llunyana i quasi mítica en la qual no hi havia watsaps-, va enviar-me el meu amic Sergio: "Aquesta tarda hi ha amenaça de pluja de birres!". Les birres van donar pas a les palometes (crec que en diuen així, una mena de combinat infaust d'anís i aigua que fot unes patacades que Déu n'hi do). Després, una dutxa ràpida i a sopar, que no ha estat res. Dolça i enyorada juventut quan, Los bares no se cerraban/cada noche en punto/a la hora señalada.
Doncs ja ho veieu: tot plegat ve d'una tarda de birres maratoniana a Alacant (pels alacantins, un divendres qualsevol).
Avui que estic nostàlgic i no tinc temps per escriure us deixo amb en Loquillo:
Ara és un bon moment per explicar-vos d'on ve el nom del blog. Quan estava configurant-lo per primer cop el Blogger em va demanar que li posés un nom. Vaig pensar que el nom era una cosa seriosa i que ja el decidiria més endavant, però ell insistia: el volia en aquell moment precís. Era divendres o dissabte i em va venir al cap el missatge de text que una vegada, a Alacant -en una Edat llunyana i quasi mítica en la qual no hi havia watsaps-, va enviar-me el meu amic Sergio: "Aquesta tarda hi ha amenaça de pluja de birres!". Les birres van donar pas a les palometes (crec que en diuen així, una mena de combinat infaust d'anís i aigua que fot unes patacades que Déu n'hi do). Després, una dutxa ràpida i a sopar, que no ha estat res. Dolça i enyorada juventut quan, Los bares no se cerraban/cada noche en punto/a la hora señalada.
Doncs ja ho veieu: tot plegat ve d'una tarda de birres maratoniana a Alacant (pels alacantins, un divendres qualsevol).
Avui que estic nostàlgic i no tinc temps per escriure us deixo amb en Loquillo:
dimarts, 1 d’octubre del 2013
EL TWEET D'EN BENJA
Quan vaig llegir el tweet d'en Benjamín Serra ("Hola, me llamo Benjamín Serra, tengo dos carreras y un máster y limpio WCs") el primer que vaig sentir és un fort sentiment de camarederia. Quina putada, pobre nano. Però després vaig començar a pensar-hi fredament. En Benjamín és periodista, publicista, i té un Màster (per desgràcia, avui en dia per aconseguir un Màster només has de pagar i fer un treball que tothom aprova). Jo també tinc dues carreres, i això que vaig malgastar bona part de la meva joventut sortint de festa i fent l'imbècil per aquests móns de Déu. De manera que l'expedient d'aquest noi potser no és tan extraordinari. La carrera de Periodisme, d'altra banda, no és una enginyeria de ponts i camins, no ens enganyem (Periodisme no hauria de ser una carrera: els columnistes més brillants d'aquest país no són periodistes. El mateix passa amb Publicitat. Això és com escriure llibres: qui val val, i qui no, no).
Tornem al cas que ens ocupa. Com més hi penso més clar veig que aquest paio és un ploramiques. Una de les seves frases és aquesta: "Hoy, por primera vez, me he visto desde fuera. Me he visto limpiando los aseos". Jo, amb un currículum semblant al seu, també he fet feines xungues. Durant uns mesos vaig treballar en una fàbrica d'embotits. Us asseguro que sentir l'olor de la sang a les sis del matí és una experiència tan o més desagradable que netejar merda (de fet, ell en realitat és un empleat d'una cadena de cafeteries i només neteja WCs quan li toca, com ho fan tots. Aquest comentari té un tuf d'esnobisme que no desperta simpaties). De debò es pensava que faria de periodista a Londres? Que li donarien una columna al The Guardian o al Financial Times? Una corresponsalia? Que el llogarien les empreses de publicitat de la city i podria fer com en Beigbeder?
Aquest noi és periodista. Bé. Primer de tot ha de saber que aquest és un dels sectors que pateixen la crisi amb més força i, ai las!, que menys possibilitat renen de recuperar-se. Cada vegada es compren menys diaris, i molts cops l'opinió d'un simple blogaire és més llegida i tinguda en compte que la d'un llicenciat en Periodisme. Això avui en dia ho sap tothom, però cada any milers de persones segueixen matriculant-se a les facultats de Periodisme. Només m'ho explico des de l'òptica que aquesta és una carrera paraigües, i molta gent que la fa en realitat no sabia què triar. Si tots els que han estudiat periodisme tinguessin feina a Espanya hi hauria milers i milers de diaris i revistes. Penseu-hi bé.
En Benjamín ha tingut mala sort, però potser tampoc ha sabut crear-se'n de bona. El món no li deu res, perquè totes les promeses que ens han fet són mentida, i no hi ha una Justícia Còsmica que al final ho arregla tot. Una cosa és ben clara: fent el ploricó potser es farà famós durant uns dies, però d'aquí a poc tothom se n'haurà oblidat i ell seguirà netejant wàters a London.
Tornem al cas que ens ocupa. Com més hi penso més clar veig que aquest paio és un ploramiques. Una de les seves frases és aquesta: "Hoy, por primera vez, me he visto desde fuera. Me he visto limpiando los aseos". Jo, amb un currículum semblant al seu, també he fet feines xungues. Durant uns mesos vaig treballar en una fàbrica d'embotits. Us asseguro que sentir l'olor de la sang a les sis del matí és una experiència tan o més desagradable que netejar merda (de fet, ell en realitat és un empleat d'una cadena de cafeteries i només neteja WCs quan li toca, com ho fan tots. Aquest comentari té un tuf d'esnobisme que no desperta simpaties). De debò es pensava que faria de periodista a Londres? Que li donarien una columna al The Guardian o al Financial Times? Una corresponsalia? Que el llogarien les empreses de publicitat de la city i podria fer com en Beigbeder?
Aquest noi és periodista. Bé. Primer de tot ha de saber que aquest és un dels sectors que pateixen la crisi amb més força i, ai las!, que menys possibilitat renen de recuperar-se. Cada vegada es compren menys diaris, i molts cops l'opinió d'un simple blogaire és més llegida i tinguda en compte que la d'un llicenciat en Periodisme. Això avui en dia ho sap tothom, però cada any milers de persones segueixen matriculant-se a les facultats de Periodisme. Només m'ho explico des de l'òptica que aquesta és una carrera paraigües, i molta gent que la fa en realitat no sabia què triar. Si tots els que han estudiat periodisme tinguessin feina a Espanya hi hauria milers i milers de diaris i revistes. Penseu-hi bé.
En Benjamín ha tingut mala sort, però potser tampoc ha sabut crear-se'n de bona. El món no li deu res, perquè totes les promeses que ens han fet són mentida, i no hi ha una Justícia Còsmica que al final ho arregla tot. Una cosa és ben clara: fent el ploricó potser es farà famós durant uns dies, però d'aquí a poc tothom se n'haurà oblidat i ell seguirà netejant wàters a London.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)