Fa setmanes vaig saber que cada diumenge el diari El País obsequiava als lectors amb una selecció de contes d'escriptors de renom. Avui era un relat inèdit d'en Charles Bukowsky, i malgrat la tremenda ressaca m'he acostat a comprar-lo. El conte era bo, i l'estat en què l'he llegit hauria complagut al mestre Chinasky. Quan he acabat he fet un cop d'ull al diari, em sembla que mai abans l'havia llegit. Una cosa m'ha cridat poderosament l'atenció: una corrua de dones que escrivien cartes al director per queixar-se del procediment per fer mamografies. Segons elles, és una tècnica brutal, invasiva i degradant per la dona. Una fins i tot afirmava que tenia ganes de plorar després de fer-se'n una: se sentia buida i profanada. "En nom de la ciència es fan barbaritats" escrivia sense vergonya, i més tard "si les mamografies es fessin als testicles dels homes, segurament haurien trobat un altre procediment, no tan humiliant com aquest". De debò que he quedat parat: no pensava que encara estéssim amb aquests rotllos pamfletaris i demagògics. Entre tots plegats paguem un tractament preventiu (d'altre banda, imprescindible) i encara hi ha dones amb la barra de queixar-se de que és degradant. Sempre hi ha algun imbècil disposat a protestar perquè el sol brilla, és ben cert. Una sonda anal pot ser invasiva, però una mamografia? Ningú obliga a aquestes feministes tronades i en guerra amb el món a fer-se'n. Per mi, poden ocupar el seu temps llegint el País en comptes de sotmetre's a, segons les seves paraules, barbaritats que es fan en nom de la ciència. És impressionant que encara quedi gent així, recalcitrant i fanàtica, sempre disposada a indignar-se per tot i amb tothom. Sempre a punt de sentir-se trepitjada i maltractada.
La resta d'articles tampoc tenien pèrdua: una successió d'atacs fanàtics contra tot el que no sigui aquesta esquerra folclòrica i de gin tònic i cigarreta que tenim aquí. Només hi faltava un reportage en blanc i negre sobre les bondats del comunisme cubà o nordcoreà. El seu maniqueisme a l'hora de veure el món és alarmant, no gaire diferent del que tenia el president Bush: l'Eix del Bé i l'Eix del Mal. Fins i tot els malvats del còmics tenen més matissos i motivacions que aquesta gent. Amb una dreta com la que respresenta el PP i una esquerra com la dels socialistes, tronada i guerracivilista, no és d'estranyar que el país vagi com va.
Per acabar el post, una seqüència del Doctor House que il·lustra molt bé aquest tema: una parella de joves duen el fill a l'hospital i en House li prescriu un tractament a base d'una medicina. "No volem contribuir amb la indústria farmacèutica" diuen els pares. "Bé" els respon House, "Sempre podeu contribuir amb la indústria de fabricació de tauts per nen. M'han dit que n'hi ha de moníssims".
diumenge, 30 d’agost del 2009
dissabte, 29 d’agost del 2009
NOMÉS AMICS
Només eren amics fins que un dia, borratxos, es van embolicar. Quedaren l’endemà per parlar-ne, un diumenge de color cendra. Fent un xarrup de cafè, ell digué que li sabia greu, que no sabia què li havia passat. Ella va respondre que estava molt avergonyida. Que sentia moltíssim haver perdut els papers.
I aleshores a ell sí, que li va saber greu de debò.
I aleshores a ell sí, que li va saber greu de debò.
dilluns, 24 d’agost del 2009
BOIKOT ( i III )
Tercer boikot: feia tercer de Magisteri d’Educació Física, i era delegat de classe. L’encarregat d’una mítica sala de festes gironina es posà en contacte amb mi i amb els delegats d’altres carreres per oferir-nos un tracte suculent: ell ens deixava la sala un dimecres (el dijous la tenia plena a vessar i el dimecres era el dia tonto) i nosaltres fèiem una festa per recollir fons pels respectius viatges de final d’estudis. A tots ens va semblar una idea genial, així que l’endemà, entusiasmat, ho vaig plantejar als meus companys de classe, que ho reberen amb escepticisme i certa fredor. La cosa no va quedar clara, i alguns estudiants (amb molta més visió de futur que jo) em feien preguntes sobre beneficis i despeses. Jo només pensava que seria fantàstic sortir un dimecres i així fer un cap de setmana de quatre nits de festa. I a sobre, faríem pasta pel viatge. Tot va quedar una mica penjat fins que, pocs dies abans, ens va arribar un rumor que s’havia escampat per tota la Universitat: l’encarregat de la discoteca volia obtenir més benefici que nosaltres. Una cosa tan òbvia i normal quan ets adult va esdevenir una aberració a ulls dels nanos de vint anys que érem, i una paraula començà a repetir-se aquí i allà: boikot, boikot, boikot, boikot…
Moltes carreres que en un principi havien acceptat el tracte es retiraren, doncs el boikot era de caràcter global. La cosa, pels de Magisteri, quedà de la següent manera: ningú anava a la festa ni venia les entrades. Així el malvat empresari es quedaria cardat. Nosaltres no hi havíem posat diners, així que ni hi perdíem ni hi guanyàvem. Jo no sabia com sentir-me: d’una banda em feia llàstima el pobre tio que ens havia reunit a tots, la feina que li havia costat i els calers que hauria perdut, però tampoc em venia de gust que em tractessin com un idiota. La festa em temptava, però al final vaig decidir que faria un boikot com Déu mana. Al capdavall érem joves i això és el que havíem de fer, o com a mínim el que els professors insistien que havíem de fer. Ells havien tingut el seu maig del 68 (això deien, perquè a mi em costava molt imaginar un maig del 68 als carrers gironins) i el nostre deure era quasi el d’organitzar un moviment similar.
Però tots els meus propòsits revolucionaris s’escolaren, com llàgrimes en la pluja, el mateix dimecres. Jo prenia cafè al bar de la facultat, i un dels meus companys de borratxeres s’assegué a la taula, preguntant-me si em venia de gust anar a la festa aquella mateixa nit. Escandalitzat, vaig preguntar-li si estava sonat: aquell empresari burgès i mal parit ens volia estafar. Ell arronsà les espatlles i digué que uns quants tenien pensat anar-hi. Que fes el que volgués.
- Però no ens podem vendre – deia jo- ara que hem fet el boikot. Com ens mirarà tothom?
- A prendre pel cul. Anem a fer uns cubates, que el dimecres quasi mai obren i així farem un cap de setmana de quatre nits.
Aquella darrera frase fou una rebelació. El meu amic havia pensat exactament el mateix que jo (o jo havia pensat el mateix que ell, tan li feia). Aleshores em vaig adonar d’on era el meu lloc, on pertanyia. Jo no era home de fer sentades, ni de boikotejar agències de viatges o festes universitàries. Vaig comprendre de cop perquè el Ché em mirava amb aquella cara d’impaciència, perquè els porros em feien tan mal i per què mai aconseguia tenir sexe amb una hippy. Jo no era un d’ells. Jo pertanyia als altres, als descreguts, als que s’empassaven cubates sense cap altra aspiració que seguir empassant-se cubates. En els nostres móns minúsculs, l’objectiu no era enfrontar-nos a capitalistas malvats amb barret de copa o a empresaris de sales de festes. Cap de nosaltres duria mai la samarreta amb la foto del Ché. Ni tan sols recordàvem qui era Marx de quan ho havíem estudiat a COU, pocs anys abans, i les oenegés tot just eren embrions del que han arribat a ser (disgustat, sospito que de ser el que són ara, tampoc els hi haguéssim fet massa cas).
Així que vaig sospirar, resignat, i vaig encendre una cigarreta amb la burilla de la que m’estava fumant. No hi havia res a fer.
Aquella nit sortírem els quatre de sempre i, com sempre, acabàrem molt borratxos. Vam aconseguir el nostre propòsit: fer un cap de setmana de quatre nits, i és per aquest motiu que no recordo què passà exactament aquella nit de dimecres, tan semblant a de dijous, divendres i dissabte. El que sí que em quedà és una sensació de bon rotllo, la pau d’esperit que només pot tenir algú que descobreix, per fi, la seva veritable naturalesa, i en comptes d’enfrontar-s’hi s’hi rendeix apaciblement. No vam salvar el món, ni tan sols vam evitar que l’amo de la sala s’omplís les butxaques però, decidits a vendre’ns, ens venguérem del tot, tancant la sala a les tantes de la matinada.
Al final, les poques carreres que no es van retirar van fer moltíssims diners. Aquella nit vaig aprendre moltes coses: la vida sempre ho posa tot a lloc.
Moltes carreres que en un principi havien acceptat el tracte es retiraren, doncs el boikot era de caràcter global. La cosa, pels de Magisteri, quedà de la següent manera: ningú anava a la festa ni venia les entrades. Així el malvat empresari es quedaria cardat. Nosaltres no hi havíem posat diners, així que ni hi perdíem ni hi guanyàvem. Jo no sabia com sentir-me: d’una banda em feia llàstima el pobre tio que ens havia reunit a tots, la feina que li havia costat i els calers que hauria perdut, però tampoc em venia de gust que em tractessin com un idiota. La festa em temptava, però al final vaig decidir que faria un boikot com Déu mana. Al capdavall érem joves i això és el que havíem de fer, o com a mínim el que els professors insistien que havíem de fer. Ells havien tingut el seu maig del 68 (això deien, perquè a mi em costava molt imaginar un maig del 68 als carrers gironins) i el nostre deure era quasi el d’organitzar un moviment similar.
Però tots els meus propòsits revolucionaris s’escolaren, com llàgrimes en la pluja, el mateix dimecres. Jo prenia cafè al bar de la facultat, i un dels meus companys de borratxeres s’assegué a la taula, preguntant-me si em venia de gust anar a la festa aquella mateixa nit. Escandalitzat, vaig preguntar-li si estava sonat: aquell empresari burgès i mal parit ens volia estafar. Ell arronsà les espatlles i digué que uns quants tenien pensat anar-hi. Que fes el que volgués.
- Però no ens podem vendre – deia jo- ara que hem fet el boikot. Com ens mirarà tothom?
- A prendre pel cul. Anem a fer uns cubates, que el dimecres quasi mai obren i així farem un cap de setmana de quatre nits.
Aquella darrera frase fou una rebelació. El meu amic havia pensat exactament el mateix que jo (o jo havia pensat el mateix que ell, tan li feia). Aleshores em vaig adonar d’on era el meu lloc, on pertanyia. Jo no era home de fer sentades, ni de boikotejar agències de viatges o festes universitàries. Vaig comprendre de cop perquè el Ché em mirava amb aquella cara d’impaciència, perquè els porros em feien tan mal i per què mai aconseguia tenir sexe amb una hippy. Jo no era un d’ells. Jo pertanyia als altres, als descreguts, als que s’empassaven cubates sense cap altra aspiració que seguir empassant-se cubates. En els nostres móns minúsculs, l’objectiu no era enfrontar-nos a capitalistas malvats amb barret de copa o a empresaris de sales de festes. Cap de nosaltres duria mai la samarreta amb la foto del Ché. Ni tan sols recordàvem qui era Marx de quan ho havíem estudiat a COU, pocs anys abans, i les oenegés tot just eren embrions del que han arribat a ser (disgustat, sospito que de ser el que són ara, tampoc els hi haguéssim fet massa cas).
Així que vaig sospirar, resignat, i vaig encendre una cigarreta amb la burilla de la que m’estava fumant. No hi havia res a fer.
Aquella nit sortírem els quatre de sempre i, com sempre, acabàrem molt borratxos. Vam aconseguir el nostre propòsit: fer un cap de setmana de quatre nits, i és per aquest motiu que no recordo què passà exactament aquella nit de dimecres, tan semblant a de dijous, divendres i dissabte. El que sí que em quedà és una sensació de bon rotllo, la pau d’esperit que només pot tenir algú que descobreix, per fi, la seva veritable naturalesa, i en comptes d’enfrontar-s’hi s’hi rendeix apaciblement. No vam salvar el món, ni tan sols vam evitar que l’amo de la sala s’omplís les butxaques però, decidits a vendre’ns, ens venguérem del tot, tancant la sala a les tantes de la matinada.
Al final, les poques carreres que no es van retirar van fer moltíssims diners. Aquella nit vaig aprendre moltes coses: la vida sempre ho posa tot a lloc.
dissabte, 22 d’agost del 2009
ALACANT
Tothom té (o hauria de tenir) un lloc on anar a parar quan tot s'ensorra, quan tens la sensació que el món és un rival massa dur. Una mica a l'estil de la Fortalesa de la Solitud d'en Superman (sí, home: aquell refugi que té al Pol Nord i que s'obre amb una clau gegant que només ell pot moure). Jo tinc la sort de tenir dos santuaris: Dublin i Alacant. Aquest any els he visitat tots dos, Alacant tot just la setmana passada.
Alacant no és la ciutat més bonica del món, això està clar. No té un barri vell com el de Girona ni un entorn exhuberant com els del nord d'Espanya. No té palaus àrabs ni museus amb pintures de Goya i Velázquez. Tot just una fortalesa en un turó erm i algunes platges normaletes. Tampoc li hem demanat mai aquestes coses, perquè el seu encant no radica pas aquí: no li calen monuments modernistes ni jardins exhuberants perquè Alacant té tot el que ha de tenir: una gent acollidora i amant de la festa i la bona vida, les Fogueres que fan per Sant Joan, el Barrio i els còctels del Nic.
La primera vegada vaig anar-hi a parar va ser una mica per casualitat però des d'aquell moment he procurat no passar mai gaire temps sense tornar-hi. A Alacant les coses són més senzilles que aquí, i tens la sensació que els seus habitants són més assequibles, a banda de que dominen perfectament l'art de fer-te sentir com el Rei del Mambo. I segurament és aquí on rau el seu poder balsàmic, perquè quan et creus que tot és difícil vas a Alacant i t'adones que no, que les coses en realitat poden ser molt fàcils. I si tens la sort de tenir-hi amics aleshores ni t'ho explico.
Una característica d'aquests refugis ha de ser que et sorprengui cada vegada que el visites. Pensava que amb les Fogueres ho havia vist tot però Alacant sempre s'espavila per fer-te veure que en realitat no saps res. Aquest any hem conegut l'illa de Tabarca, on hi pots menjar Caldero de Gallineta, un peix protegit que només poden pescar els pescadors d'allà, i en quanitats molt regulades. Un plat impressionant, i us ho diu un que no li agrada el peix. S'hi arriba en barca, i és molt recomanable parar a mig camí, havent dinat, i fer un gin tònic digestiu. Veus el sol pondre's i pots fer una capbussada i quedar-te bocabadat amb la posidònia i tots els animals que hi viuen. Quan tornes, per refer-te, res millor que un altre gin tònic (el bar Nic ha guanyat el concurs de gin tònics de l'arc Mediterrani molts anys seguits) o un mojito dels que preparen al Arteespiritu, assegut a la terrassa i veient la gent passar. Perquè Alacant és l'únic lloc on pots estar més hores assegut en un mateix bar que el temps que trigues en arribar-hi des de Catalunya, i que tot llisca tan ràpid que quan t'aixeques de la cadira no et pots creure que hagin passat sis hores.
Si teniu la oportunitat no us estigueu de visitar la ciutat. Si no teniu l'oportunitat, creeu-la. Potser haureu tastat Mojitos millors que els que prepara en Chipi a l'Arteespiritu, però us puc assegurar que mai els haureu begut en tan bona companyia.
Gràcies per tot, Sergi.
Alacant no és la ciutat més bonica del món, això està clar. No té un barri vell com el de Girona ni un entorn exhuberant com els del nord d'Espanya. No té palaus àrabs ni museus amb pintures de Goya i Velázquez. Tot just una fortalesa en un turó erm i algunes platges normaletes. Tampoc li hem demanat mai aquestes coses, perquè el seu encant no radica pas aquí: no li calen monuments modernistes ni jardins exhuberants perquè Alacant té tot el que ha de tenir: una gent acollidora i amant de la festa i la bona vida, les Fogueres que fan per Sant Joan, el Barrio i els còctels del Nic.
La primera vegada vaig anar-hi a parar va ser una mica per casualitat però des d'aquell moment he procurat no passar mai gaire temps sense tornar-hi. A Alacant les coses són més senzilles que aquí, i tens la sensació que els seus habitants són més assequibles, a banda de que dominen perfectament l'art de fer-te sentir com el Rei del Mambo. I segurament és aquí on rau el seu poder balsàmic, perquè quan et creus que tot és difícil vas a Alacant i t'adones que no, que les coses en realitat poden ser molt fàcils. I si tens la sort de tenir-hi amics aleshores ni t'ho explico.
Una característica d'aquests refugis ha de ser que et sorprengui cada vegada que el visites. Pensava que amb les Fogueres ho havia vist tot però Alacant sempre s'espavila per fer-te veure que en realitat no saps res. Aquest any hem conegut l'illa de Tabarca, on hi pots menjar Caldero de Gallineta, un peix protegit que només poden pescar els pescadors d'allà, i en quanitats molt regulades. Un plat impressionant, i us ho diu un que no li agrada el peix. S'hi arriba en barca, i és molt recomanable parar a mig camí, havent dinat, i fer un gin tònic digestiu. Veus el sol pondre's i pots fer una capbussada i quedar-te bocabadat amb la posidònia i tots els animals que hi viuen. Quan tornes, per refer-te, res millor que un altre gin tònic (el bar Nic ha guanyat el concurs de gin tònics de l'arc Mediterrani molts anys seguits) o un mojito dels que preparen al Arteespiritu, assegut a la terrassa i veient la gent passar. Perquè Alacant és l'únic lloc on pots estar més hores assegut en un mateix bar que el temps que trigues en arribar-hi des de Catalunya, i que tot llisca tan ràpid que quan t'aixeques de la cadira no et pots creure que hagin passat sis hores.
Si teniu la oportunitat no us estigueu de visitar la ciutat. Si no teniu l'oportunitat, creeu-la. Potser haureu tastat Mojitos millors que els que prepara en Chipi a l'Arteespiritu, però us puc assegurar que mai els haureu begut en tan bona companyia.
Gràcies per tot, Sergi.
dijous, 13 d’agost del 2009
BOIKOT ( III )
Segon boikot: acabàvem l’institut i teníem concertat un viatge a Tenerife. Al darrer moment l’agència, Halcón Viajes, ens l’anul•là. Aquell dia vam aprendre una paraula nova: overbooking. Potser perquè només érem nanos, o perquè l’agència té tanta anomenada que podia permetre’s perdre un grup de clients, la qüestió és que no van moure un dit per solucionar el problema. “En tot cas”, ens digueren, “us podem oferir un viatge alternatiu: a Sevilla i a Granada”. Tot i les protestes inicials vam haver de dir que sí (era allò o res) i vam canviar les platges de sorra i les nostres companyes en banyador per la Giralda i la Alhambra: un mal negoci, ho miressis per on ho miressis. A banda dels monuments, els professors ens dugueren al que quedava de la Expo 92, una esplanada depriment i semiabandonada, i a un pintoresc tablao flamenc que pretenia ser un creuament entre un cortijo i una plaça de toros, d’on sortírem tots amb mal de cap i ganes d’anar a sentir en Ricky Martin i U2. A la segona nit vaig tenir un desengany amorós del qual vaig trigar setmanes a recuperar-me: mentre jo i els meus amics recorríem bars discutint sobre jocs de rol i videoconsoles (el clàssic debat Sega contra Nintendo), la noia que més m’agradava de la classe es va passar la nit follant amb un tipus que, a banda de dur ulleres, era un cregut i un mal parit (durant aquell viatge vaig aprendre que una persona pot dur ulleres i ser creguda i mal parida al mateix temps, extrems que a mi em semblaven irreconciliables).
La qüestió és que no estàvem satisfets amb el canvi de destinació i un dijous ens plantàrem davant la sucursal que l’empresa tenia a Girona. Dúiem pancartes i cridàvem lemes a favor de la seriositat i les bones maneres. La intenció inicial era la d’impedir l’entrada dels clients a l’oficina i fer-los, així, un autèntic boikot. Però la cosa afluixà quan el director de la sucursal sortí fet una fera i ens renyà com qui ho fa amb un nen entremaliat, exigint que deixéssim entrar als clients. I que féssim el favor d’enretirar-nos una mica de l’aparador, que li tapàvem les ofertes de Setmana Santa. De seguida vam fer-li cas, demostrant així que la nostra sang revolucionària era poc espessa. De manera que acabàrem fent un cultíssim viatge a Sevilla, visitant la Giralda i l’Alhambra i els tablaos. I jo, amb el cor trencat, fent-me la idea que ja mai més veuria a les meves companyes de classe amb banyador.
La qüestió és que no estàvem satisfets amb el canvi de destinació i un dijous ens plantàrem davant la sucursal que l’empresa tenia a Girona. Dúiem pancartes i cridàvem lemes a favor de la seriositat i les bones maneres. La intenció inicial era la d’impedir l’entrada dels clients a l’oficina i fer-los, així, un autèntic boikot. Però la cosa afluixà quan el director de la sucursal sortí fet una fera i ens renyà com qui ho fa amb un nen entremaliat, exigint que deixéssim entrar als clients. I que féssim el favor d’enretirar-nos una mica de l’aparador, que li tapàvem les ofertes de Setmana Santa. De seguida vam fer-li cas, demostrant així que la nostra sang revolucionària era poc espessa. De manera que acabàrem fent un cultíssim viatge a Sevilla, visitant la Giralda i l’Alhambra i els tablaos. I jo, amb el cor trencat, fent-me la idea que ja mai més veuria a les meves companyes de classe amb banyador.
dimarts, 11 d’agost del 2009
BOIKOT ( II )
Per culpa d’aquesta mandra reivindicativa només he participat en dos boikots a la meva vida. Va anar d’un pèl que no m’afegís a un tercer, però al final em vaig vendre per uns quants jotabés amb cola. En faig un breu resum:
Primer boikot: era a l’institut i feia segon de BUP. El nostre professor de llatí era un admirador de Keating, el professor rebel del “Club dels Poetes Morts”. L’home pretenia vendre’ns una imatge de sí mateix propera a la de l’acadèmic romàntic i entregat. En realitat era un funcionari que feia les seves hores de classe (més malament que bé perquè les seves explicacions eren pastoses i enrevassades) i que quan tocava el timbre de sortida ja s’havia assegut al volant del seu cotxe.
S’acostava el dia de Sant Tomàs, i el professor ens explicà que, anys enrere, havia estat un dia festiu. Nosaltres, òbviament, aixecàrem les orelles: un dia de festa per perdre jugant a rol, a la cònsola o veient les primeres fotos porno que havíem aconseguit en format digital. Ens deixàrem seduir per la seva retòrica: que si teníem dret a fer festa, que si era una vergonya que haguéssim de treballa el dia de Sant Tomàs. Anys més tard aprendríem que, per certes persones, aquelles consignes eren perfectament intercambiables i es podien fer servir per reivindicar qualsevol cosa, ja que, com a ciutadans lliures, teníem dret a quasi tot i treballar massa sempre era vergonyós. No puc dir que no hi estigués d’acord però, com he dit, reclamar coses em feia fins i tot més mandra que treballar.
Però el que més ens va captivar de la seva retòrica fou un poema que el profe va escriure especialment per l’ocasió i que ens havia d’acompanyar a les barricades. Només recordo els dos versos finals, de gran força poètica i revolucionària. Deien:
Por Santo Tomás,
no trabajarás… jamás!
Què podíem fer nosaltres, una colla d’adolescents desorientats i hiperhormonats, davant d’aquell lema tan enganxós? Doncs exactament el que ens manessin. Fins i tot els esperits adormits com el meu sentiren l’escalfor de les causes justes. De manera que, a l’hora del pati, férem una sentada de protesta a la rampa de l’Institut. Un grup de representants anà a negociar amb els professors, que s’agafaren la demanda amb la seriositat que requeria, fent-nos tornar a tots a classe i expulsant uns quants dies els caps visibles de la protesta. Desconec si van expedientar al professor. De fer, desconec si mai van arribar a saber qui hi havia al darrera d’aquella vaga. L’any següent al professor se li va acabar l’interinatge i deixà l’Institut i, quan arribà Sant Tomàs, ja ningú recordava el nostre Febrer del 95.
Primer boikot: era a l’institut i feia segon de BUP. El nostre professor de llatí era un admirador de Keating, el professor rebel del “Club dels Poetes Morts”. L’home pretenia vendre’ns una imatge de sí mateix propera a la de l’acadèmic romàntic i entregat. En realitat era un funcionari que feia les seves hores de classe (més malament que bé perquè les seves explicacions eren pastoses i enrevassades) i que quan tocava el timbre de sortida ja s’havia assegut al volant del seu cotxe.
S’acostava el dia de Sant Tomàs, i el professor ens explicà que, anys enrere, havia estat un dia festiu. Nosaltres, òbviament, aixecàrem les orelles: un dia de festa per perdre jugant a rol, a la cònsola o veient les primeres fotos porno que havíem aconseguit en format digital. Ens deixàrem seduir per la seva retòrica: que si teníem dret a fer festa, que si era una vergonya que haguéssim de treballa el dia de Sant Tomàs. Anys més tard aprendríem que, per certes persones, aquelles consignes eren perfectament intercambiables i es podien fer servir per reivindicar qualsevol cosa, ja que, com a ciutadans lliures, teníem dret a quasi tot i treballar massa sempre era vergonyós. No puc dir que no hi estigués d’acord però, com he dit, reclamar coses em feia fins i tot més mandra que treballar.
Però el que més ens va captivar de la seva retòrica fou un poema que el profe va escriure especialment per l’ocasió i que ens havia d’acompanyar a les barricades. Només recordo els dos versos finals, de gran força poètica i revolucionària. Deien:
Por Santo Tomás,
no trabajarás… jamás!
Què podíem fer nosaltres, una colla d’adolescents desorientats i hiperhormonats, davant d’aquell lema tan enganxós? Doncs exactament el que ens manessin. Fins i tot els esperits adormits com el meu sentiren l’escalfor de les causes justes. De manera que, a l’hora del pati, férem una sentada de protesta a la rampa de l’Institut. Un grup de representants anà a negociar amb els professors, que s’agafaren la demanda amb la seriositat que requeria, fent-nos tornar a tots a classe i expulsant uns quants dies els caps visibles de la protesta. Desconec si van expedientar al professor. De fer, desconec si mai van arribar a saber qui hi havia al darrera d’aquella vaga. L’any següent al professor se li va acabar l’interinatge i deixà l’Institut i, quan arribà Sant Tomàs, ja ningú recordava el nostre Febrer del 95.
diumenge, 9 d’agost del 2009
BOIKOT ( I )
No sóc un revolucionari, mai ho he estat. Durant una època l’ambient contestatari va temptar-me, però suposo que en el fons mai em va interesar gaire. No pas perquè tingués sòlides creences contràries, ni tan sols per mediació dels meus pares (que veien amb certa llàstima els meus tics reivindicatius) sinó per naturalesa. Per mi ser revolucionari i bohemi és tan incòmode i poc natural com ser, posem pel cas, militar o químic orgànic. No era revolucionari, i les coses ni m’anaven bé ni m’anaven malament: en general, no m’anaven, i per això preferia els móns de ficció, màgia i fantasia, que per mi eren universos més coherents i sensats que el que vivia jo.
Tot i això, compartia gustos estètics amb joves esquerranosos. M’havia deixat el cabell llarg, m’encantaven els The Doors, i tenia dotzenes de samarretes i banderes de Jim Morrison. Les comprava a les parades de fumetes. Ben a prop, a tocar de les meves samarretes, n’hi havia d’altres amb la cara del Ché, que em dedicava una mirada vital i decidida. Com si digués: “A què esperes, nano? Acompanya’ns a la lluita!”. Semblava a punt de sortir de la tela per fotre’m un parell de plantofades que despertessin la meva vena recolucionària. Tanta ràbia em feia aquella expressió acusadora que a la llarga vaig desenvolupar un odi fanàtic cap a la seva figura. En una ocasió, amb l’ajuda d’un cambrer amic meu, fins i tot vam convèncer a una hippy adolescent que el seu ídol era un massacrador de criatures. Jo alçava les mans, simulant ser una víctima i demanant clemència amb veu de nen, i el cambrer, amb cara de sàdic, em disparava amb una escopeta invisible. Després de cada discurs antiguevarista aquell rostre semblava mirar-me amb més intensitat, com si fos una ovella perduda i particularment rebel que havia de tornar al corral. Però ni així ho va aconseguir. Amb les meves samarretes de Jim Morrisson sota el braç, me n’anava a beure cervesa a la barraca més propera, deixant al Ché que mirés a algú altre, més predisposat que jo.
Tot i això, compartia gustos estètics amb joves esquerranosos. M’havia deixat el cabell llarg, m’encantaven els The Doors, i tenia dotzenes de samarretes i banderes de Jim Morrison. Les comprava a les parades de fumetes. Ben a prop, a tocar de les meves samarretes, n’hi havia d’altres amb la cara del Ché, que em dedicava una mirada vital i decidida. Com si digués: “A què esperes, nano? Acompanya’ns a la lluita!”. Semblava a punt de sortir de la tela per fotre’m un parell de plantofades que despertessin la meva vena recolucionària. Tanta ràbia em feia aquella expressió acusadora que a la llarga vaig desenvolupar un odi fanàtic cap a la seva figura. En una ocasió, amb l’ajuda d’un cambrer amic meu, fins i tot vam convèncer a una hippy adolescent que el seu ídol era un massacrador de criatures. Jo alçava les mans, simulant ser una víctima i demanant clemència amb veu de nen, i el cambrer, amb cara de sàdic, em disparava amb una escopeta invisible. Després de cada discurs antiguevarista aquell rostre semblava mirar-me amb més intensitat, com si fos una ovella perduda i particularment rebel que havia de tornar al corral. Però ni així ho va aconseguir. Amb les meves samarretes de Jim Morrisson sota el braç, me n’anava a beure cervesa a la barraca més propera, deixant al Ché que mirés a algú altre, més predisposat que jo.
diumenge, 2 d’agost del 2009
NO VAGIS AVIAT A LA PLATJA
Sempre anem aviat a la platja per trobar lloc. No cal que ho facis, és perdre el temps. Val més que et prenguis el tallat (o el Martini, depèn de l'hora) amb calma i sense presses. Perquè encara que arribis d'hora i aconsegueixis un bon lloc, aviat seràs rodejat per hordes d'estiuejants que el cobejaran. Sense cap vergonya se't col·locaran quasi al damunt, obligan-te a marxar i a cedir-los el lloc. És un autèntic tour de força i guanya qui els té més ben posats.
Els pitjors són els homes de mitjana edat, autòctons i de l'extrarradi. Ni els guiris borratxos són tan maleducats. És sumament desagradable tenir-ne un a prop. Se't tiren tan a sobre que només et deixen una sortida: aixecar-te i marxar per no sentir les seves converses sobre com li va la vida al seu fill Jonathan o a la seva filla Rebeca. Tota discussió és absurda perquè es limiten a repetir arguments tan sabuts com "La playa es de todos". Avui ens ha tornat a passar, i han estat dues les vegades que ens hem vist obligats a moure'ns de lloc. Els teníem a menys d'un pam de la meva tovallola, era espantós. Ha estat un home, petit i escardalenc, amb aparença de Guàrdia Civil franquista. Segurament es deia José Antonio. La seva dona, amb tota probabilitat la Puri, ha somrigut triomfal quan hem hagut de desplaçar les tovalloles. Era tan grassa que ha aixafat l'hamaca on reposava, amb el cabell curt i tenyit de vermell rabiós. Del tipus de persona que està convençuda que el món li deu molt.
Volia dir-los alguna cosa però la meva xicota m'ha retingut:
- Deixa'ls estar, no val la pena. Han guanyat.
Derrotats, hem cedit terreny. No hi havia res a fer, i si no vols que les coses es posin lletges i tens una mica de seny, sempre has de cedir terreny. Si hi penses gaire és desolador. Perquè és ben veritat: al final ells sempre guanyen.
Els pitjors són els homes de mitjana edat, autòctons i de l'extrarradi. Ni els guiris borratxos són tan maleducats. És sumament desagradable tenir-ne un a prop. Se't tiren tan a sobre que només et deixen una sortida: aixecar-te i marxar per no sentir les seves converses sobre com li va la vida al seu fill Jonathan o a la seva filla Rebeca. Tota discussió és absurda perquè es limiten a repetir arguments tan sabuts com "La playa es de todos". Avui ens ha tornat a passar, i han estat dues les vegades que ens hem vist obligats a moure'ns de lloc. Els teníem a menys d'un pam de la meva tovallola, era espantós. Ha estat un home, petit i escardalenc, amb aparença de Guàrdia Civil franquista. Segurament es deia José Antonio. La seva dona, amb tota probabilitat la Puri, ha somrigut triomfal quan hem hagut de desplaçar les tovalloles. Era tan grassa que ha aixafat l'hamaca on reposava, amb el cabell curt i tenyit de vermell rabiós. Del tipus de persona que està convençuda que el món li deu molt.
Volia dir-los alguna cosa però la meva xicota m'ha retingut:
- Deixa'ls estar, no val la pena. Han guanyat.
Derrotats, hem cedit terreny. No hi havia res a fer, i si no vols que les coses es posin lletges i tens una mica de seny, sempre has de cedir terreny. Si hi penses gaire és desolador. Perquè és ben veritat: al final ells sempre guanyen.
dissabte, 1 d’agost del 2009
GITANOS
Ha passat aquest matí. He anat al Bauhaus a comprar fusta per fer una taula de despatx. Ha estat horrible: feia calor, hi havia moltíssima gent, molt pocs dependents i cap carretó per dur les fustes. Al final n'he aconseguit un, ha costat molt. La qüestió és que jo sortia de la botiga ben carregat i el carretó, vell i atrotinat, tirava molt cap a l'esquerra. Estava a punt de creuar el pas de vianants quan una furgoneta blanca quasi se'm tira al damunt, ha estat un miracle que no volqués el cony carretó amb les fustes. Del vehicle ha baixat un gitano i una gitana del tipus portuguès: molt grossos, morenos, cara llarga amb ulls saltirons i aquell aire que tenen i que et fa pensar que d'alguna forma tots estan emparentats. No dec haver fet gaire bona cara perquè l'home se m'ha quedat mirant, clavant-me aquells ulls negríssims. No hi havia aparcament i el tio ho ha solucionat aparcant sobre el pas de vianants. Quasi mil cotxes al pàrquing i ell ha fet el que ningú més gosava. No m'hauria d'estranyar, tants anys visquent al Carrer del Carme m'han ensenyat que tenen les seves pròpies normes: fan el que volen i quan volen, entren i surten, i la por que desperten és tan gran que ningú gosa dir-los res. Si una altra persona s'atrevís a comportar-se com ells ho fan seria increpat per tothom, i segurament li posarien un feix de multes. No pas a ells, però aquest és un altre tema.
M'ha vingut del cor, potser perquè ha estat a punt d'atropellar-me. Sigui com sigui les paraules m'han sortit soles, fins i tot m'ha sorprès sentir-les. Era com si hagués parlat algú altre.
- Tio, no pots aparcar aquí, és un pas de vianants!
El gitano s'ha deturat. Cent quilos, però sense cap consistència. Gelatinós com una medusa. De tota manera, més valia no posar-s'hi. Però ell no pensava el mateix:
- ¿Qué pasa? ¿Verdad que has podido pasar? - ha respost, més o menys. I m'ha clavat aquells ulls espantosos, com pous de negror.
M'he bloquejat, no he sabut què dir ni què fer. He pensat: "nano, avui és el dia de la teva mort". El gitano ha fet una passa cap a mi i jo he respost ajuntant les mans com si pregués, fent la salutació budista. Potser el gitano ho era, de budista, o potser ha sentit pena de mi, o tenia pressa, no ho sé. La qüestió és que jo retrocedia caminant enrere i encomanant-me al Cel, fent breus reverències. El paio m'ha mirat una estona més i al final ha entrat al Bauhaus amb la seva dona (o germana, o filla, era impossible saber-ho del cert).
Jo he pujat al meu cotxe i he fugit d'allí volant. Encara no entenc perquè he dit allò, no sóc dels que recrimina a la gent, i encara menys a un tipus que no fa cara de tenir gaire manies. Senzillament, un part de mi ha actuat sense permís. A vegades passa, tots ens hi hem trobat. Situacions en les que reaccionem de formes que mai ens havíem imaginat. Però quan tanco els ulls encara els veig, aquells ulls foscos i terribles, com pous de negror.
M'ha vingut del cor, potser perquè ha estat a punt d'atropellar-me. Sigui com sigui les paraules m'han sortit soles, fins i tot m'ha sorprès sentir-les. Era com si hagués parlat algú altre.
- Tio, no pots aparcar aquí, és un pas de vianants!
El gitano s'ha deturat. Cent quilos, però sense cap consistència. Gelatinós com una medusa. De tota manera, més valia no posar-s'hi. Però ell no pensava el mateix:
- ¿Qué pasa? ¿Verdad que has podido pasar? - ha respost, més o menys. I m'ha clavat aquells ulls espantosos, com pous de negror.
M'he bloquejat, no he sabut què dir ni què fer. He pensat: "nano, avui és el dia de la teva mort". El gitano ha fet una passa cap a mi i jo he respost ajuntant les mans com si pregués, fent la salutació budista. Potser el gitano ho era, de budista, o potser ha sentit pena de mi, o tenia pressa, no ho sé. La qüestió és que jo retrocedia caminant enrere i encomanant-me al Cel, fent breus reverències. El paio m'ha mirat una estona més i al final ha entrat al Bauhaus amb la seva dona (o germana, o filla, era impossible saber-ho del cert).
Jo he pujat al meu cotxe i he fugit d'allí volant. Encara no entenc perquè he dit allò, no sóc dels que recrimina a la gent, i encara menys a un tipus que no fa cara de tenir gaire manies. Senzillament, un part de mi ha actuat sense permís. A vegades passa, tots ens hi hem trobat. Situacions en les que reaccionem de formes que mai ens havíem imaginat. Però quan tanco els ulls encara els veig, aquells ulls foscos i terribles, com pous de negror.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)