Les CUP estan d'enhorabona per la seva irrupció al Parlament. Sempre és bo que l'arc parlamentari sigui plural i divers, i per aquest fet podem congratular-nos de la seva entrada. A més, les CUP sempre han promès defensar la gran majoria silenciosa i els grups més vulnerables. Tot això és fantàstic i, com dic, hem d'alegrar-nos-en.
Però no és or tot allò que lluu. Vaig viure durant quatre o cinc anys al pis de sobre el casal el Forn, un dels impulsors de les CUP-Girona. De diumenge a dimecres no hi havia gaire problema però el dijous, ai las!, la cosa es complicava. Les festes nocturnes se succeïen en un local que no estava acústicament aïllat, i des del llit senties cada cançó, cada udol de borratxo, cada got que es trencava. Senties com corejaven cançons, com cridava el punxadiscos i com queien les cadires.
Quan et llevaves i sorties de l'edifici havies d'anar amb molt de compte de no trepitjar els vòmits i els pixats dels joves revolucionaris, que des del seu casal volien canviar el món i destruir un sistema decadent. Potser consideraven que tenir aïllant acústic a les parets és un signe d'aburgesament. O, com que són antisistema, no volien rebaixar-se a demanar una llicència de bar nocturn. La policia hi anava sovint, però misteriosament hi havia poc a fer. Alguns veïns juraven que bona part dels revolucionaris i revolucionàries eren fills i filles de prohoms gironins, i d'aquí venia aquesta laxitud legal. Jo era gironí accidental, però com a mínim en vaig reconèixer a un parell, de manera que potser els meus veïns tenien part de raó.
Les CUP se'ns presenten com un partit conscienciat i molt implicat en el teixit social. No recordo si en aquella època estaven gaire implicats en el barri, a banda de tocar els collons als veïns més immediats (i fer tallers de putxinel·lis, festes cubanes i cursos de bongo -no és broma). Fa gràcia que els adalids del diàleg i el respecte siguin els primers a trencar-lo després de fotre's tres cerveses. No m'imagino a la gent d'ERC, o del PP, o d'Iniciativa, reunint-se a la seva seu cada dijous per fotre's un parell de litres de birra i acabar vomitant al portal veí. Si aquests són els que ens han de donar lliçons, anem llestos. Hem arribat a un punt de desesperança tal que no podem refiar-nos de ningú.
