POSAT A ASSECAR

Divendres vaig anar a fer la compra setmanal. Com faig quasi sempre, abans d’entrar al supermercat vaig deturar-me a fer un tallat. Al bar hi havia un paio que trobo molt sovint i que està convençut que visc a Pals.

- Què, com va per Pals? - em va preguntar.
- Bé, li vaig respondre jo. Però ara visc a Cassà. Ja t’ho vaig dir.

El pobre paio no gira rodó, a banda de ser un borratxo, i jo no tinc cor de dir-li que a Pals només hi he  estat dos cops a la vida. Una vegada, en un comiat de solter, em va fer gràcia fer-me passar per jueu davant d’un paio que era casat amb una noia fascinada per la religió hebrea. Des d’aquell dia, i durant una època, vaig trobar-los sovint, i mai em vaig atrevir a dir-los la veritat. A la meva primera nòvia li vaig dir que tenia divuit anys, però només en tenia disset, i pocs anys més tard em feia passar per metge i per guitarrista per veure si lligava, fracassant sempre o quasi sempre. Escriure novel·les ha sigut la meva evolució natural, la sortida més assenyada.

Dissabte vaig anar a sopar a Girona. Vaig menjar unes tallarines japoneses fantàstiques al Mien, a la plaça Josep Pla. Abans vam fer parada a la 22 a comprar còmics i al Context a buscar el llibre que havia encarregat: Yo fui Johnny Thunders, de Carlos Zanon. Mentre fèiem el vermut allà se’ns va acostar un paio explicant-nos que era escriptor independent, ex-alcohòlic, i per solidaritat li vaig comprar un dels poemes que venia. Un escriptor de fulletins diria que si haguessin pintat bastos hagués estat al seu lloc, venent poemes i llibres autoeditats pel carrer.  Potser sí. El cas és que la meva dona li va dir que jo era escriptor -una paraula enorme per mi i que no faig servir quasi mai- i durant una estona vam parlar dels mals dels món editorial, que és una cosa que cada dia em fa més mandra perquè queixar-se -amb els anys ho he anat veient-  no serveix absolutament per res, però els catalans hi tenim la mà trencada. Hem de ser valents, i si no ho som val més callar i no fer el ridícul, que a partir de certa edat no és una cosa intolerable. Jo ja en tinc quaranta-un, i el nostre país minúscul uns quants centenars més. Ara ens toca ser seriosos.

I parlant de fer el ridícul, avui fa dos mesos del meu numeret més humiliant. Érem a casa d’un amic, fent una barbacoa en plena onada de calor de finals de juliol. Només a nosaltres se’ns acudeixen aquestes idees. Vam beure cervesa, molta, però no pas més de la que puc suportar. Havent sopat em vaig aixecar de taula -era aviat- i al cap de pocs metres vaig caure rodó. No m’havia passat mai de la vida. Em van haver de dutxar amb aigua freda, i jo recordo l’escena com si la contemplés des de fora. Volia fer, però el meu cos no responia. L’endemà un metge em va dir que havia estat un cop de calor, i dies més tard un altre metge em va dir que a ell li semblava una arrítmia. Tots dos van concloure que no ho sabrem mai, que no era culpa de l’alcohol però que si no hagués begut segurament no hagués passat, o sí, però hagués sigut més lleu. Sigui com sigui, fa dos mesos que no tasto ni una gota. M’he posat a assecar. En  part per penitència, en part per por que es torni a repetir, i en part perquè és una excusa perfecte per deixar que el meu organisme es recuperi de tantes tardes de birres.

Deixar de beure no m’ha costat gens. Potser perquè m’ho he agafat com una excedència de pocs mesos, però el cert és que sóc bo a l’hora de deixar córrer les coses, excepte aquest bloc, que em manté segrestat i amb qui tinc un síndrome d’Estocolm galopant. Vaig sortir de la nicotinomania amb molta facilitat i sense ni tan sols engreixar-me, i al cap de pocs dies em vaig acostumar a la nova vida sense mam.  Si bé no és tan divertida, és molt més fructífera i barata. L’alcohol alegra les festes, però també aixeca una boira tènua al teu voltant que fa que t’adormis al sofà havent menjat i begut. Aquests dos mesos he llegit més que mai, i sobretot he tingut temps per escriure. De moment, m’he compromès a mi mateix estar com a mínim un altre mes al dic sec. Alguna gent se sorpèn i em diuen que ells serien incapaços de no beure ni una sola gota durant tant de temps. Ahir un paio em va preguntar si l’escriptura se’n ressentiria. De cap manera. Quan escrius begut, com a mínim en el meu cas, surten textos pretenciosos, infumables. La falsa confiança que ens dona el mam es veu reflectida en allò que escrivim, i l’endemà ens provoca una vergonya aliena espantosa.

I ara sóc a casa, amb un enconstipat absurd que ja em direu d’on ha sortit. Dues infusions i dUI paracetamols. La primera medicina que em prenc des de fa dos mesos.

EL SALÓ ERÒTIC (ALTRA VEGADA)

Fa uns anys l'actriu de cinema per adults Amarna Miller va protagonitzar aquest anunci del Saló Eròtic de Barcelona. Era un espot ple de tòpics, però es pot dir que tenia raó en gairebé tot. Va ser molt ben rebut per l'esquerra xupi-guai, pels oients d'en Jordi Basté  i per les dones que participen de la reivindicació feminista una vegada l'any, coincidint amb la Cursa de la Dona, i els altres dies pensen que no n'hi ha per tant. L'anunci, deia, és de factura correcta, però que una actriu del gènere cinematògrafic més masclista que existeix ens vingui a donar lliçons va molestar a moltes persones, entre elles algunes feministes. La pobra Amarna Miller, per cert, no ha tingut gaire sort després d'allò, i no fa gaire es va fer mal recorrent aquests móns oblidats de Déu. Com que no té ni un ral, va haver de demanar diners als fans per pagar les factures mèdiques. En definitiva, un drama que reuneix tots els ingredients per aparèixer en un d'aquells programes que fan a Tele 5.

Mesos més tard l'actor Nacho Vidal va saltar -altre cop- a la palestra quan va explicar la història lacrimògena de la seva filla transexual de nou anys. En el fons en Nacho té tota la raó del món, de la mateixa manera que la té l'Amarna Miller quan denuncia les hipocresies d'aquesta societat merdosa on vivim. Aquí no hi ha res a dir. En algun moment de la seva carrera en Nacho també va anunciar el Saló Eròtic de BCN. La idea era follar més i barallar-se menys, una màxima que, qui més qui menys, tothom comparteix. Però saben els amics del Saló que en Nacho té un historial de maltractador? Que té antecedents de blanqueig de diners? Que van expulsar-lo de Mèxic per raons que mai no s'han aclarit? Que durant un temps va tenir prohibida l'entrada als EUA?  És cert que una cosa no treu l'altre, però de debò que no hi ha ningú en tot el país que estigui en una situació similar i que tingui més credibilitat? Un maltractador amb vincles amb la màfia ens ha de donar lliçons de res, encara que les intencions siguin bones? De debò?

Enguany és la Sílvia Rubi qui fa l'anunci. Podeu veure'l aquí, els puritans del Youtube no el deixen penjar. Com en el cas de l'Amarna, el plantejament és bo però parteix d'una premissa incorrecta: malament rai si el porno, bo o dolent, ha d'ensenyar a follar a la gent. La noia diu que el porno ha canviat. Feu un tour per Internet i busqueu els seus vídeos. On és la difèrencia, Sílvia? Perquè jo no la sé trobar. O potser és subtil, i ara és la noia la qui escup a la boca del noi, i no pas a l'inrevés. Aquest és el gran gir que ens teníeu preparat? Si no ho tinc mal entès, la directora Erika Lust va intentar fer un porno femení amb cara i ulls, molt més rumiat i coherent, però no se'n va acabar d'ensortir. Potser perquè el porno no és feminista, i el neoporno tampoc, ni el postporno, o com es digui allò de l'amiga de l'Ada Colau que sortia pixant pel carrer.

El cert és que molts problemes sexuals i complexos d'avui neixen, precisament, a arrel del cinema per adults. Les noies desitgen un físic que la majoria no poden tenir, i els nois compren pastilles -si cal il·legalement- per tenir ereccions tremendes i duradores.  Potser el porno modern dona més iniciativa a la dona, però en general el model canvia molt poc: tot gira entorn de la cigala, i els claus semblen coreografies executades per atletes súper entrenats i que poden follar durant hores. Canviar una cosa per l'altre és un error, i en això sí que s'assembla amb aquell feminisme tronat que diu que el terror ha de canviar de bàndol, i avui han de ser els homes els qui han d'estar espantats.

I ja acabo. No vull escriure ni una mala paraula del porno. Sóc un gran defensor de la llibertat individual i de la capacitat de decisió de cada persona. Aquest tipus de cinema té una funció molt concreta. Potser algun dia construirem una societat en la qual tots els individus podran deixar anar les seves pulsions sexuals amb tota naturalitat, però ara mateix no és així, i algunes persones necessiten una via d'escapament. El sexe explícit existeix perquè d'una manera o altra ha existit des de sempre, i si no s'hauria hagut d'inventar, però aquesta doble moral, aquestes lliçonetes de votant de Podemos, d'Ateneu ple de nanos farts de calimotxo, són sobreres. Voleu fer porno? Jo ho trobo fantàstic. Però no barregem naps i cols.

EN BORJAMARI, o la culpa de tot és d’en Simón Bolívar.

La setmana passada vaig anar al casament d’uns amics. Tot l’acte va estar molt ben pensat, senzill i alhora sense detalls deixats a l’atzar. Els nuvis no van fer allò de córrer i brincar entre les taules, ni altres xaronades que només els hi fan gràcia a ells i a la gent que va borratxa. També van prohibir als convidats que els hi féssim presents, cosa que trobo d’un bon gust notable des que s’ha posat de moda fer casaments hippies però després reclamar -amb finesa, és clar- regals de xifres estàndard. Un negoci rodó. En definitiva, va ser un dels millors casaments on he anat mai. 

Havent dinat un paio es va asseure a la meva taula. El conec de vista, però em sembla que mai ens havíem dit res a banda d’hola i adéu. Anava vestit com el president de les Nuevas Generaciones -en un casament on el dress code imposava calça curta i vestidet casual- i anava pentinat com a tal. Aquest no és el seu nom real, però a efectes del post li direm Borjamari. 

En Borjamari va entrar a matar. Amb tota l’educació que volgueu, però de seguida va buscar el cos a cos. No pas amb mi, sinó amb una amiga que seia a la nostra taula. Si el director d’Intereconomía o de 13TV hagués escoltat els arguments d’en Borjamari hagués assentit amb el cap, satisfet com un pare. Per estalviar-vos temps no transcriuré el debat, sinó només alguns dels seus arguments. Va obrir foc  explicant-nos -no és broma- que el culpable d’això de la independència de Catalunya era en Simón Bolívar (?!) i Veneçuela.  Va seguir amb la manipulació de TV3, amb Pujol i el tres per cent, i va continuar dient que no hi va haver violència l’1-O (les seves paraules exactes van ser: això de la violència és relatiu). I després va venir el gran final: quan era petit ell i la seva família sortien l’11 de setembre al carrer embolcallats amb la bandera catalana, però ara, pobrets, no poden fer-ho perquè els indepes s'han fet els amos de la festa. Us ho juro, em va dir que sortien onejant quadribarrades amb la seva mare, en una època en la que ningú sortia al carrer. Imagineu l’estampa. Jo ho faig i em poso a riure tot sol, pobre infeliç d'en Borjamari.

Era el casament d’una molt bona amiga de la meva dona i no li volia fer malbé l'acte. També he de confessar que aquest darrer comentari, el de la senyera, em va agafar amb el pas canviat, de tan absurd com era. Vaig aconseguir dir-li una cosa del tipus: sí, home, segur que fa deu anys tu sorties amb la bandera catalana al carrer, que en aquella època ningú sortia. Ell no va dir res. Ja aneu veient que no és un tipus brillant, però té el discurs ben après, un producte de laboratori que repetia les consignes que li havien ensenyat, com les ovelles a La revolta dels animals. Fa com jo quan estudiava: no entenia mai res, i havia d'empollar els problemes matemàtics, de manera que quan me'ls canviaven una mica de seguida naufragava. Quins mals records. En fi, tornem a la boda: minuts més tard, vaig prendre consciència que això de segrestar la Diada ho ha utilitzat l’entorn de Ciudadanos aquests dies. Ells, que els hi fa tan fàstic qualsevol símbol català que no respecten ni l'himne al Parlament. De la mateixa manera que no m’imaginava a en Borjamari amb la senyera, tampoc veia a en Carrizosa o al candidat gironí, un tipus inquietant que es fa dir Jean Castel, cridant visques a Catalunya. Quina farsa, per l'amor de Déu. 

I per això no aniré a la Diada, enguany. Per culpa dels molts Borjamaris que viuen a Catalunya. Perquè si després d’una conversa d'una hora on li vam desmuntar amb una facilitat tremenda tots i cadascun dels seus arguments  -pobre xaval- no el vam fer moure ni un mil·límetre de la seva postura instransigent, no hi haurà cap manifestació que ho faci. Això ja ho sabia, per descomptat, però aquest dia vaig prendre'n consciència. L’acte d’aquest any ja no és de cara a la galeria, que sabem que no ens ajudarà per res. L'esquerra espanyola calla, i part de l'esquerra catalana també. Europa fa riure, els presos seguiran tancats i el judici que se celebrarà serà una farsa.  Totes les cartes ja s’han repartit, i si amb el que ha passat no hi ha hagut incorporacions al nostre bàndol, i catalans de naixament com en Borjamari troben bé la violència de la policia espanyola, cap performance, per bonica que sigui, ho aconseguirà. La nostra classe política sembla decidida a tornar a l'autonomisme, i encara no ens ha explicat de manera satisfactòria perquè el procés es va deturar. Per acabar-o de fer bonic, l'extrema dreta campa pels carrers apallissant gent sense que ningú pugui fer-hi res, i potser amb el secret beneplàcit de part de la policia. La manifestació, per desgràcia, serà un acte buit, una altra celebració d’una derrota. Aqui hi tenim traça.

Malgrot tot, sóc un romàntic i desitjo que la cosa us vagi bé. No pas perquè cregui que mai aconseguirem res, és clar, sinó perquè no hi ha res pitjor que una mani deslluïda. Som col·legues de trinxera, malgrat tots els malgrats. Molta sort a totes i a tots.