Fa temps que vull esborrar-me del Facebook. Una part important dels visitants d'aquest blog hi arriba a través dels links que hi penjo. Si no fos per això, crec que ja no hi seria. Però també entenc que, a dia d'avui, has de ser en una banda o altra, de manera que val més boig conegut. I mira, na fent na fent, com diem a terres gironines. El que sí que he fet ha estat esborrar alguns amics. La meva única pregunta a l'hora d'escollir-los era: "Qui és que et posa de mala llet quan llegeixes el seu estat/veus les seves fotos/saps de la seva vida?". Doncs he esborrat aquesta gent. Us ho recomano amb fervor. Ara, obrir el FB em comporta una mica menys de patiment. Al capdavall, si a la vida real fugim dels imbècils, perquè no podem fer-ho a les xarxes socials?
I és que el Facebook és el regne del bon rotllo i de la happy life. Si us ho mireu fredament, fa una mica de iuiu i tot. Tanta alegria, tantes fotos de gatets, de nadons, de noies cregudes que fotografien el seu reflex al mirall. Tantes frases de Paulo Cohelo, tants tests estúpids que et volen fer creure que ets superdotat perquè has trobat una diferència que fins i tot un heroïnoman en ple globus podria descobrir. Estem cansats de veure fotos de cafès, de gin tònics, de sopars i, ara que ve l'estiu, de platges magnífiques, de llocs de vacances blanquíssims, de cartells indicadors en diferents idiomes. De peus. Al Facebook triomfa tot el que sigui bon rotllet descafeïnat. Escriu un poema amb una força i una bellesa terribles, com una nit de tempesta, i només tindràs dos o tres likes. Penja una reflexió que hagis trigat dues hores a escriure i a reescriure, i el més segur és que la gent ni se la llegeixi. Afronta-ho: la gent vol fotos de postes de sol on hi digui happy, no pas les teves palles mentals.
L'altra cosa que em treu de polleguera d'Internet són els fòrums de medicaments i els de nadons. Els primers són plens d'imbècils moralistes que no paren de recordar-te que tots els medicament són drogues i que no has d'abusar-ne i, si tens alguna pregunta has fer-la al metge, no pas en un fòrum. Et venen ganes de dir: aleshores per què cony hi són, els fòrums, tros d'imbècil? La majoria d'aquests titafluixes acaben les seves respostes puritanes amb un blessings o altres fòrmules similars, en anglès o castellà de Sudamèrica. Si un dia vols saber quant ibuprofè et pots prendre per curar-te la ressaca, en comptes de respondre't et diran:
- Por favor, deja de beber. Que Dios te bendiga.
Els fòrums de nadons són habitats per mares histèriques i, sobretot, garrepes. En una ocasió parlaven d'un llibre sobre la maternitat -el títol del qual no ve al cas- que tenia una de les mares. Sembla ser que el llibre era molt bo, i totes les mares del fòrum volien llegir-lo. En comptes de fer com la gent normal i anar-lo a comprar, van demanar a la noia en que els l'hi enviés o, encara pitjor, que en fes fotocòpies o l'escanegés. Aquest nivell de gasiveria s'entendria si les dones en qüestió visquessin en pobles perduts en valls fosques i aïllades i que la llibreria més propera fos a hores de camí. Però parlem de dones de Barcelona i Madrid que els únics llibres que possiblement hagin vist són els d'en Jorge Bucay que hi ha al quiosc, al costat del Sálvame i el Qué me dices! I encara que visquessin on Jesús va pedre l'espardenya, si tenen Internet tenen Amazon. Un altre dia parlarem del depriment nivell ortogràfic d'aquestes mares histèriques (com a mínim els puritans anti-medicaments escriuen amb certa correcció), un exemple perfecte de fracassos educatius encadenats.
dijous, 31 de juliol del 2014
dilluns, 28 de juliol del 2014
LES BANDEROLES BUDISTES D'EN CRISTIAN
Durant aquest any escolar he fet un amic nou. Bé, potser dir-ne amic és una mica exagerat, però és per entendre'ns. Li direm Cristian. Una de les primeres coses que va deixar-me clar quan ens vam conèixer va ser el seu ateïsme militant i radical. En Cristian du banderoles de colors a la furgoneta, d'aquestes que contenen pregàries i que els budistes pengen pels llocs perquè el vent n'escampi les energies positives (tot sigui dit: un gest d'una bellesa poètica exquisida). En Cristian volia que li preguntés com era que un ateu convençut com ell duia pregàries budistes a la furgo. Per fotre'l, no ho vaig fer. Si li ho hagués preguntat m'hauria respost que el budisme és més aviat una filosofia de vida, i que no ha protagonitzat guerres tan sanguinàries com el cristianisme i el judaisme (en Cristian no diria res de l'Islam, que com tothom sap MAI ha estat responsable de cap mort).
En Cristian anava per periodista. No va acabar la carrera, i ara es guanya la vida d'una manera que no té res a veure amb el quart poder. Però les inquietuds periodístiques encara són allà, i és un conversador loquaç i ràpid. Quan va haver-hi l'afer de Can Vies es va posar del cantó dels okupes. Quan era jove, em va explicar, hi havia estat tres o quatre vegades perseguint una pèl roja guapíssima que el final el va rebutjar. Coses que passen, noi. Aquells dies de guerra i foc a Sants m'explicava que tots els veïns donaven suport a Can Vies. En cap moment va voler saber que un grup de veïns, tant o més gran que el de partidaris, manifestaven dia sí, dia també, por, cansament i finalment, fàstic. En Cristian és un bon xaval, però és lector d'un sol diari.
Ara el tinc cabrejat amb tot l'afer Pujol. És tremendo aquest noi, no arribarà a la cinquantena. Sempre li ho dic. No sap què li molesta exactament, però està emprenyat com una mona.
- Crec -aventura- que el problema és que en Pujol donava lliçons de moralitat i després no les aplicava, com fan els capellans. És un puto lladre.
- Home -li vaig dir jo- un lladre ben bé no. Els diners eren seus. En tot cas un defraudador, o un estafador.
- És el mateix.
- No ho fem tots dins de les nostres possibilitats?
- Jo, no.
En Cristian diu que no però a l'hora de la veritat fa com gairebé tothom. L'any passat va ampliar el garatge sense demanar llicència i va pagar amb diner negre. Ell mateix a vegades treballa sense fer factures. Els caps de setmana fuma algun porret de maria que cultiva el mateix. Si ha tingut una mala collita la compra, i si ha estat un any excepcional ven el que no fuma a amics i coneguts. Quan hi ha festa grossa compra un gramet de farlopa. Ara molt poc sovint, diu, que em faig gran. Tothom sap que la cocaïna és un droga perfectament legal, i que la seva elaboració i distribució estan totalment exempta de violència, sang i morts (per més informació llegiu el llibre de Saviano sobre el tema: Zero Zero Zero).
Li dic tot això i ell em diu que és un problema de quantitats. Amb els quatre calers que ell defrauda no passa res, però si la família Pujol hagués pagat impostos Catalunya seria una mica més rica. Potser sí, Cristian. Però moralment és el mateix. En Pujol va amagar grans quantitats perquè ell treballava amb grans quantitats. Tu ho fas al teu nivell, i si en tinguessis més ho faries més. Ho saps tu i ho sé jo, una altra cosa és que ara et facis la puteta ofesa. Sóc una senyora, jo! Què s'ha pensat vostè?
Però en una cosa tens raó, company: en Pujol tenia la mania irritant de fer d'avi mestretites i d'alliçonar-nos, i a l'hora de la veritat fotia el que li rotava. Però no pateixis: la humiliació que està patint aquests dies a mans de la premsa catalana i espanyola és prou càstig per un home com ell, tan de mantenir el bon nom i les bones maneres.
Si ara té remordiments, President, se'ls faci passar. Estem enmig d'un moment molt delicat i els voltors, les rates i els corbs volen carronya. Que també tenen uns bons collons: com si Espanya fos una mena de Suècia o Islàndia del Mediterrani, i tots els ciutadans fossin honrats, seriosos i bons pagadors. Els programes de televisions espanyoles aquests dies es llepen els bigotis com gats de carrer esquelètics i afamats. Només ens faltava això.
- Crec -aventura- que el problema és que en Pujol donava lliçons de moralitat i després no les aplicava, com fan els capellans. És un puto lladre.
- Home -li vaig dir jo- un lladre ben bé no. Els diners eren seus. En tot cas un defraudador, o un estafador.
- És el mateix.
- No ho fem tots dins de les nostres possibilitats?
- Jo, no.
En Cristian diu que no però a l'hora de la veritat fa com gairebé tothom. L'any passat va ampliar el garatge sense demanar llicència i va pagar amb diner negre. Ell mateix a vegades treballa sense fer factures. Els caps de setmana fuma algun porret de maria que cultiva el mateix. Si ha tingut una mala collita la compra, i si ha estat un any excepcional ven el que no fuma a amics i coneguts. Quan hi ha festa grossa compra un gramet de farlopa. Ara molt poc sovint, diu, que em faig gran. Tothom sap que la cocaïna és un droga perfectament legal, i que la seva elaboració i distribució estan totalment exempta de violència, sang i morts (per més informació llegiu el llibre de Saviano sobre el tema: Zero Zero Zero).
Li dic tot això i ell em diu que és un problema de quantitats. Amb els quatre calers que ell defrauda no passa res, però si la família Pujol hagués pagat impostos Catalunya seria una mica més rica. Potser sí, Cristian. Però moralment és el mateix. En Pujol va amagar grans quantitats perquè ell treballava amb grans quantitats. Tu ho fas al teu nivell, i si en tinguessis més ho faries més. Ho saps tu i ho sé jo, una altra cosa és que ara et facis la puteta ofesa. Sóc una senyora, jo! Què s'ha pensat vostè?
Però en una cosa tens raó, company: en Pujol tenia la mania irritant de fer d'avi mestretites i d'alliçonar-nos, i a l'hora de la veritat fotia el que li rotava. Però no pateixis: la humiliació que està patint aquests dies a mans de la premsa catalana i espanyola és prou càstig per un home com ell, tan de mantenir el bon nom i les bones maneres.
Si ara té remordiments, President, se'ls faci passar. Estem enmig d'un moment molt delicat i els voltors, les rates i els corbs volen carronya. Que també tenen uns bons collons: com si Espanya fos una mena de Suècia o Islàndia del Mediterrani, i tots els ciutadans fossin honrats, seriosos i bons pagadors. Els programes de televisions espanyoles aquests dies es llepen els bigotis com gats de carrer esquelètics i afamats. Només ens faltava això.
divendres, 25 de juliol del 2014
V DE VICTÒRIA
Fa unes quantes setmanes vaig trobar aquest vídeo al Youtube i vaig pensar que seria fantàstic per fer bullir l'olla de la manifestació de l'onze de setembre. Aquesta escena concreta és una de les que recordo amb més vivesa d'aquella sèrie mítica de la infància de molts de nosaltres. És estrany com funciona el cervell: a vegades som incapaços de recordar què hem esmorzat, però podem evocar amb claredat un fragment minúscul d'una sèrie que vam veure quan érem nanos.
Tenia pensat escriure el post que esteu llegint a primers de setembre. Però l'altre dia vaig parlar amb un amic, membre actiu de l'ANC, que em va explicar que aquest any no les tenen totes. Per acabar-ho d'adobar, abans d'ahir el grup espanyolista Sociedad Civil Catalana va desmentir les xifres de la cadena humana de l'any passat, deixant-ho només en 800.000 persones. Potser algú es pregunta com els amics de Sociedad Civil revesteixen les seves dades de validesa i credibilitat. Fàcil: un petit exèrcit de friquifatxes ha comptat una per una les persones que apareixen a la gigafoto. No estic gaire segur de si aquesta voluntat de destruir fa riure o esgarrifa una mica (a banda de que és fer trampes: qui serà el valent de comptar-les per desmentir-ho? Algun notari ha donat fe que realment les han comptades?).
En fi, mireu el vídeo de sota. Jo el trobo collonut, fantàstic per promocionar la V de l'11-S. Té tots els elements: nostàlgia, simbolisme i una certa èpica, encara que sigui de carrer. Veureu que és molt vintage, cosa que segur que sabran apreciar els indepes modernillos. Tots sou prou intel·ligents per veure els paral·lelismes clars entre els llangardaixos que volen envair la Terra fent veure que ens estimen molt i... bé, com he dit, ja sou prou llestos i llestes i no necessiteu que el tiet Jordi us expliqui res.
Tenia pensat escriure el post que esteu llegint a primers de setembre. Però l'altre dia vaig parlar amb un amic, membre actiu de l'ANC, que em va explicar que aquest any no les tenen totes. Per acabar-ho d'adobar, abans d'ahir el grup espanyolista Sociedad Civil Catalana va desmentir les xifres de la cadena humana de l'any passat, deixant-ho només en 800.000 persones. Potser algú es pregunta com els amics de Sociedad Civil revesteixen les seves dades de validesa i credibilitat. Fàcil: un petit exèrcit de friquifatxes ha comptat una per una les persones que apareixen a la gigafoto. No estic gaire segur de si aquesta voluntat de destruir fa riure o esgarrifa una mica (a banda de que és fer trampes: qui serà el valent de comptar-les per desmentir-ho? Algun notari ha donat fe que realment les han comptades?).
En fi, mireu el vídeo de sota. Jo el trobo collonut, fantàstic per promocionar la V de l'11-S. Té tots els elements: nostàlgia, simbolisme i una certa èpica, encara que sigui de carrer. Veureu que és molt vintage, cosa que segur que sabran apreciar els indepes modernillos. Tots sou prou intel·ligents per veure els paral·lelismes clars entre els llangardaixos que volen envair la Terra fent veure que ens estimen molt i... bé, com he dit, ja sou prou llestos i llestes i no necessiteu que el tiet Jordi us expliqui res.
Si podeu, feu-ne difusió. Ara o més endavant, com us sembli. A sota us he hi posat l'enllaç. Que tinguem sort i, sobretot, que ho fem bé.
dilluns, 21 de juliol del 2014
LA TAL (ISRAEL II)
Vaig conèixer la Tal en una carpa de Tel Aviv, a hores petites. Seguia l'estàndard de bellesa que ja havia vist en moltes jueves: ulls blaus o verds i cabell fosc. En el seu cas, curtíssim. No recordo com va ser l'acostament, però al cap de poca estona preníem copes a la barra. Ella parlava el castellà amb fluidesa i l'anglès encara amb més fluidesa, i per algun motiu vam decantar-nos per aquesta última llengua. Era mestra de música en una escola de Primària (no sé si en diuen així a Israel) i tenia moltes ganes de visitar Barcelona i, sobretot, el call de Girona.
Com passa sempre en el món de la nit, vam parlar de tot i de res. De seguida vaig comprendre que allò estava dat i beneït. Em va preguntar a quin hotel m'allotjava i si volia que m'hi acompanyés. Vaig haver de dir-li que no: havia fet aquell viatge per enamorar la que a dia d'avui és la meva dona (per cert: aquest diumenge bategem el nostre segon fill amb aigua del riu Jordà que vam agafar durant aquell viatge). Una nit d'hotel amb una jueva guapíssima m'hauria fet fora a l'acte del taulell de joc . La Tal em va fer gravar el seu telèfon al meu mòbil per si m'ho repensava. Dolça temptació. L'altre dia, sense voler, vaig trobar el seu número i em vaig preguntar si els cohets palestins arriben a Tel Aviv.
L'existència de la Tal és, precisament, una de les claus del conflicte. Mentre viatjàvem per algunes zones de Palestina (les més turístiques i menys perilloses, ja sabeu que sóc un covard) pensava que encara els hi queda molt camí per recórrer. A dia d'avui els palestins són doblement presoners: en primer lloc, a nivell físic. Palestina és el camp de concentració més gran del món. Això és innegable. En segon lloc, són presoners de si mateixos, de la seva religió cruel i de les seves costums encara més cruels. Les noies palestines -i musulmanes en general- no poden sortir a prendre copes una nit i després anar-se'n al llit amb un occidental jove i atractiu com ho era jo. No poden presumir de cabells bonics, ni posar-se escots o faldilles curtes sense que els seus marits o familiars les facin servir de sac de boxa. Algunes ni tan sols poden escollir quina feina faran, o amb qui es casaran.
No només es tracta de l'odi entre dos pobles que es creuen escollits per Déu, ni del repartiment territorial, ni de geopolítica. També hi ha una visió contraposada de l'existència humana. Els cabells bonics i els somriure blancs contra el burka. Els ulls verdíssims contra les mirades fugisseres. Els escots -beneïts siguin en nom de tots els déus!- contra la presó que representa la cuina de casa. La llibertat d'anar-te'n al llit amb qui tu vols contra les venjancesi l'àcid sulfúric a la cara. Em veig a mi mateix i a la majoria de gent que conec vivint a Tel Aviv, però mai en una ciutat àrab. Vull escollir llibres, pel·lícules, fotre'm cubates i admirar noies guapíssimes i, sobretot, lliures.
Molts sectors de la societat catalana s'identifiquen i se solidaritzen amb els palestins pel tema de l'ocupació. En això els hi dono tot el meu suport, sense cap matís ni cap però. Segurament la creació de l'Estat d'Israel ha sigut un error de proporcions bíbliques-mai millor dit-, tot i que tampoc sé com hauríem d'haver actuat després del horrors de la Segona Guerra Mundial. Però em costa d'entendre aquesta fascinació que tenen alguns per l'Islam i tota la foscor i el terror que l'envolta. La Primavera Àrab s'està convertint en un hivern desolador, i els tirans han estat substituïts per d'altres tirans. Més del gust, suposo, dels progressistes occidentals (per allò de que un tirà-no-titella és sempre millor que un tirà-titellà, encara que sigui mil vegades més boig i sanguinari).
Palestina tard o d'hora haurà d'alliberar-se del jou d'Israel. Tan de bo sigui aviat i aquest bany de sang s'acabi. Però després es trobaran amb un carceller pitjor i encara més implacable que els jueus: ells mateixos.
dimecres, 16 de juliol del 2014
ISRAEL
Fa sis estius vaig anar a Israel. Vaig visitar la impressionant ciutat de Jerusalem i vaig beure whiski(s) als bars cosmpolites de Tel Aviv. Vaig estar al Sant Sepulcre i, com tots els turistes, vaig fer el mort al Mar Mort. Però també vaig estar a la ciutat de Betlem, a Palestina. Quan parlem de Betlem pensem en pastorets de galtes rosades, un rierol alegre i molt de color verd. En realitat és una ciutat lletgíssima, bruta i habitada per homes, dones i nens de mirada desesperada i plena d'angoixa. Betlem és una desolació. És impossible viatjar per Terra Santa i no sentir compassió pels palestins, tancats en aquella enorme i polsegosa presó. I, per què no dir-ho, tornes a casa amb una certa ràbia cap als jueus, sobretot els ortodoxos, que encara estan convençuts que Déu en persona els hi va prometre aquella terra.
Qui hagi estudiat una mica d'història sagrada (que, a diferència del que pensen alguns i algunes, no et converteix en un fonamentalista) sabrà que les terres que avui anomenem Israel i Palestina han estat durant tota la seva història coneguda el camp de batalla de diferents civilitzacions: els egipcis van arrasar-ho tot un parell (o més) de vegades, i fins i tot van envair-ne una part. Els filisteus (un dels misteriosos Pobles del Mar que, precisament, donen el nom de Palestina) van habitar-hi durant segles. Goliat, aquell gegant que anava de guais i que el van guanyar amb un cop de roc, era un d'aquests filisteus. Els grecs van hel·lenitzar-ho tot i es van hostiar amb els Macabeus, jueus rebels que no volien ser hel·lenitzats perquè pensaven que la seva religió, que no els hi permet menjar vedella amb productes làctics, era molt millor que la grega. Més tard els romans van conquerir-ho tot i van fer fora la població jueva, que anteriorment ja havia estat deportada a Egipte i a Babilònia. Els israelites també van patir atacs dels assiris, turcs (seljúcides i normals) i perses. Sense oblidar-nos de les croades, esclar, i de les moltíssimes guerres internes. I me'n deixo la tira!
A Catalunya es tendeix a demonitzar Israel, i a dia d'avui només el defensa obertament la Pilar Rahola. Certament, els jueus abusen del seu poder militar i fan un ús excessiu de la força. Però no ens oblidem que dos no es barallen si un no vol: Hamàs ha dit per activa i per passiva que busca la destrucció de l'Estat d'Israel, perquè el seu déu -el Molt Misercordiós- els hi ho ha manat (ja veieu que els dos extrems, com sempre, es toquen). Els jueus han construit un mur al voltant de Jerusalem, sí, però abans del mur els palestins es feien esclatar dins d'autobusos plens de nens jueus que, com tothom sap, són un enemic temible i sanguinari. A vegades tinc la sensació que a Hamàs li importen poc els seus propis morts. Per què, si no, haurien de rebutjar una treva i seguir bombardejant Israel, sabent que els jueus en represalia els hi fotran una màniga d'hòsties? Per què fan servir instal·lacions civils per emmagatzemar armes i les utilitizen de bases de llançament? Si ets gaire malpensat sembla que vulguin cridar el mal temps. Al cap i a la fi, parlem d'uns altres fanàtics religiosos que estan convençuts que hi ha una altra vida després d'aquesta, amb tota classe de luxes i verges submisses. I si Al·là ho diu, ja se sap...
La majoria de la gent s'adona que si els palestins no fan més mal als jueus és, senzillament, perquè no poden. Perquè no tenen prou capacitat armamentística, ni logística, ni prou intel·ligència. També ens adonem que els jueus fan un ús excessiu de la força, i que si bé és normal que es defensin, es passen tres pobles. Em resulta molt difícil tenir simpaties cap a Palestina (que són, objectivament, els qui les passen putes i els qui mereixerien el nostre suport) perquè estan governats per una colla de bojos aspirants a tirans que, si tinguessin prou poder, farien tantes o més bestieses de les que fa ara Israel. Evidentment, és impossible disculpar als jueus, rabiosos com gossos ara que han tastat la sang.
La guerra entre jueus i palestins no serà el final d'aquestra tragèdia que fa segles que dura. Acabi com acabi, passarà a formar part de la llista de conflictes patètics i horrorosos que ens veiem obligats a escriure en la Història de la Humanitat, igualment patètitica i horrorosa. Ben depriment tot plegat.
Qui hagi estudiat una mica d'història sagrada (que, a diferència del que pensen alguns i algunes, no et converteix en un fonamentalista) sabrà que les terres que avui anomenem Israel i Palestina han estat durant tota la seva història coneguda el camp de batalla de diferents civilitzacions: els egipcis van arrasar-ho tot un parell (o més) de vegades, i fins i tot van envair-ne una part. Els filisteus (un dels misteriosos Pobles del Mar que, precisament, donen el nom de Palestina) van habitar-hi durant segles. Goliat, aquell gegant que anava de guais i que el van guanyar amb un cop de roc, era un d'aquests filisteus. Els grecs van hel·lenitzar-ho tot i es van hostiar amb els Macabeus, jueus rebels que no volien ser hel·lenitzats perquè pensaven que la seva religió, que no els hi permet menjar vedella amb productes làctics, era molt millor que la grega. Més tard els romans van conquerir-ho tot i van fer fora la població jueva, que anteriorment ja havia estat deportada a Egipte i a Babilònia. Els israelites també van patir atacs dels assiris, turcs (seljúcides i normals) i perses. Sense oblidar-nos de les croades, esclar, i de les moltíssimes guerres internes. I me'n deixo la tira!
A Catalunya es tendeix a demonitzar Israel, i a dia d'avui només el defensa obertament la Pilar Rahola. Certament, els jueus abusen del seu poder militar i fan un ús excessiu de la força. Però no ens oblidem que dos no es barallen si un no vol: Hamàs ha dit per activa i per passiva que busca la destrucció de l'Estat d'Israel, perquè el seu déu -el Molt Misercordiós- els hi ho ha manat (ja veieu que els dos extrems, com sempre, es toquen). Els jueus han construit un mur al voltant de Jerusalem, sí, però abans del mur els palestins es feien esclatar dins d'autobusos plens de nens jueus que, com tothom sap, són un enemic temible i sanguinari. A vegades tinc la sensació que a Hamàs li importen poc els seus propis morts. Per què, si no, haurien de rebutjar una treva i seguir bombardejant Israel, sabent que els jueus en represalia els hi fotran una màniga d'hòsties? Per què fan servir instal·lacions civils per emmagatzemar armes i les utilitizen de bases de llançament? Si ets gaire malpensat sembla que vulguin cridar el mal temps. Al cap i a la fi, parlem d'uns altres fanàtics religiosos que estan convençuts que hi ha una altra vida després d'aquesta, amb tota classe de luxes i verges submisses. I si Al·là ho diu, ja se sap...
La majoria de la gent s'adona que si els palestins no fan més mal als jueus és, senzillament, perquè no poden. Perquè no tenen prou capacitat armamentística, ni logística, ni prou intel·ligència. També ens adonem que els jueus fan un ús excessiu de la força, i que si bé és normal que es defensin, es passen tres pobles. Em resulta molt difícil tenir simpaties cap a Palestina (que són, objectivament, els qui les passen putes i els qui mereixerien el nostre suport) perquè estan governats per una colla de bojos aspirants a tirans que, si tinguessin prou poder, farien tantes o més bestieses de les que fa ara Israel. Evidentment, és impossible disculpar als jueus, rabiosos com gossos ara que han tastat la sang.
La guerra entre jueus i palestins no serà el final d'aquestra tragèdia que fa segles que dura. Acabi com acabi, passarà a formar part de la llista de conflictes patètics i horrorosos que ens veiem obligats a escriure en la Història de la Humanitat, igualment patètitica i horrorosa. Ben depriment tot plegat.
dilluns, 14 de juliol del 2014
EN JONATHAN VA A LA GORGA
Hem passat el cap de setmana a la Garrotxa amb uns amics que també tenen nens. Sempre que hi vaig em sento molt petit, entre tanta muntanya i tant volcà. El color que hi predomina és el verd molt fosc, i és normal que la gent s'hi senti atreta per poder variar una mica la gamma cromàtica habitual, tan grisa. És molt difícil visitar aquesta zona i no somiar en ser ric per poder-hi restaurar una masia i passar-t'hi la vida llegint. Un dels atractius de la zona són les gorgues, algunes de les quals han servit d'escenari de sèries i pel·lícules.
Setmanes abans, amb els mateixos amics, havíem visitat unes altres gorgues, aquesta vegada al Gironès, també d'una bellesa notable. La tranquil·litat que s'hi hauria de respirar va ser trencada per una colla de sudamericans borratxos que s'hi banyaven, malgrat el mal temps i l'aigua gelada. Els sudamericans cridant i saltant, amb la llauna de cervesa del Lidl a la mà, eren un contrast estrany i brutal a la bellesa natural de les gorgues de Canet (que, d'altra banda, bé mereixen una visita, tenint-les tan a la vora).
Però això no va ser res. La gran sorpresa va ser que les gorgues de la Garrotxa, les dues que vam visitar, també eren el lloc d'esplai del millor de cada casa. La creme de la creme, la flor i nata de Catalunya. Al seu costat, les gorgues de Canet són un lloc d'esbarjo de la jet set. Vam pressentir la tragèdia tan bon punt vam arribar: la carretera era plena de cotxes mal aparcats a banda i banda, i havies d'esquivar grups d'homes de mitjana edat que es passejaven amb samarretes del Barça i del Madrid, o bé amb el pit nu i les carns penjant. Els tatuatges enormes i cridaners eren la norma general, i tot era d'un mal gust notable. Un cop arribats a les gorgues encara era pitjor: un petit exèrcit de Kevins i Sorayas se n'havien ensenyorit i saltaven a l'aigua fent la bomba i esquitxant-se els uns als altres. Musculosos ells i increïblement mamelludes elles. La majoria duien gossos, petits i nerviosos, que bordaven i ensenyaven les dents, i van estar a punt de fer-me caure en un parell d'ocasions. Alguns portaven taules i cadires i dinaven al primer lloc que trobaven, com bàrbars, deixant-ho tot fet un fàstic. Fins i tot l'aigua era bruta i algunes zones de la superfície estaven cobertes d'una espuma blanquinosa que, aparentment, no molestava gens als Yonathans i a les seves xicotes.
Sempre havia relacionat el turisme rural amb grups socials molt determinats: famílies que busquen contacte amb la natura i tranquil·litat. Però sembla que no. La penya de l'extrarradi ha descobert aquests espais i s'hi desplacen els caps de setmana, pensant-se, ingènuament, que estaran sols, i que són els més putes i els més espavilats de la barriada. A l'hora de la veritat s'hi troben tots, i aquests llocs d'una bellesa tan sobrecollidora esdevenen un merendero del Cinturó Roig de Barcelona. Em va mig estranyar no sentir-hi reguetón a tot drap. L'ambient general era de Viva la Roja i, veient-ho, es fa difícil conservar les expectatives al voltant del 9-N.
Setmanes abans, amb els mateixos amics, havíem visitat unes altres gorgues, aquesta vegada al Gironès, també d'una bellesa notable. La tranquil·litat que s'hi hauria de respirar va ser trencada per una colla de sudamericans borratxos que s'hi banyaven, malgrat el mal temps i l'aigua gelada. Els sudamericans cridant i saltant, amb la llauna de cervesa del Lidl a la mà, eren un contrast estrany i brutal a la bellesa natural de les gorgues de Canet (que, d'altra banda, bé mereixen una visita, tenint-les tan a la vora).
Però això no va ser res. La gran sorpresa va ser que les gorgues de la Garrotxa, les dues que vam visitar, també eren el lloc d'esplai del millor de cada casa. La creme de la creme, la flor i nata de Catalunya. Al seu costat, les gorgues de Canet són un lloc d'esbarjo de la jet set. Vam pressentir la tragèdia tan bon punt vam arribar: la carretera era plena de cotxes mal aparcats a banda i banda, i havies d'esquivar grups d'homes de mitjana edat que es passejaven amb samarretes del Barça i del Madrid, o bé amb el pit nu i les carns penjant. Els tatuatges enormes i cridaners eren la norma general, i tot era d'un mal gust notable. Un cop arribats a les gorgues encara era pitjor: un petit exèrcit de Kevins i Sorayas se n'havien ensenyorit i saltaven a l'aigua fent la bomba i esquitxant-se els uns als altres. Musculosos ells i increïblement mamelludes elles. La majoria duien gossos, petits i nerviosos, que bordaven i ensenyaven les dents, i van estar a punt de fer-me caure en un parell d'ocasions. Alguns portaven taules i cadires i dinaven al primer lloc que trobaven, com bàrbars, deixant-ho tot fet un fàstic. Fins i tot l'aigua era bruta i algunes zones de la superfície estaven cobertes d'una espuma blanquinosa que, aparentment, no molestava gens als Yonathans i a les seves xicotes.
Sempre havia relacionat el turisme rural amb grups socials molt determinats: famílies que busquen contacte amb la natura i tranquil·litat. Però sembla que no. La penya de l'extrarradi ha descobert aquests espais i s'hi desplacen els caps de setmana, pensant-se, ingènuament, que estaran sols, i que són els més putes i els més espavilats de la barriada. A l'hora de la veritat s'hi troben tots, i aquests llocs d'una bellesa tan sobrecollidora esdevenen un merendero del Cinturó Roig de Barcelona. Em va mig estranyar no sentir-hi reguetón a tot drap. L'ambient general era de Viva la Roja i, veient-ho, es fa difícil conservar les expectatives al voltant del 9-N.
dimecres, 9 de juliol del 2014
JA HO DEIA, L'HOUELLEBECQ
Ara tothom posa el crit al cel amb el tema dels mundials de Brasil i amb el mal perdre dels brasilers. Sembla que ens haguem adonat, de cop i volta, que darrere de tanta samba i de tanta hòstia hi ha un niu de merda tremendo. Però l'admiradíssim Michel Houellebecq ja va dir-nos-ho fa temps, a la seva novel·la Les particules elementals. I la gent li deia pessimista...
- ¿No bailas?
- No, no me gusta la música africana, es demasiado...
- Primitiva.
- Nooo, claro que no.
- Rítmica
- No, simplemete no es mi ritmo. Me encantan las danzas brasileñas.
...¿Por qué te gusta las danzas brasileñas?
- Brasil es un País lleno de energía.
- Los putos brasileños son unos fanáticos descerebrados obsesionados con el fútbol y las carreras de coches. Podríamos ir juntos a Brasil Katia, atravesar las favelas en un microbus blindado y ver a asesinos de 8 años, y a putitas que mueren de sida a los 13. Luego nos tumbaríamos en la playa con traficantes de drogas y proxenetas.
- Has debido de sufrir mucho.
- Katia, ¿sábes lo que dijo Nietzsche de Shakespeare?. "Cuánto debió de sufrir para estar tan desesperado para hacer de bufón".
- ¿No bailas?
- No, no me gusta la música africana, es demasiado...
- Primitiva.
- Nooo, claro que no.
- Rítmica
- No, simplemete no es mi ritmo. Me encantan las danzas brasileñas.
...¿Por qué te gusta las danzas brasileñas?
- Brasil es un País lleno de energía.
- Los putos brasileños son unos fanáticos descerebrados obsesionados con el fútbol y las carreras de coches. Podríamos ir juntos a Brasil Katia, atravesar las favelas en un microbus blindado y ver a asesinos de 8 años, y a putitas que mueren de sida a los 13. Luego nos tumbaríamos en la playa con traficantes de drogas y proxenetas.
- Has debido de sufrir mucho.
- Katia, ¿sábes lo que dijo Nietzsche de Shakespeare?. "Cuánto debió de sufrir para estar tan desesperado para hacer de bufón".
dilluns, 7 de juliol del 2014
LA CLASSE OBRERA QUE MAI NO HA EXISTIT
Dissabte un amic i jo parlàvem de la lluita de classes. Tot venia a arrel del darrer llibre del meu idolatrat Irvin Welsh. En una entrevista a la Vanguardia, Welsh lloava la classe obrera escocesa. Tots els qui hagueu llegit algun dels seus llibres us haureu adonat de l'admiració i l'estima que aquest escriptor té per les classes populars. Sempre he sospitat que Welsh és un romàntic incurable, i que la classe obrera escocesa no és -ni ha estat- tan culta, orgullosa i conscienciada com ell la vol representar. Fixeu-vos, si no, en els chavs, l'equivalent anglès de les chonis i els canis. De debò hi ha algú que espera que aquesta gent es revolti contra l'establishment? Hi veieu alguna engruna d'orgull o de dignitat?
Mai no he tingut una visió gaire positiva de la classe obrera. Vaig viure un grapat d'anys en un barri de treballadors i el que vaig veure-hi no va fer que la meva opinió millorés. Alguns amics em volien vendre l'estampa d'obrers que mantenien apassionades dicussions sociopolítiques als ateneus culturals, que llegien Marx i Bakunin i que tenien una sòlida formació humanista, però jo només veia homes que es bevien la setmanada al bar de sota, dones amb el cabell oxigenat enganxades al Sálvame i Yennis, Yonathans i ni-nis que quan tenien algun diner extra se'l gastaven tunnejant el cotxe, fent-se tatoos i comprant roba al Bershka.
Se'm fa difícil imaginar una revolta espontània dels obrers espanyols i catalans, massa enfeinats veient furgol i enyorant els dies que podien anar de vacances a un ressort de l'Amèrica del Sud, fent veure que eren milionaris. La classe obrera que jo visualitzo -i que crec que tenim- és radicalment diferent de la que imagina Welsh. Potser és cert que tot forma part d'una rocambolesca maniobra per narcotitzar les classes populars i fer-les més dòcils i malejables. És una teoria de merda, però com a mínim explica algunes coses.
Ara bé, si el concepte de classe obrera el fem extensiu i el despullem de totes aquestes ximpleries romàntiques i marxistes, hi cap un munt de gent, aquesta sí, amb més capacitat de revolta. No oblidem que el moviment independentista català és una revolta del que abans en dèiem classe mitjana. Durant l'època de bonança molts obrers es van comportar com aquests ximplets que els hi toca la loteria i s'ho petegen en dos dies. Al capdavall, han tornat a la casella de sortida i no estan pitjor de com havien estat al començament. És la classe mitjana la qui ha sortit més perjudicada. Els qui s'han passat anys estudiant perquè els hi havien promès una bona feina. Els qui, malgrat que han procurat estalviar, ara es troben entre l'espasa i la paret. Els nous revolucionaris no seran els obrers, sinó els oficinistes.
Mai no he tingut una visió gaire positiva de la classe obrera. Vaig viure un grapat d'anys en un barri de treballadors i el que vaig veure-hi no va fer que la meva opinió millorés. Alguns amics em volien vendre l'estampa d'obrers que mantenien apassionades dicussions sociopolítiques als ateneus culturals, que llegien Marx i Bakunin i que tenien una sòlida formació humanista, però jo només veia homes que es bevien la setmanada al bar de sota, dones amb el cabell oxigenat enganxades al Sálvame i Yennis, Yonathans i ni-nis que quan tenien algun diner extra se'l gastaven tunnejant el cotxe, fent-se tatoos i comprant roba al Bershka.
Se'm fa difícil imaginar una revolta espontània dels obrers espanyols i catalans, massa enfeinats veient furgol i enyorant els dies que podien anar de vacances a un ressort de l'Amèrica del Sud, fent veure que eren milionaris. La classe obrera que jo visualitzo -i que crec que tenim- és radicalment diferent de la que imagina Welsh. Potser és cert que tot forma part d'una rocambolesca maniobra per narcotitzar les classes populars i fer-les més dòcils i malejables. És una teoria de merda, però com a mínim explica algunes coses.
Ara bé, si el concepte de classe obrera el fem extensiu i el despullem de totes aquestes ximpleries romàntiques i marxistes, hi cap un munt de gent, aquesta sí, amb més capacitat de revolta. No oblidem que el moviment independentista català és una revolta del que abans en dèiem classe mitjana. Durant l'època de bonança molts obrers es van comportar com aquests ximplets que els hi toca la loteria i s'ho petegen en dos dies. Al capdavall, han tornat a la casella de sortida i no estan pitjor de com havien estat al començament. És la classe mitjana la qui ha sortit més perjudicada. Els qui s'han passat anys estudiant perquè els hi havien promès una bona feina. Els qui, malgrat que han procurat estalviar, ara es troben entre l'espasa i la paret. Els nous revolucionaris no seran els obrers, sinó els oficinistes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)