Quan llegeixes els comentaris dels lectors del diari Ara sobre l'afer de Jordi Ausàs et cau l'ànima als peus. Salvant distàncies ideològiques, està passant el mateix que passa a l'Itàlia de Berlusconi i a l'Espanya del PP. Quan un dels nostres és enxampat mentre roba -en aquest cas, mentre fa contraband de tabac- podem estar segurs que ens trobem davant d'una conspiració dels seus rivals polítics. Ell mai serà culpable o, en tot cas, el delicte s'haurà vist exagerat. Aquest és, més o menys, l'argument que fan servir bona part dels lectors de l'Ara per defensar l'estraperlista. Tot un exconseller rondant per garatges i camins de muntanya amb cartrons de tabac andorrà sota el braç. A España tenen el Bigotes i nosaltres aquest saltamarges de pa sucat amb oli. Com ens hem de veure.
Ja fa temps que sabem que la política és una qüestió purament emocional, i que a posteriori la racionalitzem. Si m'agrada el polític x és perquè em sento identificat amb la seva forma forma de pensar i d'actuar. Són les persones les que ens sedueixen, no pas les sigles ni les idees. I quan aquestes persones es veuen atacades les defensem fanàticament, fins i tot si es veu a venir que tenim les de perdre perquè són més culpables que Judes. Arriscant-nos a fer un ridícul estrepitós, traiem les urpes i ens llancem sobre els seus enemics. Com, si no, ens expliquem el suport que rep en Pichabrava Berlusconi a Itàlia, o el corrupte Camps al País Valencià? Passa exactament el mateix amb Ausàs i un sector de l'independentisme català. En el fons tots plegats som molt semblants. De bergants n'hi ha a tot arreu, fins i tot al partit de les mans netes (Carod dixit). Si hi reflexionem potser arribarem a entendre perquè el PP, malgrat la corrupció, les retallades, la xul·leria, i els escàndols de tota classe, segueix arrasant a determinats llocs. O precisament per això.