EL CURIÓS CAS DELS EMBOTITS FALSOS

Fa pocs dies érem en un poblet de muntanya amb uns amics. Un lloc molt bonic, potser excessivament pixapinitzat. Passàvem per davant d'una d'aquelles botigues que anuncien embotits artesans. "Fets per nosaltres mateixos!" exclamava un cartell. El botiguer havia disposat unes plates amb uns quants talls de llonganissa, de llom i de fuet perquè els passavolants els poguessin tastar. De seguida em vaig adonar -saltava a la vista- que aquells embotits tenien unes formes massa precises i regulars per ser artesans.

Li ho vaig dir al meu amic, que durant un temps havia treballat en una petita empresa familiar d'embotits. "Cada dia, a les fàbriques, hi ha unes quantes peces que no surten bé" va explicar-me. "Són perfectament bones, però són una mica irregulars, o tenen lleus defectes de forma. Aquest gènero es ven a l'engròs i sense etiquetar per un preu molt inferior a l'habitual. Alguns compradors són petits botiguers, que més tard ho revenen a les seves botigues de manera genèrica, però d'altres, els més espavilats, agafen un tauló, un parell de cavallets, es deixen créixer una cua llardosa i van a voltar per les fires d'artesania, assegurant que són productes elaborats per ells mateixos en una masia perduda de les Guilleries. Els embotits artesans autèntics molt sovint tenen formes poc estètiques, i fins i tot una mica desagradables, i si no ets idiota de seguida pots detectar una falsificació. La gent de poble és malfiada per naturalesa i generalment no cau en aquest parany tan ximple i obvi, però alguns pixapins -sobretot els que van amb totterreny- es tornen bojos i de seguida treuen el bitllet de cinquanta. Mai no comprarien aquests mateixos embotits amb l'etiqueta de l'empresa que els ha fabricat, però si un suposat neorural hi lliga un cordill, triplica el preu i jura que són fuets artesanas, pagaran el que els hi demani".

Allò em va fer molta gràcia, però alhora em va entristir. És el clàssic combat entre poble i ciutat, que es perpetua al llarg del temps i que adquireix noves i sorprenents dimensions. Però compte, que aquest joc absurd i fratricidia sempre és a dues bandes. Ara, amb el ridícul postureig urbanita dels putos moderns, i amb programes tan humiliants com El Foraster, les hostilitats s'han intensificat, i uns i altres segurament estem més allunyats que mai.

Durant un grapat d'anys vaig fer molta vida a Barcelona. Jo, que amb prou feines tinc accent de pagès, impostava el català més tancat que podia. Per algun motiu, allò semblava tranquil·litzar-los, i tots alabaven el meu accent fals en considerar-lo català autèntic. Ells fan el mateix quan van a poble: tot això de parlar amb les as tan exagerades, obrint la boca com si els hi anés la vida. Allà no parlen així. Tampoc no em crec que tots siguin tan ximples de deixar-se engalipar per aquests embotits industrials disfressats, però d'alguna manera uns quants s'hi senten obligats, tal i com jo em sentia amb el deure de fer el meu paper de pagerol mig retardat perdut a la city. Catalunya és un país minúscul i vivim a poquíssims quilòmetres els uns dels altres, però no arribem a conèixer-nos en absolut. Potser per això estem com estem, i les coses ens van com ens van. Per aquesta merda de sentiment de superioritat moral i cultural.

ON SERÀ EL GAT?

Tot i que la física quàntica -barata- assegura que una partícula pot trobar-se a dos llocs alhora, m'estranyaria que, a aquestes alçades de la pel·lícula, cap llibreter tingués el gat de Schrödinger a la seva parada. Ja va tenir el seu moment, i no li va anar malament del tot. Ara bé, la gent d'Stonberg, els editors, sí que el tindran a la seva parada, i estaran contentíssims que feu cua per comprar-lo. Serà a Barcelona. Si no vaig errat, a Passeig de Gràcia cantonada amb Mallorca, més o menys davant de Channel. Els qui no sigueu barcelonesos -que deia aquell alcalde- i encara no hagueu llegit el llibre que va estar a punt de revolucionar la literatura catalana us el podeu regalar en ebook, o fer espeleologia per les llibreries.

Aquest Sant Jordi sigueu feliços, regaleu autors catalans -si pot ser, d'editorials petites i mitjanes. Jo ja he comprat Picadura de Barcelona, i algun altre que caurà-, aneu amb compte que les gitanes no us venguin roses marcides i gaudiu de la diada.

CARTA A UN ASSASSÍ

Darrerament els psicòpates us heu ensenyorit dels informatius: primer en Lebitz i ara tu, l'adolescent sense nom que volia cometre una massacre al seu institut.

Mira, nano, sóc professor i aquest és un tema que em toca molt de la vora. El paio que vas matar tenia quasi la mateixa edat que tinc jo. Era de la meva branca, les Humanitats, i fins i tot compartíem afició, els còmics. Si els daus haguessin rodat d'una altra manera, en comptes d'ell hauries pogut matar-me a mi. Tu, i les teves Veus, i la teva ballesta, i les teves ganes de jugar a ser en Darrell, de The Walking Dead, hauríeu deixat dos fills orfes i una família destrossada

Per què vas matar-lo, digues? T'ho van ordenar les punyeteres Veus? Explica'ns-ho, t'ho van fer fer elles? Amb vosaltres, els psicòpates, sempre és el mateix, però ara el mal ja està fet: tres ferits i un mort. Unes quantes dotzenes d'alumnes traumatitzats i un munt de famílies fetes malbé, entre elles la teva.

Ara volen que tinguem pena de tu i ens expliquen que el professor d'Educació Física va trobar-te plorant, i que te li vas abraçar. Ara ens diuen que t'hem de tractar com un nen, però tu has matat com només ho fan els homes de la pitjor espècie. Ens volen convèncer que l'únic culpable és un brot psicòtic que es va ensenyorir de la teva fràgil ment, i que va fer que fabriquessis una ballesta, un còctel molotov, arrepleguessis un ganivet i comencessis el teu dia de fúria disparant a la cara a la senyoreta de castellà, vés a saber per què.

Aquests dies sentirem tota classe d'argument delirants: uns, sense cap mena de vergonya ni intel·ligència, ja culpen les retallades, i d'altres diuen que encara no et podem tractar d'assassí perquè no coneixem els teus veritables motius, com si alguns crim fossin més justificables que uns altres. D'altres demanen serenitat i ens alliçonen amb saviesa, explicant-nos que els problemes dels alumnes sempre tenen l'origen a casa, com ho fa aquest blog, que es deu pensar que ha descobert la sopa d'all.

Però no pateixis: a molta gent comences a caure-li bé, nano, i això em preocupa. Ara mateix es parla més de tu que no pas dels morts i dels ferits. Ets el boy of the moment.  És ben cert que no t'hem de linxar a la plaça del poble, com si fóssim bàrbars -això t'ho deixem a tu-  i que t'hem de tractar com un malalt mental perillós, però el teu comportament no es pot excusar de cap manera, per més que ho provin els happyflowers relativistes. Has mort a sang freda un home jove i has intentat matar-ne com a mínim tres més.

En fi, xaval, que ens tens a tots ben trasbalsats i barallats. Aquí no hi trobaràs simpaties ni comprensió, ho sento. A diferència de molts usuaris de Facebook i Twitter, jo no sóc un determinista ferotge que ho deixa tot a mans de la Natura. Però ja t'he dit que no et preocupis: fes una volta per les xarxes socials i trobaràs un munt d'aficionats a la psicologia i a la criminologia  que t'entendran perfectament. Fa uns anys un tal Rabadán va assassinar els seus pares amb la mateixa arma que tu vas fer servir per matar al meu company. Sembla ser que es cartejava amb molts fans, i fins i tot rebia peticions de matrimoni a la presó.

Ja ho veus, noi. Segons l'opinió pública ets, en el pitjor dels casos, una pobre víctima. En el millor, quasi un heroi tràgic. Potser sí que serà veritat allò que diuen: que hi ha més bojos a fora que no pas a dintre.

EL FORASTER

L'altre dia explicàvem que alguns programes estan dissenyats per fer-nos sentir millor, alleujats de no viure en barriades sòrdides, amb veïns ionquis i prostitutes amb mitges comprades al basar xinès. L'exemple més conegut és Callejeros, que durant molts anys va convertir-se en una passarel·la tragicòmica on hi desfilava el bo i millor de cada casa.

Poca gent s'ha adonat que TV3, la nostra, també té un programa d'aquestes característiques. El Foraster. Segur que tots en coneixeu la mecànica: el presentador -que clarament és de poble, però que exagera l'accent i les maneres fins a límits grotescos, perquè cap pagès és tan pagès- busca un poble petit i aïllat i va a passar-hi uns quants dies. Mentre és allà parla amb la gent més rara i extravagant que troba  i després, amb la complicitat dels espectadors, es riu d'ells a cor que vols. Per fer-ho amb tota comoditat, els reuneix al teatre del poble, on projecta les diferents trobades amb els veïns, que es peten de riure -tot s'ha de dir, un riure forçat i excessiu, de qui se sap objecte de burla- veient-se fer el ridícul de mala manera. I per què la tele catalana, com en diuen les iaies d'aquests -i de tots- els pobles, ha escollit aquest model? Doncs perquè així mata dos ocells d'un tret:

a) Primer ocell: les putes, els ionquis, els alcohòlics i els pinxos arravalers són, per norma general, políticament incorrectes, i tothom sap que TV3 és, per damunt de tot, un model de bon gust i de correcció.

b) Segon ocell: si en comptes de riure's de la gent de, posem pel cas, Sant Adrià del Besós, es riuen dels camperols de Palaurovira, podran dir que vetllen per la representativitat del territori (aquí hem de dir que, dintre de tot, TV3 és menys barcelonocèntrica que d'altres mitjans escandalosament pixapins).

Dèiem que l'espectador veu aquells iaios esdentegats i pensa: Quina sort que tinc de no viure a Vilorà de Brancatorta. Fins i tot els de pagès ens sentim alleujats de que el nostre poble sigui més gran i amb més habitants que Sant Martí de Vilavella, perquè en terra de cecs el borni és el rei. I si un puto modernet de Barcelona diu:

- Doncs jo els pobles els veig tots iguals, grans i petits.

Gràcies a el Foraster nosaltres li podrem respondre:

- Esclar, subnormal. Són iguals, com Gràcia és exactament igual que el Soho de Nova York. Imbècil.

LLUITAR ÉS IMPORTANT

Lluitar és important. Encara que facis com jo, i només entrenis per mantenir-te en forma i perquè t’interessa la vessant antropològica –que no filosòfica, això és un invent dels occidentals- de les Arts Marcials, de tant en tant t’has de calçar els guants i hostiar-te amb algú. El combat sempre et fa tocar de peus a terra. Té molt poc a veure amb les tècniques que practiques tot sol o amb l’ajuda de l’entrenador, tan netes i elegants. Un combat moltes vegades és lleig, però és que la realitat mateixa és lletja. Això ja ho sabem, però necessitem que a vegades ens ho recordin. Les pel·lícules, on la bellesa és una exigència del guió, han fet molt mal, i potser per això tanta gent abandona les Arts Marcials un cop s’adona de la seva vertadera essència. Quan lluites el teu rival no es deixa fer, com passa quan entrenes, i a diferència del sac i de les manyoples, et torna els cops.

Quan escrius passa una cosa molt semblant. Dins del teu cervell les frases brillen i et semblen genials, però a l’hora de posar-les en negre sobre blanc tenen molt poc a veure amb el que t’havies imaginat. En algun punt del procés tot se’n va en orris, i el text final s’assembla molt a un combat d’Arts Marcials: potser és eficaç, però moltes vegades és a costa de l’estètica. No cal dir que tant en el camp de les lletres com en el camp de la lluita algunes persones extraordinàries són capaces de crear bellesa. Però són poques: massa vegades trobem escriptors amb un estil brillant però que no tenen res a dir, o ajuntalletres amb un missatge poderós –com un bon ganxo de dretes- que després no saben embellir, i acaba convertint-se en un cop de puny de borratxo de bar. Totes dues activitats són brutalment sinceres, i de seguida pots detectar un mal lluitador i un mal escriptor, si bé alguns impostors són capaços de fer la viu-viu en ambdós mons. Possiblement jo mateix sigui un d'aquests farsants.

De tant en tant, deia, has de lluitar. Dimecres vaig treure la pols als guants i vaig anar al gimnàs d’un amic a fer uns quants assalts. Quantes patacades que em vaig emportar! Encara avui tinc les espatlles plenes de blaus i tota la zona dels trapezis i els deltoides adolorida. I malgrat la pallissa que em van fotre, vaig ser capaç de connectar alguna hòstia. Quan escrius passa alguna cosa semblant: fins i tot en el teu pitjor moment sempre pots salvar algun moble. Sempre hi ha alguna frase o alguna idea que sobreviu al naufragi. Segur que perdràs, però sempre et quedarà aquell cop precís -i potser una mica atzarós- que ha deixat una marca al pòmul del teu rival. Un rastre de la teva pròpia existència: encara que sembli estrany a vegades ens fan falta. Res no et fa sentir més viu que l'adrenalina que t'emborratxa abans, durant i després d'un combat.

Us deixo una foto dels meus companys de plantofades. Pels qui no em coneixeu, sóc el de l'esquerra, fent cara de dolent, com requereix el lloc i les circumstàncies. La flor i nata, tu.