ENTREVISTA A ESPÈCIES PROTEGIDES

El dia 30 de desembre els amics d'Espècies Protegides, de la cadena SER, van fer-me una entrevista. Podeu sentir-la fent click aquí. Pels qui no hi estigueu familiaritzats no es tracta d'una entrevista clàssica, sinó que es troba repartida al llarg del programa.

Aprofito l'avinentesa per desitjar un feliç 2016 a tots els lectors i lectores del bloc. Sigueu feliços, tingueu sort, llegiu molt, mengeu bé, beveu força, (intenteu) practicar sexe, mireu sèries, en definitiva, feu tot el que us agradi.

... I ENCARA MÉS FART DEL KÖNIG

Si hi ha un tòtem intocable pels gironins de bé és la cadena d'hamburgueseries König. Aquests restaurants s'han entreteixit tant a la ciutat que una Girona sense les cues que s'hi formen al davant cada vespre és absolutament impensable. Com un Dublin sense pubs, un París sense bistrots o una Roma sense pizzeries. A dia d'avui el König és el restaurant que millor explica Girona, alhora que és un tipus de local que difícilment arrelarà enlloc amb la força que ho ha fet aquí.

Per entendre aquest fenòmen hem de partir de la base que el gironí -i la gent dels pobles dels voltants també, però potser en menor mesura- és un animal de costums.  El tallat es pren en un bar, se sopa en un altre i es beu en un de diferent, procurant no barrejar gaire, no fos cas. I després hi ha el König. Fer un König és una expressió que ha fet fortuna a Girona, i que vol dir anar a menjar alguna cosa ràpida (al König, evidentment, perquè fer-ho a qualsevol altre restaurant és una aberració) després del cinema, o tornant de botiguejar. El König que fa uns anys van inaugurar a Barcelona és el millor exemple d'això que escric: sembla ser que s'ha convertit en un autèntic Little Girona, on els expatriats gironins -per dir-ne d'alguna manera- s'hi retroben tal i com ho feia la gent del Rick's Café.  Els que no sigueu de per aquí us preguntareu: i què cony té el König que el fa tan especial? Doncs no ho sé. En teoria ofereix molta qualitat a un preu assequible, a banda de servir-te raonablement de pressa. Els dos darrers punts són certs, tot i que el tema de la qualitat no el veig tan clar. Jo vaig deixar d'anar-hi perquè fer cua em molesta horrorosament, i aviat vaig descobrir que es pot viure perfectament sense trepitjar-lo.

En efecte, als dos o tres Königs sempre hi ha cua. De fet, fer cua és part de l'experiència-König. La gent l'assumeix, encantada de la vida, com qui s'espera per anar a fer un menú de degustació a Can Roca, i arrufen el nas el dia que no n'hi ha. Perquè fer cua és la millor manera que la gent et vegi, que vegi les bosses de les botigues on has estat i que vegi les Munich noves -abans eren Bikkemberg- que t'has comprat a vés a saber quin outlet. El fet que a la vora de cada König hi hagi restaurants que ofereixen tanta o més qualitat a un preu igual o més barat sembla que no importi gens als königuers. Menjar una hamburguesa en una altra banda és blasfèmia, a Girona, i els altres restaurants de fast-food de la ciutat sobreviuen gràcies als turistes o a la gent com jo, farta que es parli tan -i de manera tan extremadament afalagadora- del König, que ja ha passat a engrossir la llista de coses que procuro no fer, com ara comprar al Mercadona o veure partits de futbol.

A la Plaça Independència hi ha restaurants fantàstics on podeu menjar el mateix que ofereix el König sense haver de fer cua. Aquests dies n'he descobert uns quants. Estan molt bé de preu, us ho prometo, i el servei és exquisit. Aneu-hi i tasteu el que hi fan. Us asseguro que el mite de les patates braves del König (per què carai en diuen braves si no piquen?) se us esfondrarà molt i molt de pressa.

FART DE STAR WARS

Quan era petit veia una vegada i una altra les pel·lícules d'Star Wars. A diferència de molts farsants, recordo perfectament el primer cop que vaig sentir: Luke, yo soy tu padre. Tinc gravats a la retina els pàrams gelats de Hoth, els boscos de la Lluna d'Endor i els deserts de Tatooie, amb en Luke fent piruetes al trampolí de la barca d'en Java.

Però la infància dura poc i de seguida ens vam fer grans. Molts dels meus companys començaven a parlar de motos i a perseguir noies, o potser al revés, mai vaig estar-ne gaire segur. Uns quants -la majoria dels meus amics i jo- vam seguir fidels als jedis galàctics. No era gaire popular que t'agradessin aquestes coses i a l'Institut érem considerats rarets, en el mal sentit de la paraula. El món d'Star Wars aleshores s'assemblava molt al món al món dels jocs de rol i dels còmics: com més seguidor n'eres, més difícil et resultava lligar amb noies. Recordem que en aquella època les adolescents i les jovenetes no es disfressaven de personatges de manga, i la cultura pop no tenia el prestigi que ara té. Els modernets senzillament no existien, i era més fàcil emportar-te una hòstia que no pas un elogi si duies una samarreta de l'Spiderman. Ningú no deia mainstream, ni petar això o petar allò.  En general, eren temps certament més foscos que no pas ara, però segons com també eren més sensats.

Avui al matí escoltava RAC1. Feien una taula rodona i hi havia quatre o cinc convidats, els noms dels quals ara no recordo, ni tampoc no vénen al cas. Tots ells asseguraven ser, des de sempre, uns grans fans de Star Wars. I no són pas els únics: avui dia tothom jura haver tingut un passat friqui i haver-se empassat una vegada i una altra la triologia original disfressat de soldat imperial o d'heroi de la Rebel·lió.

I una merda, nois. A mi no m'enganyareu pas. Ara resultarà que, segons vosaltres, estava rodejat de friquis, i jo sense saber-ho. Si m'ho haguéssiu dit ens hauríem repartit les burles i els insults, no és just que me'ls emportés tots jo si realment tothom era un seguidor incondicional de la saga.

Demà al vespre aniré a veure la pel·lícula amb els meus amics de tota la vida. Els que érem freaks quan ser freak no molava, abans de The Big Bang Theory.  La veritat, ho faig més per veure'ls a ells, riure una estona i recordar vells temps,  perquè amb tanta ximpleria m'han passat les ganes de veure la pel·lícula aquesta. Perquè estic ben empatxat de tant Star Wars i de tants papanates galàctics.

EL DIA QUE VAIG SER JUEU

El vaig conèixer fa un o dos anys en un comiat de solter. Seia a la meva mateixa taula i enraonàvem de ximpleries, com fem tots els homes quan estem entre desconeguts. Era l'hora del pica-pica i uns quants ja anàvem mig pets. Quan van arribar els musclos  jo devia fer una cara rara perquè ell va preguntar:

- Que no t'agraden?

I jo, sense saber per què, només perquè anava torrat i tenia ganes de cremar-ho tot, li vaig respodre:

- No. Sóc jueu i els jueus no podem menjar animals de clova.

Però el tio sabia de què anava tot això de les prohibicions alimentàries jueves, i em va dir:

- Sí, però abans t'he vist menjar pernil i els jueus tampoc poden menjar-ne. 

Era cert, moments abans havia menjat molt pernil, segurament massa, com faig sempre amb totes les coses, però vaig tenir els sants collons de dir-li:

- No, no ho crec pas. Segurament era algú altre, jo no l'he ni tastat.

Ell em va mirar i va fer que sí amb el cap, molt a poc a poc. Al capdavall, per què havia de dubtar de mi? Quina classe d'imbècil es fa passar per jueu?

Setmanes després vàrem retrobar-nos al casament de l'amic comú que tenim. Va trobar-me a la taula dels embotits, altra vegada atacant el pernil. 

- Hola Jordi. Vull presentar-te la meva dona. És molt fan dels jueus. Mira, fins i tot porta un tatuatge de l'estrella de David a la cama.

En efecte, aquella noia, tot i ser cristiana, era una gran admiradora del poble jueu. Els seus dos fills tenien noms jueus, i per algun motiu trobava atractiva aquella religió plena de prohibicions i normes absurdes dictades per un déu venjatiu i iracund.

Va començar a fer-me preguntes com ara:

- Com t'ho fas el dissabte? Compleixes el sabbath?

- Euuhhh... més o menys - responia jo, sense adonar-me que era dissabte, i que en cas de ser jueu ja hauria violat mig centenar de regles.

- Els teus dos fills tenen noms ben cristians. Lluc i Joan. Quina gràcia. En canvi els meus són ben jueus.

- Sí, és molt curiós, oi? - deia jo, que ja estava ben fart d'aquella broma, però ben conscient ja era massa tard per fer-me enrere.

Dissabte vam trobar-nos al bateig del fill que havia tingut el noi que ens havia presentat. Vaig pensar que era una bona manera de tancar el cercle i de dir-li que no sóc jueu, sinó un simple borratxo que duu les bromes massa lluny. Però no em vaig veure amb cor de fer-ho.
Érem a l'església i -es veia a venir-  em va preguntar:

- Us molesta als jueus entrar en esglésies cristianes?

I jo, com un idiota, li vaig respondre:

- No, ja saps que sóc una persona molt tolerant amb les altres religions. 

I em vaig quedar tan ample, hòstia.

Si per un d'aquells atzars que a vegades regeixen les nostres vides desastroses llegeixes això, et demano perdó. No sóc jueu, ni de lluny. Espero que tu també te n'haguéssis adonat el primer dia i et limitessis a seguir-me la corrent, pensant que als bojos sempre se'ls hi ha de dir que sí.

TERTÚLIES A CAN QUIRZE

Dissabte tornàvem de fer el vermut a la plaça. Quan érem davant de Can Quirze vam sentir una olor meravellosa i ens vam veure obligats a entrar. L'arròs bullit que planejàvem fotre'ns a casa no era una alternativa gaire engrescadora.

Can Quirze no és un simple restaurant de poble, sinó EL restaurant de poble. Si algun alquimista molt savi tingués prou poder per destil·lar un restaurant, i després tornar-lo a destil·lar, i finalment destil·lar-lo un tercer cop, el resultat obtingut seria Can Quirze. Un restaurant on un simple bistec amb patates fregides i una truita de patates esdevenen prodigis de la cuina. Això, unit a la seva peculiar estètica i a l'ambient que s'hi respira, fa que sigui un lloc únic, un d'aquests que quan desapareixin no podran ser substituits de cap manera. De debò que m'estranya -i m'alegra- que aquella colla de pixapins papanates que van pel món buscant llocs autèntics encara no l'hagin saquejat. L'Empar Moliné té un conte deliciós que explica una situació semblant, crec que és al seu darrer recull.

Tornem a Can Quirze: érem allà, dinant, i va passar el que passa sempre: els de la taula del cantó volien conversa, i en llocs així és una grolleria no enraonar amb qui té xerrera, així que aviat vam ser-hi pel tros. El cas és que la conversa de seguida va derivar cap al món de l'educació i cap a les escoles públiques i concertades. L'home desgranava tòpics que potser eren certs fa cinquanta anys, però que ara mateix, en el millor dels casos, són absolutament erronis. A dia d'avui a l'escola concertada hi ha famílies molt humils (per alguna cosa és concertada), mentre que alguns metges i advocats carregats de diners duen els fills a l'escola pública. Ara mateix és impossible establir les categories antiquadíssimes i tendencioses que ell establia. Com a mínim a pobles i ciutats petites.

Però més enllà de l'anècdota, allà hi havia alguna cosa més. No diré ràbia de classe, perquè és una expressió molt grossa i lletja, però sí una certa rancúnia. Segurament justificada per molts anys d'abusos d'uns envers els altres, o potser no, aquest és un tema que no tinc capacitat intel·lectual ni filosòfica per encetar. El cas és que Catalunya -i Espanya, en això som idèntics- és el país de l'enveja i la mesquinesa. Els rics són uns cabrons, sí, però ningú no s'ha forrat treballant vuit hores al dia i després anant a fer cervesetes al bar de sota. I d'altra banda, no tots els pobres són uns gandulots que volen viure de subsidis i ajudes. Molts obrers voten la dreta i alguns coneguts petit-burgesos militen a l'extrema-esquerra. A dia d'avui totes les barreres han caigut i els prejudicis de classe són autèntiques imbecil·litats. Però ser-hi encara hi són, igual que les ferides de la Guerra Civil, que lluny d'estar tancades sembla que cada dia fan més mala cara, i necessiten una injecció de pencil·lina amb tota urgència.

Aquestes mateixes idees velles i resclosides infecten el debat polític català. És obvi que el menyspreu que alguns membres de Junts pel Sí i la CUP es professen els uns als altres prové de les mateixes idees velles i atrotinades que tenia aquell avi de Can Quirze. Aquesta és la maledicció dels catalans: estar sempre a punt d'arribar i després engegar-ho tot a la merda perquè no ens entenem entre nosaltres, creant més ressentiment i fent que la roda no pari de rodar.

ELS FOLLETS DE RÀDIO CASSÀ

El dijous 26 de novembre em van entrevistar al programa Fets i Gent, de Ràdio Cassà. Segur que tots heu sentit que a la tele, a la ràdio i a la premsa escrita hi viuen uns follets que es diverteixen fent tota classe de bromes i malifetes. Doncs bé, el dijous 26 no hi havia un follet entremaliat, sinó un tros de malparit que ens va fer la vida impossible, un cabró que ens va fotre mitja entrevista enlaire. Mireu si n'era de xungo aquest follet que ni un professional bregat com ho és en Mateu Ciurana va ser capaç de fer-lo quadrar. Al final vam salvar molta part de l'entrevista, però aprofito l'avinentesa per aclarir una cosa que em sembla que no queda prou clara: quan jo dic que la primera novel·la per norma general no veu la llum em refereixo, literalment, a que es queda tancada en un calaix de tan dolenta com és. La segona potser te la publiquen o potser no, depèn. En el meu cas, tampoc no la van publicar. La tercera novel·la que vaig escriure va ser Manual de Supervivència, que va guanyar un certamen l'any 2010, i que va ser la meva primera novel·la publicada, sense comptar les dues obres que havia escrit per a estudiants de català. Per tant, jo no parlava de novel·les de consolidació, com diu en Mateu Ciurana, sinó de la dificultat que té que et publiquin una primera novel·la. Editorial Stonberg, amb qui vaig publicar El gat de Schrödinger, és una editorial petita però tremendament seriosa, i els editors són uns professionals enormes. Que ara publiqui amb uns de cap manera desmereix els altres. Disculpeu aquest batibull, la culpa és del cony de follet. Per culpa seva vam haver de córrer i no van poder parlar amb calma.

ENTREVISTA AL DIARI DE GIRONA

Com que els meus coneixements informàtics són limitadíssims i rudimentaris , desconec com heu de fer per poder-la llegir des d'aquesta pàgina. El mètode més pedestre -i el que faig servir sempre jo- és descarregar l'arxiu i després fer-lo gran movent aquella roda del mig del ratolí.

Aquesta entrevista va sortir el dissabte 27 de novembre al Diari de Girona.

LES GAVINES

Aquesta setmana tinc poc temps, de manera que parlaré d'un animal que mereix poques paraules, i totes dolentes: la gavina.

En un món perfecte, les gavines i els saltamartins serien enemics mortals i es passarien el dia matant-se els uns als altres. Seria fantàstic, però a aquestes alçades de la pel·lícula tots sabem que la realitat és decebedora i que els dolents no moren quasi mai. Som els bons, els qui patim.

Mireu els ulls d'una gavina si teniu prou valor. Només hi trobareu maldat i indiferència absoluta cap a tot allò que és bell i just.  Són aus malèfiques, creades segurament per alguna deïtat iracunda que volia castigar als homes per algun pecat nefand.

Inexplicablement, algunes cantants i poetesses cursis senten fascinació cap aquesta mala bèstia i els hi dediquen poemets i cançons carrinclones, on aquest animal fastigós és un protagonista completament immerescut. Més que una poesia, les gavines haurien de protagonitzar una pel·lícula de terror, o gore. Són monstres.


La gent que hi entén diu que les gavines cada vegada entren més terra endins. S'alimenten de tota classe de deixalles i de carronya, i fins i tot ataquen animalons petits, com ara ànecs o pollets. Sembla ser que cada vegada són més atrevides i voraces, i que cada cop tenen menys por. A London comencen a ser una plaga, i només és qüestió de temps que comencin a atacar-nos de manera sistemàtica i planificada, com a la pel·lícula d'en Hitchcok.

El meu desig per aquest Nadal? Que el Pare Noël, o el meu amic el patge del Rei Ros, amb el seu poder màgic i terrible, aniquili aquesta plaga. A les fotos següents veureu com en són, de filles de putes. Són tan thug life que fins i tot els taurons de la foto 2 s'arraconen perquè puguin passar.

LA CONTRA

Aquesta setmana surt la novel·la. Com que ja heu vist la portada, aprofito l'avinentesa per penjar la contra.

Nits de matapobres és la història de com canvien les vides d’en Roger i la Bàrbara, dos joves de més de trenta que viuen en una ciutat petita, sacsejada per l’aparició del sidral, nova droga de disseny, i de la seva versió adulterada, la matapobres. Els darrers dies d’aquesta relació que fa aigües transcorren en cafeteries de disseny, discoteques dels afores, sexe ràpid i restaurants xinesos que cuinen amb massa glutamat monosòdic.

Nits de matapobres és el retrat d’un grup de joves que viuen pendents de les tendències i que lluiten per ser els més moderns de la seva minúscula ciutat, i de com la droga interfereix en les seves vides. Una novel·la amargant com un gintònic, i que en llegir-la produeix el mateix plaer.

PRESENTACIONS

Hem planificat tres presentacions d'ara a finals d'any. La primera és la d'aquí sobre, a Barcelona. Serà a la Impossible i presentarà en Matthew Tree.Teniu totes les dades al targetó. La segona serà a Girona, a la Llibreria 22, el dimarts dia 1 de desembre, i serà apadrinada per l'Eudald Espluga, doctorand en filosofia i autor de Mediterròniament. La tercera, a la biblioteca de Cassà el dia 3 de desembre. Aquesta la farà en Joan Carles Codolà, director de la revista Llum i Guia. No sé l'hora de l'una ni de l'altra, però suposo que començaran entre dos quarts de vuit i les vuit. No cal dir que us espero a tots i a totes -heu de venir amb acompanyant, esclar. Prometo fer-les divertides i curtes.

SALTAMARTINS

Em fan por les llagostes. No pas les marines -que, per la seva aparença alienígena, tampoc són sant de la meva devoció- sinó les terrestres. El que a Girona en diem saltamartins o, més vulgarment, saltamontes. No és que em facin fàstic, sinó que els hi tinc fòbia. Per mi l'infern és una plaga de llagostes, o una habitació plena d'aquests insectes diabòlics. Fins i tot tinc esgarrifances a l'hora d'escriure aquest nom tan sinistre, i ni parlar-ne de penjar una foto per il·lustrar el post.

Fa dies que al meu garatge hi ha un d'aquests saltamartins. Fins fa poc era a la paret de la plaça de pàrquing del meu veí. Me'l mirava amb por que em saltés al damunt com un dimoni sorgit dels averns. Però ell es quedava allà, quiet com un malparit. Al final vaig pensar que era mort, i que seguia penjat a la paret per algun caprici de la física, o per obra del Maligne. Al capdavall, quants dies pot aguantar un d'aquests monstres sense menjar?

A principis de setmana va desaparèixer. Vaig pensar que el meu veí s'havia afartat de tenir-lo allà palplantat, i que l'havia liquidat d'un cop. El meu veí, el meu heroi. Però no: avui he vist que el saltamartí encara és al garatge i, encara pitjor, ara s'està a la columna que hi ha a la meva plaça de pàrquing. Per què collons no es mor, el fill de puta? Què menja? Suposo que deu sortir del pàrquing a rosegar les flors de les veïnes i després torna a entrar.  Per acabar-ho d'adobar, encara s'ha fet més gran, i ara ja sembla un d'aquells monstres llegendaris de l'antigor. Em veig valent de boxejar contra un albanokosovar de cent quilos i amb el cos cobert de tatuatges patibularis, però sóc incapaç de fer fora del meu garatge un saltamartí -això sí, deu ser el puto rei dels saltamartins. Ahir mateix, en comptes d'entrar el cotxe al garatge per poder baixar la compra i pujar-la a l'ascensor, vaig haver d'aparcar al carrer i carretejar-ho tot amut i avall. El meu fill de tres anys tampoc no s'atreveix a matar-lo i la meva dona no ho fa perquè la violència contra els insectes no li agrada, tot i que m'he afartat d'explicar-li que els saltamartins no són insectes comuns, sinó petits aberracions enviades a la Terra per torturar-nos. Només hi ha una criatura que les superi en vilesa i maldat, les gavines, però d'aquestes ja en parlaré en un altre post.

De manera que si hi ha algú més valent que jo que s'atreveixi a fotre'l fora ja sabeu on trobar-me. Us tornaré el  favor si mai heu de boxejar contra un albanokosovar de cent quilos i amb el cos cobert de tatuatges patibularis.

LA BARCA BLANCA

Eres home de poques paraules, la intel·ligència la tenies a les mans. Amb aquella intuïció d'home de molts oficis, tan sabies construir una barraca com plantar tomates, o arreglar un cotxe vell. El teu magatzem semblava can penja i despenja, ple d’amagatalls i d’andròmines que aconseguies vés a saber on.

No te’ns asseies a la falda per explicar-nos contes, però ens feies unes cabanes fantàstiques. I arcs i fletxes. I un robot que s'assemblava una mica a l'R2-D2, i que tenia una bateria de cotxe a dins. Érem els únics nens que teníem una tenda de campanya per anar a fer la migdiada, i una barca blanca al jardí. Ara hi juguen els teus besnéts: quina herència tan fabulosa que els hi has deixat. També vas fabricar-me un sac de boxa, dur com un roc, i vas arreglar una vespino perquè poguéssim fer el burro per Sant Grau. Vas provar d’ensenyar-nos unes quantes coses, però la gent d’abans éreu millor fent que no pas reflexionant, i ara som fets d’una altra pasta. Segurament, menys noble i humana. Segurament, pitjor. Potser per això ens costa tant aprendre.

Fa moltes tardors, en dies apagats i molls com avui, anaves a caçar bolets amb la teva filla gran, la meva mare. Sabies exactament on era cada clapa, i en comptes d’agafar-los, apartaves una mica les fulles mortes perquè els demés -sobretot ella- els poguessin trobar. La teva virtut més gran sempre va ser la generositat. Una generositat cap a tothom, incondicional, a vegades fins i tot excessiva. Més d’un mal de cap et va portar, ser tan bona persona, però al final ha valgut la pena, perquè el que queda de nosaltres és el record. Tan de bo tots deixem una petja com la que tus has deixat.

Quan escrivia això m’he recordat d’un dia de Nadal que, havent dinat, em vas demanar que et busqués una foto d’en Negrín. Deies que no l’havies vist mai, i que tenies ganes de saber quina cara feia. Te la vaig  buscar i la vaig imprimir de seguida, però no te la vaig ensenyar. Em pensava que ja hi hauria temps . Sempre ens pensem que n’hi ha, i no és veritat, perquè al cap de poc et va passar una cosa terrible que et va fer oblidar aquella conversa i moltes d’altres. Ja no et vaig poder ensenyar en Negrín. Hem d’aprendre alguna cosa, de tot això. Hem d’aprendre que les coses, per ximples i trivials que semblin, s’han de fer al moment, perquè ningú no sap què passarà demà. En moments així t’adones que no hi ha res que sigui trivial, i l’anècdota més insignificant pot convertir-se en el record més preuat.

Descansa, avi Joan. I vés-te’n tranquil: tindrem cura de l’àvia, i de Sant Grau.

LA PUTA MILI, L'AZNAR, EN MATTHEW TREE I LA IMPOSSIBLE

Del mandat del diabòlic José Maria Aznar només recordo una cosa bona: va treure la mili obligatòria. No pas per tothom, perquè els desgraciats que ja l'havíem començada quan va signar el decret -va fer-ho d'un dia per l'altre, sense gairebé avisar- la vam haver d'acabar mentre tothom sospirava, alleugit. Jo havia tornat expressament de Dublin, on vivia feliç buidant cerveses, convençut que com més aviat me la tragués del damunt, millor. Si hagués esperat un o dos mesos més potser a hores d'ara encara seria l'emperador del Temple Bar. Compartia casa amb un grec grenyut que em va explicar que al seu país hi havia mili de tres anys, i que pobre de tu que et fessis insubmís (l'objecció era considerada poc masculina i quasi ningú no la feia, aquell dia vaig descobrir que els grecs no estan pas de gaire hòsties).

A diferència del meu amic grenyut, vaig decantar-me per una covarda i efeminada objecció de consciència a l'ajuntament del meu poble. Quan van descobrir que sabia llegir raonablement bé em van enviar a la biblioteca municipal. La bibliotecària va preguntar-me:
- Et veus capaç d'ordenar llibres alfabèticament?
I jo li vaig respondre:
- No ho sé.
Com tots els estudiants de lletres, estava familiaritzat amb el sistema d'ordenació de les biblioteques, però em vaig fer l'orni perquè no volia que em carreguessin de feina mentre que els meus companys objectors es grataven la panxa o covaven la ressaca en llocs recòndits de l'entramat municipal.

Però com que sóc un home responsable i força obsessiu, de seguida vaig començar a ordenar els llibres. Avia la bibliotecària va agafar la baixa perquè estava embarassada de molts mesos. La seva substituta, lògicament, desconeixa com funcionava la biblioteca, i durant un temps vaig ser el bibliotecari de facto. Mai de la vida he llegit tant com vaig fer-ho aleshores: era com un alcohòlic treballant en un bar de nit, o un pervertit en un vestuari de senyores. Aquell bé de Déu de llibres!  Fins i tot vaig haver de fer un parell de comandes. Va ser aleshores quan vaig descobrir a en Matthew Tree. L'havia vist per la tele, era aquell anglès que parlava català tan bé i que havia recorregut Catalunya amb transport públic per després fer-ne un llibre. Vaig pensar que era una bona idea i vaig demanar el llibre. Aprofitant el meu poder temporal, vaig demanar els altres llibres que havia escrit i que aleshores es trobaven a la venta. La casa per la finestra, què carai! No alabaré la seva obra perquè no és elegant fer-ho després que t'hagin alabat a tu, però sí que diré que al llarg dels anys l'he anat seguint. I a bon entenedor, breu parlador. El seu punt fort, encara que potser ell no hi estarà d'acord, són els assaigs, un gènere a vegades menystingut a casa nostra però amb gran presència a la literatura anglosaxona. El darrer que he llegit ha estat el divertidíssim La vida després de Déu.

Fa uns quants mesos vaig conèixer a en Matthew a la festa de la revista Esguard. Va llegir-se les meves dues novel·les i va tenir la bondat de fer-me aquesta ressenya, i encara de mencionar-me en aquest altre article. I, estranyament, la meva sort no s'acaba aquí, ja que, si la Força ens acompanya, presentarà la meva nova novel·la el dia dinous de novembre, a la llibreria barcelonina La impossible. Hi haurà cava i sidral. Veniu, que farem uns riures.

A LA TERCERA

Ja fa cinc anys que vaig publicar Manual de Supervivència. Sembla que va ser ahir que em va trucar l'editor de Montflorit per dir-me que havia guanyat el premi que convocava l'editorial, ara desapareguda. Dos anys després vaig treure El gat de Schrödinger, una novel·la amb els mateixos protagonistes que Manual, i que si bé es poden llegir en ordre cronològic, en realitat estan pensades per ser novel·les independents. Un any més tard, i gràcies al petit miracle que és l'edició digital, la gent de Stonberg va treure una segona edició, a banda de l'epub. Tant una novel·la com l'altra van anar raonablement bé, essent com sóc un autor no-mediàtic, sense padrins, ni amb carnet de cap capelleta, ni altaveus, i sense ni tan sols gaire sort.

Si tot va com ha d'anar, el novembre trec novel·la nova. Aquesta vegada amb Brau edicions. La novel·la no té res a veure amb les anteriors, si bé crec que els lectors de seguida hi trobaran confluències argumentals i estilístiques, encara que de tots tres aquest llibre és el més depurat a nivell tècnic i lingüístic. Durant les properes setmanes us aniré oferint més informació: que si l'argument, que si portades, que si contraportades, la tabola habitual.

Només dir-vos que estic més il·lusionat i més nerviós que mai: aquesta vegada l'aposta és forta, i una tercera novel·la suposa una consolidació o un fracàs definitiu. Faré un munt de presentacions, de manera que en una o altra ens veurem, si teniu la bondat de venir-hi.

De moment, començo amb el hype, així descanso una mica de tanta política i tanta ximpleria.

CCVM

De totes les sèries que es fan i es desfan, la que més m'he estimat -i amb diferència- és Como conocí a vuestra madre (a partir d'ara CCVM). Certament, no té l'espectacularitat de Jocs de Trons, ni l'exquisida cura de Breaking Bad, ni l'argument addictiu (encara que decebedor) de Lost, i ni tan sols hi surten zombis.

Vaig descobrir aquesta sèrie fa dos o tres anys i vaig veure-la d'una tirada. Posem que vaig trigar nou mesos a acabar-la, sense presses, degustant cada capítol. Jo, que mai havia estat un seguidor de Friends quan tothom n'era, em vaig convertir en un fan boy de CCVM. Un amic em va dir que la gràcia era anar-la veient a mesura que s'anava rodant, i envellir juntament amb els personatges. Això significa que l'hauria d'haver començat a finals dels vint, i durant aquella època jo tenia altra feina. Però en general estic d'acord amb el meu amic. Hagués estat bé.

En els dos darrers capítols la sèrie perd el seu característic to agredolç, convertint-se directament en amargant, com un d'aquests un gintònics moderns que ara beu tothom (menys jo, que els he avorrit i m'he llançat al romcola). De manera més tràgica que còmica, en Ted, el protagonista i veu en off durant les nou temporades (nou!!), reflexiona sobre l'amistat i els canvis que aquesta pateix al llarg de la vida. És un monòleg trist perquè cada idea és rigorosament certa, i és impossible no veure-s'hi reflectit. Una vegada vaig llegir que CCVM era una sèrie amb un alt contingut autobiogràfic. Després de veure-la t'adones que seria impossible crear una sèrie així sense haver-la viscut primer. Si no fos de la manera que sóc, és la novel·la que m'hauria agradat escriure.

Dimecres dinava amb un amic i també vam parlar d'aquest tema. Ens preguntàvem on han anat a parar els amics de sempre. Vam arribar a una conclusió molt semblant a la que arriba en Ted: allò que sembla indestructible i etern en realitat és trencadís i efímer. De cop, perds la pista de gent sense la qual eres incapaç de passar ni quinze dies. Hi ha qui d'això en diu fer-se gran, i alguns fins i tot hi troben cert plaer morbós i fan bromes poca-soltes. Jo, la veritat, no hi veig la puta gràcia, però comprenc que la cosa va així, de manera que hi ha poca cosa a fer.

Però tornem a CCVM: durant els dos darrers capítols els personatges viuen un canvi important -aquest és un bloc spoilers free- i, de cop, es fan grans. A l'equador dels trenta maduren i, com passa al món real, la vida canvia ràpidament i radicalment. Els personatges, tot d'una, esdevenen conscients de la seva indefensió, de la seva vulnerabilitat, i fan el que fins aquest moment semblava inverossímil: segueixen camins diferents. Els moments viscuts, les aventures, tot plegat es queda en un no-res, un conglomerat de records magnificats pel pas del temps. 

En David Trueba també ho retrata magníficament a la seva novel·la Cuatro Amigos:

- Vamos a ser unos viejos horribles- intuí.

- Si llegamos.

- Pero si llegamos va a ser horrible. Tengo la sensación de que sólo sabemos ser jóvenes.

- ¿Seguiremos siendo amigos? - preguntó Claudio.

- Tengo sueño - respondí.

- Yo creo que sí...

Yo no estaba tan seguro como él, y eso me hizo sentir mal. El rato suficiente para escucharle caer dormido con un suspiro lento.

Suposo l'amistat segueix existint, d'una manera o una altra. El que passa és que a vegades queda tan malmesa, tan tocada, que és difícil reconèixer-la, i la confonem amb qualsevol altra cosa. 

DESMUNTANT CIUDADANOS

Alguns malpensats (i malpensades) afirmen que Ciudadanos és un partit de laboratori, i que els seus candidats i candidates són acuradíssims productes de màrqueting. Quan veus aquestes noies, la veritat, és molt difícil rebatre-ho. Hi ha qui diu que aquell paio, l'Alberto Rivera, és guapot, però jo, heterosexual ferotge com sóc, no li trobo pas. Fins i tot quan va sortir en pilotes per cridar l'atenció, com un adolescent tardà i desesperat, em va semblar que li faltaven unes quantes hores de gimnàs, i que físicament estirava més el braç que la màniga.

La gent de Ciudadanos no s'està de lloar les virtuts de l'oratòria, que és l'art de mentir i de derrotar al teu adversari sense necessitat de tenir raó. Sempre he trobat que la dialèctica en si mateixa és perversa, perquè parlar bé no significa dir la veritat. Sigui com sigui, tots els seus candidats són tremendament eloqüents. Joves, atractius, llestos i, sobretot, nets de corrupció. Ens ho van fer creure -i més o menys ens ho vam creure- fins que va arribar l'amic Jordi Cañas, a dia d'avui imputat per no sé què. Queda pel record la seva intervenció al Parlament un dia que el dinar -pressumptament, com la seva condició de corrupte- s'havia allargat. La veda s'havia obert, i aviat també es va saber que el iaio de Ciudadanos -aquell pedant dels cabells blancs que sempre surt a les tertúlies- tenia comptes corrents a Suïssa. Segons ell, perquè tenia por d'ETA, que durant anys ha estat el comodí perfecte per tota aquesta gent.

Durant la campanya, el comportament de Ciudadanos no ha estat exemplar, i mica en mica s'ha anat veient de quin peu calcen. Per exemple, a Girona se'ls ha enxampat aparcant el cotxe en una zona de minusvàlids, una falta que la majoria de persones normals troben de molt mal gust, i fins i tot ofensiva venint d'un partit polític, que hauria de predicar amb l'exemple.

Aquests dies també s'ha parlat molt de l'estranya salutació que fan servir els Rivera's boys, alçant els tres primers dits de la mà dreta i separant molt el dit gros, perquè es vegi clarament que no es tracta del símbol de la victòria. Vegem-lo:

Com que sóc un bon noi vaig pensar que era una curiosa casualitat, però la meva fisioterapeuta -amb molt bon criteri- em va fer notar que en el món de la política no n'hi ha, de casualitats, i encara menys en un partit tan de laboratori com és Ciudadanos. Al cap de trenta segons de recerca a Internet vaig descobrir d'on prové aquesta salutació. Segons la Wikipedia:

La fórmula del juramento que hacían los miembros de las SS era situarse firme con el brazo derecho alzado, y los tres primeros dedos de la mano derecha apuntando hacia arriba, al tiempo que decían:

Yo te juro, Adolf Hitler, Führer y Canciller del Reich, fidelidad y valor. Prometo obediencia hasta la muerte a ti y a los superiores por ti designados. Que Dios me ayude.

El darrer a caure del pandemònium ciutadanil estat l'Alberto Rivera. El 27-S Ciudadanos va treure 25 diputats, aproximadament un terç dels que va obtenir Junts x Sí, el claríssim vencedor de la nit. Però per algun motiu sorprenent i rocambolesc, el partit de les Barbies i els Kens ibèrics es va proclamar vencedors de les eleccions, fins al punt que, darrerament, l'Arrimadas ha exigit una vicepresidència (?!).

Sigui com sigui, els nanos de Ciudadanos la nit electoral s'ho van passar molt bé. Males llengües diuen que massa bé i tot. Algun periodista malintencionat va fer una entrevista a l'Alberto Rivera, que estava exhaust de tant de recompte i tantes entrevistes. Amb el nas i els ulls sorprenentment vermells -potser de tant plorar d'alegria- i uns estranys moviments de mandíbula, en Rivera responia les preguntes com podia. Me n'estaré prou de dir, com han fet alguns internautes maliciosos, que l'Alberto anava passat de rosca.

Però Internet no té pietat, i aquella nit els memes van córrer com la pòlvora. Vegem-ne tres:

I ara anem a les coses serioses. El vídeo que de debò heu de veure -i fer córrer- és aquest. Perquè els de Ciudadanos semblen perillosos, però encara ho són molt més del que aparenten. Poca broma.

LA NÒVIA CATALANA D'EN JOSÉ LUIS

En José Luis viu en una petita ciutat espanyola, el nom de la qual ara mateix no ve al cas. Va treure's la carrera d'Empresarials amb unes notes discretes, i de seguida va fer oposicions perquè, al lloc on viu, no fer-ho sembla una insensatesa. Ara té una feina a l'Administració molt per sota dels seus estudis i de les seves capacitats, però és segura, i ell amb això ja en té prou.

En José Luis té una vida molt normal. Dos fills que van a l'escola concertada i una dona rossa que treballa en una gestoria. Sempre que pot s'escapa a fer carretera amb els seus col·legues ciclistes. Li agradaria tenir un rotllet extramatrimonial per lluitar contra el tedi de la quarentena i reforçar l'autoestima, però les jovenetes de l'oficina, esclar, no li foten prou cas.

En José Luis és un bon paio. De tant en tant sent com els seus companys de feina diuen coses horribles dels catalans. Els amigots ciclistes, imbuits per l'esperit casernari que tant els hi agrada, encara en diuen de pitjors. De jovenet va tenir una xicota catalana i va estar a Catalunya unes quantes vegades. Més en concret, en un poblet a la vora de Girona, el nom del qual ara no recorda. A banda d'alguna broma idiota a altes hores, no recorda pas que el tractessin malament.

En José Luis només compra el diari (generalment el Marca) alguns dissabtes i diumenges. La resta de dies es conforma llegint els titulars d'uns quants diaris digitals. Quasi mai no aprofundeix en les notícies: li fa massa mandra. Aquest dilluns va arribar a la feina i, mentre bevia un tallat de màquina, va començar a obrir webs. Havia tingut un cap de setmana intens (costellada amb la família política, quins imbècils, i sortida, aquesta vegada nocturna i etílica, amb els amigots). Ni se'n recordava que hi havia hagut eleccions a Catalunya.

En José Luis somriu, perquè quan veu escrita la paraula Catalunya pensa en la seva amiga catalana. Eren tan joves, aleshores. Tots dos eren amics d'amics, i de seguida es van agradar. Si hi pensa gaire se li fa un nus a la gola: no li agrada gaire la persona en qui s'ha convertit. Per fer fora aquests pensaments ombrívols llegeix les capçaleres de la premsa electrònica. Sembla ser que el soberanisme ha perdut, i que els grans vencedors són els de Ciudadanos. Els seus amigots, l'altra nit, van fer comentaris grollers sobre la candidata, que es veu que és molt guapa. Així doncs, Catalunya tindrà una presidenta. No li fa ni fred ni calor, però es pensava que els independentistes traurien millors resultats.Obre un altre diari, que parla del ridícul que ha fet l'Artur Mas. Ell havia sentit que el cap de llista era un tio calb, però potser no va parar-hi prou atenció. Intenta llegir la noticia però la Maria José -a l'oficina li diuen la murciélago perquè és lletja com un pecat- li demana que baixi a l'arxiu a buscar no sé quins papers.

En José Luis esmorza amb dos companys de feina. Mentre endrapen entrepans de truita i escuren cerveses, parlen de política. Sembla que ara el partit de l'Artur Mas depèn d'uns independentistes-comunistes, que no el volen de president. Ell es pensava que el president seria la noia guapa, que per alguna cosa havia guanyat les eleccions. Resulta que no, que en realitat les han guanyades els independentistes. "Que estrany", pensa, "no deien pas això, els diaris".

- De mucho? - pregunta.
- Más o menos cincuenta-cincuenta - li diu l'altre.

En José Luis no entén res. Cinquanta diputats el partit dels independentistes i cinquanta diputats els Ciudadanos? Quants n'hi ha, al parlament català? I el PP, no n'ha tret cap? I els de Podemos? El seu company diu que en aquestes eleccions els escons no valen per res, sinó que el que compta de debò són els vots.

- Que raro- diu, però de seguida canvien de tema.

Quan torna a l'oficina obre la web del Periódico, que també parla de debacle independentista. Però de seguida s'adona que Junts pel sí ha obtinguts més del doble d'escons que el seu rival més proper, el partit del pivón. Ara sí que no entén res. Els seus companys estan satisfets amb la suposada derrota catalanista, però resulta que els dos partits independentistes, si sumen, tenen majoria absoluta. Decideix que al vespre, quan arribi a casa, s'ho llegirà tot amb més calma. Potser posarà el programa d'en Wyoming, a veure si li aclareix una mica les idees. Li agrada, en Wyoming, i sap que a alguns catalans també. Segur que ella se'l deu mirar.

En José Luis arribarà a casa fet pols i s'adormirà al sofà, havent sopat. Ja fa temps que no intenta fer l'amor amb la seva dona que, d'altra banda, li diria que no, perquè fa temps que es mira i es remira un company de Pilates deu anys més jove i que encara conserva el cabell. En José Luis s'adorm i pensa en la seva antiga amiga catalana, i en un altre José Luis, molt diferent de com és ara. Tots dos prenien cafè i xerraven llargues hores. Ella estava obsessionada amb un escriptor anglès. Per fer-la contenta ell va llegir un o dos llibres d'aquest autor. L'home estava obsessionat en com els mitjans de comunicació distorsionen les notícies, o bé n'inventen de noves. Ho ha de mirar a Internet, però li sembla recordar que aquest escriptor tenia algun vincle amb Catalunya. Potser per això li agradava tant, a la seva antiga xicota. Abans de començar a somniar coses més absurdes, pensa que l'endemà es descarregarà el llibre en format epub i se'l llegirà. D'alguna manera se sent amb l'obligació de fer-ho. A veure si així, entén alguna cosa.

L'ESCOMBRIAIRE ENAMORAT

Quan tenia temps i el malgastava al Bar Onyar de Girona coincidia sovint amb l'Escombriaire Enamorat. Petit i nerviüt, es pentinava amb la clenxa a un costat, cosa que li donava un aspecte entre repel·lent i inquietant. Era escombriaire, com el seu nom indica. Penjolls d'or fals, roba barata i la boca que semblava el teclat d'un piano. Més que parlar, barbotejava una mena de castellà esquitxat de paraules estranyes que semblaven formar part d'un dialecte secret.

L'Escombriaire Enamorat era un fill de la grandíssima puta. Repartia hòsties a tort i a dret, i rebia tothom que se li posés a tret. Una vegada fins i tot va apallissar a la seva jove, una choni adolescent guapíssima que va cometre l'error de deixar-se prenyar per l'Escombriaire Junior.

Però la que més entomava era la seva pobra dona. Fes el que fes, li baixava plantofada. Com us deveu imaginar, l'Escombriaire anava mamat molt sovint -tot i que era un d'aquells borratxos que no se'ls hi nota gaire- i quan tornava a casa la feia servir de sac de boxa. Encara no fa gaire vaig veure'l, al molt cabró. És estrany que aquesta xusma visqui tants anys mentre tanta gent bona mor prematurament.

La qüestió és que els dies que l'acohol li feia més efecte del compte -sol y sombras, barrechas, gots de conyac del de cuinar- parlava de la seva dona. Segons ell, l'estimava. L'estimava molt i no volia separar-se'n. Deia que era una cuinera nefasta, una mestressa de casa gandula, una addicta al bingo, una butxaca-foradada, una mala mare, una xafardera i un putot revetller. En definitiva, no li agradava res d'ella, i ho demostrava clavant-li pallisses monumentals. Voldria que fos radicalment diferent, però segons ell, l'estimava. No cal dir que no se'l creia ningú. El misteri és si aconseguia enganyar-se a si mateix.

Escric això a dos dies de les eleccions. I ho faig no pas pensant en aquest miserable i en la seva dissortada dona, sinó en una situació coneguda per tothom i que s'assembla molt a la que acabo de descriure.

SÍNDROME D'ABSTINÈNCIA, APOCALISPSIS ZOMBI I EL RIDÍCUL CÒSMIC D'EN MARIANO

Diumenge vaig tenir la passa de la panxa. Em trobava tan malament que em vaig posar al llit a les vuit del vespre. Tremolava, i al cap de poc d'allitar-me vaig treure tot el dinar (malaguanyada lassanya de la cunyada, que li havia sortit ben bona). Un tiret d'ibuprofè, que va trigar a fer efecte. No tenia son, de manera que vaig optar per acabar Skagboys, que ve a ser una preqüela de Trainspotting. Al tram final del llibre -no patiu, no faig cap spoiler rellevant- els personatges tenen un mono brutal d'heroïna. L'autor el descriu de manera magistral, sense estalvair-se calfreds, tremolors, nàusees i rebombori estomacal. Mentre llegia les darreres pàgines d'aquest llibre magnífic em sentia agermanat amb aquells ionquis escocesos: jo també estava fet pols i amb prou feina m'aguantava dret. M'imaginava que era un d'ells, recorrent, estripat, els carrers freds i molls d'Edimburg. Poques vegades una sensació física m'ha ajudat a entrar tant en un llibre.

Els malestars dels síndrome d'abstinència -en el meu cas, la grip estomacal- van invocar el personatge adolescent, grenyut i malgirbat de Fear the Walking Dead -avui va de preqüeles-, al qual l'apocalipsi zombi el sorprèn mentre disfruta d'un globus de cavall. Quina putada, pobre desgraciat. A Lost també hi havia un músic enganxat a la morfina, i feina va tenir per sortir-se'n en aquella illa deixada de la mà de Déu. Quan arribi la fi del món val més que us enxampi a tots nets com una patena, saludables i a punt.

Acabada la novel·la, feia voltes pel llit. De fons sentia la tele del menjador. En García Albiol amenaçava als catalans, i el cap de llista de Podemos, segurament amb la camisa llantiosa i a punt de rebentar, tot i que no ho puc dir del cert perquè només el sentia, criticava a Junts pel Sí amb aquell posat que té de milhome de casino que molesta als companys de botifarra amb opinions que només li interessen a ell. Després va sortir el president de Societat Civil Catalana, que es veu que és un bon element: amb vincles amb l'extremadreta, a dia d'avui dirigeix una entitat ultraespanyolista que rep donacions més que generoses i que ningú sap d'on vénen -tot i que és fàcil d'imaginar. Sembla ser que aquest homenet va crear un perfil fals i el feia servir per insultar i amenaçar gent, com un troll qualsevol.


Tots pronosticaven desgràcies i calamitats si Catalunya fotia el camp. A mi em terroritza que l'Armageddon m'enxampi amb la passa de la panxa -encara no estic refet del tot. Si l'exèrcit ens envaeix o les hordes de Societat Civil prenen els carrers a la manera dels camises negres o les SS, estaré ben fotut. Perquè, siguem seriosos, quan penso en l'apocalipsi m'imagino a mi mateix de la següent manera:

... tot i que en realitat sóc més aviat així: 

En fi, us deia que, ben espantat, vaig decidir que votaria a la Inés Arrimadas. Ens estalviaríem els paseillos de militars espanyols carregats de cigalons i els jo-ja-us-ho-havia-dit de l'Iceta i els demés. Volia, dic, votar l'Arrimadas -més que res, perquè està bona-  però el dimarts vaig veure aquest vídeo, que passarà als annals de la història del periodisme, i que un dia s'estudiarà a les facultats de Periodisme i Publicitat i Relacions Públiques, per exemplificar la incompetència màxima. Els alumnes del futur ens miraran estupefactes, preguntant-se quina classe de país pot escollir un president com aquest:

Després de veure el ridícul increïble, sideral, de Rajoy, vaig comprendre que no havia de votar a l'Arrimadas, per més mona que sigui, i per més ullets que ens faci quan surt a la tele. La majoria dels arguments que els unionistes han fet servir aquests dies es desfan amb la mateixa facilitat que ho feia l'ibuprofè de marca blanca que em vaig fotre el diumenge. No pot ser, de cap manera, que una gent així ens guanyi. El penós paper d'en Mariano fa bona la dita que diu que s'atrapa abans a un mentider que no pas a un coix.

LA VERGONYA DE SER EUROPEUS

La horrorosa fotografia del nen sirià que van trobar ofegat en una platja de Turquia ha sacsejat consciències. Les xarxes socials aquests dies bullien, i tot eren retuits i publicacions espantoses on es veia el cadàver del nen, bocaterrosa. Algunes anaven acompanyades de reflexions, quasi sempre desafortunades. Els filòsofs del Facebook i el Twitter, indignats, escrivien des del seu Iphone, o Ipad, que els hi feia vergonya ser europeus. Hores més tard, aquests ciutadans tan conscienciats sopaven sushi amb els seus amics en un restaurant súper trendy, i després a fotre's gintònics amb hibiscus i baies. La vergonya de ser europeus s'havia esvaït després del vermut del vespre, pres en una d'aquestes vermuteries entre cutres i vintage que ara s'han posat de moda.

A mi no em fa cap vergonya ser europeu. En tot cas, no m'agrada gaire ser espanyol, però aquest és un altre tema. Ben mirat, per què me n'hauria de fer? No tinc la culpa de la guerra civil que hi ha a Síria, i sento un odi formidable, quasi fanàtic, cap als monstres de l'ISIS (ara que en parlo, m'estranya la tebior de molts mitjans i grups d'influència a l'hora de condemnar amb fermesa la seva barbàrie. I quan algú gosa fer-ho, salta l'imbècil de torn a dir que els americans això, i que els anglesos allò altre. En fi, és tema difícil i requereix una capacitat d'anàlisis i una distància que a mi em manquen).

El post d'avui és breu, i abans d'acabar permeteu-me un petit consell. En comptes del nou Iphone compreu-vos un mòbil més senzill. O encara millor, si el vostre funciona raonablement bé, no en compreu cap altre. El mateix val per les tauletes, rellotges digitals,  portàtils,  ordinadors de taula, en definitiva, per tot. Al cap de l'any haureu estalviat, posem pel cas, uns cinc-cents euros. Si realment us fa mal l'ànima, doneu-ne quatre-cents a una oenegé de confiança. No salvareu el món, però és un bon començament. I amb els cent que us sobrin convideu a la vostra parella o a un amic a fer un vermut en una vermuteria entre cutre i vintage, mengeu sushi i foteu-vos un dos gintònics amb hibiscus i fruits del bosc. I no us oblideu de brindar: per la sort que teniu d'haver nascut a Europa.

VIA LLIURE

He escrit i esborrat aquest post quatre vegades -si no vaig errat, tantes com manifestacions multitudinàries s'han fet. Avui no me'n surto, nois i noies. De manera que he optat per penjar un vídeo que suposo que ja heu vist. Ja sé que és una mica trist, però tinc la sensació que avui he de fer una cosa o altra. Independentistes i unionistes, espanyolistes i catalanistes, passeu una bona Diada. Manifestant-vos o emprenyant-vos al sofà de casa vostra.  Jo aniré a Barcelona. Amb una mica de sort, per darrera vegada. 

A QUI HEM DE VOTAR EL 27-S? (una guia)

Tots sabem que a l'hora de votar primer escoltem el nostre cor i després -a vegades- ho racionalitzem. Agradi o no, en un polític la imatge ho és tot. En els ambients acadèmics sempre es parla del famós debat del 1960 entre un Kennedy jove, moreno i vital i un Nixon gris, fet pols i envellit. La majoria d'estudiosos estan d'acord que aquell dia va canviar la televisió i, encara més, la manera de fer política.

A continuació farem un repàs molt breu a l'aspecte dels candidats de les eleccions d'enguany. Veureu que, sense esmentar ni una sola idea política, us quedarà molt clar a qui s'ha de votar i a qui no. Som-hi:

L'aparença d'en García Albiol  és força millor que la de la seva antecessora, la pobra Sánchez-Camacho. Però no n'hi ha prou: el candidat popular sembla més un taverner amb veu de tro acostumat a fer fora borratxos que no pas un President com Déu mana. Diuen que és una mena d'estrella del rock entre les mestresses de casa badalonines, que mullen les calces comprades a mercat cada vegada que el veuen en un d'aquells enormes cartells xenòfobs, i que semblen la paròdia d'un règim autoritari de fireta. Si teniu una mica d'estil i de classe, oblideu-vos d'aquest imant de chonis i marujones. Molt arravaler.

L'Antonio Baños és aquell paio que coneixes en un bar guai de Gràcia i que, tot i no ser gens guapo, és interessant té prou atractiu per ser el rotllet d'una nit. No t'hi casaràs, però un embolic lleuger sempre alegra la vida. A més a més, és un tio amb qui pots sortir a sopar, a prendre copes i a riure una mica. Jo no ho faré, però teniu el meu vist-i-plau per votar-lo.

Decididament, jo votaré a aquest. En Raül Romeva. És el més ben plantat, a anys llum dels seus competidors. Parla bé, escriu el seu nom amb dièresi, és madrileny de naixement, està catxes i duu la calvície amb una dignitat que només Bruce Willis i Sean Connery són capaços. Vesteix modern però sense passar-se, i té un punt pijoprogre que agrada a tothom. Hem d'agrair que no s'hagi deixat barba, ara que tothom en porta. Un valor segur.

L'Espadaler en si no té mala imatge. El problema és que tots sabem que només és un home de palla, i que el qui remena de debò les cireres és en Durán i Lleida. En Josep Antoni té bona planta, però és un calavera recalcitrant. La seva fama de bon vivant el precedeix, i diuen que a les marisqueries de la Costa Brava -sembla ser que té molta tirada a Palamós, on ell solet posa en perill la població de gambes- li posen la catifa vermella. No cal ni parlar de les seves llegendàries estades al Palace. Missaire mudadís i inconstant, per fi ha sortit de l'armari i ha declarat als quatre vents el seu espanyolisme. De seguida es veu que no és una persona de fiar. Té bona planta i parla bé, però és un baliga-balaga. Next.

Més que President, en Rabell sembla un d'aquells homenots que esmorzen vedella amb bolets i que a mig matí es foten una platada de cargols, regant-ho tot amb vi novell i cigalons. Us l'imagineu en una roda de premsa, descamisat, llantiós i fotent bafarades d'all-i-oli? A en Rabell el visualitzo perfectament jugant al canari al bar de la cantonada amb monedes de deu cèntims i clavant cops a la taula amb els artells. És el candidat més panxacontent -en el sentit més literal de la paraula- i diuen que com a empresari no era cap llumenera. Per si no fos poc, el seu nom autèntic és José Luís Franco Rabell. Inexplicablement, s'ha menjat aquest primer cognom. Misteris de l'assessoria d'imatge.

 

De tots els candidats, en Miquel Iceta és el qui té pitjor imatge. És un home d'aspecte tou, fràgil, suós, i que es deplaça fent saltironets. La seva voluntat de complaure el fa semblar dèbil i submís, i les poques vegades que es treu els guants fa més pena que goig. L'Iceta és el candidat perfecte per un partit que fa aigües per tot arreu, l'equivalent a un tallat descafeïnat amb llet desnatada, natural i amb sacarina.

Si seguim la teoria de la supremacia de la imatge, hauríem de votar en bloc a la Inés Arrimadas. Rabiosament bonica, jove i elegant, té l'aparença d'una estudiant d'ESADE aplicada, però prou enrotllada com per deixar-te els apunts els dies que no vas a classe.

Precisament aquí rau la trampa, el gran engany: la Inés ens mira com si ens digués: vota'm, guapo. Tu vota'm, i ja ho veuràs. No ho féssiu pas! Aquesta noia bellíssima us esmicolarà el cor, entrareu a la perillosa friend zone i, un cop hagi aconseguit el que desitja, s'oblidarà de vosaltres i s'enrotllarà amb un de més guapo. Cabró, però guapo. I madrileny, que es veu que li agraden molt. Els més infeliços es convertiran en els seus pagafantes, un arquetip masculí -a voltes, femení- infame i menyspreable. Per la vostra pròpia dignitat, no voteu a la Inés. Si cal, demaneu a un amic -el mateix que us impedeix trucar a les ex de matinada, mamats- que us acompanyi el dia 27. Sobretot no ho feu, perquè l'endemà us en penedireu.

Jo reconec la meva debilitat: si algú vol venir amb mi a votar, pago les birres.

DUROS A QUATRE PESSETES

Sóc un entusiasta dels centres comercials. Si tingués vint anys seria un mall rat. El que em fascina més d'aquests llocs és la gent que s'hi congrega. A la seva darrera novel·la, Submissió, Houellebecq fa un exercici d'imaginació: què és el primer que passaria si un partit islamista guanyés les eleccions franceses? Doncs que els centre comercials es buidarien de gentussa. Ras i curt.

La setmana passada vaig visitar l'outlet de la Jonquera . Mentre ho feia pensava en aquesta misteriosa causa-efecte, que a dia d'avui encara no he aconseguit desentrallar. Si fos certa i un dia a Espanya guanyés un partit islamista, la majoria de centres comercials serien mig buits. El de la Jonquera en concret es buidaria gairebé del tot. És un lloc fascinant que no us heu de perdre. Mentre pujava per la rampa d'entrada empenyent el cotxet amb el meu fill petit vaig haver de deixar pas a dues dones franceses molt arriades (mare i filla?), cadascuna de les quals duia un carro de la compra ple fins a dalt de begudes alcohòliques barates. La més gran, en veure'm mirar el seu carro, va encendre una cigarreta, se la va col·locar de gairell i va somriure, com volent dir: "És el que hi ha, imbècil". En aquell moment vaig comprendre que la cosa prometia, i no em va defraudar en absolut.

La majoria d'outlets són plens de paios pretenciosos i de puc-i-no-vull. Fan una mica de ràbia, però en el fons, són persones relativament normals que volen comprar bones marques a preus baixos, per tornar al seu lloc de treball a fer el merda. Un bon exemple d'això és la Roca Village. Però el Gran Jonquera Outlet és completament diferent de tot el que havia vist fins ara.

Per començar, la immensa majoria dels clients són francesos. Més concretament, del sud de França. A l'estiu l'uniforme oficial és la samarreta de tires, tant ells com elles. Les falsificacions són la norma general, si bé allà no se'n troben (a diferència, per exemple, del Pertús, que de tanta marca falsa en podríem dir Little Bangkok).  A l'outlet que ens ocupa hi ha molt d'Adidas i molt de Nike. Em va sorprendre l'estètica gangsta dels compradors, amb cadenes d'or i tot. Per descomptat, tots anaven amb flip-flaps, o bé amb esportives llampants. I gorres, esclar. La gran majoria lluïen una panxolina preocupant, o bé eren directament grassos. Crec que la meva dona i jo érem les persones menys tatuades, i no us penseu pas que els tatuatges que la gent lluïaa eren aquestes obres d'art vintage que es veuen a vegades. Eren més aviat dels que et fan a la garjola, o que un amic que assegura que és tatuador et fa a canvi d'un pack de sis cerveses del Mercadona.

Molts compradors, potser la meitat, eren àrabs. Elles anaven tapadíssimes, amb aquella calor tan horrorosa, i ells es passejaven traient pit i mirant a dreta i esquerra, com pinxos de barriada (potser es referia a aquests, l'Houllebecq? I si és així, per què?). Tothom feia cara d'estar molt satisfet amb si mateix, i amb les compres que acabaven de fer. A l'hora de dinar tots es van congregar al buffet lliure. La cua era horrorosa, però m'ho vaig manegar per treure el nas: estimbes de menjar que formava muntanyes llefiscoses era devorat amb fruició per francesos de barbeta oliosa. He vist llagostes devastar sembrats amb més elegància i educació. Aquell buffet era el millor remei contra la gana.

La reproducció de la torre Eiffel que hi ha al vestíbul de la planta baixa ja és la primera promesa no complerta. Si algú busca una mica de charme français s'haurà de rascar la butxaca, perquè a l'imperi de la calça curta no n'hi trobarà. Enlloc donen duros a quatre pessetes.

AQUELLS DIES

Aquells dies que t'asseus davant de l'ordinador i t'adones que en realitat no tens absolutament res a dir. No es tracta de la síndrome de la pàgina en blanc -que és una cosa que mai no t'has acabat de creure- sinó de la ferma convicció que estàs a punt d'escriure una ximpleria tan òbvia i d'un vol intel·lectual tan baix que val més que malgastis el poc temps lliure que tens fent tombs per Internet, buscant alguna cosa, sense saber exactament quina, o potser esperant que en passi alguna.

Escriure a vegades és alliberador, però molt sovint també és una font d'angoixes i maldecaps. Tens la necessitat de fer-ho -potser autoimposada, o potser és una mena de força o impuls de naturalesa més romàntica- però a vegades no saps exactament què dir. T'adones que ja has gastat quasi totes les històries nocturnes, i que portes un estil de vida que t'impedeix recol·lectar-ne més. Posar a parir algú, com vas fer l'altre dia amb el pobrissó Arqueòleg Glamurós és arriscat, sobretot si no t'agrada crear-te enemics. Parlar de política també, sempre hi ha qui s'ofèn i decideix que mai més no comprarà res teu. També tens ganes de dir-ne alguna de grossa, però corren vents de correcció política i d'un neopuritanisme que fa que els navegants del Mayflower semblin assistents d'una rave. Pots divagar sobre el teu buit existencial, i sobre el vertigen que sents a vegades quan et lleves, però cadascú té els seus propis problemes, i tal i com està la cosa el que  tingui a dir un neuròtic és quasi irrellevant.

Abans escrivies històries. Contes i novel·les. Eres una mica potiner estilísticament, però trenar una història no et semblava tan difícil. Ara sí. I hi ha dies que escriure un post amb cap i peus -no pas aquesta porqueria que t'està sortint- et sembla una tasca titànica, d'heroi de l'antiguitat. Arribes a aquest punt del text, el rellegeixes i t'adones que només has escrit parides. Hi ha qui en diu, molt encertadament, palles mentals. Agafes el ratolí -no va gaire bé, fa temps que és poc precís-  i ho selecciones tot. El text es torna de color blau. Prems la tecla Supr i tot desapareix. Alliberament. "M'estimo més no penjar res que no pas publicar aquest post de merda", decideixes. Però al final t'hi repenses, perquè vulguis o no hi ha dedicat uns quants minuts, i ara mateix el temps és com el menjar: no pots llençar-lo perquè molta gent (tu mateix) no en té. Aleshores fas clic a la fletxeta de dalt i el text ressuscita, intacte. Com collons ho feien, abans, sense aquestes eines tan meravelloses? Decideixes que publicaràs el post perquè el més important és anar escrivint, i que els seguidors puguin entrenar com a mínim un cop per setmana. Nulla dies sine linia i tot això.

Previsualitzes el text. Decideixes que hi posaràs una foto perquè no es vegi tan carregós. Esculls aquesta, sense cap mena de lògica ni de continuació:

Potser algú es pensarà que has escrit això sota els efectes d'alguna droga, o bé borratxo, o amb un síndrome d'abstinència cruel i terrible. No és el cas. Es tracta d'escriure i d'incomplir una de les normes més bàsiques i elementals de l'escriptor: estripa tot el que no sigui essencial. No vulguis publicar-ho tot, i menys quan saps que no té cap sentit. Però, amics i amigues, sóc incapaç d'esparracar res. Gràcies per arribar fins aquí. Com a mínim ara em sento una mica millor. 

TORNA'T A AIXECAR, GOKU! (UNA REFLEXIÓ SOBRE EL 27-S)

Els qui passegem per la frontera dels quaranta tenim gravada la imatge d'en Son Goku, ensangonat i desfet, passant la bola d'Energia Universal a en Krilín perquè aquest la pogués llançar contra en Vegeta, que acabava d'arribar al planeta Terra i que, com un Pizarro qualsevol, volia matar a tothom. Els més friquis també recordem els Caballeros del Zodíaco, amb l'armadura destrossada i el cos matxucat, que s'aixecaven cada vegada que el seu enemic els tombava. Aquesta és una constant del manga japonès -curiosament, no pas del còmic americà- quasi un arquetip nipó: l'heroi, esquinçat, es resisteix a morir i planta cara una vegada i una altra, encara que sàpiga que perdrà. Tossudament alçats, que diu aquell.

Aquests dies a Twitter he vist coses que no creuríeu. He vist constitucionalistes catalans insultar amb agror sideral i ràbia infinita el Procés. He vist votants de Podemos i del PP aliar-se contra la llista unitària. He llegit menyspreus de tota classe, i he vist com les files unionistes, ara que veuen la victòria més a la vora, es van engrossint. He vist militants de Catalunya sí que es pot bloquejar a tota quanta persona no pensava com ells. He vist tuits jurant que la nostra llengua no és una llengua, i que si el PSOE i Podemos arriben al poder Espanya serà una arcadia encara més utòpica i benaurada que la nostra Catalunya independent. He vist els llibres de George Orwell maliciosament malinterpretats. He vist totes aquestes idioteses, i encara unes quantes més.

Hi ha qui diu que el Procés és una guerra. S'equivoquen: jo ho veig més aviat com una execució. Els unionistes són molts més, tenen més mitjans, més diners i més poder. Una mica com els perses contra els espartans. Aquests darrers sabien que perdrien, com potser nosaltres perdrem el 27-S, però no per això van abandonar la lluita. No oblidem que si els espartans van morir abans d'hora va ser degut a la traició d'un dels seus, segons Herodot, el pastor Efialtes (el pobre subnormal s'esperava una recompensa, però finalment els perses van ser aniquilats a Salamina i va haver de fer-se fonedís perquè els grecs no el matessin). Ara que els quillos s'han ensenyorit de tot el simbolisme i l'imatgeria espartana, potser fóra millor comparar-ho amb la famosa Batalla del Álamo, on els mexicans van anorrear un petit grup d'independentistes texans, que van fotre-hi collons i van resistir fins al final. De candidats a fer de Santa Ana, el pèrfid i sanguinari general mexicà, n'hi ha per triar i remenar.

Aquest 27 de setembre votaré a favor de la independència. Sóc una persona de centre. Per ser més exactes -com diu Houellebecq- d'extrem centre. Quan era jove deia que era de dretes, però suposo que en realitat ho feia per dur la contrària: en un entorn on tothom afirmava que era d'esquerres (encara que només fos de postureig), l'única manera que tenia per oposar-me te a la vil massa era defensar l'altra banda. Les esquerres radicals tampoc no m'agraden, entre d'altres coses perquè em guanyo la vida en una escola concertada i, si pugessin al poder, hauria d'anar a fer hamburgueses al Mc Donalds o al König. Per tant aquestes properes eleccions només tinc una sortida sensata: votar Junts pel sí. I si algú deixa de comprar les meves novel·les per una imbecil·litat com aquesta -us juro que m'ha passat- doncs què voleu que us digui, que se'n vagi a prendre vent (per dir-ho suaument i no haver d'escriure la paraula cul).

I és que si la cosa no fa un tomb radical és probable que perdem. I si perdem les conseqüències seran funestes, perquè l'Estat exercirà el seu dret de conquesta, i compte que no ens fotin un nou decret de Nova Planta en forma d'anul·lació de l'autonomia. I aquestes conseqüències les pagarem tant els separatistes com els unionistes. Si això passa,  tots aquests moments de lluita es perdran, com llàgrimes en la pluja. En moments així toca seguir l'exemple dels nostres herois japonesos. Fer com en Goku. Posar-nos dempeus una vegada i una altra. Perdre,  perdre i tornar a perdre. Fins que finalment guanyem.

(I recordeu: en Luke Skywalker -republicà i lluitador contra l'Imperi Galàctic- votaria SÍ. En canvi, en Darth Vader vota Ciudadanos).

ARQUEOLOGIA TUITERA

Fa un temps vaig crear un pefil fals a Twitter. Al principi era per fer el burro, però aviat vaig veure'm arrossegat pel dark side, i vaig acabar movent-me en ambients tuitaire-espanyolistes. Vaig convertir el meu àlter-ego virtual en un votant de Ciudadanos, PP o Vox, segons com bufés el vent. Era un personatge a qui li faltava mitja hora de forn -a couple beer short in the six-pack, que diuen els anglesos. En conseqüència, tots els seus tuits eren demencials, autèntiques insensateses que no podien sortir del teclat d'una persona equilibrada. Era una mena d'experiment, tenia curiositat per saber fins on arribaria tot plegat. Fins i tot em preguntava si tots aquells paios eren reals o eren trolls i fakes, com ho era jo. Però, ai las!, aviat vaig tenir retuits, i fins i tot uns quants seguidors. De fet, li anava molt millor al meu àlter-ego que no pas al meu perfil autèntic (que, també s'ha de dir, no és gaire actiu).

En aquelles cloaques vaig conèixer a l'Arqueòleg Glamurós.  Molts dels seus seguidors eren espanyolistes radicals, de manera que vaig pensar que ell també n'era un. Anava errat: ell també és català. A diferència de molts dels seus camarades, era molt d'equerres, però, com ells, es declarava enemic acèrrim del nacionalisme i del catalanisme, dos termes tan amplis com confusos.

En un moment donat, el nano va fer un comentari que hauria fet envermellir a en José Maria Aznar, i el meu àlter-ego, que ja us he dit que era un bon pàjaro, va córrer a felicitar-lo, potser massa emfàticament. L'Arquèoleg el va bloquejar a l'acte. Em va picar la curiositat i vaig investigar una mica. Té un bon nombre d'incondicionals que el defensen a capa i espasa i li riuen totes les gràcies. Internet, el camp de cultiu d'egos més gran del planeta, fertilitzat a base de likes, retuits i follows, ha engendrat un munt de personatges així. Però tenia coses importants a fer i aviat vaig oblidar-me'n.

Fa pocs dies la casualitat va fer que tornés a coincidir-hi, aquesta vegada a través del meu perfil real. Altre cop, perquè vaig respondre a uns comentaris ferotgement unionistes (per dir-ne d'alguna manera) que uns amics seus van retuitejar. Perquè us en feu una idea, un d'aquests amics té una gran bandera espanyola al seu perfil, i l'altre un dibuix d'unes rates de cloaca armades amb estelades i banderes de Catalunya. Perquè veieu quins ambients freqüenta, el company Arqueòleg: digue'm qui et segueix i et diré qui ets. Vaig saber que també tenia un bloc i un dia vaig visitar-lo. Segons les seves pròpies paraules, és la ploma més àcida de la xarxa. Encara avui sóc incapaç de detectar la ironia -si n'hi ha- en aquest epítet. No ho sé, potser sí que realment està convençut de ser la ploma més àcida de la Xarxa. L'Arqueòleg dóna suport a grups de l'òrbita de Podemos. Fins aquí tot fantàstic, seria pitjor que fos de Ciudadanos, però ens ha de fer reflexionar, sobretot als qui afirmen que els Iglesias i Colau boys són partidaris del dret a decidir. A banda d'això, escriu prou bé, té un corpus ideològic ben estructurat i és impossible no compartir algunes de les seves idees, en especial les que parlen de financiació, investigació i arqueologia.

La gràcia de tot plegat és que el nano té la pell molt fina. Sembla ser que és un dels personatges de la Xarxa que més gent ha blocat. Després d'investigar una mica vaig descobrir que se sent perseguit i assetjat, i de seguida que un debat se li fa una mica costerut, pam, ja t'ha blocat. Avui en dia, si l'Arqueòleg Glamurós no t'ha blocat és que no ets ningú. Podríem fer-ne samarretes: Jo també vaig ser bloquejat per l'Arqueòleg. Molts independentistes el coneixen, i la facilitat que té per defugir el debat i tirar pel dret ja comença a ser una llegenda a les xarxes socials. Se sent atacat per la seva condició de gai i de militant d'esquerres, però la gent únicament reacciona davant dels dels seus escrits. No he investigat en profunditat, però no he vist excessives manques de respecte ni burles massa cruels, encara que ell sí que se sent amb el dret de ser sarcàstic i disparar contra tothom que no balli al so que ell marca.  Si et uns personatge públic, Arqueòleg, t'arrisques a que la gent digui el que pensa de tu. I el que la gent pensa de nosaltres la majoria de vegades no ens agrada. Ho sento, nano, però tal com diuen els moderns, shit happens.

L'HUMANISME D'UNIÓ

Fa un temps, per motius que ara no venen al cas, vaig assistir a uns quants mítings d'Unió Democràtica de Catalunya. No sóc una persona intel·ligent, ni tan sols una persona llesta. Però no sóc un imbècil perdut, i normalment entenc les coses quan me les expliquen per tercera o quarta vegada. No va ser el cas de l'ideari d'UDC. Al cap de mitja dotzena de mítings, reunions i xerrades, encara era incapaç de saber quines eren les línies principals del partit.

Els mítings eren divertits. Confusos, però divertits. La cúpula no tenia la butxaca foradada, però el menjar i el beure no escassejaven. A vegades hi passaven coses divertides. Però en general eren obscurs, i l'única cosa que treies en clar era que UDC és un partit europeista i humanista.

Ara em preguntareu: què vol dir exactament ser humanista? No en tinc ni idea, i això que sóc llicenciat en Humanitats. Però us puc ben jurar que la gent d'Unió ho repeteix a la mínim que pot. L'humanisme aquí, l'humanisme allà. Segons la Wikipèdia, l'humanista és una persona crítica, sobretot en matèria de fe. Clarament, no és el cas d'Unió, que tot sovint fa de vella beata groupie de sants rocambolescos i seguidora de les corrents més ortodoxes dels Vaticà. De lletanies i rosaris, vaja.

És clar, doncs, que el que la gent d'Unió entén per humanisme no és el mateix que la majoria de nosaltres entenem per humanisme. O per dir-ho d'una altra manera:

A vegades també parlaven de cristianisme. Molt per sobre, per semblar moderns. Més en concret, de les arrels cristianes d'Europa i de Catalunya. En aquest punt he d'estar-hi d'acord: avui tots som agnòstics, però hem de conèixer, encara que sigui superficialment, la religió que ha alimentat i fet créixer la nostra cultura. M'esgarrifen aquests pares que s'enorgulleixen que el seu fill no sàpiga que Jesús va tenir dotze apòstols, o qui era Ponç Pilat. Sense un mínim background ni tan sols podran gaudir d'un llibre tan dolent com el Codi da Vinci, per no parlar d'obres mestres com el Nom de la Rosa. El cristianisme d'Unió és un cristianisme molt de Vaticà: intrigues i conjures als passadissos, hotels de luxe, xocolata desfeta i besamans. Allò tan catòlic de fes el que jo et digui, no pas el que jo faci.

Tot i les diferències conceptuals, ens hem d'alegrar que Unió hagi abandonat el procés i s'hagi passat a les files de l'unionisme (quina redundància més graciosa). Malgrat els seus infinits defectes i la fatxanderia insoportable del seu Estimat Líder, en Duran i Lleida, Unió és un partit catalanista, i hem d'esperar que si pacta amb el PP, amb Ciudadanos o amb el PSC (cosa ben probable a la mínima que puguin), intentarà diluir l'espanyolisme exacerbat d'aquests partits. Esperem-ho, perquè amb individuus com en Duran mai no se sap.