A vegades et menges quatre hòsties seguides -pampampam!-, que et deixen tan desorientat que creus que no podràs continuar. La vida, certament, va a ratxes, i quan et toca una mala mà ja pots preparar-te, que serà una partida ben merdosa.
En moments així penso en el que em va dir el meu amic Ivan, ja fa molts anys. Jo m'entrenava per l'examen socorrista aquàtic i hi havia una prova que se'm resistia: recórrer no sé quants metres sota l'aigua. Recordo perfectament que bevia un cigaló de Maria Bizard a la barra del Centro Recreatiu. Vaig explicar-li que no me'n sortia, però que fracassava per molt poc. Encara que entrenés, no millorava.
"És fàcil" va dir ell. "Simplement, quan et pensis que no pots més, segueix. Pots aguantar molt més del que et penses". L'endemà, o al cap de dos dies, vaig posar-ho en pràctica. Quan va arribar el moment en que el meu cervell em cridava amb totes les seves forces que volia pujar a la superfície, vaig ordenar-li de seguir a sota l'aigua. Tal com el meu amic m'havia assegurat, no vaig cedir a la por i a l'instint, i vaig aconseguir recórrer uns quants metres extra, els que necessitava per passar la prova.
Quan et penses que ja no pots, encara tens energia per una estona més. Algun dia li explicaré això al meu fill, amb història inclosa, tot i que sospito que són coses que les has de viure per entendre-les. Que sàpigues, Van, que me n'he recordat tota la vida. No sé si t'ho havia dit mai, però gràcies.
