Ara mateix el vent bufa amb força. Les persianes rondinen, i les ràfegies udolen pels conductes de ventilació del bloc de pisos. Tot sembla fràgil i trencadís. Anys enrere anàvem a Barrakes de Girona, contents com gínjols perquè avui hi ha canvi d'hora i teníem més estona per beure i fer l'idiota. Segurament feia tant o més vent que ara, i a vegades fins i tot plovia, però ens era igual. Enfangats i enfredolits, cada nit ens presentàvem a la Copa a l'hora en punt. Puntuals com militars. Sortir al carrer amb aquest temps ara em sembla una bogeria, però abans ho trobava perfectament normal. De fet, els estranys eren aquells qui no ho feien. No ens costipàvem, ni teníem ressaques: ens sentíem inmortals. En certa manera, ho erem.
Quan la tardor s'aferma i comencen les Fires de Girona escolto obsessivament a l'Adrià Puntí -ara en Josep Puntí-. És una mena de tradició personal. No sé massa bé com va començar, ni per què, però per mi en Puntí i la tardor gironina són com la ginebra i la tònica: difícils de beure si els separes, però genials si els combines.
Aquesta nit tan fosca i freda vull fer-vos partíceps d'aquesta tradició meva. La cançó que segueix no és la millor ni la més coneguda d'en Puntí, però és una de les que escolto amb més obstinació. Espero que la gaudiu.
