Aquests dies a Twitter he vist coses que no creuríeu. He vist constitucionalistes catalans insultar amb agror sideral i ràbia infinita el Procés. He vist votants de Podemos i del PP aliar-se contra la llista unitària. He llegit menyspreus de tota classe, i he vist com les files unionistes, ara que veuen la victòria més a la vora, es van engrossint. He vist militants de Catalunya sí que es pot bloquejar a tota quanta persona no pensava com ells. He vist tuits jurant que la nostra llengua no és una llengua, i que si el PSOE i Podemos arriben al poder Espanya serà una arcadia encara més utòpica i benaurada que la nostra Catalunya independent. He vist els llibres de George Orwell maliciosament malinterpretats. He vist totes aquestes idioteses, i encara unes quantes més.
Hi ha qui diu que el Procés és una guerra. S'equivoquen: jo ho veig més aviat com una execució. Els unionistes són molts més, tenen més mitjans, més diners i més poder. Una mica com els perses contra els espartans. Aquests darrers sabien que perdrien, com potser nosaltres perdrem el 27-S, però no per això van abandonar la lluita. No oblidem que si els espartans van morir abans d'hora va ser degut a la traició d'un dels seus, segons Herodot, el pastor Efialtes (el pobre subnormal s'esperava una recompensa, però finalment els perses van ser aniquilats a Salamina i va haver de fer-se fonedís perquè els grecs no el matessin). Ara que els quillos s'han ensenyorit de tot el simbolisme i l'imatgeria espartana, potser fóra millor comparar-ho amb la famosa Batalla del Álamo, on els mexicans van anorrear un petit grup d'independentistes texans, que van fotre-hi collons i van resistir fins al final. De candidats a fer de Santa Ana, el pèrfid i sanguinari general mexicà, n'hi ha per triar i remenar.
Aquest 27 de setembre votaré a favor de la independència. Sóc una persona de centre. Per ser més exactes -com diu Houellebecq- d'extrem centre. Quan era jove deia que era de dretes, però suposo que en realitat ho feia per dur la contrària: en un entorn on tothom afirmava que era d'esquerres (encara que només fos de postureig), l'única manera que tenia per oposar-me te a la vil massa era defensar l'altra banda. Les esquerres radicals tampoc no m'agraden, entre d'altres coses perquè em guanyo la vida en una escola concertada i, si pugessin al poder, hauria d'anar a fer hamburgueses al Mc Donalds o al König. Per tant aquestes properes eleccions només tinc una sortida sensata: votar Junts pel sí. I si algú deixa de comprar les meves novel·les per una imbecil·litat com aquesta -us juro que m'ha passat- doncs què voleu que us digui, que se'n vagi a prendre vent (per dir-ho suaument i no haver d'escriure la paraula cul).
I és que si la cosa no fa un tomb radical és probable que perdem. I si perdem les conseqüències seran funestes, perquè l'Estat exercirà el seu dret de conquesta, i compte que no ens fotin un nou decret de Nova Planta en forma d'anul·lació de l'autonomia. I aquestes conseqüències les pagarem tant els separatistes com els unionistes. Si això passa, tots aquests moments de lluita es perdran, com llàgrimes en la pluja. En moments així toca seguir l'exemple dels nostres herois japonesos. Fer com en Goku. Posar-nos dempeus una vegada i una altra. Perdre, perdre i tornar a perdre. Fins que finalment guanyem.
(I recordeu: en Luke Skywalker -republicà i lluitador contra l'Imperi Galàctic- votaria SÍ. En canvi, en Darth Vader vota Ciudadanos).
