Segons després vaig aparcar davant de ca la Tàlia per assegurar-me que estiguessin ben proveïts de gats de Schrödinger, ara que s'acosta Sant Jordi. No vaig calcular bé el moment d'obrir la porta del cotxe, i quan vaig fer-ho passava l'autobús, que va apartar-se d'un cop de volant completament excessiu (tenia lloc de sobra), acompayant-lo de tocs de clàxon llargs i amenaçadors.
Vaig fer una salutació amb la mà per disculpar-me i vaig tancar el cotxe. El semàfor era vermell i l'autobús estava parat. Es va obrir la porta per on pugen els passatgers i va sortir-ne el conductor, un home de mitjana edat amb la panxa prominent i els avantbraços gruixuts i fibrosos. Tenia la cara quasi lila.
- Fill de puta, desgraciat- va començar a cridar-me - Aquest dit te'ls fots al cul!
Jo vaig barbotejar "Perdoni?" però de seguida vaig entendre què estava passant: el bon home es va pensar que li havia ensenyat el dit cor.
- Encara tens els collons de fer-me això, maleducat de merda!? - s'esgargamellava.
- Jo no li he fet res, i encara menys això.
- Però si ho he vist!
- Li he fet un gest amb la mà, però era per demanar-li perdó, no pas per engegar-lo.
Uns negres que sortien d'un locutori es van parar a veure l'espectacle. "Pégale, pégale" ens deien, sense aclarir qui havia de pegar a qui. A ca la Tàlia tenien la porta oberta i tots els clients - entre ells, la mestra del meu fill i directora de la guarderia- van poder veure la meva discussió amb el condutor, que m'acusava de ser un maleducat.
- Fill de puta, fill de puta!
- Escolti, això és un malentès - li intentava explicar jo.
L'home va fer una passa cap a mi i vaig pensar: "Ai, ara sí que l'has feta bona, Jordiet, et tocarà hostiar-te amb aquest senyor que té vint anys més que tu". Us juro que no li havia fet absolutament res, i que barallar-me amb aquell conductor -verbalment o físicament- era l´última cosa que se m'havia acudit que passaria aquella tarda de dijous.
Però al final el semàfor es va posar verd i l'home va tornar al seu autobús, que va desaparèixer en direcció a Llagostera. Vaig entrar a la llibreria entre avergonyit i frustrat. Allà una amiga -sempre que em passen coses així hi ha un nombre de coneguts proporcional al ridícul que he fet- em va preguntar com és que sempre em passen coses rares. La veritat, li vaig respondre, és que ho he pensat moltes vegades. I al final he arribat a la conclusió que no és que visqui més situacions surrealistes que qualsevol altre, sinó que jo, senzillament, les escric.
