Fa pocs dies érem en un poblet de muntanya amb uns amics. Un lloc molt bonic, potser excessivament pixapinitzat. Passàvem per davant d'una d'aquelles botigues que anuncien embotits artesans. "Fets per nosaltres mateixos!" exclamava un cartell. El botiguer havia disposat unes plates amb uns quants talls de llonganissa, de llom i de fuet perquè els passavolants els poguessin tastar. De seguida em vaig adonar -saltava a la vista- que aquells embotits tenien unes formes massa precises i regulars per ser artesans.
Li ho vaig dir al meu amic, que durant un temps havia treballat en una petita empresa familiar d'embotits. "Cada dia, a les fàbriques, hi ha unes quantes peces que no surten bé" va explicar-me. "Són perfectament bones, però són una mica irregulars, o tenen lleus defectes de forma. Aquest gènero es ven a l'engròs i sense etiquetar per un preu molt inferior a l'habitual. Alguns compradors són petits botiguers, que més tard ho revenen a les seves botigues de manera genèrica, però d'altres, els més espavilats, agafen un tauló, un parell de cavallets, es deixen créixer una cua llardosa i van a voltar per les fires d'artesania, assegurant que són productes elaborats per ells mateixos en una masia perduda de les Guilleries. Els embotits artesans autèntics molt sovint tenen formes poc estètiques, i fins i tot una mica desagradables, i si no ets idiota de seguida pots detectar una falsificació. La gent de poble és malfiada per naturalesa i generalment no cau en aquest parany tan ximple i obvi, però alguns pixapins -sobretot els que van amb totterreny- es tornen bojos i de seguida treuen el bitllet de cinquanta. Mai no comprarien aquests mateixos embotits amb l'etiqueta de l'empresa que els ha fabricat, però si un suposat neorural hi lliga un cordill, triplica el preu i jura que són fuets artesanas, pagaran el que els hi demani".
Allò em va fer molta gràcia, però alhora em va entristir. És el clàssic combat entre poble i ciutat, que es perpetua al llarg del temps i que adquireix noves i sorprenents dimensions. Però compte, que aquest joc absurd i fratricidia sempre és a dues bandes. Ara, amb el ridícul postureig urbanita dels putos moderns, i amb programes tan humiliants com El Foraster, les hostilitats s'han intensificat, i uns i altres segurament estem més allunyats que mai.
Durant un grapat d'anys vaig fer molta vida a Barcelona. Jo, que amb prou feines tinc accent de pagès, impostava el català més tancat que podia. Per algun motiu, allò semblava tranquil·litzar-los, i tots alabaven el meu accent fals en considerar-lo català autèntic. Ells fan el mateix quan van a poble: tot això de parlar amb les as tan exagerades, obrint la boca com si els hi anés la vida. Allà no parlen així. Tampoc no em crec que tots siguin tan ximples de deixar-se engalipar per aquests embotits industrials disfressats, però d'alguna manera uns quants s'hi senten obligats, tal i com jo em sentia amb el deure de fer el meu paper de pagerol mig retardat perdut a la city. Catalunya és un país minúscul i vivim a poquíssims quilòmetres els uns dels altres, però no arribem a conèixer-nos en absolut. Potser per això estem com estem, i les coses ens van com ens van. Per aquesta merda de sentiment de superioritat moral i cultural.
