RESACÓN EN LAS VEGAS

No us deixeu enganyar pel títol ni per l'estètica: Resacón en las Vegas és una pel·lícula divertida, amb un humor negre i maliciós, i amb un guió que no està gens malament. Els protagonistes -una colla d'amics que fan un comiat de solter- es passen quasi tota la pel·lícula intentant descobrir què va passar durant la nit anterior, ja que es desperten en una habitació feta pols on hi ha gallines, un tigre i un bebè. A un d'ells li falta una dent i s'ha casat amb una desconeguda, l'altre ha passat per un hospital i el nuvi, senzillament, ha desaparegut. La pel·lícula té un final previsible, però és divertit veure com els protagonistes van tirant del cabdell per descobrir què van fer, doncs cap d'ells és capaç de recordar res. Especial menció mereixen els crèdits al final de la pel·li, sobreimpresos a les fotos que els protagonistes van tirar durant la festa i que troben casualment, acabant de tancar així tots els fronts oberts.

Si us agrada l'art i assaig, aquesta no és la vostra pel·lícula. Si sou fans d'Ingar Bergam (s'escriu així?) tampoc. Però si teniu ganes ve veure una cosa divertida i sense gaire pretensions, allunyada de la típica parida del tipus "Dos colgaos muy fumaos" y merdes semblants, amb un guió prou intel·ligent i amb algune situacions que a molts espectadors us semblaran autobiogràfiques, no trigueu gaire a fer-hi un cop d'ull.

KUNG FU FIGHTING

Fa deu o dotze anys es van posar de moda els combats sense regles. En realitat sí que tenien regles, més en concret dues: no atacar als ulls del rival ni mossegar-lo.
Aquelles lluites brutals van revolucionar el món dels esports de combat. Va ser una autèntica pèrda de la innòcència: a partir d'aleshores mai més vam creure que l'estil de la Grulla o de la Mantis Religiosa eren invencibles. Vam perdre la fe en cops secrets, en energies internes i en tècniques mil·lenàries. En definitiva, ens vam fer grans.

Amb un conegut, practicant d'una art marcial xinesa de nom llarg i impronunciable, vam quedar una tarda a la Devesa de Girona per fer un combat sense regles amistós, malgrat que el terme sigui un oxímoron en sí mateix. No en sabíem més, teníem vint anys. Ni tan sols el fet que aquell noi tingués un passat turbul·lent i fos, de totes totes, un paio imprevisible i un maníac, em va fer enrere. Em creia qui sap què, pobre de mi.

No vam establir cap regla, ni tan sols les dues de cortesia. El paio va començar a clavar-me cops de peu als genolls que em mantenien a distància. Quan aconseguia acostar-me m'atacava als ulls. No sabia com sortir-me'n. Estava acostumat a les lluites netes i amb tota classe de regles, exactament el contrari d'allò.

Al final la sort em va somriure: un dels seus cops de peu, excessivament ambiciós, es va perdre a l'aire. En tocar al terra va patinar amb la sorra i va caure de genolls, fet que vaig aprofitar per col·locar-me darrera seu i estrangular-lo amb l'avantbarç fins que va abandonar. El cor em bategava a mil per hora, i l'adrenalina va trigar estona a desaparèixer del meu organisme. No sé que hauria passat si en comptes de sorra hi hagués hagut quitrà. Potser ara seria borni i coix, no ho sé.

La qüestió és que aquell va ser el primer, i el darrer, combat sense regles.

INICIATIVA FOREVER

A vegades em pregunto per què em cauen tan malament els polítics d'Iniciativa.
Penso: "Tio, potser els tractes injustament, potser no ets prou equànim amb ells". Però aleshores passa alguna cosa que em fa tornar a tocar de peus a terra. En aquest cas va ser l'article de la Pilar Rahola a la Vanguàrdia, em sembla que el van publicar el dijous passat. La Rahola deia que els països que més i més ràpid han ajudat Haití són els EUA i Israel, països que tradicionalment no cauen bé, especialment als companys i companyes d'Iniciativa. Recordem el boicot que van fer contra aquella cantant jueva no fa gaire.

La columnista també es preguntava on eren són els bilions de petrodòlars que els països àrabs podrien aportar (països que els ecosocialistes i les ecosocialistes, tan sostenibles ells i elles, adoren), i perquè personatges de la talla de Chávez, Morales i els dirigents cubans, siguin quins siguin ara, no s'apugen les mànigues i van a donar un cop de mà més seriosament.

Per acabar-ho d'adobar el meu ídol, Joan Herrera, salta el dissabte passat i així, sense solta ni volta, renya a Montilla perquè no és prou dur atacant a la dreta. No va dir-ho en relació a un fet o a unes declaracions. Parlava en general. Venia a ser un: "No tinc res interessant per dir, i tot el que pugui dir sobre l'Horta de Sant Joan serà una cagada, així que carrego contra la dreta i llestos". En ambients etílics se sol dir "Ante la duda, la más tetuda". En ambients postcomunistes mai farien servir un lema tan sexista i discriminatori, però la filosofia d'atac a la que té les tetes més grosses la segueixen amb disciplina castrense.

OSAMAZAREZ

Les mentides d'Iniciativa en relació al foc de l'Horta de Sant Joan ens tornen ecos d'una altra gran farsa: quan el PP deia que ETA era l'autora de l'11-M. Iniciativa i PP, PP i Iniciativa: s'assemblen més del que ells creuen. Com en Batman i el Joker. Uns són hereus del comunisme, un sistema que havia fet de la mentida i l'eufemisme un art. Els altres tenen entre les seves files antics feixistes: sobren els comentaris.

A banda de les manipulacions postcomunistes ha saltat als mitjans un altre tema, un de molt més distès i festiu. No sé a vosaltres, però a mi em fa moltíssima gràcia: els americans han fet servir el rostre de Llamazares per fer un retrat robot d'un Bin Laden envellit. Suposo que tots sabeu apreciar l'ironia, perquè és de les bones. En Llamazares s'ha enfadat com una mona, i ara és com un d'aquells pallassos del circ, que com més s'enrabïen més gràcia fan. Diu, per exemple, que no viatjarà als EUA per por que algú el confongui amb el famós terrorista. No puc reprimir una rialleta contínua mentre redacto el post. A algú més li recorda l'humor dels Simpsons a la bona època, o el de Family Dad?

Herrera, Saura, Llamazares... em pregunto com és que tenen tanta trascendència. Tal com cantaven els Lax'n Busto: "Què collons els dónen/per ser així?". I l'altra gran incògnita: qui els vota? Conec molta gent d'esquerres, però tots voten a ERC o al PSOE. Dic mentida: una vegada, quan érem adolescents de vint anys, dos amics meus van votar Iniciativa perquè el candidat d'aleshores va prometre que legalitzaria els cannabis. No sé què voten ara, però dubto molt que segueixin donant suport a l'Herrera & co.

Aleshores... qui vota Iniciativa?

VISITES RARES

El meu amic Ivan m'ha donat una idea i he fet un cop d'ull al Google Analytics per veure quines paraules ha googlejat la gent per venir a parar al meu blog. Molta gent l'ha buscat pel seu nom, "tardes de birres". Estupefacte, m'adono que he tingut sis visites de gent que buscava, literalment, "jubiladas viciosas". Cap d'ells s'ha quedat ni un sol segon a la pàgina. El que ignoro és com han vingut a parar aquí. Igualment inquietants són els termes "mi hija tiene polla" (aquest s'hi va quedar sis minuts i catorze segons), "fotos, pollas y culos gay" (zero segons), "prostitutes de Girona" (zero segons), a banda de tots els que buscaven informació sobre Octavi Franch i Maikalili. També un entranyable "Bar Onyar", que m'ha fet caure una llagrimeta, doncs fa dies que hi passo pel davant i em sembla que han baixat la persiana per sempre.

Destacar que totes les pel·lícules porno -o quasi totes- que vaig citar al post Haikús X han estat googlejades sense que cap dels navegants s'hagi quedat un sol segon. Això ens recorda, de nou, el paper que té el sexe a la Xarxa, aquesta autèntica casa de putes global.

CRYPTONOMIKON II

Generalment els certàmens literaris tenen un conveni amb alguna editorial per publicar el relat guanyador i els finalistes. Normalment no paguen drets d'autor, i entre les subvencions de la Generalitat i els llibres que els autors compren per la mama i la iaia, el negoci surt rodó. I ho trobo la mar de bé: tot sigui per la causa. Els del Cryptonomikon han provat una fòrmula diferent: autoedició del llibre a partir de pàgines especialitzades. Surt més barat pel comprador, això segur. No sé com queda el producte al final, acabo de demanar-ne una còpia a veure què tal. Al volum Cryptonomikon II hi ha un conte meu: "Màgia Quàntica". No és el millor conte que he escrit mai però tampoc és el pitjor. Una mica friki, això sí. En el seu moment vaig llegir alguns dels relats que formen el llibre -n'hi ha en català i en castellà- i la majoria em van agradar força. Això sí, aviso: temàtica fantàstica/terror/ciència ficció. Si algú espera trobar-hi un text del tipus: "És un matí gris i passejo per la platja escoltant els crits de les gavines i les ones trencant-se, i trobo a faltar al meu pare/mare/amant/amic/joventut perduda" s'endurà una decepció.

Si algú en compra un serà com posar una espelma a Sant Judes Tadeu, patró de les causes impossibles. Gràcies.

http://www.lulu.com/product/tapa-blanda/cryptonomikon-2/5944452

EPÍLEG (Quin món més petit)

El dia que els congressistes de les Espanyes van xiular al Conseller d'Esports vaig conèixer una noia de Lleida. Anava a la mateixa classe que el karateca calb i amb ulleres. Doncs bé, no era de Lleida: era gironina, d'un poble al costat del meu. Ens vam retrobar un parell d'anys després en una escola i ella va ser la meva tutora de pràctiques.

Un amic, que també havia vingut al congrés, em va explicar que en un sopar amb entrenadors i entrenadores de bàsquet de tot Espanya va trobar-se una noia de Villabajo del Pozuelo (és un dir) que també havia estat a Tarragona. Curiosament es recordava de nosaltres. El meu amic, no.

Gràcies al congrés vam obtenir tres crèdits de lliure elecció, un carret de fotos que mai ningú va revelar i un munt d'històries per explicar a cada sopar que fem. I als blogs, els escriptors fracassats que en tenim.

EL CARNET QUE VAIG PERDRE I EL BAR QUE SEMBLAVA UN BORDELL(el Congrés, i IV)

Els assistents del congrés teníem un carnet que ens segellaven a cada conferència. Ens van avisar que era molt important no extraviar-lo. Per descomptat, durant el segon o el tercer dia vaig perdre el meu. Afortunadament coneixia a un paio de l'staff. El nano en qüestió feia dues nits que no dormia, enfeinat entre la organització i les festes. Tan el podies trobar en un bar de copes com a la multitudinària marató d'aeròbic que van organtizar (i on no vam poder participar per por de sofrir un patatús). Ell mateix semblava impressionat de la seva pròpia resistència. Quan t'explicava el ritme de vida que duia aquells dies ho feia amb una ganyota d'incredulitat, com si no s'ho cregués. Fos com fos em va aconseguir un carnet nou amb el nombre de segells que li vaig dir (em vaig portar bé i li vaig dir la veritat. Hauria pogut fer trampes i saltar-me la conferència de la tarda però em feia mal el cor).

Van haver-hi moltes coses més durant aquells dies. No les explico totes per no allargar-me i avorrir els qui encara teniu la moral de llegir aquest blog (per cert: durant aquest any em proposo potenciar-lo d'alguna forma, encara no sé quina. S'accepten idees). La segona nit, per exemple, vam acabar prenent copes en un bar que semblava un bordell, com a mínim estèticament. Hi vam conèixer dues noies de Madrid. Un dels meus amics feia de traductor de l'altre, massa cuit per parlar en castellà. La conversa va anar més o menys així:

- Digue'ls-hi que són dues guilles ferides (aleshores ens feia molta gràcia aquesta expressió, la fèiem servir quan algú anava molt calent o, senzillament, quan anàvem borratxos).

L'altre el va traduir fielment:

- Mi amigo dice que sois dos zorras heridas.
- No empezamos bien, chavales. Para follar vais mal - respongueren elles amb més raó que un sant. La sang no va arribar al riu i al final els qui anaren a dormir calents com guilles, ferides o no, foren els meus amics.

També recordo un combat amistós contra un karateca calb i amb ulleres, i una noia que es deia Isolda i que es va sorprende que hagués sentit parlar de "Tristany i Isolda" (que, lògicament, mai he llegit). I, per un d'aquells estranys mecanismes de la memòria recordo amb tot detall la tornada amb furgoneta. Tret de l'heroïc conductor tots pesàvem figues. En un d'aquells moments entre el son i la vigilia vaig entreobrir els ulls. Allí ens trobàvem. Fets pols, però sempre sentint-nos invencibles: estàvem cansats perquè ens donava la gana estar-ho. Aquella tornada va ser el primer cop en ma vida (després en vindrien molts més) en què vaig desitjar tenir sempre vint anys. Ser sempre jove i estudiant, sortir de nit i anar d'una banda a una altra. Conèixer gent, prendre copes, guadir de la vida com si fos una mena de festa que no s'acaba. Fer combats a la platja amb karateques calbs i amb ulleres, i conèixer noies que es diguessin Isolda, o com fos. No conèixer les ressaques ni les responsabilitats. Va ser la primera vegada que vaig pensar que tan de bo allò durés per sempre, que nosaltres duréssim per sempre.
Fins que vam arribar a Girona i la realitat ens va pegar amb més força que qualsevol dels cops de peu que em va clavar el karateca.
Que, per cert, era de Lleida.

LA FESTA AL CÀMPING (EL CONGRÉS, III )

Aquella nit tocava festa al càmping, de manera que vam fer una colecta i vam anar a comprar mam. Els alumnes de primer que van acompanyar-nos a Tarragona van col·laborar-hi. Els encarregats d'anar a buscar l'alcohol van comprar una quantitat x d'ampolles però només en van entregar la meitat, una mica com passa amb les ONG que ajuden als països africans. Les ampolles restants van amagar-les darrera uns arbres propers a les tendes, i ens escapàvem dissimuladament a fer-ne glopets. De manera que va arribar la nit i ens vam posar a beure. Per descomptat, de seguida es va acabar l'alcohol, i els alumnes més espabilats de Primer van inquietar-se: no concordava de cap manera els diners que havien pagat i la quantitat d'alcohol que havíem comprat. Les excuses dels meus companys de classe ("és que les ampolles eren molt cares") no els va convèncer i un d'ells, sorprenentment borratxo per lo poc que havia begut, va preguntar: "on és l'alcohol, fills de puta?". Vam dissimular tota l'estona que vam poder fins que un company, cansat d'aquell tipus que feia massa preguntes, el va fer callar d'un cop de puny. Lògicament els seus companys de classe van revoltar-se i vam estar a punt d'acabar trencant-nos el nas els uns als altres, però per fortuna la sang no va arribar al riu.

Al cap d'una estona vam anar cap a la tenda. Jo dormia en un extrem, tocant la lona. Pesava figues quan un cop em va despertar bruscament: algú havia caigut sobre la nostra tenda, i va anar de poc que no ens la desmunta tota. "Mierda, que mierda..." barbotejava una veu pastosa. Vaig reconèixer-la de seguida: era un dels paios de la tenda del costat, els que la nit anterior ens havien dit "catalanes hijos de puta". Probablement venia de pixar i va entrebancar-se amb un dels cables de la tenda. Des de la meva posició (estirat i sense gens d'espai, doncs érem sis o set en una tenda per quatre o cinc), vaig clavar un cop a la lona, sense saber massa bé on el tocaria. En aquells moments era un almogàver, la Venjança Catalana, la Guerra dels Segadors, la defensa de Barcelona el 1714. Tot en un sol cop de puny sense cap mena de força, un cop donat per un borratxo contra un altre borratxo. No m'estranya que el país vagi com va si hi ha gaire gent com jo. "Ay, la tienda me ha pegado" va dir ell, que seguidament es va posar dempeus i va tornar fent tentines (imagino) cap a la seva tenda. L'endemà em vaig llevar una mica acollonit i vaig pensar que ja havia begut oli si el paio tenia ganes de venjar-se. Afortunadament l'endemà el pobre noi no recordaria res.