ELS NEURÒTICS TAMBÉ FEM BALANÇ (PERÒ DIFERENT)

Els neuròtics no fem balanç a final d'any, el fem cada dia de les nostres vides. Analitzem mil i una vegades les decisions que hem pres, parant molta més atenció a les errades que no pas als encerts. Busquem on ens hem equivocat i, sobretot, ens enfadem amb nosaltres mateixos per haver estat prou idiotes com per cometre l'error. Les coses bones generalment les deixem de banda i ens concentrem en les dolentes, revivint-les centenars de cops a la nostra ment. Si a una persona normal li costa molt ser objectiva imagineu-vos a un neuròtic, capaç de distorsionar la realitat fins a punts increibles.
Personalment parlant, ha estat un bon any, bàsicament perquè m'he casat, ha nascut el petit Lluc i conservo la feina en un moment en que molta gent la perd. Deixant de banda l'esguinç del turmell, del qual encara no m'he recuperat del tot, he gaudit de bona salut.  Literàriament no ha estat gaire bo, gens si el comparem amb el 2010. He après un munt de coses desagradables de l'ofici i he passat per alguns moments tan baixos que he estat a punt d'abaixar la persiana del Tardes de Birres i dedicar el meu temps lliure a destrossar el mando de la Wii. Però vaig fer una promesa a un amic i, com el Capitán Alatriste, m'hi mantindré fidel fins que me'n senti alliberat (llegir Perez Reverte no em convé).
Aprofito per desitjar-vos un bon 2012 (ja ho sabeu, el darrer any segons els maies -vegeu post de fa uns dies-). També per agrair-vos que em llegiu, que comenteu, opineu, em dugueu la contrària, m'animeu i m'envieu mails, fins i tot desagradables.
Gràcies i fins ara.

TARDES DE BIBERONS: EL QUE NINGÚ T'EXPLICA

Hi ha un munt de coses sobre ser pare que no t'expliquen. No et diuen, per exemple, que la teva vida s'organitza en cicles de tres hores, que és el temps que passa, més o menys, entre àpat i àpat del nadó. Tampoc et diuen que una cosa tan simple com veure un únic episodi de la teva sèrie preferida requereix seriosos problemes logístics. Ni que anar un parell d'hores al gimnàs és, senzillament, impossible. Ningú t'explica que vius al moment, que a vegades has de fer torns per sopar, i que  no pots menjar el que t'agrada sinó que hi ha cops que has de preparar plats freds per no haver de reescalfar-los tantes vegades.
També has d'anar molt en compte amb el que dius a la gent. Això jo ho he après a les males. Durant les primeres setmanes deia que el nen es portava fantàsticament bé i, patapam, va  tenir -i encara té- còlics. Quan presumia de que podia dormir bé a les nits el nadó va començar a despertar-se a tothora. Quan ens alegràvem de que dormís als matins, i així nosaltres podíem fer coses de la casa, va decidir passar-se el matí amb els ulls com taronges. Tal com diu l'avi, el que s'ha de fer és callar.
Malgrat tot, hi ha moments bons. Fa dos dies vam anar a un curs de massatge infantil. Els nadons de poques setmanes no riuen, però sí que fan el gest de somriure, encara que no sàpiguen per què. Abans d'anar al curs li vaig dir a en Lluc:
- A veure si coneixes alguna noia ben maca i, quan us feu grans, li tires els trastos. Aviam si en aquests temes tens més sort que el papa quan era jove...
Juro que en aquell moment, en aquell precís moment, el nen va dibuixar un somriure ben ample.

ELS KEBABS DE KIM JONG-IL

Aquests dies es pot llegir als fòrums d'alguns diaris opinions favorables al difunt dictador Kim Jong-Il. Tothom es posa d'acord a l'hora de condemnar el feixisme i el nazisme, però quan li toca el torn al comunisme sempre hi ha qui vol introduir-hi matisos i peròs. Feu una volta pels fòrums del diari Ara per veure de què parlo.

Quantes oportunitats estaríem disposats a donar a una persona? Dues, tres? Cinc, deu? En casos extrems, de dependència psicològica, potser més. Però al comunisme no. El comunisme mereix dotzenes d'oportunitats i se li toleren dotzenes de fracassos, amb els milions de morts que això comporta. Hi ha la vella excusa ("és que la idea en sí és molt bona") que a hores d'ara ja hauria d'estar superada: si una idea la proves mil vegades i no en funciona cap, és hora de buscar-ne una de nova.

Avui al matí he fet una parada a un centre comercial. Marques, logotips i publicitat. Potser la nostra societat és altament imperfecta, però me l'estimo mil vegades més que no pas la fredor sinistra del comunisme. Fixeu-vos en les fotografies de sota. Són tretes de la web Kim Jong Il looking at things. Tot és d'una artificialitat esgarrifosa. Uniforme, ordenat. No hi ha vida ni energia. Fins i tot el local de kebabs és antisèptic, quan tothom sap que si vols menjar un bon durum és important que el greix ho impregni tot.

UN CONTE DE NADAL

Us regalo un altre conte de Nadal. Aquest, però, no és meu, sinó del meu amic Jordi Boladeras. Podeu llegir-lo al seu blog Tenaçement Humils. O bé feu click aquí. 

DUBLINERS, ALATRISTE I EL PETIT LLUC

Els meus amics de Llibres per llegir han començat una lectura conjunta de l'Ulisses, de James Joyce. Les lectures conjuntes són experiències ben curioses i enriquidores. Si no ho heu provat mai, intenteu-ho ara.

De Joyce vaig llegir Dubliners fa anys. Passava uns mesos a Dublín i era lectura obligatòria a la acadèmia on estudiava. El recordo poc però em sembla que era força assequible. L'Ulisses, en canvi, sempre ha tingut fama de ser molt més temible. A vegades em pregunto per què cony ens costa tant. Si els qui som lectors voraços no podem llegir-lo, aleshores qui pot? Una petita elit de professors universitaris i lletraferits d'alta gamma? En cas de ser així, seria una comunitat molt reduïda, i no entendria el per què de tant rebombori. En realitat seria una mica com la cuina d'autor: tothom en parla i quasi ningú l'ha tastada. 

Dublín, després d'Alacant, és la meva ciutat fetitxe. Me l'estimo moltíssim i és un dels primers llocs on vull portar al meu fill quan creixi una mica. Per això mateix em fa ràbia no haver pogut llegir mai el llibre dublinès per excel·lència. En un altre moment m'hauria afegit a la lectura comunitària. Ara, amb el petit Lluc, necessito coses lleugeres. El meu cunyat va tenir la bondat de regalar-me el darrer volum del Capitán Alatriste. Impecable, voto a tal!

PROBABLEMENT JESÚS SÍ QUE VA EXISTIR ( i II )

Sánchez Piñol ha publicat la segona part de l'article que comentàvem fa poc. Com l'altra vegada, el que fa més por són els comentaris dels lectors del diari, d'un nivell espantosament baix. La majoria no s'han pres ni tan sols la molèstia de consultar la Viquipèdia. Algunes de les fonts són el Codi da Vinci i la novel·la El Ocho. Vergonyós de debò. Jo, com a mínim, puc presumir de que els meus lectors tenen bons arguments.

No sé si cal estar registrat per llegir-lo, però el teniu aquí.  Essent dies de festa, segur que trobareu alguna cosa millor per fer, com ara buidar ampolles de cava i menjar torrons.

Sóc agnòstic però aquests dies -potser perquè és Nadal- els atacs contra el cristianisme em piquen més del compte. De fet, atacar al cristianisme surt gratis. De l'Islam ningú en diu mai res, i és normal, doncs és fàcil acabar amb una sentència de mort. Per mi un valent és el que avui dia escriu un article preguntant-se si Mahoma també va existir. El seu nom figura en cròniques de l'època? En quantes? Són fiables? Es pot demostrar que no han passat per manipulacions posteriors? El cristianisme ha de superar unes proves que no se'ls exigeixen als demés. No és just.

La veritat és que si juguem a aquest joc, podem dubtar de l'existència de molts personatges del passat. Podem dubtar de l'existència de Sòcrates, doncs ell no va escriure res i només sabem de la seva existència pels seus deixebles i per referències que en fan molt posteriorment. Els historiadors ja dubten de l'existència de Lao Zi, fundador del taoisme. Confuci tampoc va escriure res. La seva obra més important, el Lun Yu, també va ser posada per escrit anys més tard pels seus deixebles. Ja fa temps que es discuteix l'existència d'Homer, l'autor de l'Ílíada. I així podríem seguir, tot el dia de Nadal. Però, com he dit abans, tinc coses millors a fer, i segur que vosaltres també.

Que passeu unes Bones Festes!

FÒRUMS DIGITALS I FUNCIONARIS

Aquests dies val la pena passejar-se pels fòrums dels diferents diaris online.  Alguns lectors, amparats en la valentia de l'anonimat, se senten lliures d'inventar tota classe de barbaritats inframentals. Mentre els llegeixes esperes que el nivell -sempre parlant en general, és clar-  no sigui una mostra representativa de la població catalana, perquè voldria dir que estem ben fotuts.
Els comentaris relatius a la baixada de sou dels funcionaris mereixen una atenció especial. Al costat d'opinions més o menys fontamentades n'hi ha de delirants, absolutament passades de frenada. Alguns funcionaris, per exemple, afirmen que a ells no se'ls pot tocar pel simple fet d'haver passat unes oposicions. Segons ells, haver aprovat un examen vint o trenta anys enrere els hi dóna una sèrie de drets i privilegis que els situen molt per damunt de la resta de la ciutadania. Molt poc afortunat per part seva: hi ha centenars d'argumentacions per carregar-se la cagada del govern, però ells han escollit, precisament, una que reforça els prejudicis que els treballadors de l'àmbit privat tenen cap als funcionaris. Que una persona aprovi un examen quan té, posem pel cas, vint-i-cinc anys, no li dóna dret a passar-se la resta de la seva vida refregant-ho a la cara dels demés i fent-ho servir per justificar uns drets que hauria de tenir tothom.
Sé que la majoria de funcionaris no pensen així, però, en aquests casos, que n'hi hagin uns quants ja són massa.

ELS MAIES I LA FI DEL MÓN

(aquest post el vaig escriure ahir, dia 21 de desembre, però al final no el vaig penjar).

D'aquí a un any, segons el famós calendari maia, s'acabarà el món. Hi ha dues teories: la primera diu que el planeta serà sacsejat per una sèrie de catàstrofes naturals que es carregaran bona part de la vida terrestre. L'altra teoria diu que en realitat hi haurà un canvi de paradigma, de model, i mica en mica tots ens tornarem més espirituals i el món serà un paradís de llum i de color. És curiós que mentre uns parlin de la fi de tot i els altres es refereixin al principi d'un de nou. Per amanir ambdues teories podeu posar-hi: ovnis, maniobres dels Illuminati, aparicions de la Verge, codis secrets templaris, supervivients de l'Atlàntida, en fi, el que volgueu.

Però jo em vull centrar en el quid de la qüestió: els maies. Per què cony tenen tanta credibilitat? Eren una cultura aficionada als sacrificis humans i que va practicar una desforestació tan desmesurada com la que vàrem fer aquí. Sembla ser que només sabien fer calendaris i piràmides. Aleshores, per què s'insisteix en presentar-los com una cultura súperevolucionada espiritualment?

Els maies van desaparèixer fa segles. Bé, el que en realitat va desaparèixer va ser al cultura maia en sí, no pas els individus. Uns creuen que els maies supervivents (es parla de guerres civils, d'epidèmies, de períodes de fam) van integrar-se en els pobles veïns, perdent la pròpia cultura i la identitat maia. Podria ser. Jo el que crec és que, simplement, un dia es van cansar de ser maies, de fer calendaris, sacrificis humans, de construir piràmides i de que la gent digués tantes parides al seu voltant, van entrar a la selva i no van tornar a sortir-ne mai més.

PROBABLEMENT JESÚS SÍ QUE VA EXISTIR

Sóc un gran fan d'Albert Sánchez Piñol: m'agraden (en ordre invers) les seves novel·les, els seus contes i els seus articles. Dissabte passat vaig trobar el primer que no em va fer el pes, per no dir directament que era un disbarat a mig cuinar.
A  en l'article en qüestió, Sánchez Piñol intentava demostrar que Jesús de Natzaret segurament no va existir. Segons ell, els Evangelis no són fonts fiables, i encara menys els apòcrifs. És cert que aquests darrers són, en molts casos, històries fantàstiques, pures i dures, però els últims dies la vida de Jesús van ser documentats i posats per escrit (a diferència de l'episodi de la Nativitat que segons molts experts és, com a mínim, dubtós). És cert que els evangelis contenen exageracions, inexactituds i recursos teatrals però... quins textos històrics no en tenen? Qualsevol historiador ens pot explicar que quan es narra, posem pel cas, una batalla, tant el nombres dels exercits com la durada del combat és exagerada, quan no és directament una invenció.
Sánchez Piñol tampoc s'ha informat bé: no només Tàcit i Suetoni mencionen Jesús, sinó que també ho fa Plini el Jove. El famós historiador jueu Flavi Josep també en parla, si bé el seu text va ser manipulat matusserament durant l'Edat Mitjana per l'Església catòlica, que va fer-hi afegitons grollers i interessats que, avui dia, reconeix i lamenta. Això no vol dir, però, que el text original no fes referència a Jesús. Molts personatges històrics tenen poca presència en documents escrits i ningú dubta de la seva existència. Mahoma podia parlar amb l'arcàngel Gabriel, conquerir territoris amb l'ajuda d'Al·là i pujar al cel d'un salt, però la sola existència de Jesús és inconcebible. Per favor.
El més alarmant no és l'article matusser del meu admirat Sánchez Piñol, sinó les delirants reaccions dels lectors. Respectar l'Islam és un símbol de progressisme multiculti. Ser budista mola. El Feng Shui és molt urbà, molt trendy. L'animisme és una religió exòtica que mereix tots els respectes. Però el cristianisme no. Tothom s'hi atreveix, fins i tot aquells disposats a creure en energies místiques, Karmes o sistemes sociopolítics eficaços.

TARDES DE BIBERONS: EL COMUNISTA

Fer els papers del nen és un tràmit llarg i feixuc. Per norma general, dediques dos o tres matins a peregrinar de finestreta en finestreta, enfrontant-te amb funcionaris avorrits i, en ocasions, extremadament desagradables.

Feia cua en un d'aquests llocs quan vaig trobar-me amb una coneguda meva. És una noia atractiva: he vist com un dels seus nòvios destrossava a cops de puny els vidres del cotxe d'un altre nòvio, o ex-nòvio, vés a saber. Vàrem xerrar uns quants minuts fins que va comparèixer el seu xicot. Anys enrere la noia estava especialitzada en bad boys, però era clar que els seus gustos havien canviat. El seu home duia un xandall d'un blau imprecís, barba descuidada, grenyes i unes celles pobladíssimes. Se'm va presentar i, sense saber com, vam acabar parlant de política i d'educació, dos temes que sempre que puc procuro evitar. El noi en qüestió era un comunista convençut:  feia anys que no sentia uns arguments tan ortodoxes, d'un socialisme tan pur i radical (de fet, fins aquell moment només els havia vistos escrits en llibres de text, mai els havia sentit en boca d'una persona viva). En pocs minuts em va justificar l'assassinat dels religiosos per part dels republicans durant la Guerra Civil ("encara que no haguéssin fet res directament, eren peces de l'engranatge" deia), i lamentava que les purgues haguéssin estat, segons les seves paraules, tan suaus. 

Aquell paio em va fascinar. No he sentit mai cap nostàlgic del franquista, ni cap neonazi -i als gimnasos n'he conegut uns quants-, parlant amb una passió tan fanàtica i genuïna, i defensar de manera tan ferotge uns ideals absolutament anacrònics i passats de rosca. En cas de que ho fessin serien  immediatament marginats, i potser fins i tot jutjats. Però aquell paio es passejava pel món justificant l'assassinat de monges i lamentant que no n'haguessin mort prous.

Quan la discussió es posava interessant varen cridar-nos a tots dos, i cadascú va haver d'anar a la seva finestreta. 

- A veure si ens trobem un altre dia i seguim parlant - em va dir.

Vaig somriure i no vaig respondre. La veritat, tan de bon on el vegi més.

EL RODAMÓN LITERAT

Jo era Dublín fent temps, amb la carrera acabada i sense feina. Vivia amb una família al barri de Stillorgan, a uns vint minuts del centre. Normalment agafava l'autobús davant del Trinity College. En un portal a prop de la parada sempre hi havia un rodamón, ni jove ni vell, ni net ni brut. No se'l veia bevent -o, per dir-ho amb més exactitud, no se'l veia bevent tot el dia- i quasi sempre tenia el nas enganxant a un llibre. Cada vespre, quan esperava l'autobús, em preguntava d'on treia els llibres, i em deia a mi mateix que un dia li en compraria un.

Una nit, amb alguna cerveseta a l'estómac, vaig arribar abans d'hora a la parada. Com sempre, al seu portal, hi havia el rodamón, ben tapat amb mantes velles i ratades, llegint un llibre (per estrany que sembli no despertava llàstima, i tenies la sensació que era exactament la vida que ell havia escollit). Envalentit per les pintes de Heineken, vaig creuar el carrer i d'un salt em vaig plantar a una llibreria de segona mà que hi havia a Grafton Street. En  aquest moment va sorgir la pregunta: quin llibre li compraria? I si ja l'havia llegit? Tindria els mateixos gustos que jo?

Vaig començar a mirar llibres, no sabia ni per on començar. A més, cada vegada faltava menys estona perquè arribés l'autobús i no podia perdre'l. La vista se'm va clavar en la novel·la Paris was a party, de Hemingway. Vaig pagar-la i vaig sortir cuita-corrents. Vaig arribar a la parada al mateix temps que l'autobús i només vaig tenir temps de donar-li el llibre.
- Thanks, brother - em va respodre ell, que no semblava gaire sorprès amb el regal.
Quan vaig arribar a casa em vaig estirar al llit i vaig llegir una estona. Penedit de no haver-li posat algun bitllet entre les pàgines de la novel·la, vaig pensar que el rodamón potser ja havia començat a llegir-la, i que en algun moment de la seva vida ell també havia llegit al seu llit, ben calentó. Vivim en un món lleig i estrany.

SANTA GRIP

L’home barbut i vestit de vermell va estirar les regnes però els rens no van afluixar. Espantat, va tancar els ulls i va cobrir-se el cap amb els braços. Al darrer segon les bèsties van girar bruscament, fent que el trineu volador derrapés a l’aire i xoqués de costat contra la xemeneia. A l’home barbut i vestit de vermell -que va baixar del trineu queixant-se i amb les costelles dolorides- li va semblar que en Rudolph, el mascle alfa dels animals, somreia amb sorna. Ignorant-lo, va examinar la xemeneia: era d’acer, llarga i estreta, i estava coronada per una mena de barret amb forma de con que calia desmuntar si volia baixar-hi.

S’hi va posar de seguida. Era difícil manipular el tornavís amb aquells guants tan gruixuts, de manera que se’ls va treure. El metall gelat se li enganxava a la pell i cada contacte era agònic. Mentre treballava es va fer algunes ferides amb les cantonades de la planxa i va renegar com un carreter.
Un cop tret el barret punxegut de la xemeneia va repassar els passos següents: havia de baixar pel conducte, posar els regals als mitjons, fer un mos i un trago -si tenia sort i els de la casa li havien deixat alguna cosa- i sortir xemeneia amunt. Va sospirar, cansat, i de nou li va semblar que els rens reien per sota el nas.

D’un salt es va enfilar a la xemeneia. El com un home adult pot baixar per un tub d’acer inoxidable d’un pam de diàmetre pertany al terreny de la màgia. Però fins i tot aquesta té limitacions i categories, i un especialista, per exemple, en manipular el temps no té perquè saber doblegar la matèria ni conèixer el conjur adequat per escolar-se per un conducte d’un pam de diàmetre. L’home barbut i vestit de vermell s’enorgullia del seu domini màgic sobre el temps: era capaç d’allargar les hores a voluntat de manera que per la gent normal només passés una única nit, però per ell passaven setmanes. En canvi, com ja s’ha dit, el seu control sobre la matèria fluixejava. En va prendre consciència quan, havent introduït el peu dret al tub de ferro, es va adonar que no hi havia lloc per l’esquerre.

·        -  Merda – va remugar– Serà una nit molt llarga.

***

La Senyora Noel va mirar al seu marit amb gest preocupat: tenia molta febre, mal d’ossos i havia passat el matí fent corredisses al wàter. Si la cosa no canviava ja es veia repartint els regals ella mateixa, ja que quedaven poques hores per la Nit de Nadal. Era una opció que cobejava en secret, però quan li ho va proposar al seu home, aquest es va incorporar de cop. Si hagués tingut forces hauria rigut.

·         - Ets boja? Com vols fer la ronda si no tens cap experiència? Mai aconseguiries entregar-ho tot a temps.

·        -  Els elfs m’hi ajudaran.

·         - Els elfs? – va preguntar el Pare Noel amb genuïna sorpresa- Els elfs són una colla de ganduls que no foten brot si no els ho manes. Els hauria de fer fora a tots.

·         - Doncs ja em diràs com t’ho vols fer!

El vell va beure un glop llarguíssim de llet calenta amb mel. Mirant al buit, va explicar:

 - Tenim un procediment de seguretat per aquests casos. Mai l’hem provat però és l’única alternativa que hi veig. Passa’m el mòbil.

La Mare Noel s’assegué al jaç que compartia amb Santa des de feia segles i li va allargar l’aparell.

·        -  Hola, sóc jo. Has de venir. Sí, al final ha passat.

***

L’home barbut i vestit de vermell va pensar que seria més pràctic entrar per la finestra. Se li donaven bé, les finestres, i no hi havia tanca que se li resistís. Les del pis de baix tenien reixes, així que va escollir les de dalt. Va lliscar per la canal de la casa, deturant-se al bell mig de la façana. Era difícil fer palanca amb una sola mà alhora que s’aguantava i va pensar que amb una escala treballaria més còmodament, però al trineu no n’hi havia cap. Al final la finestra va fer clac i l’home es va concentrar en saltar des de la canal.

·         - Sóc massa vell per això – rondinava.

I va saltar. No va ser un moviment àgil i elegant. En realitat el cos li pesava tant i estava en tan mala forma física que va estar a punt de caure al buit. Gemegant, va entrar a l’habitació del petit Jonathan. El nen s’havia adormit mirant la televisió, on hi havia dues consoles de videojoc connectades. L’home sabia que en Jonathan n’havia demanada una altra i es va preguntar on la posaria i per què coi en volia tantes. A la televisió passaven anuncis de telèfons eròtics i l’home barbut es va preguntar si el petit Jonathan s’havia adormit veient-los o si havien començat després. Va caminar de puntetes, procurant no trepitjar cap dels cotxes de joguina que hi havia pel terra. Va encendre una llanterna per repassar la llista: a més de la consola, en Jonathan volia dos ninots guerrers, una pistola, un cotxe teledirigit i un telèfon mòbil. Ara calia trobar els mitjons on deixar-ho.

***

Un home cobert amb una capa va trucar a cals Noel, i la dona va córrer a obrir-lo. La figura va entrar al rebedor amb pas apressat però digne. La dona li va penjar la capa, mullada i pesant, i tots dos varen pujar escales amunt fins a l’habitació del matrimoni. El nouvingut va somriure en veure al Pare Noel assegut a l’escriptori fent bafs d’eucaliptus.

·        -  Estàs fet pols, Santa. Has tingut dies millors. Massa feina?

·        -  Jo també estic content de veure’t, Melcior.

·         - Ja sé perquè m’has trucat, i des d’ara et dic que no.

·         - T’hi vas comprometre, Melcior.

·         - Em vas fer firmar quan estava borratxo.

Santa va somriure en recordar aquell vespre. Sí que havia enganyat a Melcior, però quina altra alternativa tenia? El seu ofici no era precisament popular i era difícil trobar gent amb les habilitats i l’experiència adequades.

·         - Tens molts elfs treballant per tu. Que ho facin ells.

·        -  No me’n refio ni perquè em preparin el te, dels elfs.

·       -   I per què no li ho demanes a en Gaspar? Ell és més jove.

·       -   Recorda que el pacte el vam signar tu i jo – va explicar Santa col·locant-se bé la tovallola sobre el cap - . A més, en Gaspar no té tanta experiència com nosaltres, i té unes idees molt rares que no em fan gaire el pes, si vols que et sigui franc.

·         - I en Baltasar? – va preguntar a la desesperada Melcior, sabent quina seria la resposta.

Després d’un atac de tos, Santa va respondre:

·         - Estàs de broma, Melcior? On s’és vist un Santa Claus tan, mmm… - féu una pausa buscant la paraula adequada- tan exòtic?

·        -  El maquillaríem, és clar.

·        -  Has provat mai de posar pintura blanca sobre una base negra? Queda fatal.

En Melcior va prémer les dents amb ràbia. Aquell tipus els estava deixant sense feina i ell encara li havia de fer favors. Tot per culpa d’un cony de paper que va firmar una nit que havia pipat massa. Va pensar: “D’això sí que se’n diu ser cornut i pagar el beure”.

***

L’home barbut i vestit de vermell va baixar les escales i va descobrir un menjador que, de tan ple de coses com estava, semblava minúscul: una televisió gegantina, fotos de la comunió d’en Johathan, lletgíssimes figures de ceràmica, revistes i una llar de foc barroca de la qual penjaven tres mitjons vermells. Va omplir-los i va pujar corrent les escales. De nou a l’habitació, l’home es va preguntar com s’ho faria per tornar al teulat, on hi tenia el trineu. La resposta va venir sola: abocant-se a la finestra (perquè havia sentit soroll de cascavells a fora) va veure com el trineu, tirat pels rens, s’allunyava volant. L’animal que anava al davant, en Rudolph, va girar el cap i la seva mirada burleta i il·luminada de manera sinistra per la llum vermella que li sortia del nas es va creuar amb la de l’home barbut.

***

La Senyora Noel va servir un cafè irlandès al rei Melcior, que va donar les gràcies inclinant breument el cap.

·         - Mira, Melcior, Santa Claus ha de ser blanc i madur. Prou feina tinc per conservar la credibilitat com per fer experiments. La gent no està preparada.

·        -  No hi ha cap altra sortida? També he d’acabar de organitzar-ho tot, jo.

·        -  Tu tens dos socis i un munt de patges, així que no et queixis. A més, encara et queden dies.

Melcior es va posar dret. Havia deixat de ser aquell home elegant i orgullós, i ara semblava un ancià abatut i cansat. Abans de tornar a posar el cap a la palangana, Santa va dir:

·       -   El trineu és aparcat al darrera. La meva dona et donarà un uniforme, tu parla amb l’encarregat dels elfs perquè et passi el llistat de cases i les joguines.

El rei ja marxava quan en Santa, des de dins de la palangana, va dir:

·         - Ah! Me n’oblidava: vigila molt amb en Rudoph, que no li agraden gens els desconeguts i darrerament no sé què li passa, però ell i els altres rens em fan la vida impossible. L’any passat per poc que no em deixen penjat a mig repartiment de regals. Em sembla que també s’estan fent vells. Vigila que, si poden, te la fotran.

  

PUBLICITAT

Ara mateix s'emeten dos anuncis infumables. Un és el de caldo Gallina Blanca, en el qual hi surt un nadó esgarrifós cantant i ballant. Fa honor al producte perquè posa la pell de gallina, i no pas perquè sigui emotiu. El segon (o, més aviat, els segons) són els anuncis de Movistar, en els quals diverses comunitats de veïns/usuaris es reuneixen per consensuar preus de telefonia. Senzillament infame. Costa entendre com un empresa com Telefònica, que teòricament dedica molts diners a la publicitat, es deixi estafar d'aquesta manera.
Per sort, encara queden perles de la publicitat. Vegeu el següent, protagonitzat pel dictador africà Mugabe i amb la presència de Saddam Hussein, Mao, Gaddaffi i tota la colla.

TARDES DE BIBERONS: EN JOSHUA I LA SORAYA

La primera companya d'habitació que vàrem tenir era una pastora de cabres. No va saber que estava embarassada fins al cap de quatre mesos, quan ja començava a fer  panxa. Era el seu tercer fill, i es movia per l'hospital com qui es mou pel menjador de casa seva. No tenia telèfon mòbil i jo li deixava el meu per trucar. Estava tota sola i les seves visities eren discretes -tret de les joies que duien, imitacions decebedores de la casa Tous-  i esparses. Va prometre'ns que, si ens trobàvem mai en un mercat, ens regalaria un formatge de cabra.
Els segons companys eren peces d'un altre teler. Joshua i Soraya no són els seus noms reals però s'hi assemblen molt. Eren molt jovenets: ella en tenia divuit i ell, vint-i-poquíssims. A banda dels programes de la MTV, feia anys que no veia prenyaad a una noia tan jove. Estaven espantats, potser més que jo i tot. Quan eren sols el seu comportament era modèlic, però la cosa es complicava quan arribaven les visites: en una ocasió vaig arribar a comptar fins a dotze chonis i cholos, pràcticament adolescents i amb tot el que això comporta. Les infermeres van provar de fer-los fora però no hi va haver manera.
Aquell parell tenien una filla que es deia, posem pel cas, Rebeca.
- Tienes que poner una "h" entre la "b" y la "e". Rebheca.
No em puc queixar: un conegut meu, amb qui vam coincidir casualment i que s'estava dues portes més a l'esquerra, compartia habitació amb una mena de latin kings descafeïnats. En comptes de dotze, a la seva habitació eren divuit. Sempre hi ha algú pitjor que tu.

TARDES DE BIBERONS ( I )

Els metges es van endur  la meva dona al quiròfan per practicar-li una cessària d'urgència i a mi em van abandonar en una sala d'espera. A través de les parets de vidre veia com, a fora, el sol sortia des de darrera d'unes grans torres elèctriques. Les carreteres ja eren plenes de vehicles, tothom al seu rotllo. Jo donava voltes per la sala, fet pols i aterroritzat. Estava tan destrossat que una dona de la neteja  va sentir pena de mi i va estar-se una estona fent-me companyia.
Al cap d'uns minuts -impossible saber quants, a mi em van semblar dies sencers- una infermera va entrar a la sala d'espera amb un farcell als braços.
- Vine, ràpid - va dir.
Vaig seguir-la pel passadís i vam entrar a la sala on havíem passat quasi nou hores: la sala de dilatació, l'avantsala del part. La  noia va girar-se i ens vam quedar mirant cara a cara. Als seus braços, embolicat com un durum de vedella, hi havia el meu fill.
- Despulla't, de pressa!
Era molt guapa -la majoria d'infermeres ho eren- però jo sóc un home casat. A més, dins d'aquell farcell hi havia en Lluc, a qui encara no coneixia, i de cap manera volia que el primer dia ja es fes una imatge equivocada del seu pare.
Sense saber què respondre, vaig barbotejar:
- Despullar-me?
- Sí. El nen necessita calor corporal.
Havia sentit que, quan neix un nadó, el posen pell amb pell amb la seva mare, de manera que no agafi fred. La meva dona era al quiròfan, de manera que no podia ocupar-se'n. Vaig treure'm la samarreta i em vaig asseure en una cadira. La noia va donar-me el nen i el vaig abraçar. Era una sensació estranya. Us enganyaria si digués que era alegria: era més aviat por. O, per ser més exactes, vertigen, com quan tens un precipici molt fondo al davant i has d'agenollar-te per contemplar-lo.
La noia em va felicitar i em va dir alguna altra cosa -la veritat és que tinc els records borrosos- i va sortir de la sala, deixant-nos sols. Vaig mirar a en Lluc: com a mínim no plorava.
Vaig preguntar-li:
- I ara què, tio?

(perdoneu pel títol, no he pogut evitar la broma fàcil)

EN LLUC

En Lluc va néixer el divendres a les set i quarant-cinc minuts del matí. Al final el ginecòleg va haver de practicar una cesàrea d'urgència perquè el nen estava mal ficat i no sortia. Van ser un experiència duríssima, de la qual no en guardo un bon record, a diferència del que prometien la majoria de manuals que havia llegit.
He trobat un moment per connectar-me però no m'hi puc estar gaire estona. Internet va molt a poc a poc, aquí, i al portàtil no li queda bateria. Tinc material per escriure uns quants posts. Que algú m'avisi si això es converteix en Tardes de Biberons.

ELS CLÀSSICS

Quina angoixa no haver-los llegit! Ho he intentat vegades, però sempre he fracassat. Els autors francesos, els russos, o fins i tot els escriptors catalans. Començo els seus llibres i aviat els abandono, entre avorrit i frustrat de no entendre'ls.
Fa un temps, a Girona, va ser l'any Proust. Feien un munt d'actes dedicat a l'autor de "La recerca del temps perdut". Semblava que si no l'havies llegit tenies un problema. Vaig córrer a la biblioteca a buscar-lo (generalment compro els llibres, però aquella vegada vaig tenir una intuició). Em sembla recordar que eren quatre o cinc volums. "Verge Santa" vaig pensar, segurament. Al cap de poques pàgines vaig comprendre que no estava preparat per aquest tipus de literatura, i vaig encendre el televisor. Setmanes després, en alguna banda, vaig aconseguir el còmic de "La recerca del temps perdut" (??!!). Era europeu i no hi sortien superherois ni noies amb poca roba, però vaig pensar que, tot i així, potser també era bo, i que si el llegia amb atenció potser adquiriria certa autoritat sobre l'obra de Proust. És cert que vaig aguantar unes quantes pàgines més que la novel·la, però, decebut amb mi mateix, també vaig haver de claudicar.
Avui he descobert, a cals meus pares, la col·lecció que fa un parell d'anys regalava la Vanguardia. La majoria dels llibres són adaptacions dels clàssics, escrites en català i anglès (la intenció, és clar, és practicar llengües). Quina alegria quan l'he vist! El llenguatge sembla prou infantil (del tipus : "Hello. My name is Gregorio Samsa"). He decidit que intentaré llegir-los tots. Espero aconseguir-ho, aquesta vegada.