UNA PREGUNTA SOBRE ÈTICA MÈDICA

Fa dies que em pregunto una cosa: els metges que durant tots aquests anys han negociat amb els visitadors mèdics -i han receptat, de manera perfectament conscient, un medicament de marca mentre sabien que n'hi havia un de genèric que era el triple de barat i igual d'efectiu- són els que protesten i demanen que la Generalitat tingui actuacions justes i ètiques? Tots aquests metges que s'han tret un sobressou amb un comportament poc ètic formen part dels sanitaris indignats? Els metges que visiten d'estranquis i els que cobren cent cinquanta euros per un reconeixement de cinc minuts també acampen demanant justícia i clamant per la sanitat pública? Els que fan servir -d'amagat, és clar- recursos de la Seguretat Social per a les seves consultes privades també estan enfadats amb el conseller?
Com a hipocondríac, sóc admirador i client molt asiduu d'aquest grup professional, però això no treu que trobi estrany que alguns metges s'estripin les vestidures quan, anys enrere, s'havien pagat el totterreny i l'apartament de la Costa Brava gràcies a les indústries farmacèutiques i a d'altres tripijocs alegals.

ELLES HO FAN MÉS

Sempre és complicat parlar de temes de gènere (bé, en realitat és complicat parlar de quasi tot, perquè sempre hi haurà algú disposat a indignar-se: la gent té massa poc sentit de l'humor). Malgrat tot, en alguns aspectes hi ha diferències obvies i, crec jo, irrefutables. Per exemple, les dones llegeixen més narrativa. Aquest estiu, a la platja, moltes dones llegien novel·la, mentre que els seus acompanyants masculins es limitaven a fullejar un diari, generalment esportiu. Poques dones llegien diaris i pocs homes llegien novel·les. Estrany? Molt. Al metro passa una cosa semblant. Sembla que la ficció interessa més a les dones, mentre que els homes es conformen amb el món on viuen. Possiblement hi hagi algun estudi antropològic o psicològic al respecte, ho desconec.
Però en el món editorial i dels premis literaris, curiosament, els percentatges s'equilibren, i crec que el nombre d'escriptors i d'escriptores és força proporcional. Això vol dir que hi ha menys dones que homes que s'atraveixen a escriure? Segurament que sí, tenient en compte els percentatges de lectors/es i escriptors/es. Però la dona, definitivament alliberada i amb les responsabilitats -normalment- compartides amb la seva parella, té més temps per llegir, per escriure, per consultar blogs i per apuntar-se a tallers literaris i clubs de lectura. El futur de la literatura és seu.
I sí, la de la foto és la Paris Hilton. Llegeix l'Art de la Guerra de Sun Tzu, el famós tractat militar xinès. Si ella ho fa, ningú té excusa per escapar-se'n.

COSES QUE PASSEN

Primer de tot, mireu aquest vídeo:

A mi em va passar una cosa semblant. Va ser en un torneig de KickBoxing a Barcelona, no recordo a quin pavelló. Vaig anar-hi amb la meva xicota d'aleshores. Els nostres seients eren just al davant d'una colla de skinheads terrorífis que, per acabar-ho d'adobar, anaven completament borratxos. Havia pagat força diners per aquelles entrades, de manera que no vam tenir més remei que seure allà al davant. Els skinheads -duien samarretes de l'Espanyol- es dedicaven a cridar i a molestar a tothom qui tenien a la vora, nosaltres inclosos. Poques vegades a la vida he passat tanta por. Finalment els guàrdies de seguretat -va fer falta un petit esquadró- els van fer fora i vam poder veure tranquil·lament la vetllada. Però a nosaltres no ens van donar cap cervesa...

COSES QUE EM FAN FELIÇ

Aquest matí conduïa i he sentit un d'aquells programes de ràdio que fan els diumenges al matí. Una mena de psicòleg explicava a la locutora  un truc per ser feliç. La primera part consistia en escriure una llista de coses que ens fan sentir bé. Com que era hora de fer un tallat m'he deturat en un bar de carretera i he demanat paper i boli a la cambrera. M'ha sortit aquesta llista. L'ordre és completament aleatori:

- Anar a un bar on no he estat mai, fotre'm un parell de tallats i llegir o escriure.
- Que els meus escriptors preferits treguin llibres nous.
- Veure Game of Thrones, Spartacus, Misfits, Californication i Nurse Jackie.
- El primer dia de vacances que, com tothom sap, és el millor dia de vacances.
- Anar al gimnàs i sortir sentint-me bé, sense que m'hagin trencat la cara.
- Que algú em digui que li ha agradat la meva novel·la, o algun conte meu, o que llegeix aquest blog.
- Rebre mails de desconeguts dient lo del punt anterior.
- Fer una escapada a Alacant.
- Fer un Ryanair, quan encara n'hi havia a Girona, i escapar-nos amb la meva dona, quan encara no estava embarassada.
- Els sopars de vins i formatges. Darrerament només són de formatges (bé, en realitat jo sí que bec vi, però no és el mateix).
- Els còmics i les pel·lícules de superherois.
- Comprar una cosa xul·la, que funcioni i que duri més de dos anys.
- Els gadgets tecnològics inútils i els matins de dissabte plujosos.
- Els dilluns a la tarda, quan s'acaba el dia i t'adones que no ha estat tan dur, i que tu pots amb això i més.

LA MALEDICCIÓ DE LA FAMÍLIA LEE

En Bruce Lee va morir als trenta-tres anys com a conseqüència d'una reacció al·lèrgica a un medicament contra les migranyes. Es deia que era ionqui perquè durant l'autòpsia van trobar traces de marihuana al seu cos. Eren residuals, com les que trobaríem en la meitat dels adolescents catalans. Una quantitat, en definitiva, que no pot matar a ningú. També es deia que havia estat enverinat per la màfia xinesa -les tríades- com a venjança per haver ensenyat Kung Fu als occidentals. Tot i que és una hipòtesis molt cinematogràfica, molt de pel·lícula de diumenge al cinema del casal parroquial, el cert és que els xinesos van amenaçar-lo i desafiar-lo vàries vegades per aquest mateix motiu (d'altra banda, tots els que estigueu una mica ficats al món de les arts marcials sabreu que els combats de desafiament són una cosa que encara avui se segueix fent).
El seu fill Brandon va morir durant el rodatge de The Crow. Només tenia vint-i-vuit anys. Una bala buida -de les que es fan servir per fer primers plans- va quedar encallada dins d'una pistola, que més tard va ser carregada amb bales de fogueig. Quan van disparar-la la pòlvora va empènyer la bala buida, que va convertir-se en un bala de debò. L'escena en qüestió surt al còmic -en el qual la pel·lícula es va inspirar- però no el la pel·li.

THE CROW

Avui us regalo una de les meves escenes preferides d'una de les meves pel·lícules preferides.

LA VENEDORA DE ROSES: UNA HISTÒRIA AMB MORALITAT

Els meus amics i jo érem a la terrassa d'un bar de Benidorm i se'ns va acostar una venedora de roses. Era una gitana geperuda i esdentegada que vestia amb parracs. Em va mirar i em va preguntar si li volia comprar una rosa. Tots els rodamóns, captaires i bojos sempre em miren  primer a mi. Encara que vagi amb un grup gran jo sóc el seu objectiu. És molt pesat. Una vegada algú em va dir que era perquè quan els trobo me'ls quedo mirant. És molt possible: quan aquests paios em claven els ulls m'és impossible apartar la vista.
La gitana en qüestió feia molta llàstima i vaig acabar comprant-li una rosa. La dona me la va donar, vaig pagar i ella va desaparèixer entre la gentada.
"Aquí estic" vaig pensar, "A la terrassa d'un bar de nit de Benidorm amb una rosa mig mustia a la mà". Em sentia imbècil. Prop nostre hi havia un grups de noies que ballaven i vaig pensar que encara en trauria profit. Vaig acostar-me, procurant no fer tentines i fent cara de persona seriosa, com ens havia ensenyat el Doctor Slump.
- ¿Quieres una rosa? -vaig dir, més o menys, allargant-li la flor.
Estranyament la noia no es va posar a riure, sinó que va somriure.
- Gracias - va respondre - ¿Puedo saber por qué me la regalas?
Una persona més segura de si mateixa - o més bona que jo lligant- hauria fet algun comentari sobre els seus ulls, sobre els seus llavis, el que fos. En canvi, jo vaig quequejar:
- La he comprado a una gitana vieja que me ha dado mucha pena.
- Ya veo... - va dir ella. Era una andalusa moreníssima, la recordo perfectament.
Aleshores vaig sentir un impacte al clatell. No va ser gaire fort però em va agafar per sorpresa. Vaig girar-me, pensant que em trobaria al xicot de l'andalusa moreníssima. Però no: era la venedora de roses.
- Mucha pena da tu madre, desgraciao! - va cridar la vella, tirant capellans pels forats que tenia entre les dents. Va aixecar el pom de roses per clavar-me un altre cop (la gent de la terrassa es feia un fart de riure) però vaig aconseguir esquivar-lo. La vella va marxar, remugant insults i juraments.
Més tard vaig tornar a veure l'andalusa però a ella se li escapava el riure cada vegada que m'hi acostava. Ja no va haver-hi manera d'arreglar res.
A aquestes alçades de la història segur que ja heu endevinat quina és la moralitat (moralina, diuen alguns):  no hi ha cap bona acció que es quedi sense càstig.

BINGO!

Anys enrere m'encantaven els bingos. Una amiga meva treballava en un que hi havia prop de casa i de tant en tant la visitàvem. Per quatre duros podies menjar, i els plats combinats eren prou bons. El beure també era barat i generalment no era de garrafa. L'única cosa que havies de fer era anar amb compte a l'hora de comprar cartrons.

Cada vegada que hi entraves et donaven un regal. Recordo una nina -d'aquelles que fan basarda-, un marc de fotos i una samarreta verda que durant una època vaig dur i que, curiosament, va rebre encesos elogis per part de gent a qui jo considerava entesa en roba (era impagable veure la cara que feien que els hi deia que me l'havien regalada al bingo). Algunes persones entraven, recollien el regal i sortien tot seguit. Alguns -sobretot gitanos- hi anaven amb amics i familiars, de manera que cadascú s'enduia un regal, suposo que per vendre'ls més endavant.
Em trencava el cor veure avis fent cua abans que el bingo obrís, i encara era pitjor veure com sortien sense haver guanyat ni cinc. Al bingo hi trobes una tipologia de ludòpates molt concreta: els més seriosos es dediquen a les màquines -a l'avantsala hi havia escurabutxaques plenes de xinesos, demà en parlaré detalladament- i a les cartes. Els ludòpates de bingo són gent solitària, moltes vegades vídues, amb molt temps per perdre. No crec que siguin addictes al joc, sinó que necessiten sortir de casa i passar la tarda amb gent. Conserven un bri d'esperança i pensen que algun dia guanyaran.
Si et quedaves fins a l'hora de tancar era fàcil que et trobessis al mig d'un problema. A vegades els xinesos i els magrabins de escurabutxaques no volien marxar i els amos havien d'avisar a la policia. També hi havia baralles: un cop un traficant va bufetejar a un altre paio (un client que li devia diners?) i un altre dia un negre va clavar coces a un blanc tot cridant-li: "Yo no soy tu amigo!".

TATUATGES CADUCATS

La setmana passada em vaig regirar el turmell i, per afavorir la recuperació, vaig anar a caminar a la platja. Hi quedava força gent: alguns guiris rerasegats i, sobretot, autòctons que aprofitaven els darrers caps de setmana de sol.
Prop nostre s'hi va instal·lar una colla de gent a la trentena que anaven amb mainada petita. La majoria duien tatuatges i pírcings. En veure'ls no podies evitar imaginar-te'ls més joves, en una discoteca de la Zona Hermètica de Sabadell o potser al Pont Aeri. Segurament ells estaven catxes i elles eren unes chonis  que, volguessis o no, es feien mirar. Els tatuatges sobre els seus cossos joves i musculats eren precisos, i potser alguns fins i tot eren bells.  
Però el temps passa: s'han casat, han tingut criatures i ja fa anys que no trepitgen un gimnàs. Aquell drac oriental que s'havien tatuat al braç ara s'ha engreixat tant que sembla una vaca llargaruda. El tribal que elles duien sobre el cul és ara una figura amorfa, incerta. Els tatuatge que es van fer per tapar d'altres tatuatges es veuen més sobrers i artificials que mai. Tot penja, tot cau.
Els petits Kevins i Jennys corrien per la platja, tirant sorra a tothom. D'aquí a uns anys ells també aniran a discoteques bakalas -si és que encara queda alguna cosa que s'hi assembli- i seran els reis del mambo. Catxes ells, macizorras elles. Es faran tatuatge que molarán mazo i que el temps s'encarregarà de deformar. Tal com cantava l'Elton John, The circle of life.

L'11-S: ON ERES TU?

  

Aquests dies les ràdios i les televisions van plenes de programes especials on la gent explica on era i què feia l'11-S. La majoria  eren a llocs interessants i feien coses de gran trascendència. De fet, molts eren a Washington o a Nova York, o en tornaven, o estaven a punt d'anar-hi, o estaven volant cap allà. Quasi ningú era a casa seva, ni tansols al país -en moments com aquests em penedeixo de no haver estudiat Periodisme-. Aquests dies tinc la sensació de viure dins d'un Twitter o d'un Facebook que va amb deu anys de retard. Anyway.

Jo no era a cap lloc interessant. Dinava amb els meus pares, com fèiem cada diumenge. Vàrem anar a un restaurant del poble i vaig menjar carn a la brasa amb alioli. Allà vam saber que un avió s'havia estavellat contra les Torres Bessones. Tothom va creure que havia estat un accident. Després vaig anar a un bar, on havia quedat amb els meus amics per prendre cafè i anar a jugar a rol. Quan vaig arribar al bar la segona torre havia caigut i ja era obvi que es tractava d'un atac. Les reaccions van ser diverses: alguns es limitaven a mirar la televisió sense fer cap gest, com si fossin bous. Els més alternatius, somrient, deien que ja els hi estava bé, als americans. Una noia plorava. Jo seia a la barra amb l'amo del bar, intentant descobrir de quina nacionalitat eren els atacants. Ell deia que eren iranians i jo deia que eren de Corea del Nord. Vaig voler-me quedar al davant del televisor a veure com es desenvolupaven les coses però alguns dels meus col·legues tenien pressa per anar a jugar a rol. La història del món estava canviant davant dels nostres nassos i nosaltres només pensàvem en matar orcs i goblins. Vist així, suposo que és normal que no estigués a Nova York, ni a Washington, ni tansols a Barcelona.

LA MILLOR DIETA

L'altre dia el meu amic Òscar em va preguntar com m'ho feia per mantenir-me prim (raonablement prim, afegeixo jo, que els anys no passen en va). Li vaig respondre que practicant boxa. El que no vaig fer va ser especificar: el que fa perdre quilos no és la boxa en sí mateixa sinó l'estrés que genera. Quan et posen un gegant al davant, un esdentegat o un paio que no té ni un centímetre de pell sense tatuar ja has perdut dos o tres quilos abans de començar l'entrenament.
Fa uns quants mesos vaig lluitar amb un tio estrany. Tenia tots dos avantbraços coberts de cicatrius paral·leles de la mateixa mida. En tenia quatre o cinc a cada avantbraç. Impossible saber si eren escarificacions ornamentals com les que es fan les dones africanes -i alguns freaks- o bé si eren automutilacions. Vaig estar bona part del combat intentant decidir-me: si era la primera opció es tractava d'un boig. Si era la segona, d'un boig molt perillós. Mentre rumiava i intentava fixar-me en les cicatrius -semblaven antigues- el tio va tenir temps d'estomacar-me de valent.
Després del combat, a banda de sentir un zumzumeig molt molest a les orelles, havia perdut uns quants quilos -i suposo que unes quantes neurones també-. El mètode Dukham pot ser molt efectiu però si de debò voleu perdre pes no ho dubteu: apunteu-vos a un gimnàs de boxa.

IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

Suposo que alguns de vosaltres ja l'haureu llegit, però pels qui no val la pena. He extret aquest text del blog de Jesús Maraña. 


El modelo educativo vigente en Catalunya nace de una ley aprobada por el Parlament catalán en 1983 sin un solo voto en contra. El Tribunal Constitucional refrendó en 1994 la legitimidad de la inmersión lingüística, elogiada por la Unesco, por la UE y por los órganos más competentes en la materia como una herramienta ejemplar para una sociedad bilingüe. No se conoce un solo estudio científico que demuestre que los alumnos catalanes tienen una menor competencia en castellano que los de otras comunidades. De hecho, los informes PISA apuntan precisamente lo contrario. Se cuentan con los dedos de una mano los casos concretos de padres que no quieran que sus hijos conozcan y utilicen como mínimo dos lenguas. ¿Por qué vuelven entonces a sonar las trompetas de la ruptura de España? Porque el chapucero rompecabezas en que finalizó el cepillado del Tribunal Constitucional al Estatut ha permitido que algunos jueces del Tribunal Supremo y del TSJC puedan dar alas a una interpretación falsa de la realidad. El castellano no está “perseguido” en Catalunya, como se empeñan en proclamar las voces más montaraces de la derecha política y mediática. Y lo saben, como también saben que la inmensa mayoría de la sociedad catalana no aceptará que se entierre alegremente su modelo educativo. Esas voces solo hablan de “órdago nacionalista-separatista”. Lo anuncian con tanta insistencia que cabe preguntarse si no lo estarán deseando.

THANK GOD IS FRIDAY!

EL MISTERIÓS CAS DE LES SANDÀLIES DESAPAREGUDES

Ahir vaig anar al gimnàs. Després de la classe de boxa vaig dutxar-me (amb les xancletes de dutxa, és clar) i em vaig vestir. Quan vas al gimnàs a ple estiu tornes a suar sortint de la dutxa, de manera que és important dur roba molt fresca: pantaló curt, camises o samarretes obertes i sandàlies. Vaig vestir-me i, quan vaig posar-me de puntetes per agafar les sandàlies -les guardo en una lleixa que serveix precisament per això, per guardar sabates- vaig donar-me compte que no hi eren. Vaig pensar que potser les havia deixades al terra i vaig ajupir-me per buscar-les. Tampoc hi eren. Que estrany.
- Què busques? - va preguntar un paio cobert de tatuatges. Al meu gimnàs sóc l'únic que no vaig tatuat.
- Les meves sandàlies. No les trobo.
- Fa una estona a en Pedro -és un nom fals- li ha passat el mateix. Has trobat a faltar alguna altra cosa?
Espantat, vaig posar la mà a la butxaca dels pantalons. El mòbil era allà i els pocs diners que duia també.
- Em sembla que tot està correcte.
- A ell tampoc li han agafat res més. Però em sembla que us han robat les sandàlies a tots dos.
Vaig quedar-me en silenci, assentint amb el cap. Algú havia entrat als vestidors d'un gimnàs i havia robat dos parells de sandàlies. Molts dels meus companys tenen mòbils de darrera generació, jaquetes de motorista i coses per l'estil, però els lladres es van conformar amb les meves sandàlies fetes malbé (mai més compraré res a l'H&M) i amb les del meu company Pedro. Cal ser atrevit per cometre una estupidesa així en un gimnàs especialitzat en boxa, Arts Marcials Mixtes i d'altres esports de contacte. Jo sóc un tio pacífic i relativament inofensiu però en Pere pesa deu o quinze quilos més que jo (de múscul, és clar) i ha participat en uns quants combats professionals.
La qüestió és que ahir vaig haver de tornar a casa amb les sandàlies de dutxa. El lladregot té sort però, des d'aquí, vull donar-li un consell: si necessites sandàlies compra'n unes a mercat. Són molt barates. Fins i tot pots anar a l'H&M (tot i que no t'ho recomano perquè se't faran malbé de seguida). Si et fan falta sis o set euros te'ls puc donar. Però fes-te un favor i no tornis a robar res més al meu amic Pedro: ell no té tantes contemplacions com jo.