La setmana passada vaig llegir un article sobre el fundador i propietari d'IKEA, Ingvar Kamprad. Algunes coses ja les sabia, però sempre està bé que et refresquin la memòria, sobretot si tens pensat comprar-te un sofà nou i no saps on anar. Per exemple, en vàries ocasions s'ha parlat de l'explotació laboral que sofreixen els treballadors que fabriquen els mobles. Fins i tot s'ha parlat d'explotació infantil. És curiós que hi hagi tanta gent disposada a boicotejar la Coca Cola bevent, per exemple, Meca Cola, però després facin cua a l'IKEA els dissabtes a la tarda.
Però centrem-nos en la figura d'Ingvar Kamprad. La seva obsessió per estalviar és llegendària. Viu en una casa prefabricada, com els penjats que surten a les sèries americanes. Es desplaça amb transport públic i vesteix com un jubilat pobre -a vegades li han vetat l'entrada a alguns actes en pensar-se que era un iaio xafarder i ociós-. Fa les compres personalment, i inverteix moltíssim temps a l'hora d'escollir quin és el producte més barat. Va amunt i avall amb línies aèries de baix cost, aguantant les humiliacions i els mals tractes com qualsevol altre passatger. Esperit humil o transtorn obsessiu? Personalment em decanto per la segona opció.
O potser és un sentiment de culpa? De jove va tenir contacte amb partits pro-nazi, i va ser-ne un militant molt actiu i convençut (massa sovint ens oblidem que Suècia, tot i que teòricament era neutral -com Espanya- va ser un dels aliats més fidels del Führer). Ell ho ha reconegut públicament, limitant-se a dir negre quan ahir deia blanc. I santes pasqües. De fet, la línia de mobles de l'IKEA segueix, en certa manera, l'esperit nacional-socialista: productes a preus baixos per fer contenta la massa, i alhora uniformitzar-la. Kamprad també ha reconegut públicament el seu alcoholisme, modalitat vodka.
Malgrat tot, s'ha de reconèixer que aquest home és un geni: IKEA segurament és l'única cadena del món que fa pagar pel catàleg i, el pitjor de tot, és que la gent fa cua per comprar-lo.
