LA VERTADERA HISTÒRIA DE L'ANUNCI DE LOTERIA

He llegit que l'anunci de Loteria està inspirat en fets reals. Imaginem l'Antonio José, que viu en un barri obrer de Barcelona. L'A.J. va cada dia -tothom sap que hi passa massa hores- al tuguri de la cantonada, de nom Can Manolo. El clàssic bar de barriada: si no fa olor de fregit fa olor de lleixiu, i l'ensaladilla russa fot molt mala cara. Cada any l'Antonio José i els seus amigatxos -quatre alcohòlics de baixa estofa- compren una participació de loteria a mitges. Tots volen fugir de la seva vida de merda, del seu barri fastigós i del seu pis minúscul i fred amb les parets folrades amb paper barat.

Un any l'Antonio José se'n va  a fer un creuer. La seva dona i ell han fet trenta anys de casats i els seus fills els hi han regalat un Grimaldi dels barats. Braçalet que dóna dret a barra i buffet lliure, bingo i ball. El creuer és en temporada baixa, que així surt encara més bé de preu. L'Antonio José i la seva dona, la Mercedes, pugen al vaixell contents i feliços. El viatge va més o menys bé i tornen a casa a principis de desembre. Pocs dies després d'arribar fan el sorteig del Gordo i, quina putada, el premi gros toca a la participació que fan cada any els borratxos de Can Manolo. El barri sencer surt a celebrar-ho: qui més qui menys tenia algun número. Riuades de Freixenet semi-sec -probablement el pitjor cava del món. L'Antonio José baixa al bar perquè la seva dona l'apreta. Ell, logicament, no en té cap ganes, i ja pensa a quin bar anirà a partir de l'endemà. Arriba a la barra i demana un cafè. En Manolo, l'amo, està pletòric i mig pitof. El cafè val un euro. Mireu si n'és de fill de puta qui ni aquell dia vol convidar-lo. Un euro rodó. Ningú no ha pensat a guardar-li cap butlleta. A la vida real això no passa. Pobre Antonio. Pobre diable.

ANGINES (I TOT EL QUE HE DESCOBERT GRÀCIES A ELLES)

La setmana passada vaig tenir angines i vaig estar tres dies al llit. No devia recuperar-me bé perquè ahir vaig tornar a caure, i sant tornem-hi. El metge em va veure tan cardat que va fer que la infemera em punxés al cul -al cul!- una injecció de penicilina. Van fer falta tres intents i dues infermeres perquè la penicilina dels collons se solidifica molt ràpidament i no tenien temps d'injectar-me-la.

Quan estàs fotut tens molt temps, però et manca energia per utilitzar-lo en coses de profit, de manera que generalment l'inverteixes en veure la televisió. Entre febrada i febrada, esclar. Gràcies a les angines he descobert el Crac, la darrera sèrie de Joel Joan i que ens torna a deixar aquell bon gust de boca que ja havíem sentit, en el seu moment, amb Porca Misèria (probablement la millor sèrie que s'hagi rodat mai a Catalunya, i a Espanya). També vaig veure el remake de Robocop, que em va agradar molt, i he començat The Walking Dead.

No tot han sigut flors i violes, també m'he hagut d'empassar molta merda. En primer lloc, el funeral de la Duquesa de Alba. L'escriptor Pérez-Reverte gaudeix retratant en els seus llibres aquesta dualitat malaltissa de la societat espanyola, víctima i joguina de la noblesa, a la qual professa una devoció completament antinatural. Que en el velatori de la Duquesa -que ja podia ser rica, ja, però feia més pena que goig, i darrerament semblava mig retardada- es formessim cues quilomètriques és un fet que s'ha d'explicar des de la psicologia social o des de l'antropologia. Si hi busquem alguna referència lògica segur que ens tornarem bojos.

Tots els ciutadans de bé ens alegrem de l'engarjolament de la Pantoja i desitgem que passi el que li queda de vida a la presó. Si pot ser, que tingui una companya de cel·la molt filla de puta, com a les pel·lícules carcelàries. Que pel sol fet de ser una bona cantant (això diuen alguns, jo no l'he sentida mai ni penso fer-ho) se l'hagi d'amnistiar o mirar amb ulls benèvols és una aberració que només pot passar en un país on figures com la Duquesa de Alba, que s'ha passat la vida explotant als jornalers andalusos -si no recordo malament el seu fill els hi va dir que eren uns ganduls i uns paràsits-  rep llàgrimes en comptes de rebre escopinades. Ens alegrem, dic, de l'engarjolament de la dona, numerets inclosos. La felicitat seria completa si també arrestessin al seu fill, Kiko Rivera.

I tanquem el post d'avui -encara estic molt dèbil i emboirat- amb el meu amic el Petit Nicolás, l'autèntic man of the moment. Tot el que l'envolta és estrany, començant per la seva aparença físca. És com si un científic boig hagués volgut crear el pepero definitiu i que durant el procés alguna cosa hagués anat malament i l'experiment s'hagués quedat a mitges. Perquè aquesta és la sensació que dóna en Nico: d'estar a mig fer i d'haver crescut a trompades. Només té vint anys i ja és gras i d'aparença llefiscosa, com els alts càrrecs populars. El fet que tingui una nòvia com la Pechotes només s'entén gràcies a una capacitat de menjar l'orella  quasi sobrenatural.

El temps dirà si el Pequeño Nicolás es un malalalt mental perillós -amb una ment poderosíssima- o realment no hi ha ni un pam de net. De moment, alegrem-nos que el PP i tot el seu entorn se sentin incòmodes amb aquest friqui que, es veu a venir, serà una fulgurant estrella mediàtica. 

ELS ALTRES CATALANS

Aquests dies els espanyolistes que viuen a Catalunya s'esforcen per reivindicar la seva condició de catalans. La correcció política i el delicat equilibri de forces no permeten gaire debat al voltant d'aquest tema, però és una qüestió pendent i ho serà per molt de temps. Potser per sempre. M'explicaré:

La majoria d'aquests catalans no se senten còmodes amb la nostra cultura. Mai no parlen en català, i si l'entenen és gràcies a la immersió lingüística. Una immersió que, per cert, molts d'ells volen destruir. 

- Para qué coño la necesitamos? - diuen.

Evidentment, no participen de la cultura catalana. No parlem d'allò més anecdòtic i xaró, com ara les barretines, les senyeres que la gent penja al balcó, els castells o les ballades de sardanes. No. Tampoc no veuen TV3, ni escolten cap emissora de ràdio en català. Per descomptat, no llegeixen cap llibre o diari que no sigui en castellà. La seva catalanitat passa per dir "Neng", "Merci" i quatre paraules mal escampades, generalment relatives al mon culinari, potser l'única part de la nostra cultura que han volgut abraçar. Molts ni tan sols voten. En definitiva, viuen de manera completament paral·lela a la societat catalana i no participen en cap -o en quasi cap- dels fets o activitats que defineixen un grup social. Fan exactament igual que els senegalesos, amb la diferència que, darrerament, reclamen la seva catalanitat quan mai no ho havien fet, conscients que és una magnífica estratègia de batalla. Se senten espanyols i només són catalans de la mateixa manera que jo sóc gironí o cassanenc. La cultura catalana en general els hi fa nosa i només la toleren com una cosa folclòrica. La seva tàctica preferida és anar d'internacionalistes guais i de ciutadans del món. Ells, que només han sortit del seu barri per celebrar el Halloween a Port Aventura o per tornar al pueblo a l'estiu. 

Aleshores... són catalans? Sí, de la mateixa manera que també ho són els paquistanesos que viuen aquí, o els magrebins, romanesos, xinesos i africans. Des d'aquesta perspectiva sí que ho són, i no hi ha discussió. En canvi, si ho mirem des d'una òptica més restrictiva, de pertinença a un grup amb uns trets diferencials, unes costums definides i uns mites compartits, la pregunta no té una resposta tan senzilla (fixeu-vos que difícil que em resulta dir "no". Qualsevol que ho faci serà titllat immediatament de nazi, de guardià identitari i de no sé què més. Els insults aquests dies són una de les armes llancívoles preferides i tots en tenim uns quants al buirac).

En el fons a mi com se senti la gent m'és ben igual. Altra feina tinc. Cadascú fa el que vol, el que pot o el que li deixen. Aquest sentiment no té res a veure amb els cognoms ni amb l'origen, si bé la majoria d'aquests espanyolistes són fills de la immigració dels seixanta que no van voler adaptar-se al lloc on vivien, potser perquè fins a l'últim moment confiaven en tornar a casa. Vist així fins i tot ho entec. Que cadascú foti el que pugui, tu. Ara bé, que un grup determinat faci bandera d'una identitat que mai no ha assumit ja m'emprenya una mica més. Com aquests imbècils del Twitter que diuen que no són nacionalistes i a la seva foto del perfil hi oneja, majestuosa, una enorme bandera espanyola. Els mateixos que diuen que el nacionalisme es cura llegint i l'únic llibre que fullegen a l'any és el bestseller que s'emporten a la platja per quan acabin de llegir el Marca.

El 9-N i tres coses més.

- Fantàstica la participació del 9-N. Pessimista de mena com sóc, esperava molta menys gent. Però tota moneda té dues cares: no crec que hi hagi cap independentista que aquell dia no anés a votar. Ara Espanya sap exactament quants som i sabrà si anem de farol.

- Catàrtics els incidents a Girona, on els catalans per fi vam demostrar que tenim una mica -només una mica- de sang a les venes. Quan els feixistes van atacar les urnes no van ser interceptats per tot un equip de rugby, com diu la llegenda urbana, sinó per un únic jugador (que va camí de convertir-se en el Capità Girona) que va retenir un únic neonazi que, per cert, es va posar a plorar com una neneta de Primària. No sé què opinen els seus camarades d'armes, però a mi em faria molta vergonya pertànyer al mateix comando que un covard ploramiques com aquest. Per cert, el jugador de rugby ha aclarit que ell no protegia a la gent d'aquest energúmen, sinó que protegia a l'energúmen de la gent. Som un poble extremadament pacífic, com un ramat de xais obesos, però què s'esperaven els franquistes anant a tocar els collons precisament aquest dia? Si feu click aquí el veureu plorar. Diuen que és de la Cellera. Que en poblets tan petits -i tan catalans- hi hagi gent així és una cosa que sempre m'ha sorprès. Algun dia en parlarem detingudament.

- El gat de Schrödinger, com tots els gats del món, té set vides. Encara n'hi queda alguna. Podeu llegir-la aquí. Gràcies Eva Bussalleu, per la ressenya.

- Gràcies també a en Matthew Tree per haver tingut la bondat de citar-me en un article seu publicat al Punt Avui. Aquí el teniu.

- I per acabar us deixo amb l'alcalde de Gallifa, que en aquest vídeo divertidíssim planta cara -amb una calma envejable- al gruixut de la papada de el Gato al agua, un programa que fa que els No-Dos semblin informatius de la Sexta.

El 9N votaré per tu

El 9N no votaré per cap personatge difunt, històric i avorrit, fotografiat en blanc i negre. Jo votaré per en Son Goku i pel seu fantàstic pentinat groc de súper guerrer de l'espai. Perquè ha fet més ell per la normalització del català que qualsevol campanya caríssima promoguda per la Generalitat de torn. En Goku i els seus amics ens van ensenyar que Bola de Drac era infinitament millor que la infame Bola de Dragón, tant que fins i tot els quillos la veien en català. Bola de Drac ha estat una de les millors mostres d'agudesa i d'intuició de la tele catalana. A moltes parts d'Espanya no sabien ni què era el manga, i aquí ja anàvem per la tercera reposició de Bola de Drac, de Musculator i del Doctor Slump. No és cap ximpleria, ni una simple anècdota. Penseu-hi bé. En Goku contra en Pedro i la Heidi. En Vegeta contra en l'Espinete i en Don Pinpón. Japó contra Madrid.

No volia acabar el (brevíssim) post d'avui sense ensenyar-vos un vídeo que l'altre dia vaig rebre per Watsapp. He vist gent fent el ridícul de les maneres més variades i humiliants, però aquest gag s'emporta la palma: la pitjor imitació que he vist mai de ningú, la caracterització menys aconseguida, una lletra que qualsevol alumne de Primària seria capaç de millorar, una edició de vergonya aliena i un calb que no se sap massa bé qui és, ni què carai fa. Aquest vídeo de Telemadrid seria motiu suficient per demanar la independència i que, quan ens parlessin d'Espanya, nosaltres responguéssim:

- Espanya? Què és això?

Al final no es tracta de diners, ni d'infraestructures, ni de nacions o banderes. És una qüestió de simple bon gust, i de sentit de l'humor. No podem formar part del mateix país que considera que aquesta tifarada infecta és un entreteniment irònic i divertit.

EL DIA QUE VAS VOLER SER XUNGO

Estaves enfadat perquè aquell altre conductor t'havia fet -o t'havia dit- alguna cosa. Encara et vas emprenyar més quan va marxar, deixant-te amb la paraula a la boca. Tot això va passar a Girona, al carrer de ls Sèquia, el dia de Tots Sants.

Cridaves:

- Qué este tío no me conoce! Qué yo soy muy chungo, hostia!

En aquell moment la meva família i jo, casualment, passàvem per la vorera. Tu i jo vam creuar mirades un moment. La teva era amenaçadora, una mirada de "Eh, tú, ¿qué coño estás mirando?". Jo vaig haver de mirar el terra de seguida perquè se m'escapava el riure. No fotem el burro, noi. Mira, jo sóc completament inofensiu, però al llarg de la meva vida he conegut uns quants paios que sí que són xungos. I creu-me, no se t'assemblen. Ni tu t'assembles a ells. Per començar, un xungo de debò no té un cotxe tan bo com el teu, amb la bicicleta de carretera, tan guapa, lligada a la baca. Ni es vesteix com tu. No, col·lega. Si tu ets un bad boy, jo sóc el Papa Francesc. Precisament això és el que t'emprenya, veritat? T'agradaria ser un perdonavides i no hi ha manera. Voldries ser un goril·la i no arribes ni a mico. Els que diuen Es que yo estoy muy loco són uns imbècils, perquè els pinxos professionals peguen primer i pregunten després. Creu-me, ho sé bé.

Vols saber què és un tio xungo de debò? T'ho explicaré: l'endemà del teu incident amb el conductor jo feia una cervesa al parc de Vista Alegre, en aquell bar de xinos que hi ha ben bé al davant de la comissaria dels Mossos. Asseguts en un banc hi havia una colla de gitanos, i a la vora, en un altra banc, una colla de gitanes. Havien aparcat de qualsevol manera davant dels garatges i els veïns no podien entrar ni sortir de les seves cases. Tocaven el clàxon però, en veure el personal, de seguida se'n desdien. Alguns fins i tot feien un gest amb la mà, com si demanessin perdó als gitanos per haver-los molestat. Cap Mosso de la comisaria va sentir curiositat per saber per què pitaven els veïns. Al cap d'una estona una tercera colla de gitanos van sortir de la comissaria. Una dona plorava i feia grans escarafalls. Els tres grups es van trobar i de seguida van pujar als seus cotxes i van abandonar la plaça, fent rugir els motors. Vaig assumir que, com que eren Fires, havien tingut algun merder, però aquesta notícia del Diari de Girona m'ha fet canviar d'opinió. I si eren parents del Vaquilla? És irònic que una gent coneguda per ser tan flexibles -per dir-ne d'alguna manera- davant de la llei després corrin a reclamar-la quan els hi afecta a ells.

Però no ens desviem del tema que ens ocupa: al principi del post et preguntaves què havies de fer per ser un autèntic buscabregues. Doncs bé, un tio xungo no amenaça, o amenaça molt poc. No va pel món fent el ridícul i dient que és xungo. Aparca on li dóna la puta gana i la policia no li diu res. Tu, amic meu, no ets xungo. Només ets un pobre desgraciat.

ABRAHAM

L'Abraham és una de les figures més sinistres de la Bíblia. És reverenciat per jueus, musulmans i cristians (tot i que pels més progressistes és un personatge emprenyador) i és considerat el primer monoteïsta. La gent normal el considera una figura literària, però els quatre friquis de sempre estan convençuts que va existir de debò.

Com molts ja sabeu, l'Abram (més tard Javhè li va canviar el nom i va passar a dir-se Abraham, que li devia semblar més modern) i la seva dona Sarai (a aquesta Javhè li va escurçar i va passar a ser la Sara) no podien tenir fills perquè eren molt grans (ella en concret tenia noranta anys). La Sarai li va demanar al seu home que s'allités amb l'Agar, una esclava egípcia que es veu que estava molt bona. Van tenir un fill, l'Ismael, que es considera el pare del poble musulmà. Doncs bé, al cap d'uns anys la Sara va parir l'Isaac, i l'esclava i el nano van començar a fer-li nosa, de manera que va demanar a l'Abraham que els fes fora de la tribu i els abandonés en un desert ple de perills i horrors. L'ancià va fer-ho sense pensar-s'ho dues vegades. Aquí ja es començava a veure que l'Abraham era un home de poques manies.

Però el moment més angoixant de la història és quan Jahvè en persona li comunica que té ganes que li ofereixin un sacrifici, i que no vol pas un xai qualsevol sinó l'Isaac, el fill que tants treballs li havia costat. L'Abraham ja havia enviat al desert la pobra Agar amb el seu altre fill, de manera que si matava a l'Isaac per complaure a Javhè tornava a la primera casella. Però això no el va fer pas enrere. Home diligent com era, va fer carregar la llenya al nano i quan va arribar a dalt de la muntanya el va lligar i, si no fos perquè un àngel amb un gran sentit del drama va agafar-li la mà al darrer moment, l'hagués escorxat sense dubtar-ne per sadollar la set de sang de Javhè (que, si és omniscient, sabia perfectament que Abraham era capaç de matar el seu fill i no calia que li ho fes demostrar i fer passar el nano per aquest mal tràngol). L'àngel li va indicar a Abraham on hi havia un xai petit, que va matar en comptes del noi. Sempre he pensat en quina relació tenien pare i fill després d'aquell episodi. S'asseien a taula a esmorzar com si no hagués passat res? Isaac, passa'm el ganivet, sisplau. Nen, vés a buscar-me una mica de vi, que tinc set. Potser al cap d'uns anys recordarien aquell sacrifici frustrat amb certa nostàlgia: Te'n recordes, fill meu, d'aquella vegada que vaig estar a punt de matar-te perquè Jehovà m'ho va ordenar? Vaig estar ben a punt, eh! Sort d'aquell àngel que va venir a l'últim moment...

Pels jueus l'Abraham és el primer jueu, el qui va fer un pacte amb Déu, i pels musulmans és un exemple de submissió a les ordres sanguinàries d'Al·là, el Molt Misericordiós. Que aquestes dues religions professin tanta devoció cap a un personatge tan tenebrós com l'Abraham explica moltes coses.