- Però no us penseu, -ens va tranquil·litzar- mai de la vida m'han tancat per força. Sempre hi he ingressat voluntariament.
Durant tota la meva vida he estat un imant per a aquesta gent. La meva especialitat són els borratxos i els bojos en general. Una vegada em van dir que aquesta gent se m'acosta perquè ronden pel món buscant ser el centre d'atenció, i de seguida s'adonen de la meva mirada de curiositat -sempre respectuosa, i no ho dic de broma.
És possible que sigui així. Divendres va passar una cosa que em va acabar de convèncer. Era d'excursió amb la mainada i mentre dinàvem un paio va aparcar el cotxe a la vora. No feia res en concret: encenia una cigarreta, omplia una ampolla amb l'aigua de font... Jo no li treia la vista de sobre, no fos cas que molestés els nens. Quan es va adonar que el mirava se'm va apropar. I ja hi vam ser pel tros.
- Sóc esquizofrènic -va ser la seva carta de presentació. I es va treure les ulleres de sol. Tenia uns ulls espantosament blaus. Moltes vegades diem que tal o qual persona té mirada de boig. Res a veure amb els ulls d'aquell paio, us ho puc ben assegurar.
Es va tornar a posar les ulleres i va continuar parlant:
- Em prenc catorze pastilles cada dia. Els metges no saben com és que encara sóc viu. És un misteri. No t'ho creus? Mira, mira... - i es va posar la mà a la butxaca (moment d'alarma) i va treure'n una recepta on, en efecte, hi havia catorze medicaments diferents. D'entre la paperassa li va caure un blíster de Diazepam.
Jo no sabia què dir. Entretant els nens i nenes, encuriosits, havien fet una rotllana al nostre voltant i sentia com parlaven entre ells. "Té droga al cotxe, l'he vista" deia un. En realitat hi tenia era una bossa amb una escarola solitària."Ha insultat molt greument al mestre Jordi, i ara es barallaran" deia l'altre. A mi em feien més por el que aquells nens i nenes podien dir als seus pares que no pas l'esquizofrènic en si, que d'altra banda semblava ben tranquil, suposo que gràcies al Diazepam. Estava tan a gust xerrant amb mi que fins i tot em va fer un regal: una pel·lícula de l'Angelina Jolie.
- No crec en Déu ni en el dimoni -em va dir mentre me la donava.
Al final va fotre el camp i els nens em van bombardejar amb tota classe de preguntes. Fumava marihuana aquell home? No, està malalt del cap, pobre. No et feia por? Sí, una mica sí. Has vist que tenia droga al cotxe? No, era escarola. En Pepito diu que era droga. No, digues-li a en Pepito que el mestre diu que era escarola.
Més tard ens van explicar la trista història d'aquell noi. Per calmar l'angoixa comprava munts de coses de poc valor. Aleshores ho vam entendre tot: d'aquí venia el vídeo. D'aquí venia l'escarola.
