La setmana passada em vaig regirar el turmell i, per afavorir la recuperació, vaig anar a caminar a la platja. Hi quedava força gent: alguns guiris rerasegats i, sobretot, autòctons que aprofitaven els darrers caps de setmana de sol.
Prop nostre s'hi va instal·lar una colla de gent a la trentena que anaven amb mainada petita. La majoria duien tatuatges i pírcings. En veure'ls no podies evitar imaginar-te'ls més joves, en una discoteca de la Zona Hermètica de Sabadell o potser al Pont Aeri. Segurament ells estaven catxes i elles eren unes chonis que, volguessis o no, es feien mirar. Els tatuatges sobre els seus cossos joves i musculats eren precisos, i potser alguns fins i tot eren bells.
Però el temps passa: s'han casat, han tingut criatures i ja fa anys que no trepitgen un gimnàs. Aquell drac oriental que s'havien tatuat al braç ara s'ha engreixat tant que sembla una vaca llargaruda. El tribal que elles duien sobre el cul és ara una figura amorfa, incerta. Els tatuatge que es van fer per tapar d'altres tatuatges es veuen més sobrers i artificials que mai. Tot penja, tot cau.
Els petits Kevins i Jennys corrien per la platja, tirant sorra a tothom. D'aquí a uns anys ells també aniran a discoteques bakalas -si és que encara queda alguna cosa que s'hi assembli- i seran els reis del mambo. Catxes ells, macizorras elles. Es faran tatuatge que molarán mazo i que el temps s'encarregarà de deformar. Tal com cantava l'Elton John, The circle of life.
