Els assistents del congrés teníem un carnet que ens segellaven a cada conferència. Ens van avisar que era molt important no extraviar-lo. Per descomptat, durant el segon o el tercer dia vaig perdre el meu. Afortunadament coneixia a un paio de l'staff. El nano en qüestió feia dues nits que no dormia, enfeinat entre la organització i les festes. Tan el podies trobar en un bar de copes com a la multitudinària marató d'aeròbic que van organtizar (i on no vam poder participar per por de sofrir un patatús). Ell mateix semblava impressionat de la seva pròpia resistència. Quan t'explicava el ritme de vida que duia aquells dies ho feia amb una ganyota d'incredulitat, com si no s'ho cregués. Fos com fos em va aconseguir un carnet nou amb el nombre de segells que li vaig dir (em vaig portar bé i li vaig dir la veritat. Hauria pogut fer trampes i saltar-me la conferència de la tarda però em feia mal el cor).
Van haver-hi moltes coses més durant aquells dies. No les explico totes per no allargar-me i avorrir els qui encara teniu la moral de llegir aquest blog (per cert: durant aquest any em proposo potenciar-lo d'alguna forma, encara no sé quina. S'accepten idees). La segona nit, per exemple, vam acabar prenent copes en un bar que semblava un bordell, com a mínim estèticament. Hi vam conèixer dues noies de Madrid. Un dels meus amics feia de traductor de l'altre, massa cuit per parlar en castellà. La conversa va anar més o menys així:
- Digue'ls-hi que són dues guilles ferides (aleshores ens feia molta gràcia aquesta expressió, la fèiem servir quan algú anava molt calent o, senzillament, quan anàvem borratxos).
L'altre el va traduir fielment:
- Mi amigo dice que sois dos zorras heridas.
- No empezamos bien, chavales. Para follar vais mal - respongueren elles amb més raó que un sant. La sang no va arribar al riu i al final els qui anaren a dormir calents com guilles, ferides o no, foren els meus amics.
També recordo un combat amistós contra un karateca calb i amb ulleres, i una noia que es deia Isolda i que es va sorprende que hagués sentit parlar de "Tristany i Isolda" (que, lògicament, mai he llegit). I, per un d'aquells estranys mecanismes de la memòria recordo amb tot detall la tornada amb furgoneta. Tret de l'heroïc conductor tots pesàvem figues. En un d'aquells moments entre el son i la vigilia vaig entreobrir els ulls. Allí ens trobàvem. Fets pols, però sempre sentint-nos invencibles: estàvem cansats perquè ens donava la gana estar-ho. Aquella tornada va ser el primer cop en ma vida (després en vindrien molts més) en què vaig desitjar tenir sempre vint anys. Ser sempre jove i estudiant, sortir de nit i anar d'una banda a una altra. Conèixer gent, prendre copes, guadir de la vida com si fos una mena de festa que no s'acaba. Fer combats a la platja amb karateques calbs i amb ulleres, i conèixer noies que es diguessin Isolda, o com fos. No conèixer les ressaques ni les responsabilitats. Va ser la primera vegada que vaig pensar que tan de bo allò durés per sempre, que nosaltres duréssim per sempre.
Fins que vam arribar a Girona i la realitat ens va pegar amb més força que qualsevol dels cops de peu que em va clavar el karateca.
Que, per cert, era de Lleida.
