Em fan por les llagostes. No pas les marines -que, per la seva aparença alienígena, tampoc són sant de la meva devoció- sinó les terrestres. El que a Girona en diem saltamartins o, més vulgarment, saltamontes. No és que em facin fàstic, sinó que els hi tinc fòbia. Per mi l'infern és una plaga de llagostes, o una habitació plena d'aquests insectes diabòlics. Fins i tot tinc esgarrifances a l'hora d'escriure aquest nom tan sinistre, i ni parlar-ne de penjar una foto per il·lustrar el post.
Fa dies que al meu garatge hi ha un d'aquests saltamartins. Fins fa poc era a la paret de la plaça de pàrquing del meu veí. Me'l mirava amb por que em saltés al damunt com un dimoni sorgit dels averns. Però ell es quedava allà, quiet com un malparit. Al final vaig pensar que era mort, i que seguia penjat a la paret per algun caprici de la física, o per obra del Maligne. Al capdavall, quants dies pot aguantar un d'aquests monstres sense menjar?
A principis de setmana va desaparèixer. Vaig pensar que el meu veí s'havia afartat de tenir-lo allà palplantat, i que l'havia liquidat d'un cop. El meu veí, el meu heroi. Però no: avui he vist que el saltamartí encara és al garatge i, encara pitjor, ara s'està a la columna que hi ha a la meva plaça de pàrquing. Per què collons no es mor, el fill de puta? Què menja? Suposo que deu sortir del pàrquing a rosegar les flors de les veïnes i després torna a entrar. Per acabar-ho d'adobar, encara s'ha fet més gran, i ara ja sembla un d'aquells monstres llegendaris de l'antigor. Em veig valent de boxejar contra un albanokosovar de cent quilos i amb el cos cobert de tatuatges patibularis, però sóc incapaç de fer fora del meu garatge un saltamartí -això sí, deu ser el puto rei dels saltamartins. Ahir mateix, en comptes d'entrar el cotxe al garatge per poder baixar la compra i pujar-la a l'ascensor, vaig haver d'aparcar al carrer i carretejar-ho tot amut i avall. El meu fill de tres anys tampoc no s'atreveix a matar-lo i la meva dona no ho fa perquè la violència contra els insectes no li agrada, tot i que m'he afartat d'explicar-li que els saltamartins no són insectes comuns, sinó petits aberracions enviades a la Terra per torturar-nos. Només hi ha una criatura que les superi en vilesa i maldat, les gavines, però d'aquestes ja en parlaré en un altre post.
De manera que si hi ha algú més valent que jo que s'atreveixi a fotre'l fora ja sabeu on trobar-me. Us tornaré el favor si mai heu de boxejar contra un albanokosovar de cent quilos i amb el cos cobert de tatuatges patibularis.
