Una vegada els Reis d'Orient em van dur una caixa de colors de fusta. A la meva classe gairebé tothom tenia Plastidecors, i jo mirava aquell gran estoig metàl·lic amb certa recança. Vam tornar de vacances i la senyoreta ens va fer pintar un dibuix. "Ara és l'hora de la veritat" vaig pensar. "Ara demostraré a tothom que els meus colors de fusta són millors que els Plastidecors. Seré el primer a fer-ho".No ho vaig aconseguir. Amb els colors de fusta es veien massa els traços, i era difícil no deixar espais en blanc. Les puntes es trencaven fàcilment i no podies apretar gaire perquè estripaves el paper. Pintar amb allò requeria una paciència que jo no tenia: era dur i dificultós.
El dibuix va acabar essent un nyap, i recordo perfectament la sensació de fracàs i de buidor. Aquella caixa metàl·lica (amb el dibuix d'un paisatge suís a la tapa) era fantàstica, però jo no sabia fer-la servir. Era com utilitzar un portaavions per a pescar sardines.
Aquell mes de gener de fa tants anys vaig aprendre una lliçó: pintar amb Plastidecors, encara que sigui més infantil, és més fàcil que fer-ho amb pintures de fusta.
