Sadam Hussein i Gadafi ens han ensenyat una lliçó molt important amb la seva mort. Anys enrere ja ho havien intentat els dictadors africans, però nosaltres no els hi havíem fet cas. Un dia et lleves i et rentes les dents en un lavabo d'or massís, i a la tarda t'has d'amagar com una rata dins d'una tuberia, en un descampat sòrdid. Un matí ets el president d'un dels principals països productors de petroli i, al vespre, et pengen en un garatge fosc i humit. Avui ets a dalt, demà a baix. No som res ni ningú, el temps és breu i tot s'acaba. La sort, voluble com una puta amateur, es pot torçar en qualsevol moment. Tot és estrany i imprevisible.
Les dues primeres fotos tenen certa lògica, encara que sigui una lògica capritxosa i retorçada: Bokassa i Idi Amin van governar països derrotats, esgotats del colonialisme i encara amb fortes influències de les metròpolis. Era el segle XX. Gadafi, però, en ple segle XXI anava pel món amb una guàrdia de dones verges i expertes en arts marcials. Tots ells van viure rodejats de luxes, van derrocar i van ser derrocats, van exiliar rivals i van ser exiliats. Diem-ne justícia poètica.
