dissabte, 21 d’octubre del 2023

L'ONCLE HOWIE

 Aprofito l'embranzida del bloc per parlar de l'oncle Howie. 

Quan era un jovenet inadaptat que odiava el món, i la vida en general, era molt fan d'H.P. Lovecraft. Pels qui no el conegueu, és un dels clàssics de la literatura de terror -per posar-li una etiqueta que no estic segur que s'adeqüi del tot, o que necessiti. 

L'oncle Howie era tot un personatge. Fa pocs mesos l'Agrupació de cultura del Casino Menestral de Figueres va tenir la gentilesa de convidar-me a parlar-ne. Podeu rescatar la xerrada aquí. Va ser un plaer i un honor, i a més m'ho vaig passar bé d'una manera còsmica, per dir-ho a la lovecraftiana manera. 

I si m'ho van demanar a mi és perquè, fa un anyet, l'editorial Laertes va tenir la gentilesa de demanar-me que traduís l'Horror de Dunwich al català. Crec que vaig dir el el sí més ràpid de la història. Traduir un dels autors que vaig idolatrar durant la joventut és un honor difícil de descriure amb paraules. Recordo que en aquella època estava estudiant oposicions i em trobava entre dues proves. M'avorria tant amb el temari, i em fastiguejava tant haver d'estudiar les idees abracadabrants de quatre il·luminats amb pocs anys de trinxera, que vaig començar a treballar-hi. M'hi vaig posar tant a dins que encara no sé com vaig aprovar les oposicions dels nassos. La novel·la ens sitúa a Dunwich, un poble fictici de Nova Anglaterra. Per mi és l'obra millor ambientada de Lovecraft, amb molta diferència. L'autor s'hi deixa la pell a l'hora de descriure com batega el poble, els rednecks que hi viuen i els secrets mil·lenaris que amaga. Podeu comprar-lo aquí. Per mi, és una molt bona entrada al món de Lovecraft. 


Després d'aquest cop de sort encara en vaig tenir un altre: traduir un dels traumes de la meva infància. L'home minvant, de Robert Matheson. Va d'un home que cada dia encongeix uns quants mil·límetres, ara no recordo quants. En realitat tota la novel·la és una metàfora de la insignificança de la classe mitjana americana, i té molt de realisme brut. En van fer una adaptació cinematogràfica molt exitosa, i encara recordo com va terroritzar-me l'escena del gat. La podeu veure aquí. El dissortat protagonista, que en aquell moment ja era petit com un rènec, vivia en una casa de nines. El gat de la família, que era un autèntic fill de puta, l'assetjava perquè se'l volia menjar. El pobre protagonista s'arraulia entre les cadires de joguina. Va ser una escena que em va fer plorar, la vaig trobar molt injusta.Què coi li passava, a aquella merda de gat? Ningú no podia deturar-lo? Vaig apagar la televisió sense saber com se'n sortia, si és que se'n sortia. Trenta-sis anys més tard vaig descobrir, finalment, com s'ho feia. 



I va venir el tercer, un recull de contes de Lovecraft centrat en el cicle de Cthulhu. Vaig fer el pròleg menys acadèmic de tots els pròlegs que s'han fet i desfet. Vam dir-ne La biblioteca d'Arkham (també m'agradava Contes a la riba del Miskatonic, però és veritat que molta gent no hauria entès de què anava). Si us ve de gust fer un tastet podeu llegir Dagon a la web d'Stroligut, que va tenir la bondat de publicar-lo. Van fer-ne una pel·lícula, d'aquest conte. Heus ací el tràiler. I que n'és de guapa, la Raquel Meroño. Vam fer la selecció de textos amb molta cura. Les portades d'en Toni Benages són brutals. 




La gent de Mentimentres va entrevistar-me a arrel de les traduccions. Podeu sentir l'entrevista sencera aquí. És curteta, no patiu. 

Si Azathoth no ens ho impedeix, a principis de l'any vinent publicarem un nou recull de contes de Lovecraft. Traduir-lo està essent una experiència brutal. Fer equilibris entre ser fidel al concepte primigeni, i alhora, modernitzar un llenguatge que té un segle d'antiguitat. Conservar l'essència i treure només les teranyines més emprenyadores. És un repte més desafiant que no pas escriure una novel·la, que al capdavall és teva i pots fer el que et doni el gust i la gana, i ningú et pot dir gaire res, en tot cas no comprar-la. 


Suposo que ara que tinc el bloc obert faré alguna altra entrada. Sembla mentida com les coses van i vénen. Si Cthulhu no es desperta abans i ens mata a tots, per descomptat. O algun dels seus equivalents a la raça humana. 

dijous, 5 d’octubre del 2023

MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA

 Aprofito que he tret la pols al bloc per parlar de Manual de superivència. 

Aquest llibre sempre serà  especial perquè va ser el primer. Com el primer viatge amb amics, el primer amor o el primer col·locon. Del primer clau, en general, val més que no en parlem gaire. 

Vaig publicar-lo el 2010 a Montflorit -va guanyar un premi- però l'editorial va fer aigües al cap de res, i el llibre va tenir un recorregut tan breu com decebedor. Tot i així, més d'una persona m'ha dit que és el llibre més divertit que he escrit mai. No sé si hi estic d'acord,  però puc entendre perquè ho diuen. Sigui com sigui, és un llibre que m'estimo moltíssim. 

Pagès editors em van oferir de reeditar-lo fa un any. No m'ho rumiar gens. Van tenir la gentilesa d'enviar-me quatre o cinc propostes de portada, totes molt interessants. Només n'hi havia una que no em va agradar: hi sortia un nano jove tombat panxa amunt, com si anés drogat. 

Però com que no hi entenc res, vaig demanar consell a la meva amiga Fanny, que és publicista. Sabeu quina portada em va dir? Exacte: la que jo havia desestimat. No cal dir que li vaig fer cas, perquè hem de fer creure a la gent que és més intel·ligent que nosaltres. Ara veig la portada i m'adono que, en efecte, era l'única possible. Les altres estaven bé, però la que tocava era aquesta. 

Com que es tracta d'una reedició vaig escriure un pròleg. Us el penjo just a sota la foto. És la versió no corregida, de manera que pot ser que s'escapi alguna falta. També vaig incloure un subtítol: una novel·la. Em va semblar una deconstrucció de l'artefacte ben xula. 

Podeu demanar el llibre a qualsevol llibreria, o bé comprar-lo directament a l'editorial. També a Amazon, per descomptat, però em fa cosa penjar l'enllaç. 



Manual de supervivència va ser escrit per una altra versió de mi mateix. Era una versió indestructible, que vivia en un barri perifèric de Girona i que li semblava que el món queia a trossos al seu voltant. Era un llibre concebut amb ràbia i fàstic vital, un llibre que feia olor de carrer, però planificat com mai més n’he planificat cap altre. Una novel·la escrita de nits, en un quarto sense ventilació perquè donava a un pati interior on els veïns llençaven merda. Molts dies mig pitof, o amb romanalles de ressaca. A vegades menjava en un bingo per estalviar diners, i embrutava una llibreta en un bar de mala mort, el mateix que llegireu a les pàgines que segueixen.

Aleshores creia que per ser escriptor primer havia de ser un calavera, alternar amb tots els cràpules del meu barri –que eren molts- i fotre’m al forat més infecte per observar, des de dins, el món real. En aquella època vaig conèixer paios que eren donants de semen i que experimentaven amb diferents fàrmacs per guanyar quartos. Vaig conèixer gent que servia copes a bars de senyoretes, que malvivia revenent entrades de concerts i especulant amb colònies de la Barbie dels anys vuitanta. Vaig conèixer massa ex-presidiaris, un escombriaire que era un fill de puta, heroïnòmans filòsofs i arreplegats de barrecha i Ducados. Tot allò em semblava bestial, un món subterrani paral·lel a la classe mitjana gironina, tan tocada i posada, tan satisfeta amb si mateixa i amb la moderació que la caracteritza. Manual de supervivència era el meu manifest i la meva venjança contra els girofins, com els hi dèiem aleshores. Al llarg dels anys he escrit altres llibres, potser millors a nivell literari, però a cap he sigut capaç de buidar-me i de posar-hi tot el meu ésser, tota la meva mala llet, com en aquesta primera obra. Ja m’agradaria. Diuen que els ionquis es passen la vida volent recuperar el seu primer viatge, i potser també és el meu cas com a escriptor.

Vaig presentar-la a la llibreria Context, molt ben acompanyat de tots els meus amics i coneguts, i amb l’enyorat Frederic Streich fent-me de padrí improvisat. Aquesta nova edició va per tu, amic. Malgrat que la presentació va ser una gamberrada brutal, Manual de supervivència va ser una novel·la dissortada. El 2010 havia guanyat el premi Montflorit i va ser editada amb certa elegància, però va passar desapercebuda per tots els mitjans. No es pot dir que l’editorial es trenqués cap os a l’hora de promocionar-la, i de fet els editors van declinar tots els suggeriments que els hi vaig fer per donar-li una mica de visibilitat. Però no només va ser culpa de l’editorial i de la meva ingenuïtat com a autor: aleshores encara no coneixia la mesquinesa de bona part del món literari català. No entrarem en aquest tema perquè no vol un pròleg, sinó un assaig de llargada bíblica.

Ara, vist en perspectiva i cobert de cicatrius de moltes batalles, ho entenc gairebé tot, i precisament per això em fa moltíssima il·lusió  donar-li una vida nova en una col·lecció de novel·la negra. De fet, les poquíssimes ressenyes que em van fer remarcaven la vessant black de l’obra, una cosa que al principi em va desconcertar perquè jo no volia escriure una novel·la negra. Aleshores associava aquesta etiqueta amb històries de lladres i serenos, de detectius alcoholitzats o d’inspectors dels mossos d’esquadra que resolien crims.

Un amic escriptor em va dir que, en un país més normalitzat, Manual de Supervivència hauria sigut la gran novel·la catalana sobre joves de principis del segle XXI. Cal tenir amics que t’estimin tant i et diguin coses tan fantàstiques com aquesta, encara que a tu et sembli que es passen tres pobles. Si hagués sigut el cas, hauria deixat la novel·la tal i com estava  per no interposar-me en la seva vocació de ser la crònica d’un moment. Per exemple, a la versió original gairebé no hi sortien els telèfons mòbils, i els programes de teleescombraries hi tenien un pes crucial. Ara aquesta paraula ja no la fem servir, perquè assumim que la majoria de programes són, de manera inherent, teleescombraries, i fins i tot el pelacanyes més arreplegat té un mòbil amb tota classe de prestacions. Això podia tornar-se un problema de versemblança, i quan l’editorial Pagès em va oferir la reedició em vaig plantejar la possibilitat de ressetejar la novel·la i reescriure la versió 2.0. Però hi havia quelcom que em frenava: les novel·les que volen ser massa actuals i que no es converteixen en clàssics instantanis –és a dir, quasi totes- esdevenen llibres que  la gent deixa a les segones residències, o dels que trobes als mercats de la puça. No podia caure en l’error d’aleshores, i per això he fet un esforç per dotar al llibre d’una aura d’atemporalitat.

A banda d’això, havia de ser la mateixa novel·la que va escriure en Dausà desorientat de vint-i-set anys,  no pas el pare de família –també desorientat- que sóc ara. Li he fet un rentat de cara a nivell estilístic: en aquella època feia servir molts adverbis, un costum que per sort he abandonat, i a l’obra que llegireu me’ls he carregat gairebé tots. També he tret el diccionari de sinònims de la lleixa per buscar paraules que volguessin dir imbècil i  no fossin imbècil. Ja us he dit més amunt, i ho repeteixo,  que era una novel·la carregada de ràbia, això la feia divertida, però a vegades massa visceral, massa tal com raja.

Treballar la novel·la ha sigut viatjar en el temps i recordar totes aquelles guilladures. És un exercici nostàlgic de molta intensitat, alhora que un privilegi i un plaer difícils de descriure. M’alegra moltíssim –prometo que no ho dic per exigències del pròleg, sinó que ho sento de debò- que tinguis aquest llibre a les mans. Em faràs molt content si el llegeixes amb la passió que jo vaig fer servir per escriure’l. Al cap i a la fi, aquest és el millor afalac que es pot fer a un escriptor.

 

Jordi Dausà Mascort

Cassà de la Selva, estiu del 2022.