dilluns, 30 de juliol del 2012

L'ALCALDE DE FIGURES I LES DONES DE LA TAULA DEL COSTAT

Era en un bar prenent un tallat, i a la taula del costat hi havies dues dones que parlaven. Una duia ulleres i gesticulava d'una manera tan excessiva que feia pensar en Benito Mussolini. L'altra quasi no tenia dents, i les poques que li quedaven estaven mal posades. Amb elles hi havia dues nenes, còpies en miniatura de les respectives dones.

Vaig sentir un tall de conversa. La que gesticulava com en Mussolini es queixava del seu marit. A cada frase hi incloïa un renec, alguns de molt desagradables. Al pobre desgraciat li devien xiular les orelles a base de bé. I la seva amiga vinga a riure, amb aquelles dentotes, i a clavar manotades a la taula. Les dues nenes xarrupaven les coca-coles i de tant en tant es miraven, com volent-se dir: "Quines sonades que ens ha tocat suportar...".

Fa pocs dies l'alcalde de Figueres va dir que el problema no eren les burilles en sí, sinó un tipus de personatge que ronda molt per la Jonquera.  Generalment francesos que venen de putes i que aprofiten per comprar alcohol i tabac. De puteros n'hi ha de tota classe, però és cert que es tracta d'un col·lectiu amb un índex d'impresentables força elevat. Una mica com el col·lectiu de polítics. En fi, que l'alcalde va insinuar que  algunes persones eren més proclius  a fer imprudències que altres,  i tothom li va saltar al damunt amb la tabola de sempre: que si racista, que si discriminador, que si naps i que si cols.

Però l'alcalde té tota la raó del món, i s'ha de ser molt ingenu per no adonar-se'n. Hi ha gent que viu amb les seves pròpies regles, fent el que li dóna la gana, i sense respectar en absolut les normes de sentit comú més elementals. Al llarg de la meva vida he conegut gent així. Em puc imaginar perfectament les dues dones que esmorzaven al mateix bar que jo llançant una cigarreta (evidentment, totes dues eren fumadores compulsives) per la finestra del cotxe i dient "Qué coño quieres que pase!".

Desconec que s'ha de fer amb aquesta gent, i si es pot fer alguna cosa. Probablement no. Fins i tot als nostres estimats països nòrdics tenen la seva taxa de xusma. Ara bé, que ningú foti crits al pobre Santi Vila, que té més raó que un sant.

diumenge, 29 de juliol del 2012

GREATEST HITS ESTIUENCS REMASTERITZATS: LA NINA INFLABLE


El dissabte érem a la platja. Al cap d'una estona -la tranquil·litat sempre dura poc- va arribar un grup d'homes que celebraven un comiat de solter. El futur nuvi duia una disfressa clàssica: mitges de pell fins a mitja cama, top  i un barret amb lluentons. A la mà una galleda plena de cocos, que oferia a la gent a canvi d'un euro. Duia un megàfon de joguina i es passejava amunt i avall cridant: "Al rico coco!" i "Cooooco, coooco fresco!", mentre la seva colla d'amics reia i li feia fotos. Arrossegaven una nina inflable espantosa, amb uns pits enormes i una cara que feia basarda. Fins aquí, per desgràcia, tot més o menys normal.

El més sorprenent de tot era que la nina en qüestió la portava un nen de vuit o nou anys. La criatura duia un pentinat que semblava fet a la perruqueria Marcela i un banyador negre amb flames taronges i vermelles. El pobre nen traginava la nina i, quan la processó parava per oferir cocos als banyistes, li posava els dits a la boca. Era una estampa horrorosa. El nen feia cara de no entendre res, de preguntar-se per què cony existien nines tan absurdes com aquella, amb tanta quantitat de forats (des d'on jo era em va semblar que n'hi havia tres) la funció dels quals li era desconeguda. Pobra, pobra criatura. A vegades arrossegava la nina per una pota, i d'altres li engrapava els dos pits per subjectar-la. Van estar una estona rondant per la zona on érem i durant tota aquesta estona vaig preguntar-me què li passava pel cap. Aquella nina tan rara, aquell home amb mitges de cuiro i el seu pare (o germà, o oncle) fent-li fotos i animant-lo. I tots aquells tipus tatuats que els acompanyaven, cridant i rient. 

Un comiat de solter -sobretot un de tan garrul·lo- no és lloc per un nen. I encara menys si s'ha de fer càrrec de dur la nina inflable amunt i avall. Si la sort segueix donant-li l'esquena, la vida d'aquest nen serà una tragèdia.

divendres, 27 de juliol del 2012

IN MEMORIAM

És ben sabut que enfront de la destral de la crisi els arbres petits generalment estan més desprotegits que els arbres grans. Cada dia veiem comerços que tanquen, o que són substituits per d'altres negocis que, malauradament, tampoc ho tindran fàcil. Ahir era Girona i, passejant per alguns carrers que havia arribat a conèixer perfectament, tenia la sensació que em trobava en una altra ciutat. Davant d'aquesta tempesta cruel sembla que només poden sobreviure els arbres amb les arrels més enfonsades. I amb prou feines.

En el món dels llibres aquesta premissa es compleix amb tota la seva cruesa. L'editorial Montflorit, que en el seu dia va publicar Manual de Supervivència, plega veles. Vull donar les gràcies des d'aquí a l'editor, en Josep Maria Riera, per haver-me fet confiança i haver emprès amb mi l'atzarosa aventura de publicar la novel·la. És tràgic que editorials petites i valentes hagin de tancar, incapaces d'enfrontar-se als taurons que neden amb elles a l'aquari. Una notícia pèssima.

Si algú vol aconseguir la novel·la probablement encara pugui demanar-la en una llibreria, tot i que la distribuidora només se n'ha quedat unes quantes per atendre demandes puntuals, i és possible que d'aquí a poc no en quedi cap. L'editor va tenir la bondat d'enviar-me els exemplars que encara no s'havien venut -l'altra opció era destruir-les, cosa que m'esgarrifava- i segurament les posarem a la venta en breu.

divendres, 20 de juliol del 2012

L'INVESTIGADOR PRIVAT (Greatest hits remasteritzats)

Avui era a la barra d’un bar, fent una cervesa i prenent notes en un tovalló de paper. Tot d’una se m’ha acostat un paio amb la barba a clapes, mocador palestí i pudor de tabac de liar.

-Et puc fer una pregunta? – ha dit, asseient-se al meu cantó.
-Sí – he respost jo, desconcertat perquè el paio no em sonava de res.
-Estàs escrivint sobre mi?

Primer he pensat que l'home anava pet. Però de seguida he vist que no, que devia ser un boig. Sigui com sigui, el tio em mirava seriosament i no feia cara de fer broma. Amb aquells ulls tan negres i la barba a clapes. Intuïtivament he agafat fort l'ampolla de cervesa, per si li havia d'estavellar al cap.

- No, estic escrivint un conte – li he explicat mostrant-li el tovalló, quasi excusant-me – Veus? 

Ha mirat el tovalló i ha deixat anar aire sorollosament, com si ja no pogués retenir-lo més estona als pulmons. Clavant-me un plantofada amistosa a l’espatlla, m’ha demanat perdó per haver-me molestat. Ha xerrat una estona amb un amic seu que jugava a l’escurabutxaques i ha sortit del local. He preguntat al cambrer qui cony era aquell transtornat. El cambrer m’ha explicat que és un habitual, i que fa temps que està de baixa laboral no se sap massa bé per què. Amb els temps que corren. Es veu que l’empresa el vigila perquè sospita que agafa baixes fraudulentes, i ara volen fer-lo fora. El pobre diable es pensava que jo era un detectiu privat.

- Ja ho veus- ha dit el cambrer – van mal dades. Ja no es pot estar tranquil enlloc.

I he pensat que sí, que van molt mal dades per tothom. Però aquest paio amb la barba a clapes no em transmetia bones vibracions, ni semblava un treballador gaire eficient. És un prejudici, ja ho sé. Sigui com sigui, no penso tornar mai més a aquest bar.


P.S.: aquesta història la vaig penjar fa tres  anys -com passa el temps!-. Encara no he tornat al bar en qüestió. Passant-hi per davant he vist que ara el porta una parell de xinesos. Mai més he vist al transtornat de la barba a clapes.

dijous, 19 de juliol del 2012

LA TIRA DE CONDONS (Greatest hits remasteritzats)

Fa un temps vaig anunciar que penjaria els posts que havien tingut més visites perquè els nous lectors poguessin llegir-los. En  aquell moment no vaig fer-ho. Ara sí. Aquí teniu el primer:



Avui he acompanyat a la meva xicota a una festa privada. S’hi ha afegit el seu germà i dos amics. Hem deixat totes les jaquetes en un tamboret i hem anat a beure cava i a menjar canapès. Al cap d’unes quantes copes m’he recordat que tenia la cartera i el mòbil a l’americana, i he anat a buscar-ho tot. La meva jaqueta estava sota les altres, de manera que he hagut d’apartar-les. Sense voler he tirat la caçadora d’un dels amics al terra, i de la butxaca interior n’ha sortit una tira llarguíssima de condons i algunes monedes. Per alguna mena d’instint atàvic, primer de tot he recollit els diners. Eren monedes petites i hi havia poca llum, de manera que he trigat molta estona. Just al meu costat hi havia un grup de noies joves. Ens miraven a mi i a la tira llarguíssima de condons alternativament, com si es preguntessin què feia un paio com jo amb tants preservatius. Certament, el seu propietari era optimista perquè n’hi havia molts. Em cremaven les galtes i he acabat de recollir les monedes i els preservatius mentre elles reien. He intentat posar-los a la butxaca interior, però els nervis m’han traït i els he posat dins la màniga de l’americana i han tornat a caure al terra. Tot: monedes i condons. Les noies han començat a riure obertament, i una fins i tot clavava cops de colze a una altra que estava distreta perquè no es perdés l’espectacle. Em sentia maldestre i ridícul, però al final he aconseguit posar-ho tot a la butxaca interior de la jaqueta i desaparèixer. Sempre he odiat aquesta faceta de mi mateix, aquest sentit del ridícul tan agut i desenvolupat. Sé de gent que hauria recollit els preservatius i n’hauria regalat un a cada noia fent-los l’ullet. Jo em limito a posar-me vermell i a barbotejar quatre excuses que ningú entén perquè quan estic nerviós no vocalitzo. Sempre he odiat, aquesta faceta de mi mateix,

dimecres, 18 de juliol del 2012

L'ESTRAPERLISTA I ELS LECTORS DE L'ARA




Quan llegeixes els comentaris dels lectors del diari Ara sobre l'afer de Jordi Ausàs et cau l'ànima als peus. Salvant distàncies ideològiques, està passant el mateix que passa a l'Itàlia de Berlusconi i a l'Espanya del PP. Quan un dels nostres és enxampat mentre roba -en aquest cas, mentre fa contraband de tabac- podem estar segurs que ens trobem davant d'una conspiració dels seus rivals polítics. Ell mai serà culpable o, en tot cas, el delicte s'haurà vist exagerat. Aquest és, més o menys, l'argument que fan servir bona part dels lectors de l'Ara per defensar l'estraperlista. Tot un exconseller rondant per garatges i camins de muntanya amb cartrons de tabac andorrà sota el braç. A España tenen el Bigotes i nosaltres aquest saltamarges de pa sucat amb oli. Com ens hem de veure.

Ja fa temps que sabem que la política és una qüestió purament emocional, i que a posteriori la racionalitzem. Si m'agrada el polític x és perquè em sento identificat amb la seva forma forma de pensar i d'actuar. Són les persones les que ens sedueixen, no pas les sigles ni les idees. I quan aquestes persones es veuen atacades les defensem fanàticament, fins i tot si es veu a venir que tenim les de perdre perquè són més culpables que Judes. Arriscant-nos a fer un ridícul estrepitós, traiem les urpes i ens llancem sobre els seus enemics. Com, si no, ens expliquem el suport que rep en Pichabrava Berlusconi a Itàlia, o el corrupte Camps al País Valencià? Passa exactament el mateix amb Ausàs i un sector de l'independentisme català. En el fons tots plegats som molt semblants. De bergants n'hi ha a tot arreu, fins i tot al partit de les mans netes (Carod dixit).  Si hi reflexionem potser arribarem a entendre perquè el PP, malgrat la corrupció, les retallades, la xul·leria, i els escàndols de tota classe, segueix arrasant a determinats llocs. O precisament per això.

diumenge, 15 de juliol del 2012

dissabte, 14 de juliol del 2012

NO US EL PODEU PERDRE

És el vídeo del moment. Hi surt l'ambaixador d'Espanya a Polònia, celebrant el triomf de la Roja. Sembla ser que, arrel d'aquest vídeo, l'han destituït del seu càrrec.

dimecres, 11 de juliol del 2012

VICTUS

L'escriptor Sánchez Piñol declara que el seu proper llibre, de títol Victus, l'ha escrit en castellà, i que de moment no té pensat traduir-lo al català. Personalment ho trobo fantàstic. Jo escric en català perquè és la meva llengua mare i perquè respecto massa el castellà  per destrossar-lo. Prou feina tinc amb una per fer-ne seguir dues. L'actitud de Piñol és comprensible: un llibre escrit en castellà té un mercat molt més ampli. Ningú deu res a ningú, i quan es tracta d'omplir les butxaques no hi pàtria ni bandera.

Malgrat tot, hi ha un tema que m'intriga. Parlo de memòria, però em sembla recordar que Sánchez Piñol va ser dels escriptors que durant l'embolic de la Fira del llibre de Frankfurt (sí, home, allò de que si un llibre escrit en castellà per un català era literatura catalana o castellana) ell era dels qui defensava que la literatura catalana era només aquella feta en català -concepte que comparteixo al cent per cent-.  Però ara la vida se li complica a l'amic Piñol: seguirà defensant els mateixos postulats? Canviarà d'opinió? Ahir deia blanc, avui dic negre, i santes pasqües?

Sánchez Piñol és independentista reconegut, i s'ha afanyat a justificar-se pel que alguns consideren  una autèntica traïció. "És que la novel·la en català no em sortia, i en castellà va anar sobre rodes". Sembla un nen repel·lent avergonyit perquè ha fet una malifeta. Com diuen els seus -potencials- lectors, a excusa no pedida, pecado cometido. Recordo que quan era adolescent els Sopa de Cabra van passar-se al castellà i van ser rebuts a cops de roc i llaunes -buides, només faltaria- de cervesa. Els meus admirats Umpah-pah, en canvi, van fer el mateix i ningú els ho va retreure. Per què? Perquè els primers airejaven senyeres i els segons no.

Quina és la moralitat de la història? Aquesta vegada és ben fàcil: a boca tancada, no hi entra mosca. Calla, i fes el que vulguis. No donis explicacions que ningú t'ha demanat. Escriu en l'idioma que et doni la gana, però no facis passar bou per bèstia grossa. I sobretot, sobretot, calla.

dimarts, 10 de juliol del 2012

SOMNIEM

Ja sé que el penjo cada any quan arriba el mes de juliol, però segueix posant-me la pell de gallina. Encara estem al punt de partida i sembla que n'hi ha per estona. Per això, de tant en tant, convé refrescar la memòria.

dilluns, 9 de juliol del 2012

BOXEJA A UN LLUITADOR, LLUITA A UN BOXEJADOR

Aquest matí he escoltat a RAC1 un debat entre l'Oriol Jonqueres i un paio que es veu que és el director del Mundo, o de la Razón. Discutien sobre si Catalunya és o no és una nació. Podeu sentir el debat sencer aquí.

Aquest post no és sobre nacionalisme, sinó sobre el debat en si mateix. Als periodistes els agrada molt parlar de guanyadors i perdedors dels debats. Generalment és molt difícil  saber qui guanya i qui perd, i a vegades encara és més difícil estar-hi d'acord. No és un partit de futbol, on hi ha un número objectiu de gols. Però fins i tot l'estudiant de periodisme més obtús i tendenciós s'adonaria que aquest debat ha tingut un únic i claríssim guanyador, en Jonqueres, que ha clavat una pallissa al seu oponent de les que fan història.

Al món de les Arts Marcials hi ha un refrany que diu "Lluita a un boxejador, boxeja a un lluitador". Mai pots entrar al terreny del teu rival, i aquest ha estat l'error garrafal de l'espanyolista. En diverses ocasions ha provat d'atacar-lo amb arguments històrics que el catedràdic independentista ha anul·lat amb tanta facilitat que quasi senties pena pel seu pobre rival, que s'ha equivocat d'estratègia tota l'estona. He arribat a pensar que a RAC1 han posat un tertulià tan feble perquè l'Oriol Jonqueres es pogués lluir, tal i com fan amb els boxejadors.

Si, com jo, t'has preguntat mil vegades què cony és això de guanyar i perdre un debat, fes click a dalt i tornem-ne a parlar. Segur que ens posarem d'acord de seguida.

diumenge, 8 de juliol del 2012

APNEA




A vegades et menges quatre hòsties seguides -pampampam!-, que et deixen tan desorientat que creus que no podràs continuar. La vida, certament, va a ratxes, i quan et toca una mala mà ja pots preparar-te, que serà una partida ben merdosa.

En moments així penso en el que em va dir el meu amic Ivan, ja fa molts anys. Jo m'entrenava per l'examen socorrista aquàtic i hi havia una prova que se'm resistia: recórrer no sé quants metres sota l'aigua. Recordo perfectament que bevia un cigaló de Maria Bizard a la barra del Centro Recreatiu. Vaig explicar-li que no me'n sortia, però que fracassava per molt poc. Encara que entrenés, no millorava.

"És fàcil" va dir ell. "Simplement, quan et pensis que no pots més, segueix. Pots aguantar molt més del que et penses". L'endemà, o al cap de dos dies, vaig posar-ho en pràctica. Quan va arribar el moment en que el meu cervell em cridava amb totes les seves forces que volia pujar a la superfície, vaig ordenar-li de seguir a sota l'aigua. Tal com el meu amic m'havia assegurat, no vaig cedir a la por i a l'instint, i vaig aconseguir recórrer uns quants metres extra, els que necessitava per passar la prova.

Quan et penses que ja no pots, encara tens energia per una estona més. Algun dia li explicaré això al meu fill, amb història inclosa, tot i que sospito que són coses que les has de viure per entendre-les. Que sàpigues, Van, que me n'he recordat tota la vida. No sé si t'ho havia dit mai, però gràcies.

divendres, 6 de juliol del 2012

EL REGAL

Un amic i jo vàrem anar a comprar un regal per a un altre amic que ha sigut pare. Mentre la senyora de la botiga l'embolicava nosaltres vàrem anar a fer una cervesa. A la vora de la botiga hi havia un bloc de pisos de protecció oficial. No estaven degradats, però Déu n'hi do, quines pintes. En aquell bloc hi havia tres bars dels que abans eren plens de fum i burilles al terra. Locals on l'única ginebra que tenen és Larios, i on et miren estrany si demanes un tallat descafeïnat. De tots tres vam escollir el més prometedor, un que tenia una bandera espanyola enorme i ratada sobre la porta. Va complir abastament les nostres expectatives: una nevera amb tapes que ningú que anés serè podria tastar, un repertori de licors format sobretot per conyacs i anissos, figuretes de porcellana, toros de peluix i dues o tres rajoles amb refranys carajilleros: "Hoy se fía, mañana no" i coses per l'estil. Era un bar molt semblant a un que freqüentava quan vivia a Girona i que surt a Manual de Supervivència. Després de buidar la mitjana vaig anar al lavabo -sóc de bufeta fluixa-. Mentre em rentava les mans van obrir la porta i em vaig haver d'apartar perquè el bany era minúscul. El cor em va fer un bot dins del pit. Era ella. La Lara. El personatge femení que surt a Manual de Supervivència, al lavabo d'un bar molt semblant al que surt a la novel·la. Me l'havia imaginada exactament així. La noia em va somriure i jo em vaig recolzar a la pica. De cop i volta va deixar de ser la Lara, i va convertir-se en un choni normal i corrent d'aquella barriada.

- Perdona- em va dir, esperant que jo sortís per poder entrar.
- Ya salgo... - vaig respondre jo, desorientat.

A la barra el meu amic escurava la seva mitjana. Em va veure i no es va adonar de la meva cara d'espant. Els homes som així, no ens fixem en aquestes coses.

- Anem? - em va preguntar.
- Sí.

Vam sortir del bar i jo vaig sentir un alleujament inmens, com quan el professor ens aplaçava un examen pel qual no havia estudiat. Prop de l'edifici hi havia un parc amb nens jugant a pilota. Dos iaios seien en un banc, arreglant el món. Uns adolescents fumaven recolzats a les seves motoretes, sorolloses i absurdes. Vam entrar a la botiga i vam recollir el regal. L'havien embolicat fantàsticament bé.

dimarts, 3 de juliol del 2012

EL MEU ROTLLO D'ESTIU




A vegades ets en un lloc i t'avorreixes. Penses que si vingués la inspiració aprofitaries per escriure alguna cosa, però la inspiració és com un d'aquells rotllets d'estiu que es presenten quan els hi dóna la gana, i millor que no li facis gaires preguntes, que encara se t'emprenyarà. Orfe d'idees, t'entretens gargotejant ximpleries en un foli amb l'esperança de que es compleixi la famosa dia que assegura que la inspiració vindrà, tard o d'hora, si et passes el dia treballant. Però ella no arriba, i tu saps que si en aquell moment no és amb tu és perquè es troba amb algú altre, i que tots dos estan passant una bona estona junts (a diferència del que creuen alguns ingenus, la inspiració no té el do de la ubiqüitat i només pot estar amb una persona a la vegada. D'aquí ve que hi hagi tan poques obres realment bones). Aleshores, mort de gelosia, consumit per l'enveja, t'emprenyes i decideixes que ja n'hi ha prou, i que quan torni  a venir no li obriràs la porta. Què s'ha pensat? Però ets un calçasses i, encara que la inspiració sigui una mica puta, tu estàs penjant d'ella com un adolescent. Saps que quan sentis el timbre t'aixecaràs d'un bot, li cuinaràs un peix per sopar i, plorós, li demanaràs que no et torni a deixar sol.

diumenge, 1 de juliol del 2012

EL DIA QUE LA SANGRIA VA SALVAR-ME D'UNA PALLISSA




Era a Southampton, visitant al meu amic Ivan. Sopàvem en una braseria i a la taula del costat hi havia una colla d'anglesos de mitjana edat. Molts eren chavs. A mig àpat un d'ells va tocar-me l'espatlla i jo em vaig girar.
- Eh tu, espanyol, contesta, DE QUIN EQUIP DE FUTBOL ETS?
- Perdona? - vaig barbotejar jo, no gaire segur d'haver entès bé aquella pregunta.
- T'HE PREGUNTAT DE QUIN EQUIP ETS.
A l'instant vaig saber que aquell home era un boig i vaig mirar al meu amic, espantat. Què havia de respondre? Dissimuladament, ell em va dir: "Vés amb compte i no t'equivoquis d'equip, que aquests tios ens trencaran la cara".
Quin equip havia de dir? No en tenia ni idea. Detesto el futbol i no en sé gairebé res. Sento certa simpatia cap al Barça per una qüestió purament geogràfica, però mai m'he cregut tota aquesta història que és més que un club, i que representa Catalunya i tota la pesca. Sí que sé que els hooligans anglesos s'ho agafen tot molt a la valenta, i que per ben poc pot començar una batussa.
- Jo... - tota la taula de chavs em miraven expectants, com si fos un mag a punt de fer desaparèixer alguna cosa. El meu interlocutor era mig calb i tenia les dents mal posades i groguenques. Era força més gros que jo, tenia les mans com pales i anava visiblement begut. Vaig comprendre que, en una hipotètica baralla, no hi teníem res a fer. Moriria en una braseria anglesa, lluny de casa meva.
Hi ha dues coses que agermanen la  majoria dels homes: el futbol i el mam. Com que no sé res del primer punt vaig optar pel segon.
- No m'agrada el futbol - els seus ulls van obrir-se, malignes com els d'un ocell- però m'agrada molt beure alcohol. A Espanya bevem moltíssima sangria -vaig dir, sentint vergonya  de mi mateix.
L'home va meditar la meva resposta. Si no m'agradava el futbol no era de fiar, però si bevia molta sangria sí. Al final el chav va decidir que li queia bé i va clavar-me una altra plantofada a l'espatlla. Vaig sentir al meu amic Ivan sospirant, alleujat. A la taula dels chavs una dona va aplaudir i diversos comensals assentien amb el cap.
Vam sopar de pressa i vam sortir del local. Per celebrar-ho, vam anar a cal meu amic i vam voler fer una sangria. No hi havia fruita, de manera que vam conformar-nos buidant l'ampolla de vi. No volia ser desagraït amb el Destí.